El Park Güell, d’urbanització privada a icona global

Quina és la relació del Park Güell amb els ciutadans de Barcelona? Un espai llunyà, singular i monumental que ocupen els turistes, o el parc proper en què se celebren actes públics i on es va a passejar o a fer esport? La veritat és que, potser amb l’excepció dels veïns més directes, la distància psicològica entre Barcelona i el Park Güell és molt superior a la distància real. Sembla que la passejada des de Gràcia al carrer d’Olot és llarga i que la Travessera de Dalt es pot convertir en una barrera infranquejable entre dues Barcelones. No pensem, per exemple, que Antoni Gaudí va viure al Park gairebé vint anys, des del 1906 fins pocs mesos abans de la seva mort, i que anava cada dia a peu fins a la Sagrada Família i al vespre, a més, s’acostava al centre de la ciutat. Després tornava al seu domicili, de vegades amb el carruatge del seu amic i mecenes Eusebi Güell. També Güell, malgrat tenir un palau obert al carrer Nou de la Rambla, habitava la seva casa del Park Güell.

Barcelona, ciutat disposada entre el mar i la muntanya, sempre ha tingut tendència a buscar els seus «miradors» naturals (la Muntanya Pelada, el Tibidabo, Montjuïc, el Carmel…), i als barcelonins mai no els ha costat accedir als seus turons. Diversos factors, però, han contribuït a apartar el Park Güell de la ciutat: una construcció abusiva en l’entorn més immediat, la manca d’un sistema de transport àgil i, darrerament, la difícil convivència del turisme massiu i els usos públics de la ciutadania.

Històricament el Park Güell ha estat molt relacionat amb Barcelona. En els primers anys, l’objectiu d’Eusebi Güell era promocionar la seva urbanització, al mateix temps que aprofitava els seus amplis espais per exercir davant de la ciutat com a promotor de les arts i la cultura. El Park es va convertir així en una projecció del jardí privat que Eusebi Güell tenia a l’entorn de casa seva, i alhora se n’enfortí l’ús com a plataforma d’actes públics.

Les primeres visites a les obres del parc, que tenien un caràcter més professional que lúdic, van ser l’excursió de socis del Centre Excursionista de Catalunya, el 15 de gener de 1902, i la visita de membres de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, el 4 de gener de 1903. S’ha pogut documentar un primer acte públic el 20 d’octubre de 1906: la celebració d’una Garden Party (anomenada així, en anglès) en el marc del Primer Congrés de la Llengua Catalana. A partir d’aquest moment, se succeeixen tot un seguit d’aplecs, festes populars, actes infantis i esportius… D’altra banda, Eusebi Güell permetia l’accés al parc pagant una mòdica quantitat que, segons especifiquen les guies turístiques de l’època, es destinava a beneficència.

Després de la mort d’Eusebi Güell, el 1918 els hereus ofereixen el Park Güell a l’ajuntament, que l’adquirirà i el 1926 el convertirà en espai amb accés lliure per als ciutadans, però amb una activitat decreixent en l’organització d’actes públics. Serà, això sí, el parc del barri i també el jardí de l’actual escola pública Baldiri Reixac, instal·lada en la que havia estat la casa dels Güell. Tot i això podem parlar de la celebració d’alguns actes significatius, com la conferència que hi va impartir Salvador Dalí, en un moment en què l’artista se sentia fascinat per les formes «terrorífiques» de Gaudí i l’Art Nouveau (tal com havia escrit, el 1933, a la revista Minotaure).

L’adveniment de la democràcia i la posterior declaració del Park Güell com a Patrimoni Mundial per part de la UNESCO van comportar canvis importants en la vida del parc. S’hi van incrementar els actes públics de caràcter lúdic amb implicació veïnal però, al mateix temps, l’arribada del turisme massiu començà a fer difícilment sostenible la conservació dels jardins. El Park Güell es convertia en una de les grans icones de Barcelona, tan exitosa que començava a ser difícil de conciliar els interessos de tots els seus usuaris.

Mireia Freixa
Mar Leniz
Comissàries de l’exposició Güell, Gaudí i Barcelona al MUHBA Park Güell