Els dilemes de la intervenció arquitectònica contemporània al Monestir de Pedralbes (I)
Parlar d’arquitectura contemporània al Monestir de Pedralbes s’ha de fer dins del marc de l’evolució del concepte de l’edifici mateix, que sense deixar de ser patrimoni històric i artístic va esdevenir museu l’any 1983. Aleshores la comunitat de religioses clarisses es va retirar a un convent annex a l’edifici històric, el qual va cedir a l’Ajuntament de la ciutat i en darrera instància a tots els conciutadans i amants de l’art, la cultura i la història de Barcelona.
Les connotacions que comporten la noció i la funció de museu van implicar un canvi de plantejament en les actuacions dutes a terme al monestir. A partir d’aquell moment, les intervencions ja no s’han basat exclusivament en criteris de necessitat i de manteniment de l’edifici, sinó que la premissa fonamental ha estat presentar al públic un edifici actual amb la norma de màxim respecte possible per l’obra original, conservant i restaurant sense desvirtuar la bellesa, la integritat física i la lectura històrica de l’immoble. En aquestes actuacions s’han respectat els elements originals, s’han incorporat criteris de sostenibilitat com és el cas de la reutilització de materials del mateix edifici i la implantació d’elements d’arquitectura seca (desmuntable i recuperable sense danyar l’original), i s’han suprimit les barreres arquitectòniques i altres elements per evitar l’exclusió de les persones amb mobilitat reduïda.
En aquest sentit, una de les actuacions que cal comentar és l’obra del dormidor. Aquesta nau, aixecada al costat nord del monestir, és una de les primeres construccions del cenobi. Les seves proporcions i estructura tenen la raó de ser en les pautes de vida comunitària que imposava la regla de les clarisses. Al llarg dels segles s’hi van anar fent obres per adaptar-lo a les exigències de les reformes religioses però sobre tot per millorar-ne les condicions d’habitabilitat: és el cas de l’emblanquinat general de sala, que va cobrir els primitius carreus pintats, i la construcció de l’enteixinat de fusta per rebaixar l’alçada de la nau tot fent invisible la closa dels arcs apuntats, obres dutes a terme pels mestres de cases Esteve Francès i Jaume Mateu, respectivament. Ja al segle XIX es duu a terme la reforma protagonitzada per sor Eulàlia Anzizu i l’arquitecte Joan Martorell, que va consistir, principalment, en la compartimentació de l’espai interior mitjançant la construcció d’un seguit de cel·les a banda i banda d’un passadís central, que no suposaren cap alteració del volum original.
La reforma contemporània d’aquest àmbit està vinculada a les obres per a la instal·lació de part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, inaugurada l’any 1993. El primer projecte presentat a la Comissió del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya va ser defensat per Ricard Bofill, qui hi va renunciar després de l’aprovació. Els arquitectes de l’Ajuntament de Barcelona Pere López Iñigo i Josep M. Julià i Capdevila n’agafaren el relleu i recolliren les indicacions donades per la Comissió, compaginant-les amb les exigències d’una climatització adequada de la sala. Així es va recuperar el carreuat dels murs, es va respectar l’enteixinat i es va desmuntar el paviment per col·locar-hi a sota les instal·lacions de climatització. Aquestes obres, que intentaren minimitzar al màxim l’impacte en la història de la sala, van comportar la creació d’un nou pas soterrat paral·lel al dormidor, que comunica el convent nou amb l’església.
També van implicar el descobriment d’una escala i una barana originals als peus del dormidor, tocant a la sala de l’Àngel, així com el de la porta que comunicava ambdós espais; al mateix temps es van recuperar els finestrals originals de la façana sud del dormidor. Paral·lelament a aquesta intervenció, el mateix Servei d’Arquitectura va remodelar la sala de l’Abadia (reconstruint la teulada a imitació de l’original), el vestíbul de l’entrada i els antics parladors per adequar-los a noves necessitats del museu, com ara l’atenció al públic, la botiga i els serveis de seguretat.
Anna Castellano
Carme Aixalà
MUHBA Monestir de Pedralbes