La bateria i les barraques del Turó de la Rovira: criteris patrimonials

Les ciutats es desenvolupen i transformen cada vegada amb més rapidesa; en aquest canvi, cal integrar també els valors patrimonials i culturals que impregnen el paisatge urbà.

Des d’aquest punt de vista, la història del turó de la Rovira és paradigmàtica: primer fou un assentament ibèric, més endavant una àrea rural on s’emplaçà una masia, entrat el segle XIX s’inicià la trama urbana d’un sector allunyat de la ciutat real i, l’any 1937, esdevingué lloc estratègic on instal·lar bateries antiaèries.

Després, a partir dels anys cinquanta, fou un suburbi del barraquisme i l’enclavament d’un dipòsit d’aigua. Finalment, en època més recent, ha estat un punt estratègic per a la instal·lació d’antenes de telecomunicacions. En aquesta successió, les necessitats i els interessos de cada moment han imposat els nous usos i cada etapa s’ha superposat a la següent mentre ocultava, i fins i tot destruïa, les estructures anteriors. En el cas de les barraques, el darrer episodi se situa pels voltants de 1992, quan van ser enderrocades.

Avui, el turó recupera el paisatge resultant de la superposició històrica, cosa que inclou les estructures militars i les suburbials. Això és així perquè una part de la societat ha reconegut les bateries i les barraques com un patrimoni que mereix ser conservat i explicat. Es tracta d’un cas excepcional de posada en valor de ruïnes contemporànies emplaçades en un entorn periurbà i natural al mateix temps.

Els interrogants del seu tractament són diversos. Com tractar estructures modernes i febles en estat ruïnós? Com aconseguir l’equilibri amb la conservació dels altres patrimonis presents? Com es pot dotar d’activitat a l’àrea per tal d’evitar el vandalisme fruit de l’aïllament?

Els criteris

Els criteris generals d’actuació es basen en els establerts en la conservació dels jaci ments arqueològics, en la preservació de paisatges històrics urbans i en matèria de patrimoni arquitectònic. El turó és una mica de cada cosa. D’altra banda, els criteris específics per al tractament conservatiu no difereixen dels aplicats a qualsevol altre bé patrimonial.

El repte rau en les circumstàncies particulars: no hi ha gaire experiència acumulada en el tractament de formigó històric com l’emprat en les bateries antiaèries, i gens amb relació a l’autoconstrucció feta amb materials molt febles. Tots aquests materials són especialment vulnerables a les inclemències del temps o el vandalisme.

Tot seguit exposem els criteris principals que s’han seguit:

• Conservació integrada. S’ha volgut garantir la integritat, l’autenticitat i la continuïtat de l’àrea urbana, per al present i per a les generacions futures, amb una perspectiva àmplia: econòmica, política, social, cultural, ambiental i espacial.
• Selecció dels elements per conservar. En funció del criteri anterior s’han establert diferents nivells de conservació: àrees per documentar i destruir, àrees de reserva arqueològica (que es protegeixen sota una capa de terra) i àrees per exposar.
• Restitució del significat. S’ha procurat restablir la imatge de com va ser el lloc en un sentit ampli. Més que l’aspecte físic, s’ha preferit deixar elements suficients que evoquin de forma eficaç i clara les etapes històriques del lloc. Per a la interpretació es reserva la planimetria de la bateria, les imatges de les barraques i els testimonis de les persones que hi van viure.
• Presentació dels vestigis. S’ha decidit reforçar i consolidar les estructures que es conserven i, en canvi, s’ha descartat la construcció de cobertes de protecció, les reconstruccions, la refecció de parts degradades o l’encapsulat amb una pell nova que ho recobreixi tot. De les barraques, s’ha procurat mantenir les habitacions més senceres i completar-ne la planta.

Cal desitjar que aquests criteris aconsegueixin evocar un episodi rellevant de la transformació del paisatge de Barcelona i que es retorni a la societat una part del seu passat.

Lídia Font
MUHBA