La peça del museu. Catúfol

Catúfol. © MUHBA

El mot caduf o catúfol prové de l’àrab qâdûs i correspon a un gerret de sínia. Es tracta d’un recipient ceràmic que es lliga a la roda de la sínia i que serveix per treure l’aigua d’un pou o d’un corrent i abocar-la a un canal distribuïdor per regar els horts.

La forma del catúfol és la de dos cossos globulars o fusiformes superposats, si bé hi ha peces amb perfils diferents, tal com es pot veure en les troballes arqueològiques.

Destaca el conjunt del segle XV trobat al carrer Reina Amàlia; també els catúfols datats al segle XVI i localitzats a les excavacions de Sant Pau del Camp, unes peces amb quatre nanses, dues a cada banda, i unes estries dobles per passar-hi la corda i lligar-los a la roda.

L’actual àrea del Raval va ser, a l’edat mitjana, una zona hortícola, fet que va continuar els segles següents. D’aquest sector procedeix la majoria dels catúfols recuperats a les excavacions arqueològiques. També s’han documentat pous d’extracció d’aigües freàtiques i estructures vinculades a sínies, com la localitzada al carrer de la Riereta, del segle XV, o sínies més modernes com la de carrer San Rafael o la localitzada a l’illa Robadors, al solar de la nova filmoteca.

El catúfol era una peça tècnica obra de gerrer, un dels quatre oficis que, amb els ollers, els escudellers i els rajolers, formaven la confraria dels terrissers de la ciutat, els quals tenien la capella a l’església de Natzaret. Per la Tarifa de Preus de 1655, sabem que el catúfol gran de sínia valia al mercat 6 sous, mentre que el preu del més petit era de 4 sous. El catúfol presentat procedeix del rebliment de les voltes del Pati Manning de la Casa de la Caritat de Barcelona, que es van construir l’any 1743. Aquesta solució constructiva, adoptada per alleugerir el pes que suportava la volta i millorar l’acústica, és coneguda des d’antic –ja s’utilitzava al món romà– i està ben documentada en altres edificis de la ciutat com ara el convent dels Àngels o el de Sant Agustí, l’Hospital de la Santa Creu, la Pia Almoina o les esglésies de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar i la mateixa Catedral de Barcelona, per citar-ne només alguns. El material recuperat correspon en tots els casos a peces defectuoses, rebutjos de forn, que es venien als mestres d’obres de la ciutat per omplir les voltes.

Julia Beltrán de HerediaCap de Centres MUHBA