La revolució de l’aigua a Barcelona. Aigua corrent i ciutat moderna, 1867-1967

Projecte de Torre per a dipòsits d’aigua. Tibidabo, 1902

La revolució de l’aigua, inscrita en el cúmul de canvis que anomenem Revolució Industrial, trencà els vells equilibris entre l’aigua i la ciutat. La perspectiva històrica ens fa apreciar la profunditat i el caràcter sistèmic d’aquesta discontinuïtat, amb fortes implicacions tecnològiques, econòmiques, socials i culturals, que va modificar radicalment la nostra relació quotidiana amb l’aigua.

En una primera fase del procés, els nous requeriments es van resoldre fonamentalment amb la intensificació de la tecnologia i de les velles pràctiques preindustrials. A Barcelona, els reptes de l’Eixample i l’experiència d’altres grans ciutats van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en què subministrament d’aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l’eliminació dels residus de latrines; i era necessari també un bon cabal d’aigua per assegurar la neteja d’aquest clavegueram. Si el sanejament es mantingué com a competència municipal, l’alliberament de les traves de l’Antic Règim i les expectatives de creixement urbà propiciaren la competència empresarial en la provisió d’aigua, amb noves captacions i amb innovacions tecnològiques que augmentaven la pressió i permetien una distribució molt més capil·lar. Els canvis decisius es van precipitar al tombant del segle XIX, amb el procés de concentració empresarial i l’arrencada de la renovació efectiva del clavegueram. Un dels aspectes més nous i rellevants d’aquest procés és la incorporació de l’aigua als habitatges, amb nous aparells sanitaris i espais de bany que modificaren profundament les pràctiques higièniques i vehicularen una nova cultura del cos.

Malgrat les prescripcions normatives que estimulaven l’augment del consum d’aigua, el seu alt cost, les inèrcies de les pautes tradicionals, les marcades diferències socials i les crisis allargaren aquesta transició fins a principis dels anys setanta. La culminació de la «conquesta de l’aigua» coincideix amb el final d’un cicle i amb l’emergència de la problemàtica dels «límits del creixement», pròpia d’un nou moment històric.

Manuel GuàrdiaComissari de l’exposició