La revolució de l’aigua a Barcelona. Aigua corrent i ciutat moderna, 1867-1967

Sistema de captació i distribució de les aigües de Barcelona a mitjan segle XIX.
Restitució hipotètica: M. Guàrdia. Dibuix: A. Cerezo, H. A. Orengo

L’exposició pretén emmarcar, dins el cúmul de canvis que anomenem Revolució Industrial, l’abrupta i revolucionària transició en les formes d’aprovisionament d’aigua que va trencar els vells equilibris seculars. La perspectiva històrica ens fa apreciar les fortes implicacions tecnològiques, econòmiques, socials i culturals que han modificat radicalment la nostra relació quotidiana amb l’aigua. Analitza, en primer lloc, les principals formes d’aprovisionament de la ciutat preindustrial: d’una banda, l’aigua productiva subministrada essencialment pel rec Comtal i, de l’altra, l’aigua de les fonts, captada per les mines de Collserola des del segle XIV i conduïda a la ciutat per un sistema de canalitzacions d’aigua rodada, en els primers trams, i a molt baixa pressió en la distribució dins de la ciutat. Els pous completaven un sistema d’aprovisionament que, en conjunt, resultava força deficitari. Per fer front al creixement del segle XVIII i principis del XIX, els nous requeriments es van resoldre d’entrada amb la intensificació d’aquests tres recursos. Les noves mines de Montcada incrementaren el cabal del rec i, des de 1826, van garantir l’aprovisionament d’aigua de boca, de les fonts a més de cobrir la nova demanda privada.

El procés de ruptura amb les velles pràctiques preindustrials no es va precipitar fins a la segona meitat del segle XIX i va ser impulsat fonamentalment per les necessitats d’aprovisionament de l’Eixample, que estava a una cota massa elevada per rebre les aigües de Montcada, cosa que plantejava la necessitat de l’elevació mecànica de l’aigua. La manca d’una resposta municipal efectiva, l’alliberament de les traves de l’Antic Règim i les expectatives de creixement urbà van propiciar que nombroses empreses incorporessin noves captacions així com canvis tecnològics, amb un augment correlatiu de la pressió i formes de distribució molt més capillars.

En les últimes dècades del segle, seguint l’exemple d’altres grans ciutats, es van posar les bases de la transició cap al nou “model circulatori”, en què subministrament d’aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia, doncs, un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes, alhora que es necessitava un bon cabal d’aigua per garantir la neteja del clavegueram, molt especialment quan es generalitzà l’abocament dels residus de les latrines. Mentre el subministrament d’aigua era cada vegada més empresarial, el sanejament havia de ser de competència exclusivament municipal.

Els canvis decisius es van precipitar al tombant del segle XX, amb el procés de concentració d’empreses en la Societat General d’Aigües de Barcelona i l’arrencada de la renovació efectiva del clavegueram. Un dels aspectes més nous i rellevants fou el procés d’incorporació de l’aigua als habitatges, amb els nous aparells sanitaris i espais de bany que van modificar profundament les pràctiques higièniques i van vehicular una nova cultura del cos. De tota manera, la permanència de les pautes de consum, la considerable resistència dels propietaris als comptadors i la marcada segregació social de l’espai urbà van allargar aquesta transició fins als anys seixanta, quan després de les greus restriccions de la postguerra es va endegar la captació d’aigües superficials del Llobregat i la portada d’aigua del Ter. Al començament dels anys setanta van anar desapareixent els últims banys i safarejos públics, símptoma inequívoc del final d’aquesta transició de cent anys. En el mateix moment en què culminà la “conquesta de l’aigua” es va advertir ja la problemàtica dels “límits del creixement”, pròpia del nou cicle.

Aquest projecte s’inscriu en la línia d’exposicions centrades en tots els aspectes històrics que contribuïren a la formació de la Barcelona actual, dins el programa d’exposicions temporals sobre la Barcelona moderna i contemporània que organitza el MUHBA.

Manel GuàrdiaComissari de l'exposició