Barcino, muralla, Barcelona

La muralla romanocomtal –el més gran monument històric de Barcelona després dels treballs efectuats al llarg del segle XX– i les decisions sobre el seu futur incideixen de ple en el programa d’actuació en el patrimoni de la ciutat, és a dir, en la manera com Barcelona, metròpoli i capital, es presenta i representa davant dels seus habitants i dels visitants.

L’obertura de la via Laietana, l’acabament de la façana de la catedral i l’exposició finalment celebrada el 1929 van esperonar l’interès per monumentalitzar el centre històric de Barcelona. Si bé a principis del nou-cents el principal element incorporat al patrimoni fou el temple d’August, amb les columnes alliberades per Domènech i Montaner l’any 1906, l’interès es va dirigir sobretot cap als pòsits medievals, a partir del plantejament, formulat en primera instància per Rucabado l’any 1911, de formar un «barri gòtic» al voltant de la catedral; cal tenir present que llavors estaven a punt d’acabar-se les obres de la nova façana de la seu.

Arran, però, de les excavacions a la plaça del Rei i dels enderrocs a la plaça Ramon Berenguer, les restes de Barcino van guanyar pes com a elements susceptibles d’incorporació a l’esmentat barri representatiu: el gòtic com a símbol de la puixança medieval i d’una societat urbana corporativa, i el pòsit romà com a símbol de civilització i mediterraneïtat. Així quedava concretada la duradora síntesi noucentista d’un programa monumental per al nucli històric de Barcelona, gran metròpoli industrial, sovint convulsa, i capital d’una Catalunya renaixent.

A partir d’aquestes premisses, l’atenció a la muralla romana, que d’impediment en la ciutat del segle XIX passava a veure’s com a monument en la del XX, fou un tema central, sobretot en els anys cinquanta i seixanta, sota l’impuls de Duran i Sanpere i de Serra Ràfols quant a la recuperació, i amb les actuacions municipals per monumentalitzar-la dirigides per Adolf Florensa (per bé que no totes les actuacions van ser obra seva ni totes van merèixer la seva aprovació). Florensa intuïa un disseny de conjunt molt clar, amb regust de Viollet-le-Duc però més historicista i adaptatiu per poder incorporar altres elements monumentals.

Val a dir que aquest procés d’intensificació patrimonial del nucli històric no concità pas una opinió unànime, com mostren per exemple les crítiques d’Albert Balil, i que, per altra banda, els plans per actuar a la muralla esbossats per Duran i Florensa van entrar en una fase de paràlisi avançada en la dècada dels seixanta. Tanmateix, l’impacte de l’obra realitzada en la fesomia del cor simbòlic de la ciutat era formidable, fos quina fos la valoració que se’n fes, fins al punt de marcar qualsevol iniciativa posterior. La muralla s’havia convertit en un element amb perfil propi. La restitució idealitzada que Florensa va difondre el 1964 en La valorización urbanística del circuito romano de Barcelona per orientar treballs futurs va incidir fins i tot en les previsions del Pla general metropolità de 1976.

Quan a la Transició es van definir les urgències per recosir una ciutat desvertebrada, les reflexions de mètode i les intervencions es desplaçaren cap a altres horitzons. La consigna de sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria, plasmada en Reconstrucció de Barcelona, l’obra programàtica publicada per Oriol Bohigas l’any 1985, posava de manifest la voluntat d’actuar en l’espai públic d’una Barcelona que havia crescut sense democràcia, amb una atenció destacada i mundialment reconeguda a la manca d’urbanitat de les perifèries. El sanejament del nucli antic, que era una assignatura pendent des dels temps de Cerdà i des de les propostes del GATCPAC, no es formulava com una aposta contrària a la incorporació de monuments, però sí que es plantejava una reorientació en el mètode. Davant del suposat risc que arqueòlegs i historiadors acabessin creant una «ciutat morta», deia Bohigas, s’havia de deixar que fos l’arquitecte qui valorés els pòsits urbans precedents i decidís la manera d’incorporar-los a les edificacions i els espais públics.

Aquesta revirada pel costat de l’urbanisme coincidia amb una reorientació no menys important de l’arqueologia, que pugnava aleshores per un treball més rigorosament positivista i científicament minuciós, però que per això mateix esdevenia més cautelosa a l’hora d’elaborar relats històrics més generals. En aquest sentit, la reavaluació de tres dècades de recerques arqueològiques concretes en les jornades Intervenir a la muralla romana de Barcelona, organitzades pel Museu, ha permès esbossar un nou salt endavant en la comprensió històrica de la ciutat antiga i altmedieval, sobretot pel que fa a l’articulació entre la primera i la segona muralla, a la cronologia d’aquesta última i a la interpretació del funcionament de les torres i de la sectorialització de la muralla en els successius contextos històrics de la ciutat.

Així mateix, les reflexions de les jornades sobre les actuacions a la muralla en les darreres dècades, al carrer de la Palla, a l’avinguda de la Catedral, a l’entorn del Pati Llimona o a la torre poligonal i a la torre del palau episcopal de la plaça Nova, han propiciat una aproximació crítica als plantejaments, ben diversos, del període més recent. En això, l’encontre dels dies 3 i 4 de maig ha permès una reflexió comparativa i de llarga durada en abordar les restauracions a Gijón, Tarragona, Carcassona i Roma, tant des del punt de vista del document històric que és tota muralla com en l’estudi de les modalitats d’intervenció patrimonial.

El debat, però, no s’ha reprès exactament allà on el va deixar Florensa ara fa mig segle. No som en una era postflorensa. En primer lloc, per l’ampliació conceptual del concepte de patrimoni i per l’evolució dels criteris en la restauració de monuments cap a una major articulació de pòsits històrics que l’enriqueixin (de vegades, amb el risc d’una complexitat excessiva). En segon lloc, perquè va quedant enrere el concepte de zoning monumental, d’una ciutat tematitzada amb un cor urbà «romà i gòtic», un Eixample «modernista» i un Poblenou «industrial». En aquest sentit, Ciutat Vella incorpora tots els estrats, des de Barcino fins a l’empremta del que ha estat el bressol manufacturer i industrial de Barcelona, Catalunya i la Mediterrània occidental.

Articular pòsits antics, medievals, moderns i contemporanis en les rehabilitacions de les edificacions, en l’espai públic i en la vida urbana de cada dia –a la manera de Roma, un referent sempre interessant en aquestes qüestions– és una tasca complexa que, entrat el segle XXI, requereix una reflexió nova i aprofundida que les jornades han mirat d’empènyer.

El Pla Barcino, amb la muralla com a element cabdal, se’ns apareix així com la possibilitat de reelaborar i vitalitzar ciutat i ciutadania en l’àrea més densa en patrimoni de Barcelona dins d’una visió integrada, alhora que es dóna impuls i s’ordena un procés que implica el sector públic i la iniciativa privada. Tot un repte, un segle després de les reflexions sobre patrimoni, ciutat i capital elaborades arran de l’obertura de la via Laietana.

Joan Roca i Albert
Director del MUHBA