La ciutat dels prodigis científics, 1988-1929
La famosa novel·la d’Eduardo Mendoza La ciudad de los prodigios (1986) atribuïa a Barcelona un notable dinamisme científic i tecnològic en les quatre dècades que van entre les dues exposicions universals de 1888 i 1929, és a dir, els anys de la construcció efectiva de la Barcelona moderna. Mentre l’arquitectura, l’art, la qüestió social o el creixement demogràfic i urbà d’aquest període han estat objecte de nombroses recerques històriques, el paper crucial de la ciència (ciència, tecnologia i medicina) ens és encara molt desconegut.
Tenim encara poques evidències de com la ciència va modificar la ciutat o, de manera dialèctica, de com l’espai urbà va condicionar el desenvolupament de la ciència mateixa.
El nostre llibre Barcelona: An Urban History of Science and Modernity, 1888-1929 (Routledge, 2016) pretén precisament recuperar la riquesa i la complexitat de la cultura científica barcelonina del 1900. Parlem de parcs zoològics, de museus d’història natural, de noves especialitats mèdiques, de pràctiques científiques alternatives, de la geografia mèdica de marginalitat, de l’electricitat domèstica o dels observatoris astronòmics.
Els parcs d’atraccions, l’electrificació de les llars, els carrers i les botigues, la instal·lació de les primeres antenes de ràdio –la primera emissora del país es va crear a Barcelona– o els observatoris astronòmics van fer un paper clau en el disseny i desenvolupament del teixit urbà.
La ciència estava òbviament al servei de les elits urbanes (polítics, arquitectes, enginyers, metges, urbanistes, empresaris) en el seu afany de progrés i modernització, però també es forjà en mans d’actors històrics fins ara poc coneguts: usuaris de tecnologies elèctriques, radioaficionats, pacients dels nous sistemes d’assistència, clíniques i dispensaris, visitants i donants d’objectes per als museus, aficionats a l’astronomia i a molts altres camps del coneixement.
Els diferents grups socials es van apropiar del coneixement científic de maneres diverses. Per exemple, les elits conservadores van promocionar una xarxa important de naturalistes que no veien contradicció entre la religió i una ciència antidarwiniana, i que havien de contribuir en gran manera al desenvolupament del catalanisme com a projecte cultural i polític. Per altra banda, als ateneus populars i anarquistes la ciència es va convertir en un instrument de resistència i de lluita contra l’hegemonia cultural de les elits.
També des de la cultura de les classes dominants, es van crear les primeres clíniques d’especialitats modernes a l’Eixample i parcs públics com el de la Ciutadella (amb el Zoo i el Museu Martorell de ciències naturals). Però les classes populars maldaven per la seva pròpia ciència i pels seus propis serveis mèdics, per exemple, en petits consultoris als barris obrers. Fins i tot l’espiritisme, com a forma de religió laica que es contraposava al catolicisme imperant, oferia teràpies i clíniques alternatives.
D’aquesta manera, el públic, els ciutadans en general, es va convertir en protagonista (sovint controvertit) de la modernització de la ciutat. Tots contribuïren a la Barcelona dels «prodigis » científics, a una ciutat amb una ciència, tecnologia i medicina íntimament lligades al teixit urbà, en tensió permanent entre el control i la crítica social.
Agustí Nieto-Galan
Centre d’Història de la Ciència,UAB
Oliver Hochadel
Institució Milà i Fontanals, CSIC