Nostrar la literatura universal

Les al·lusions a Babel, siguin en forma de dispersió de la humanitat fragmentada en múltiples llengües, com a càstig diví per haver gosat construir una torre per arribar a Déu, o siguin en forma de biblioteca infinita que contindria tots els llibres en totes les llengües, constitueixen un doble tòpic d’obligada referència quan es reflexiona sobre el paper de les traduccions en la literatura universal. No ens enganyem: ningú no sabrà mai totes les llengües, ni això garantiria el coneixement de totes les literatures. Per això, la figura del traductor resulta imprescindible; ara bé, com a alguna cosa més que algú que permet l’accés  a una literatura en una llengua que no coneixem.

Cal tenir present que, en els orígens mateixos de la idea de literatura universal, la formulació de la idea de Weltliteratur per part de Goethe, aquest insistia que tot traductor hi ha de ser considerat una figura clau, «perquè s’esforça com a mitjancer en la relació general intellectual, i fa seva la tasca de promoure l’intercanvi. Hom dirà el que voldrà sobre la insuficiència de la traducció, però ha estat i segueix sent una de les més importants i dignes feines de la universalitat». Cal recordar que aquestes paraules les adreçava Goethe a l’escriptor escocès Thomas Carlyle en una carta datada el 20 de juliol de 1827; Carlyle, al seu torn, era el traductor i crític literari escocès que va presentar als britànics la literatura alemanya del seu temps, tant per mitjà de traduccions a l’anglès com amb un esforç de reflexió crítica veritablement imponent.

Figures com aquesta permeten pensar en els traductors com a intraductors, és a dir, com aquells que, a més de traslladar a la llengua pròpia la literatura d’una altra, la presenten, la introdueixen al seu propi context, modificant- lo: «Abandonada a si mateixa, tota literatura exhaurirà la seva vitalitat, si no ve a ser renovada per l’interès i les contribucions de la literatura estrangera», afegeix Goethe en la mateixa carta a Carlyle. Evitar aquest exhauriment seria la tasca gairebé heroica dels traductors, per no esmentar altres dificultats de caràcter teòric, no pas menors, com són les derivades de la necessitat de fer que una traducció sigui fidel a l’obra original, però tingui un encaix perfecte en la llengua literària d’arribada. En aquest sentit, la literatura traduïda forma part de la literatura pròpia: és allò que en català en diríem nostrar, que permet considerar part de la nostra imaginació autors com el mateix Goethe, Gustave Flaubert, Franz Kafka, Thomas Mann o Stefan Zweig no només per l’existència eminent de les seves obres, sinó perquè grans traductors —i grans escriptors que han traduït— com Joan Maragall, Carles Riba o Feliu Formosa han assumit el compromís de nostrar-les. I aquests noms ens permeten subratllar un fet clau: la catalana és una de les cultures a la qual, proporcionalment, més es tradueix, i això converteix Barcelona, pel seu doble camp editorial i literari, en una de les capitals europees de la traducció.De vegades s’ha volgut veure en la idea de Weltliteratur les bases perquè algun dia se superés definitivament la dispersió babèlica i s’arribés a una nova unitat de totes les cultures en una sola llengua literària. Però com va saber advertir Eric Auerbach, això significaria alhora un fals acompliment del somni goethià, i, en realitat, la seva destrucció: el gran comparatista alemany entenia els ideals de Goethe més aviat com una fecundació recíproca de la diversitat. Entesa així la literatura universal, queda més clar el paper determinant de la traducció en cadascuna, en totes les literatures que la formen. I el traductor seria, en aquest sentit, clau. Potser per això George Steiner afirmava que la literatura comparada viu en les derrotes de la traducció, és a dir, que té com a missió posar en relació els elements intraduïbles entre les cultures i, a partir d’aquí, continuar la tasca del traductor a través de la crítica. Però podríem afegir que no és possible ser un bon traductor sense ser també un gran crític comparatista: algú que és conscient de la pròpia tradició literària fins al punt de proposar-li i acostar-li aquells altres autors i obres, d’altres tradicions literàries, que li permetran continuar-se de manera infinita, sense abandonar-se.

Antoni Martí MonterdeDirector del Màster Barcelona-Europa (UB-MUHBA)