L’arxiu, al núvol?

Necròpoli de la plaça Vil·la de Madrid, 1968. © MUHBA

El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) disposa d’un ampli repertori digital multimèdia en forma d’imatges, vídeo i àudio. Aquestes col·leccions provenen tant de les successives campanyes de digitalització de material analògic gràfic com dels materials nascuts ja digitals i formen un cabal que es veu contínuament augmentat per les iniciatives desenvolupades al si del museu, tant des dels departaments de col·leccions com dels de programes i projectes. No obstant això, aquesta quantitat d’informació avui és difícil de localitzar de forma centralitzada i universal a causa, principalment, de la transformació dels magatzems d’informació corporatius en compartiments estancs mitjançant la tècnica de permisos d’accés, i potser també a causa d’una certa tosquedat dels mètodes d’organització de fitxers a la xarxa corporativa, que acaba traduint-se en arbres de directoris categoritzats sense atendre una norma clara de gestió documental. Això aboca el sistema als habituals problemes de sinonímies en els directoris, nomenclatures exòtiques, dificultat i lentitud en la recuperació i, finalment, a la duplicació del multimèdia.

Si hi afegim l’existència d’un Multimèdia Asset Manager corporatiu al núvol que ha d’emmagatzemar la informació segons criteris documentals molt més estrictes, metadades Dublin Core i recerques complexes mitjançant formularis, obtenim un panorama molt allunyat de l’expectativa de l’usuari mitjà: l’obtenció directa de resultats mitjançant la consulta en llenguatge gairebé natural en una única casella de cerca, el que podem anomenar «el paradigma Google». Davant d’aquesta diferència entre la realitat i l’expectativa del tècnic usuari mitjà, el Museu d’Història està plantejant possibles alternatives que ajudin a assolir l’objectiu de localització i recuperació centralitzada i universal basada en el paradigma Google.

En tot cas, aquesta alternativa com a requisit bàsic hauria de prendre la forma d’un visor de multimèdia que aconsegueixi generar miniatures de la multiplicitat de formats de què disposa l’organització, des dels més habituals JPEG i TIFF per a l’àmbit gràfic fins a MP4, MOV, MPEG i fins i tot VOB del vídeo. A més, el sistema hauria de poder utilitzar la semàntica invertida en els arbres de directoris i en les metadades intrínsecs als fitxers, tant si aquests són EXIF com, IPTC, ID3 o altres inclosos en les capçaleres, per construir un índex intern i agilitzar la recuperació d’informació a partir d’una cerca simple basada en un formulari d’una única caixa.

Si bé aquest requisit bàsic es pot complir immediatament mitjançant programari lliure o privatiu present al mercat, fins i tot mitjançant el visor IrfanView que ja es troba instal·lat corporativament, els reptes que cal superar per a la implementació reeixida d’aquesta solució són importants. El principal és l’estructura
de permisos de sistema de fitxers que impediria a un visor endinsar-se en els directoris per generar un índex. Però hi ha altres reptes: seria possible que la solució estigui al núvol? Existeixen solucions reeixides en projectes semblants, però, quins perills pot comportar? Cal que tothom tingui accés a tot? Són
qüestions que cal considerar, com també aquesta: és el paradigma de cerca i recuperació tipus Google el que necessita un museu?

Jaime Irigoyen
MUHBA