Començar per l’exposició virtual, canvis de mètode
Prototip de l’exposició virtual Barcelona & futbol. El gran joc social del segle XX prevista a MUHBA Oliva Artés. ©Virtual PAST
Ara més que mai, amb la Covid-19 el món digital ha esdevingut un factor fonamental per a les relacions, la comunicació i l’economia mundials. Com en altres sectors, la pandèmia ha precipitat el desenvolupament i posada al dia de molts museus i centres culturals, i ha provocat una «tecnificació» accelerada de molts usuaris. En un moment en què els museus treballaven en pro del dret a la cultura, estudiant i implementant l’accessibilitat de la informació i continguts de les seves propostes, eliminant barreres per a un sector de la població que fins ara no hi tenia accés, la Covid-19 ha fet necessari ampliar aquest esforç per dirigir-se al conjunt de la ciutadania davant la impossibilitat, entre altres, de visitar físicament els centres museístics.
En aquest context, el MUHBA ha apostat per les exposicions virtuals com a laboratori d’idees, i ha endegat la seva primera exposició nativa digitalment: Barcelona & Futbol. El gran joc social del segle XX. Aquest és un projecte expositiu poc usual. Si normalment es treballaria per poder presentar físicament la proposta, i a partir d’aquí es construiria la virtual, en aquest cas s’ha invertit l’ordre del procés i s’ha construït una proposta virtual del no-res.
Aquest plantejament ha permès explorar tots els reptes i oportunitats que ofereixen les exposicions virtuals. Els reptes inclouen l’obligació dels equips de disseny d’aprofundir en el coneixement de les noves tecnologies disponibles, a fi de triar l’eina més adequada entre una oferta creixent i en constant evolució. Així mateix, cal dissenyar formats adaptats a públics amb diferents graus d’afinitat tecnològica, i evitar la creació de barreres tecnològiques generades per usabilitats evasivament complexes o que demanen equipaments fora del comú. En el mateix sentit, cal equilibrar els continguts que s’ofereixen, mirant d’explotar al màxim les noves possibilitats i evitant que la desaparició de les limitacions físiques condueixi a un excés de continguts que aclapari o faci perdre el focus als visitants.
Les oportunitats que se’n deriven, d’altra banda, van associades a l’accessibilitat, el coneixement a múltiple escala i la participació, una tríada clau per al desenvolupament virtual.
Els recursos digitals permeten de bon principi un accés global, mundial, i multipliquen exponencialment el nombre de visitants potencials. El món està conformat i construït a partir de la diversitat i aquestes eines han de poder donar-hi resposta i han de ser inclusives.
Una exposició es basa en un discurs narratiu on es transmeten uns continguts que permeten adquirir uns coneixements bàsics sobre el tema en qüestió. Ara bé, quina és la diferència entre una exposició presencial i una de virtual? Han de ser necessàriament la mateixa? Què ofereixen l’una i l’altra?
L’exposició presencial ofereix, en un espai i un temps limitats, una experiència real, sensorial, de contacte amb les persones, l’espai i les peces. Amb l’exposició virtual, en canvi, s’obre un ventall de possibilitats cognitives molt ampli. El fet de poder complementar els continguts pot ser molt enriquidor i permet donar resposta als diferents nivells d’interès, coneixements i capacitats dels usuaris.
I finalment, la participació. Tant en l’exposició presencial com en la virtual, la participació ciutadana s’està erigint com uns dels elements imprescindibles i prioritaris que cal potenciar per part dels museus. Els museus han de ser participatius, són dels ciutadans i per als ciutadans. S’han d’establir unes dinàmiques de comunicació i participació estables.
En una època en què els usuaris estan acostumats a interactuar a les xarxes, l’exposició virtual ofereix un espai magnífic per interactuar amb el públic.
És una altra finestra d’oportunitat per establir una connexió, un vincle amb el ciutadà, sovint molt allunyat del món dels museus, i amb el territori.
Daniel Alcubierre
Marta Iglesias
MUHBA