La restauració d’una sala de calderes

Aixecament de la sala de calderes obtingut amb tecnologia escàner làser terrestre, Faro Focus 3d, fet pel Laboratori Virtual de Modelització de la Ciutat. Vista exterior i interior. © LVMC-UPC, 2011

La sala de calderes era el cor i el motor de les fàbriques tèxtils. La força del vapor que allà es generava feia funcionar la maquinària que, en el cas de la Fabra i Coats, va arribar a estar formada per més de 900 màquines de filar i 380 telers. Potser és per això que el destí d’aquesta nau ha estat diferent del de la resta d’espais de la fàbrica, amplis i versàtils, que un cop abandonat l’ús industrial han estat reconvertits per a usos culturals, socials, educatius, associatius, assistencials i d’habitatge. En canvi, la sala de calderes ha romàs tal com era quan va deixar de funcionar, probablement a causa de les dimensions i la solidesa imponent de la maquinària o pel vincle profund que manté amb l’arquitectura que l’aixopluga. Però també per la forta càrrega simbòlica que comporta ser el nucli energètic de la fàbrica i l’orgull dels seus antics treballadors i treballadores.

El sistema energètic s’ha resistit a desaparèixer i el seu testimoni físic ens parla del treball i de la societat barcelonina d’un període de la nostra història, com també d’aspectes mediambientals i de sostenibilitat. Així, ens remet a un moment de prosperitat industrial que utilitzava, però, energia bruta basada en el carbó que omplia de sutge i fum la ciutat. La necessitat de generar vapor, a més, esgotava l’aigua subterrània dels pous industrials i provocava la salinització del sòl. Fabra i Coats utilitzava diàriament 70 tones de carbó i un milió de litres d’aigua, i només a la sala de calderes s’hi van acumular més de 43 tones d’amiant utilitzat com aïllament, que ha estat retirat fa poc. Així doncs, el seu és el testimoni d’una paradoxa també present avui: quan l’amenaça del canvi climàtic es fa palesa i ens exigeix un canvi de paradigma, l’energia neta i la tecnologia suposadament verda segueixen tenint una cara bruta, que deixa una clara petjada ecològica en altres punts del planeta on s’explota el cobalt dels nostres mòbils i les bateries dels cotxes elèctrics.

Vist d’aquesta manera, la restauració i presentació del sistema energètic de la Fabra i Coats hauria d’admetre interpretacions molt diverses i convidar a múltiples reflexions. Per això, el tipus de tractament i la museïtzació, més que presentar aquest espai net i asèptic, mostrant l’atractiu indiscutible d’una instal·lació potent i laberíntica constituïda per una xarxa de canonades i màquines lluents, haurà de tenir la capacitat d’evocar la duresa del treball necessari per obtenir la força del vapor, l’ofec de les altes temperatures que s’assolien al recinte i, per què no, la brutor que ho envaïa tot, i mostrar com això va disminuir amb la substitució del tipus de combustible. No s’haurà de caure en recreacions però sí tenir cura de deixar-hi les proves de la transformació conservades a les parets i en la maquinària.

Partint d’aquest criteri general, la materialització i concreció del tractament requerirà actuar sobre l’origen d’algunes de les patologies relacionades amb el sòl damunt el qual està construït l’edifici, afectat pels pous industrials, per les fonamentacions i pels pàrquings (que interfereixen els cursos d’aigua subterrània) i per l’increment del contingut salí. Caldrà considerar, així mateix, l’impacte del canvi climàtic i preveure, per exemple, la capacitat de la coberta per engolir l’aigua provinent de possibles episodis de pluges intenses. Pel que fa a la maquinària, la passivació del metall impedirà l’evolució de la corrosió i s’aplicarà trobant l’equilibri entre l’eficàcia en la protecció i l’aspecte general que confereixi al conjunt. I acabada la restauració, serà fonamental garantir el correcte manteniment periòdic.

Conservar serà una tasca permanent que abastarà des de la cura dels desguassos i cobertes fins a la neteja dels elements interiors perquè la conservació d’un sistema energètic d’aquesta potència no ha estat ni serà una qüestió menor.

Lídia Font
MUHBA