Palau de la Música Catalana

És una de les joies imprescindibles del Modernisme de Barcelona. El Palau de la Música és un encàrrec de l’Orfeó Català a Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra del nou edifici es va posar el dia de Sant Jordi de 1905 i les obres es van prolongar durant tres anys. El resultat va ser una sala de concerts sumptuosa que havia de servir de llar de la música coral catalana.

Juntament amb La Pedrera, el Palau de la Música es considera un dels exemples suprems del Modernisme català per la seva arquitectura brillant, atrevida i decorada sumptuosament, que llueix amb orgull el títol de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO.

El Palau de la Música Catalana es va inaugurar el 1908. La façana projectada per Domènech i Montaner és d’obra vista amb revestiments de mosaic ceràmic i està presidida a la cantonada per un grup escultòric espectacular de Miquel Blay: una proa de pedra enorme que és una al·legoria de la música popular.

A l’interior, la sala de concerts és una successió embriagadora d’escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que juguen constantment amb la percepció de la llum i el color. La imatge més famosa de la sala és l’espectacular claraboia de vidre acolorit amb forma de campana invertida, que pesa una tona. L’escenari de la sala és l’escultura més espectacular del Palau. El prosceni comprèn un conjunt realitzat amb pedra tosca, dissenyat per Domènech i Montaner però llavorat per Dídac Massana i Pau Gargallo. L’escenari es completa amb un orgue espectacular de factura alemanya i amb l’hemicicle dissenyat per Eusebi Arnau, en què destaquen les divuit muses que representen els esperits de la música i un sorprenent escut d’Àustria. Altres espais interiors que cal destacar del Palau són la sala de música de cambra, on encara es pot contemplar la primera pedra de l’edifici, i la sala de descans Lluís Millet, potser l’estança que es conserva més fidel al projecte original de Domènech i Montaner.