La curiositat

Aquest primer cap de setmana de juliol però de fa gairebé 160 anys, Lewis Carroll va explicar per primera vegada el conte que donaria peu a Alicia al país de les meravelles. El llibre ha estat un dels referents de la literatura de l’absurd i la seva estructura ha influït els autors i autores que han conreuat el gènere fantàstic. Però com molt sovint sol passar, si vols entendre la realitat, si vols donar claus per interpretar el teu món, basteix una ficció, explica-ho a través d’un conte i serà molt més efectiu. És a dir, d’aquesta història de Lewis Carroll se’n poden fer moltes lectures i també n’hi ha una d’antropològica. Segons va escriure el mateix autor en el seu diari, resulta que tot va començar de manera casual. Va ser durant un passeig en barca pel riu Tàmesi un 4 de juliol de 1862. Carroll estava acompanyat pel reverend Robinson Duckworth i per les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Edith i Alice de tretze, deu i vuit anys respectivament. Per passar el temps i fer més passadora la calor, Carroll va improvisar una sèrie de relats per distreure la mainada i que, de manera espontània, va titular "Les aventures subterrànies d'Alícia". Al veure la fascinació i entusiasme de les nenes, Carroll va decidir escriure una història basada en aquell seguit de relats que tenia com a protagonista una nena, l’Alicia, i les seves aventures per un món subterrani, més o menys meravellós, reflex del que hi havia a la superfície i, per tant, un viatge amb segones intencions per aprendre a interpretar el nostre món.

El tema principal de l'obra és el contrast entre el món de meravelles on entra Alícia en caure per un forat i el real que l'espera a fora. Conèixer com funciona el món oníric ajuda a qüestionar el funcionament del món real, que en el seu cas simbolitza el món adult, mentre que la terra de les meravelles equival al món del conte de fades i per tant infantil. Carroll ens ofereix una lectura, però, en què es veu que els dos móns responen a una lògica igualment absurda. I cruel perquè ens hem d’acabar adaptant al real. La moral victoriana estricta i severa és el marc de comportament d’Alicia i els seus actes tenen conseqüències i malgrat que no és un llibre didàctic, la protagonista aprèn a adquirir responsabilitat i a valorar el lloc que li pertoca en la societat. Una comunitat que no entén on no pot comprendre com funcionen les coses i on tots els seus intents per comportar-se com cal acaben frustrats. Les relacions amb els diferents personatges són sempre superficials i tenses, no pot tenir amics ni mentors i és ella qui sembla estranya o diferent. Ella intenta adaptar-se al que es troba seguint normes il·lògiques o intentant que els altres raonin a la seva manera, però les dues vies acaben deixant-la sola, confosa i perduda. La sensació de no encaixar en el món exterior és el reflex de la incomprensió de l'adolescent, que de vegades vol ser nen i de vegades adult, en un entorn progressivament menys comprensible per unes convencions absurdes i ridícules que coarten la llibertat dels individus. Alícia persegueix el conill blanc que sempre se li escapa, un personatge que és el símbol del coneixement adult, que és difícil d’aconseguir perquè sempre va per endavant i més de pressa que no pas els nens. Tant Alicia com el lector entendrem que el coneixement s’acaba sempre situant del costat dels poderosos i dels governants, com ho farà el conill amb la Reina de Cors. I es trenca una llança a favor del coneixement lliure que afavoreixi les inquietuds, sense lligams a interessos poc honestos perquè només d’aquesta manera les persones es podran convertir en persones lliures.

La infantesa hauria de ser aquell territori al qual sempre poguéssim tornar on tot ens era permès, on sempre hi havia alguna cosa nova per descobrir i on ens podíem sentir més autèntics i capaços per preparar-nos per saltar a l’altra banda, a l’altra costat, al món dels adults. Aprendre a saber ser adults però amb ànima de nens. Per no perdre mai la curiositat.

- Martí Gironell -