La llei del metro

El 10 de gener de 1863 s’inaugurava el metro de Londres, el primer tren soterrani del món. I justament al cap d’uns mesos, a Barcelona, tenia lloc la inauguració del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià, l’actual línia Barcelona-Vallès. Aquell tren era l’embrió, l’origen del Metro de Barcelona, que no seria una realitat fins el 1924. Però si em faig ressò d’aquesta efemèrides a propòsit del metro no és pas per parlar de les pujades de preu del bitllet coincidint amb el canvi d’any, no. Si els proposo recordar aquest fet és per aturar-nos a pensar en com ha influït, en com ha canviat el tren de vida de centenars de milers de persones l’arribada d’aquest mitjà de transport urbà. No només em refereixo a desplaçaments, feines, horaris i costums. Una aproximació antropològica al metro permet veure com les actituds canviarien per sempre més les relacions individuals i col·lectives redefinint el rol de la comunitat. Perquè quan les persones baixen a sota terra per agafar el metro és com si entréssim en una altra realitat, com si fóssim  individus que viuen una altra vida, amb un altre codi. Però, de fet, si ens hi fixem, res canvia. Ben mirat però el metro ens acosta a la humanitat qüotidiana, hi passa la vida en directe a les andanes i dins dels vagons perquè fa el paper de mirall o més ben dit de vidre d’augment i ens convida a mesurar un fenómen que, sense la seva presència, correríem el risc d’ignorar o que tal vegada ens passés per alt: la llei del metro. Una llei que ens defineix com a individus que pertanyem a una col·lectivitat a una comunitat. Que encara que no ens ho sembli és la mateixa que regeix a la superfície. Més enllà del deixeu sortir abans d’entrar o de deixar els  seients a aquells que els necessiten, en el metro cadascú viu la seva vida però no la pot viure en una llibertat tota. No només perquè el caràcter codificat i ordenat de la circulació del metro imposa comportaments dels quals no pots desviar-te. Si ho fas t’exposes a ser sancionat, sigui per l’autoritat metropolitana, o sigui per la desaprovació més o menys eficaç de la resta de passatgers/usuaris. Tan si la respectem com si la transgredim, la llei del metro situa el recorregut individual en la comoditat de la moral col·lectiva i és en aquest aspecte que aquesta llei és exemplar d’allò que se’n podría dir la paradoxa ritual. Sempre és viscuda individualment, subjectivament; però durant els trajectes, els recorreguts se li dóna una categoria que és eminentement social, la mateixa per a tots, la llei que confereix a cadascú  aquest mínim d’ identitat col·lectiva pel qual es defineix una comunitat. És cert que hi ha molts trets que ens agermanen però l’experiència del metro continua reafermant l’individualisme. Cada viatger arrossega una biografia singular un bagatge particular i peculiar que malgrat l’efervescència col·lectiva procura un espai ni que sigui mínim de llibertat. Ara bé cal tenir present que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre que també vol, com nosaltres, que se’l jutgi amb els mateixos paràmetres, per la mateixa llei, la llei del metro.   Martí Gironell