Ciència i Universitats

Després d’una llarga i prolífica trajectòria de recerca estudiant genomes antics i l’evolució d’espècies d’homínids, des de fa uns mesos, Carles Lalueza Fox s’enfronta a un nou gran repte: conciliar el seu treball al laboratori amb el de dirigir una institució d’envergadura a la ciutat, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Amb Lalueza Fox mantenim una conversa sobre com ha pres el relleu d’Anna Omedes, l’anterior directora, i quines són les seves prioritats, així com altres aspectes de la seva recerca i de la seva carrera professional.

Com portes els primers mesos al capdavant del Museu?

Bé, és una tasca molt variada i molt diversa. Hi ha molts fronts oberts, no només en la recerca, sinó en les col·leccions, les exposicions, la tasca social que fa el Museu. Gestionar els recursos i gestionar un equip de més de 50 persones és un repte apassionant.

Continuaràs en la línia de l’Anna Omedes, la directora anterior?

Ella tenia el seu equip i el seu plantejament de Museu. En la meva opinió, un museu és una obra sempre inacabada. A vegades quan algú porta molt de temps en un mateix projecte, té la temptació de pensar que allò és la seva obra, però jo crec que un museu és una institució que evoluciona perquè la societat també ho va fent. Un museu ha de poder afrontar els reptes del segle XXI, com el canvi climàtic, per exemple. Per molt que tu consideris que és una obra tancada, no és així. I passarà amb la persona que vingui després de mi, és a dir, el Museu continuarà evolucionant.

I quin llegat t’ha deixat?

El seu gran llegat és haver muntat l’exposició permanent en el Fòrum que es va inaugurar el 2011 i era, sens dubte, un repte enorme, ja que era un edifici que no havia estat pensat com a museu inicialment.

Quins són els reptes prioritaris a què has de fer front?

N’hi ha molts. El principal que m’he autoatorgat és fer que el museu tingui una part de recerca i que aquesta estigui orientada als reptes que ens enfrontem com a societat: prioritats com el canvi climàtic, la crisi de biodiversitat, la sostenibilitat, la urbanització planetària o l’extinció massiva d’espècies. M’agradaria que el Museu pogués tenir veu en aquests aspectes, ja que ens afecten com a societat i, a més, en part es poden relacionar amb les col·leccions del mateix Museu, que té més de tres milions d’espècimens.

En què consisteix aquesta relació?

A la Terra existeixen milions d’espècies, de les quals, es calcula que entre 35.000 i 40.000 estan en perill d’extinció. La immensa majoria de les espècies no estan descrites ni estudiades genèticament: menys d’un 1% té el genoma fet i no es poden comprendre els problemes de conservació de les espècies, com per exemple la pèrdua de diversitat genètica, si no s’estudien mostres dels últims 100 o 200 anys com les que es conserven en museus de ciències naturals d’arreu del món.

Per tant, els museus de ciències naturals tenen la possibilitat d’intervenir en aquesta crisi no només descrivint espècies sinó descrivint la diversitat genètica que han perdut i essent actors actius en els reptes que tenim al davant com a societat. Això és un desafiament científic que requereix un centre de recerca per poder-lo enfrontar.

Quines altres prioritats et marques?

Una altra cosa amb què ens trobem en el Museu és que tenim les col·leccions i la recerca en un edifici que no és l’adequat i que no fou creat amb aquesta finalitat, el Castell dels Tres Dragons. A més, el fet de ser un edifici patrimonial ens limita fer certes instal·lacions. Per tant, no només es tracta d’un projecte de recerca que cal empènyer, sinó que a més té una necessitat estructural.

La teva és una trajectòria científica brillant. Com és que t’has decidit a fer el salt al capdavant d’una institució com el Museu?

És una qüestió molt personal. Senzillament, tenia la sensació que estava fent sempre el mateix, sense aprendre massa coses noves i em sentia molt còmode fent això. També tenia la necessitat d’intentar incidir més en la divulgació i en el canvi social; penso que tinc coses a aportar. Tinc la sensació que la ciència està una mica aïllada de la societat i, tot i tenir impacte mediàtic, no té més recorregut.

D’altra banda, venim de dos anys de pandèmia en els quals he estat molt a casa i suposo que de no haver succeït, no hagués fet el canvi. Vaig veure que necessitava canviar i potser hauria sortit una altra cosa que també m’hagués interessat.

La mateixa recerca també t’ha empès a fer aquest canvi?

He de dir que a la recerca que estem fent amb les col·leccions del Museu se li pot aplicar la recerca que he estat fent en els últims anys. Per exemple, he recuperat alguns genomes d’espècies extingides i estic estudiant la diversitat perduda d’espècies que estan en perill d’extinció, i crec que això pot tenir una aplicació en la conservació. Per tant, té tot el sentit del món que aquest àmbit el pugui promocionar des del meu coneixement.

Cap on creus que hauria d’avançar la recerca al Museu?

En primer lloc, perquè sigui efectiva, el Museu hauria de comptar amb més persones dedicades a la recerca que les que hi ha ara. Això, lliga amb la idea d’aportar nou coneixement sobre la crisi planetària actual, però també amb la d’aportar recursos al Museu mitjançant projectes competitius.

Per tant, necessitem incrementar la plantilla per cercar aquestes línies que he comentat anteriorment relacionades amb l’Antropocè, el període en què estem canviant el clima planetari i incidim sobre tots els ecosistemes. Cal identificar les línies en les quals el Museu pot aportar alguna cosa i intentar captar talent jove que vulgui treballar aquí i que, a més, pugui aportar nous recursos a través de les convocatòries competitives europees i nacionals. Talent jove que a més pugui col·laborar amb l’equip de conservació i viceversa.

I com encaixaria aquest centre de recerca en el projecte estratègic de la Ciutadella del Coneixement?

La veritat és que prefereixo parlar del “litoral del coneixement”, perquè el centre de recerca hauria d’estar vinculat a la part expositiva que està al Fòrum i allà hi ha terrenys sense edificar que serien ideals per establir-lo. Això permetria vincular tant les exposicions, com la gestió administrativa, les col·leccions i la recerca en un mateix entorn.

Si parlem de litoral del coneixement, veurem que no només podem incloure tot el que es desenvoluparà al Mercat del Peix, sinó que tenim la UPC al campus del Besòs, l’Institut de Ciències del Mar i el PRBB entre d’altres, tots ells enfocats a aspectes com diversitat, sostenibilitat, canvi climàtic… Realment és estrany trobar una ciutat actual amb tants centres de recerca d’aquest nivell al litoral.

El que seria important seria establir connexions estratègiques entre tots aquests centres, o els grups que treballin en accions que puguin ser comunes perquè així hi hauria més massa crítica.

I què passaria amb la Ciutadella, aleshores?

A la Ciutadella, on tenim el Museu Martorell i el Castell dels Tres Dragons, crec que s’hauria de reformular per la mateixa idiosincràsia d’aquests edificis, que són patrimonials i en els quals no es poden fer laboratoris ni centres de recerca. Haurien de ser edificis més aviat relacionats amb una part de difusió del coneixement, una part expositiva, una part d’història de la ciència a Barcelona, i això sí que es podria lligar a la immediatesa d’allò que es faci en el Mercat del Peix.

L’Anna Omedes va comentar que qui prengués el relleu ho faria en un bon moment per innovar. T’has marcat noves fites que comportin innovació?

Els museus estan vivint diverses revolucions. Una de les més importants és la revolució tecnològica. En el cas de les exposicions, per exemple, tecnologies com la realitat augmentada permeten fer-les més visuals i immersives. Només cal que et descarreguis una aplicació per a mòbil i enfoquis unes etiquetes que hi ha a terra, i t’apareixen diferents organismes de l’ecosistema on estàs, que pots fotografiar amb el mòbil i tot! Tecnologies com aquestes permeten ampliar l’espai expositiu i fer-lo més immersiu. Això és una cosa que s’està iniciant i que en el futur farà que aquestes experiències siguin més personals, tot i estar entre altres visitants.

I en altres aspectes del Museu com les col·leccions?

Sobre això, cal destacar la digitalització que es va començar fa uns anys, però que realment és molt important continuar i que representa un repte tecnològic enorme, comú a tots els museus de ciències naturals del món. Nosaltres tenim tres milions d’espècimens, però hi ha museus enormes que en tenen més de cent milions! És, per tant, una tasca ingent, no només de digitalització sinó de creació d’un bessó digital que contingui tota la informació de l’espècimen material de la col·lecció. I aquesta informació ha de ser accessible i consultable per a tothom.

Parlem una mica de la teva recerca. Enguany donen el Nobel de Medicina a Svante Pääbo pels treballs sobre els genomes d’homínids extingits en els quals has participat. Et sents part d’aquest reconeixement?

Bé, es tracta d’equips de recerca i he col·laborat amb ell des del 2005. Devem tenir una dotzena de treballs publicats conjuntament, però a ell li reconeixen el seu paper pioner en un camp que comença el 1984 i en el qual Pääbo realitza el seu primer treball l’any 1985. Avui tot sembla possible, però cal tenir present que en aquella època, desvetllar el genoma d’un ésser extingit com el neandertal semblava quelcom impossible. Ell ho va iniciar i aquest ha estat el seu paper central.

En el passat, vam coincidir amb els neandertals. Com va ser la convivència?

Avui podem veure els resultats d’alguns encontres. Alguns d’aquests encontres acabaven malament; en altres, hi havia encreuaments amb descendència fèrtil. Nosaltres portem en els nostres genomes un 2% de gens dels neandertals. Està clar que de totes maneres eren grups diferents i tenim dinàmiques diferents.

I per què es van extingir?

Els neandertals són molt interessants quan parlem d’espècies en extinció, ja que mostren tots els senyals genètics que veiem en espècies o bé extingides o que estan en perill d’extinció.

Quin tipus de senyals?

Parlo de senyals de declivi demogràfic en el qual vas acumulant fragments cromosòmics sense diversitat en el teu genoma, perquè les poblacions disminueixen, cada cop trobes menys individus amb qui reproduir-te i incrementa l’endogàmia. Per tant, la poca diversitat genètica pot ser un indicador que una espècie està en perill d’extinció. Això ho hem vist en els neandertals.

A causa de la nostra espècie?

Bé, hem observat que els neandertals ja estaven en perill d’extinció quan es van trobar els humans moderns procedents d’Àfrica. Quan analitzem els genomes d’Homo sapiens del paleolític superior, fa entre trenta i quaranta cinc mil anys, no veiem aquests senyals de declivi, és a dir, no eren grups demogràficament petits com ja ho eren els neandertals. Tenien dinàmiques demogràfiques diferents.

El declivi en neandertals remunta a cent o dos-cents mil anys enrere, molt abans de l’arribada de l’Homo sapiens. La nostra espècie potser era més nombrosa, amb poblacions més grans, més interconnectades, més flexibles, que podrien constituir el cop de gràcia dels darrers neandertals que quedaven. Però en qualsevol cas, els neandertals van declinar abans a causa d’un entorn clarament dur, amb episodis glacials… Europa era un lloc força hostil on viure.

Així, ens vam saber adaptar millor?

Probablement, hi va haver un canvi demogràfic associat a la tecnologia, potser també associat a la genètica. Tant els neandertals, a l’oest d’Euràsia, com els denisovans, a l’est, tenien poblacions molt petites. Les poblacions d’Homo sapiens, procedents d’Àfrica, es van barrejar amb aquestes espècies; van acceptar híbrids i això els va permetre adaptar-se més ràpidament a les dures condicions de latituds elevades. Àfrica era un entorn càlid i més estable, fins i tot a tall de ritmes circadiaris i estacionalitat climàtica. A Europa et trobes amb foscor a l’hivern i llum a l’estiu, i això requereix també una sèrie d’adaptacions que tenen efectes cognitius. La nostra espècie es va adaptar més ràpidament a aquestes condicions gràcies a la hibridació amb neandertals.

D’altra banda, potser hi havia patògens, tal com suggereixen alguns gens presents en el sistema immunitari, canvis fisiològics relacionats amb una dieta més carnívora, probablement perquè hi ha menys recursos vegetals en latituds fredes… És a dir, ens vam adaptar més de pressa a totes aquestes condicions i, al mateix temps, això podria haver accelerat l’extinció dels neandertals.

La nostra espècie continua evolucionant tot i que la tecnologia ens permet adaptar-nos millor a l’entorn?

Algunes adaptacions òbvies del passat ara ja no tenen sentit. Imaginem gens implicats en la miopia. Antigament, era una dificultat per adaptar-se; ara amb unes ulleres o una operació sobrevius i, alhora, deixes els gens a la descendència. Aquesta setmana va sortir un treball a Nature sobre els gens que estaven involucrats en la supervivència a l’edat mitjana de les epidèmies de pesta negra. Aquesta malaltia va matar al segle XIV entre un 30 i un 50 % de la població europea. Això és a l’atzar o hi ha variants genètiques que et predisposen a sobreviure? S’han trobat algunes variants així i, de fet, nosaltres som els descendents de les persones que van sobreviure, moltes de les quals tenien aquestes variants. Amb la grip del 18 va passar quelcom semblant. Això és evolució i la nostra espècie continua evolucionant.

I amb la covid-19? La vacuna ens ha permès passar el filtre de la selecció natural?

Amb la pandèmia de la covid-19 deu haver passat el mateix, tot i que és una mica diferent, ja que ha mort més gent gran i per tant la descendència es pot haver vist menys afectada. Però també hi ha hagut factors socials i de pobresa que han condicionat l’accés a la vacuna. Per exemple, des de l’inici de la pandèmia es va observar que la gent poc qualificada que no podia fer teletreball i que es dedicaven, per exemple, a repartir paquets o atendre caixes de supermercats, tenien una major exposició al virus. A països com els Estats Units aquestes feines es distribueixen clarament per poblacions i l’afroamericana estava afectada per la malaltia d’una manera desproporcionada comparat amb altres poblacions. Les pandèmies tenen aquesta implicació d’aspectes genètics, socials i mèdics.

Cap a on s’orienta la teva recerca actual?

Tinc diversos fronts oberts. Continuo estudiant les poblacions europees en períodes més històrics. Tinc literalment centenars de genomes del període púnic, romà, visigot, islàmic… Hi ha coses molt interessants.

Després també estic treballant amb espècies extingides. Tinc la idea d’intentar fer un projecte per “desextingir” una papallona, és a dir, crear una papallona que tingui gens de l’espècie extingida. És quelcom que no s’ha fet mai.

I això?

En realitat és una excusa per desenvolupar una sèrie de metodologies que es puguin aplicar en conservació. Sovint, els animals en perill d’extinció acumulen una sèrie de mutacions que anomenem deletèries que fan que els últims individus de l’espècie pràcticament no es puguin reproduir perquè es veu afectada la seva fertilitat. Encara que quedin alguns individus vius, són tan poc viables que l’espècie en si està condemnada a desaparèixer. Aquestes mutacions es podrien eliminar amb tècniques d’edició genètica.

Aquesta és una de les coses que m’agradaria fer durant els pròxims anys, així com implicar-me més en la recerca del museu. Fins que el cos aguanti!

Doncs en tens per anys, no?

En aquest país quan arribes a una certa edat, t’obliguen a retirar-te. Fins i tot, si ets investigador emèrit, no reps finançament. Als Estats Units, en canvi, sí… Podria entrar de becari als Estats Units.

Al llarg de la teva trajectòria has fet molta divulgació, has publicat llibres, participat en mitjans i xerrades… Per què creus que és important aquesta pràctica?

Cada vegada està més clar. En els projectes europeus, per exemple, ara et demanen que expliquis no només que faràs quant a recerca sinó com la transmetràs a la societat. És una pota que abans es percebia com un hobby de l’investigador, però que ara es veu com una part essencial del retorn social de la recerca.

I dirigir el Museu és un pas més en la teva tasca divulgativa. Com encares el futur en aquest sentit?

De moment és molt interessant. És a dir, hi ha molta feina per fer i hi ha un molt bon equip de persones que m’acompanya; en realitat, m’he adonat que treballar en un museu és sovint més vocacional que treballar a l’acadèmia. Ara em trobo amb ganes i aprenc coses cada dia –i penso que també en puc aportar– i això és el que importa a una certa edat. Has de sortir de la teva zona de confort. Espero que tot fructifiqui i surtin coses interessants.