Ciència ciutadana a Barcelona, un laboratori a cel obert

Fa més d’una dècada que Barcelona impulsa la ciència ciutadana des de l’àmbit públic, connectant la recerca amb les persones i el territori. Una manera de fer ciència que avui s’estén dels laboratoris als barris, les escoles, les biblioteques i els espais culturals.

15 d'octubre de 2026

Què passa quan la ciutadania deixa de ser només receptora del coneixement científic i passa a formar part de la recerca? A Barcelona, aquesta pregunta té una història que comença l’any 2012, amb la creació de l’Oficina de Ciència Ciutadana, impulsada i gestionada per l’Ajuntament. Una iniciativa pionera en l’àmbit municipal que ha convertit Barcelona en un referent en ciència ciutadana i ha servit de model per a altres ciutats europees. 

Darrere d’aquestes experiències hi ha una mateixa idea: generar coneixement també pot ser una tasca compartida. L’Oficina ha contribuït a consolidar aquesta manera de fer ciència, connectant la comunitat científica amb la ciutadania i facilitant que la recerca participativa arreli en la vida quotidiana de la ciutat.

L’aposta de Barcelona per democratitzar el coneixement científic també es reflecteix en les iniciatives que connecten la recerca amb el debat públic. En aquesta línia, la ciència participativa serà un dels eixos clau de la Biennal Ciutat i Ciència 2027, que se celebrarà del 23 al 28 de febrer de 2027 i que proposa reflexionar sobre les relacions entre ciència i democràcia. La trobada vol obrir un espai de diàleg entre la comunitat científica i la ciutadania al voltant de qui genera el coneixement, quines preguntes s’investiguen i quin paper hi pot tenir la societat. Rosa Arias, membre de l'equip comissarial de la Biennal Ciutat i Ciència 2027, responsable de l'eix sobre ciència participativa i cultura científica, defensa que la ciutadania no només ha de participar en projectes científics, sinó que també pot contribuir a plantejar les preguntes i els temes que es volen investigar.

Què és la ciència ciutadana?

La ciència ciutadana parteix d’una idea senzilla: el coneixement científic no es genera només dins d’un laboratori. Les persones que viuen en un territori poden observar-lo, formular preguntes, aportar informació i participar en diferents moments d’una recerca. La seva implicació pot anar des de la recollida de dades fins al disseny de la investigació, l’anàlisi dels resultats o la definició de possibles accions.

Quan moltes persones participen en un mateix projecte, poden aportar dades des de llocs i moments diferents i, alhora, posar sobre la taula un coneixement que difícilment es pot obtenir només des de l’àmbit acadèmic: el que prové de l’experiència quotidiana i del coneixement del propi entorn.

Per a Rosa Arias aquesta és precisament una de les aportacions més importants de la participació ciutadana. “Tot i que, en teoria, els científics i les científiques són els que tenen el coneixement o l’expertesa sobre una temàtica concreta, la ciutadania coneix el seu entorn local, el seu dia a dia, la seva vida”, explica.

Aquesta combinació entre expertesa científica i experiència ciutadana és especialment rellevant quan allò que s’investiga està relacionat amb el territori. Qui viu en un barri pot detectar canvis, problemes o particularitats que no són evidents per a algú que només hi treballa puntualment.

Un exemple d’aquesta capacitat d’observació distribuïda és Mosquito Alert, un projecte de ciència ciutadana que permet a la població notificar la presència de mosquits i picades a través d’una aplicació. Les observacions ciutadanes es combinen amb eines d’intel·ligència artificial i la validació d’experts, i contribueixen a seguir la presència i expansió de diferents espècies de mosquits.

Mosquito Alert

El projecte va néixer el 2014 com una iniciativa educativa i, amb els anys, es va ampliar i professionalitzar fins a convertir-se en una xarxa de vigilància amb participació ciutadana. Un dels seus coordinadors científics, Alex Richter-Boix, destaca que aquesta participació ha permès detectar “introduccions i expansions de mosquits en llocs on els sistemes tradicionals de vigilància probablement no els haurien buscat”.

La participació, però, no té una única forma. Una persona pot limitar-se a aportar una dada o activar una aplicació que recull informació mentre fa vida quotidiana, però també pot implicar-se en tot el procés: plantejar què es vol investigar, aportar dades, participar en l’anàlisi o contribuir a comunicar els resultats.

Barcelona, una experiència que traspassa fronteres

Aquesta manera d’entendre la ciència ciutadana no s’ha quedat només en l’àmbit local. L’experiència desenvolupada a Barcelona ha anat guanyant projecció fora de la ciutat i ha connectat amb xarxes i iniciatives europees que treballen per incorporar la ciutadania als processos de recerca. Aquesta dimensió internacional ha permès compartir metodologies, experiències i eines amb altres ciutats i institucions, però també ampliar l’abast d’alguns projectes que van néixer en l’àmbit local.

La internacionalització també ha situat Barcelona en espais de debat sobre com incorporar la ciutadania a la recerca i sobre el paper que poden tenir les administracions públiques en aquest procés. El coneixement generat pels projectes no circula només entre investigadors i participants, sinó que també forma part d’una conversa més àmplia sobre noves formes de fer ciència.

En aquest recorregut, Barcelona ha anat consolidant una experiència pròpia, però connectada amb un moviment internacional que comparteix un mateix repte: trobar maneres de fer que la ciutadania tingui un paper més actiu en la producció de coneixement. La ciutat no només participa d’aquest procés, sinó que també hi aporta projectes, metodologies i aprenentatges acumulats durant més d’una dècada.

Una aposta pública que singularitza Barcelona

Aquesta experiència internacional té també una base local: una estructura municipal que, desde 2012, amb la creació de l’Oficina de Ciència Ciutadana, dóna suport a aquest tipus de  projectes. És en aquesta manera d’entendre la participació on apareix un dels trets diferencials de Barcelona: la ciutat no només ha desenvolupat projectes de ciència ciutadana, sinó que ha creat una estructura municipal dedicada a donar-los suport.

Per entendre aquesta aposta cal tornar als inicis de l’Oficina de Ciència Ciutadana. Diana Escobar, una de les persones involucrades en el naixement de l’Oficina, explica que diversos investigadors es van acostar a l’Ajuntament en un moment en què la ciència ciutadana començava a prendre forma com a moviment a escala europea.

“Alguns investigadors ja treballaven amb aquesta idea d’involucrar la ciutadania en els seus processos”, recorda Escobar. El que es va plantejar a Barcelona va ser donar una estructura a aquesta pràctica i facilitar la connexió entre els projectes de recerca i les persones. En aquell moment, Barcelona Ciència ja comptava amb un programa estable de cultura científica desde 2007, que va donar cobertura a aquesta nova línia. “Ja hi havia aquest camí corregut des del 2007, era un programa estable, i d’alguna manera donava com l’aixopluc a començar aquesta nova línia”, explica. 

Els primers passos van consistir a incorporar la ciència ciutadana en programes que ja existien a la ciutat, com la Festa de la Ciència, i a donar visibilitat als projectes que buscaven la implicació ciutadana. Amb els anys, aquesta estructura també ha anat generant una comunitat de pràctica, en què els diferents projectes comparteixen experiències, aprenentatges i metodologies de participació.

Per això, quan Escobar parla de Barcelona com a referent, no es refereix únicament als anys de trajectòria. Hi ha també una qüestió de model: “Va ser la primera ciutat que des de la municipalitat apostava per això, per donar suport a aquesta nova pràctica.”

I aquesta estructura ha crescut. L’Oficina ha passat de cinc projectes inicials a haver col·laborat amb més d’una trentena, amb més de 90 investigadors i investigadores vinculats a aquestes iniciatives, i actualment manté una vintena de projectes actius. 

El creixement no és només quantitatiu. Si els primers projectes estaven molt vinculats al monitoratge de la biodiversitat, avui la ciència ciutadana s’aplica també a camps com la salut, el benestar, les ciències socials, el canvi climàtic o la mobilitat. La participació s’ha anat ampliant, tant pel nombre de persones i projectes implicats com pels àmbits i les formes de col·laboració.

La ciència surt dels laboratoris

A mesura que la ciència ciutadana s’ha consolidat, també ha canviat el lloc on passa. La recerca ja no es concentra només en els espais universitaris o científics, sinó que entra en contacte amb escoles, barris, biblioteques i centres cívics.

A Barcelona, la ciència ciutadana s’ha impulsat especialment a través de programes com Ciència Ciutadana a les Escoles i Ciència Ciutadana als Barris, que apropen la recerca a diferents àmbits de la vida quotidiana. El primer incorpora els processos científics a les aules, mentre que el segon promou la participació veïnal mitjançant projectes desenvolupats en equipaments de proximitat i vinculats a les realitats de cada territori. L’abast d’aquestes iniciatives s’ha consolidat al llarg dels anys: després de vuit edicions, Ciència Ciutadana a les Escoles ha arribat a 129 centres educatius i més de 3.800 estudiants, i Ciència Ciutadana als Barris ha superat les 14.000 persones participants.

Ciència Ciutadana

Per a Rosa Arias, aquesta proximitat té un valor que va més enllà de les dades. Quan una escola estudia, per exemple, la temperatura de les aules o busca solucions per fer més confortable el pati, “pots trobar una solució cocreada amb tots que pugui aportar una resposta aquesta problemàtica concreta”.

El procés també genera aprenentatges: mesurar, observar i contrastar allò que passa al seu voltant ajuda a desenvolupar pensament crític i a entendre millor com funciona la recerca.

D’una pràctica minoritària a una comunitat que creix

La diversitat de projectes actuals mostra que la ciència ciutadana va molt més enllà de l’estudi del medi natural. Des de l’observació de la biodiversitat fins a l’estudi de la mobilitat urbana, l’impacte de la tecnologia en la vida quotidiana, el paisatge sonor dels barris o les xarxes de suport en salut mental, aquestes iniciatives evidencien com la participació ciutadana pot contribuir a les ciències naturals i socials, així com a la comprensió dels reptes tecnològics i urbans.

Iniciatives com l’Observatori de Papallones Urbanes o RiuNet impliquen la ciutadania en l’observació de la biodiversitat. És el cas de BeePath, que utilitza dades de dispositius mòbils per estudiar els desplaçaments a peu i proposar millores en la mobilitat urbana. En l’àmbit de les ciències socials, CoActuem per la Salut Mental incorpora persones amb experiència pròpia en problemes de salut mental i familiars com a coinvestigadores. Per la seva banda, CitiObs explora com millorar els observatoris ciutadans i la qualitat de les dades que recullen per contribuir a la presa de decisions sobre qüestions ambientals i urbanes. També hi ha projectes com el Mapa Sonor de Barcelona, en què els participants enregistren els sons de diferents espais de la ciutat i comparteixen les seves percepcions sobre l’entorn sonor.

Aquesta diversitat també es reflecteix en les formes de participar. En alguns projectes, la ciutadania observa espècies o recull dades ambientals; en d’altres, utilitza eines digitals per estudiar la mobilitat, aporta experiències personals o participa en la interpretació dels resultats i en el disseny de solucions. La ciència ciutadana esdevé així una manera de fer recerca aplicable a disciplines i reptes molt diversos, en què la tecnologia pot facilitar la participació i la recollida de dades, però en què el coneixement i l’experiència de les persones també són fonamentals.

Mosquito Alert, una xarxa ciutadana per vigilar els mosquits

Un dels casos d’èxit més destacats que permet entendre aquesta capacitat és Mosquito Alert. El projecte va néixer com una iniciativa educativa per implicar la ciutadania en el seguiment del mosquit tigre.

Amb el temps, el projecte es va professionalitzar, va ampliar l’abast territorial i va incorporar altres espècies d’interès per a la salut pública. El sistema també ha incorporat la notificació de picades i ha evolucionat en la identificació de les fotografies, que combina eines d’intel·ligència artificial amb la validació d’experts.

“La participació ciutadana ha permès detectar introduccions i expansions de mosquits en llocs on els sistemes tradicionals de vigilància probablement no els haurien buscat”, explica Alex Richter-Boix.

Un cas especialment il·lustratiu va tenir lloc a Astúries, on la fotografia d’un ciutadà va permetre detectar la presència del mosquit del Japó. La identificació posterior va confirmar l’espècie i va obrir la porta a estudiar si es reproduïa i si s’estenia a municipis propers.

Amb el temps, el que va començar com una iniciativa educativa local s’ha convertit en una plataforma de ciència ciutadana amb dimensió internacional. La seva trajectòria mostra què pot aportar aquest model: una xarxa d’observació distribuïda, dades generades des del territori i una recerca capaç de connectar aquestes observacions amb altres fonts d’informació.

Una ciutat on la ciutadania també fa ciència

Mosquito Alert és només una peça d’un ecosistema més ampli. Papallones, rius, soroll, calor, mobilitat, biodiversitat marina o salut mental són objectes de recerca diferents, però comparteixen una mateixa característica: el territori i les persones que l’habiten poden formar part del procés de producció de coneixement.

Barcelona es converteix així en un laboratori ciutadà no perquè tots els projectes estudiïn els mateixos fenòmens, sinó perquè la ciutat ofereix un espai on formes molt diferents de participació poden contribuir a investigar problemes reals. La recerca surt al territori, i el territori entra en la recerca.

Però per a Rosa Arias, el repte de futur és anar encara més enllà: que la ciutadania pugui intervenir també en la definició d’allò que es vol investigar. “Seria anar un pas més enllà: que ells mateixos puguin tenir aquests canals, aquesta veu, per proposar els seus propis temes d’investigació a la ciutat”, explica. Una mirada que amplia la idea de cultura científica: no només apropar el coneixement a la ciutadania, sinó obrir espais perquè pugui plantejar preguntes i contribuir a decidir quins problemes mereixen ser investigats.

Quan la ciència apareix en llocs inesperats

Aquesta manera d’entendre la cultura científica també modifica els espais on la ciència es fa visible. Una escola, una biblioteca o un centre cívic poden convertir-se en llocs de recerca, però també ho poden fer espais que, d’entrada, no associem amb l’activitat científica.

“De sobte, et trobes amb la ciència sense saber-ho o sense adonar-te’n”, explica Arias. La ciència pot aparèixer en un festival, en un edifici públic o enmig de l’activitat quotidiana, i trobar així persones que probablement no haurien anat expressament a una activitat científica.

Un exemple és la participació de la ciència en festivals de música, on es poden plantejar activitats sobre intel·ligència artificial, protecció de dades o anàlisi d’informació en formats més lúdics i informals.

Aquest contacte pot despertar curiositat i portar una persona a participar en un taller, escoltar una xerrada o implicar-se en un projecte. Acostar la ciència a espais quotidians significa, així, ampliar les oportunitats de trobar-s’hi.

Ciència, cultura i conversa

En aquest ecosistema d’espais i iniciatives, la Biennal Ciutat i Ciència té la voluntat de convertir-se en un punt de trobada entre la comunitat científica i la ciutadania. No només com un programa d’activitats, sinó com un espai per generar conversa i reflexió al voltant de qüestions que afecten la ciutat i la societat.

La propera edició de la Biennal Ciutat i Ciència se celebrarà del 23 al 28 de febrer de 2027 i estarà dedicada a la relació entre ciència i democràcia. La proposta vol obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre el paper del coneixement científic en la societat, la capacitat de les institucions per integrar-lo i els marcs que en garanteixin la responsabilitat social.

La proposta també busca que la ciència sigui present en els recorreguts quotidians per la ciutat. “Volem crear una ruta Biennal, que et puguis trobar coses pel carrer quan vagis caminant, que convidin a la participació”, explica Rosa Arias. L’objectiu és ampliar el públic més enllà de les persones que ja participen habitualment en espais científics o acadèmics i generar un espai de diàleg amb la ciutadania.

Per a Arias, aquesta dimensió participativa també pot contribuir a reforçar la confiança en la ciència i la capacitat de la societat per interpretar la informació que rep. “Com més informada estigui la societat i més participi en aquesta comunicació, més capacitat tindrà per prendre les seves pròpies decisions”, assenyala.

Un laboratori a cel obert

Des de l’aparició de l’Oficina de Ciència Ciutadana fins a la diversitat de projectes que avui connecten recerca i territori, Barcelona ha anat construint espais perquè aquesta relació sigui possible.

El resultat és una ciutat que es pot observar, estudiar i comprendre des de molts punts de vista. Un lloc on les preguntes científiques no només neixen als laboratoris, sinó també de l’experiència de viure i compartir un territori.

Barcelona es converteix així en un laboratori a cel obert, on la ciutadania no només rep coneixement, sinó que també contribueix a generar-lo.