‘Germaine Dulac. Je n’ai plus rien’, la memòria recuperada d’una pionera

Al llarg de la història de l’art, la contribució de les dones ha estat sovint ignorada, infravalorada o directament esborrada. Mentre moltes van exercir com a pintores, escultores, escriptores o músiques, el relat dominant les va relegar a un segon pla o les va reduir a objectes de representació, més que no pas a creadores. Aquesta invisibilització sistemàtica ha distorsionat durant dècades la nostra comprensió del patrimoni artístic i, tot i els avenços assolits, encara avui cal seguir treballant per garantir el reconeixement i la presència justa i continuada de les dones en l’àmbit cultural.

Amb la voluntat de reparar aquest buit històric, el Museu Tàpies presenta Germaine Dulac. Je n’ai plus rien, una exposició comissariada per Imma Prieto i Imma Merino, que rescata la figura i l’obra d’una de les primeres directores de cinema europees. Dulac (Amiens, 1882 – París, 1942) va realitzar més de trenta films entre 1917 i 1935, i va escriure nombrosos textos teòrics on defensava el cinema com un espai creatiu i subjectiu, capaç d’explorar l’interior de les persones.

Una de les peces centrals de la mostra és el migmetratge La Coquille et le clergyman (1927), basat en un guió d’Antonin Artaud, considerat avui el primer film surrealista, rodat abans que Un chien andalou de Buñuel i Dalí. La pel·lícula aborda l’obsessió masculina i el desig a través d’imatges simbòliques i pertorbadores, amb una mirada crítica que subverteix les convencions de gènere de l’època.

L’exposició no només recupera la dimensió artística de Dulac, sinó també la seva militància feminista i el seu pensament crític, present en revistes especialitzades i en publicacions com La Fronde, un mitjà radicalment feminista amb el qual va col·laborar. En aquest sentit, la mostra s’inscriu en un treball de recerca que dialoga amb la línia conceptual del museu, especialment amb la idea del temps cíclic, recurrent en l’obra de Tàpies, com a eina per mirar enrere i imaginar futurs possibles.

Com a contrapunt contemporani, la cineasta Mercedes Álvarez presenta la peça Germaine Dulac. Qui tem al cinema?, una nova creació audiovisual que recull fragments de pel·lícules de Dulac per construir una reflexió actual sobre el desig, el cos femení i el poder de la mirada. Una forma de repensar la història de l’art i del cinema des d’una mirada crítica i feminista, que dona visibilitat a una creadora que va desafiar les normes establertes i va obrir camins que continuen inspirant. Trobareu més informació a la pàgina web del Museu Tàpies.

Imatge: Le Cinéma au service de l'Histoire (El cinema al servei de la Història) (1935).