Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència de navegació, i oferir continguts i serveis d’interès.

En continuar la navegació entenem que s’accepta la nostra política de cookies.

Alerta per contaminació:

Activat el protocol d’avís preventiu per alts nivells de partícules en suspensió (PM10)

Tornar

Els nou components de la formació retratats en filera vestits amb els seus característics ponxos negres

El so del Xile del segle XX, a la Sala Apolo

Quilapayún, el col·lectiu més representatiu de la nova cançó xilena dels anys 60 i 70 del segle XX, visita la sala de Nou de la Rambla.

Fa quatre dies va fer cinquanta anys del cop militar a Xile i de la mort del president Salvador Allende. No hi ha millor moment per escoltar una de les formacions més significatives dels anys en què va tenir lloc el cop i dels temps posteriors, quan van convertir en música l'oposició a un règim inhumà. Veniu a escoltar-los a la Sala Apolo el dimarts, 3 d'octubre

Quilapayún va néixer l'any 1965 amb un nom ben singular que sí, té un significat en la llengua mapudungun o maputxe, pròpia dels pobles indígenes de l'Argentina i Xile. Van fundar el grup dos germans i un amic, Julio i Eduardo Carrasco i Julio Numhauser. I, com que tots tres duien la barba característica d'aquells anys, a la formació que havien creat li van dir Quilapayún, és a dir, "tres barbes", ja que "kila", vol dir tres, y "payún", barbes. La formació, com veieu a la fotografia, va créixer de seguida i va mantenir el nom tot i que la banda ja no té tres barbes sinó unes quantes més.

El mateix Víctor Jara, el cantautor assassinat pels militars colpistes xilens, va ser director artístic de la formació abans del cop, i va ser responsable del seu particular estil d'interpretació, que durant anys els va caracteritzar tant com les mateixes barbes i els ponxos negres que portaven.

Anomenats ambaixadors culturals de Xile durant el govern Allende, les forces reaccionàries del país van odiar des del primer moment els músics de la formació, que es van haver d'exiliar el 1973 després del cop de Pinochet i van fixar residència a França, on es van estar fins que van poder tornar a casa.

Ara, ens conviden a no oblidar el que va passar amb les seves cançons. El pueblo unido jamás será vencido és la seva interpretació més emblemàtica, un himne emocionant que potser faran sonar a la Sala Apolo on segur que escoltareu Funeral, un senzill que acaben d'editar i que la formació dedica a l'aniversari del cop d'estat.

Si voleu viure una nit de llibertat i reivindicació musical amb els Quilapayún, veniu a la Sala Apolo, però abans consulteu al web tota la informació sobre el concert.

Data de publicació: Divendres, 29 Setembre 2023
  • Comparteix