Trenta-cinc anys a l'ascensor
Una mítica banda de pop dels anys 80 segueix en plena forma i recorda un dels discs de més èxit de la seva trajectòria.
Gamberros, irreverents, festius... Així són Un pingüino en mi ascensor, una banda que va néixer els anys 80, en plena "movida" del pop madrileny integrada pel publicista José Luis Moro i per Mario Gil. Ara, 35 anys després d'editar El balneario, estan embarcats en una gira que, el dissabte, 18 de febrer, passa per la sala Wolf Barcelona.
Un concurs musical del moment va marcar els inicis de la formació, que va debutar en el mercat discogràfic l'any 1987 amb un disc homònim i que l'any 1988 editarien El balneario. El disc incloïa cançons que es van fer populars ràpidament com Atrapados en el ascensor, El poderoso influjo de la luna, El balneario o Perestroika. Ells, amb el característic to de veu del vocalista, són els responsables de l'etiqueta "nasal pop" que s'atribueix a aquells grups de pop que canten amb aquest to de veu.
Piromanía, editat l'any 2004, va marcar un període de prop de deu anys durant els quals la banda va continuar fent concerts sense editar discos. I, finalment, va arribar una etapa que s'ha estès per discos diversos durant la qual s'han dedicat a versionar de la manera més divertida i amb tot el talent, temes tan coneguts com Voyage, voyage, de Desireless, que ells converteixen en Foie gras, foie gras, i moltes altres versions igualment iconoclastes.
Durant la pandèmia, el duet va assajar noves cançons, entre les quals Me cuesta tanto ir a Marte, versió d'un conegut tema de Mecano. La pandèmia va donar origen també al single Asintomático, que parla sobre la situació viscuda i és el penúltim treball de la banda abans del disc de nadales diferents Blanca y negra Navidad (2020).
Si teniu nostàlgia dels sons dels anys 80, feu cap a la sala Wolf Barcelona per escoltar Un pingüino en mi ascensor, però abans consulteu al web d'aquest espai tota la informació sobre el concert.