Quant a Ada Castells

Periodista

Trobada prevista

Cinc minuts de marge. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar.

© Lluïsa Jover

© Lluïsa Jover

Estic segur que vam quedar el 18 de setembre a les dotze al Zurich, és a dir, avui. És la una i ella encara no ha tingut la gentilesa d’aparèixer per la porta, més ben dit, per cap de les portes. Ni per la principal, que m’ha quedat gravada a la retina de tant mirar-la, ni per la lateral, que no paro d’entrellucar amb l’ull esquerre, cosa que m’acabarà provocant una lesió ocular, segur. L’única cosa que la pot excusar és que la cita la vam fixar fa vint anys, una tarda que ens passàvem els apunts d’història contemporània i estàvem prou avorrits per fer càbales futuristes.

–Creus que algun dia podrem acabar la carrera? –va dir ella, desesperançada.

–És clar, només ens queden tres setmanes i adéu als maleïts exàmens!

–I què farem?

–Tu faràs unes opos i trobaràs plaça en un institut a quinze quilòmetres a la rodona per poder-te centrar de seguida i començar a tenir criatures amb l’avorrit del teu nòvio, i jo aniré a voltar pel món per acabar en una universitat dels Estats Units fent la tesi sobre els costums de les noves societats urbanes i la seva interrelació generacional.

–I una merda! Seré jo qui em menjaré el món.

I la frase següent va ser la que va desencadenar que jo ara porti una hora d’espera en el bar més cèntric de la ciutat:

–Quedem d’aquí a vint anys, en aquesta mateixa taula, a les dotze del migdia, i ho comprovarem.

La vaig deixar anar sense pensar, desafiant el destí, i resulta que no, que no m’he menjat el món. Continuo amb els exàmens, només que no sóc jo qui els faig, però sí qui els corregeix. Segueixo anant a la mateixa facultat, a cinc minuts d’aquí, utilitzo la mateixa talla de pantalons, visc al pis dels meus pares, encara que ells ja no hi són, i el meu plat preferit continua sent l’arròs del Set Portes. No es pot dir que hagi canviat gaire, fins i tot ha canviat més el Zurich que no pas jo. Quan el van enderrocar per construir el nou edifici del Triangle, una mola grisa que competeix en lletjor amb El Corte Inglés, vaig creure que mai més no l’obririen i fins i tot vaig arribar a patir per la nostra cita, però ara està gairebé igual, més aviat rejovenit, com si li haguessin fet un lífting.

Potser a causa d’aquesta vida metòdica que porto, jo sí que he recordat la cita i ella no. És com si el temps se m’hagués quedat aturat aquell dia, en aquella taula amb olor de baieta, convençut que havia d’esperar vint anys abans de canviar res. Em vaig casar, sí, amb la noia que tocava, però de seguida vaig tornar a la posició inicial, separant-me. De fet, tots els canvis que he patit han estat poc viscuts. No m’hi he involucrat, com si em fes mandra haver-los d’assumir en aquesta cita que jo m’he pres com una revisió de vida i que ara m’adono que ella ni tan sols ha recordat. La resta de canvis de la meva cronologia anodina han estat del tot involuntaris: he perdut els cabells, l’agilitat, la memòria, l’energia, i ara estic perdent la paciència. Una hora i quart deu ser la proporció límit d’espera per a una cita fixada fa dues dècades. Cinc minuts més i foto el camp.

Ni m’havia passat pel cap que ella em fallés. És curiós. Feia dies que especulava sobre la seva vida i dubtava si la Sílvia de quaranta anys m’agradaria, si tots dos aconseguiríem reprendre la confiança que ens mantenia tan units quan estudiàvem, però la possibilitat de ni tan sols veure-la, això sí que no entrava en els meus plans d’aquesta tarda.

Ella era una persona molt formal. De fet, ens complementàvem d’allò més. Jo sempre somiava i era ella qui tocava de peus a terra. L’únic que em desagradava d’aquesta combinació era que la seva formalitat comportava que tingués nòvios fixos, que li duraven ben bé tres o quatre anys, i a qui es mantenia fidel d’una manera malaltissa. Gràcies a això, mai no va passar res entre nosaltres més enllà del clàssic morreig de borratxera que després comentàvem rient i no tornàvem a recordar mai més, per educació.

Tot aplicant una d’aquestes lleis que un s’inventa quan s’espera en un bar, hauria de convenir que si l’informal, que era jo, ha acabat de funcionari de la mateixa universitat on va estudiar, la formal, que era ella, ara viu a l’Àfrica subsahariana estudiant llengües d’un parell de parlants i cada dia s’enamora d’un sàtrapa diferent. Amb una agenda com aquesta, no és pas estrany que la Sílvia s’hagi oblidat de mi.

Cinc minuts de marge. Cap més. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Exactament les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar per la porta principal, avançant, eufòrica, radiant. Seixanta quilos de Sílvia, de la meva Sílvia, que ara em diu:

–Pep, te n’has recordat!

–Sí, a les dotze, al Zurich –remarco sense que soni com un retret.

–No, fa una hora que t’espero al Núria, que ara és un Burger King infecte! Acabo d’entrar al Zurich per casualitat. Fa molts anys que no vinc a Barcelona i m’havien dit que l’havien refet del tot. És increïble, com ha canviat aquesta ciutat!

–Així, és cert que vius a l’Àfrica subsahariana estudiant llengües d’un parell de parlants i cada dia…? Bé, res.

–Què t’empatolles?

–Ja t’ho explicaré. Fa vint anys i una hora i mitja que ens esperem. Ens haurem d’organitzar per temes, subtemes i annexos. Una cerveseta?

–És clar, això sí que no ha canviat! Però què li ha passat, al Zurich; en lloc d’envellir, com nosaltres, està més nou que mai. Com s’ho fan els bars, pacten amb el diable?

–No te’m posis fàustica. Se’n diu reformes, però corren el risc de perdre l’essència, no com nosaltres… Jo diria que nosaltres dos continuem igual.

–Per què?

–Perquè jo continuo somiant que em menjaré el món mentre bec cervesa i tu…

–Recordo que em vas pronosticar que jo havia de gua­nyar unes opos i tenir moltes criatures.

–I?

–Sóc funcionària a Brussel·les i tinc cinc fills. En demanem una altra?

–Que siguin cinc més, si us plau! Tanta coherència no la puc suportar!

BarcelonaActua: una experiència solidària

Visita guiada gratuïta organitzada per BarcelonaActua a l’exposició “Ferran Adrià i elBulli. Risc, llibertat i creativitat”, al Palau Robert fins al febrer del 2013.

© BarcelonaActua
Visita guiada gratuïta organitzada per BarcelonaActua a l’exposició “Ferran Adrià i elBulli. Risc, llibertat i creativitat”, que es pot veure al Palau Robert fins al febrer del 2013.

Si un avantatge tenen les comunitats wiki és que es poden engegar amb ben poc pressupost i creixen espectacularment en poc temps. La base és tenir una bona idea i dur-la a terme en el moment oportú. L’economista Laia Serrano (Barcelona, 1973) en va tenir una: muntar una xarxa solidària on la gent de Barcelona pogués oferir temps, treball, activitats i objectes que ja no feien servir.

Hem quedat amb ella perquè ens ho expliqui. “Tot va començar a finals de desembre del 2010, quan, al programa de RAC1, Jordi Basté va llançar la pregunta de què deixaríem de fer aquell Nadal per culpa de la crisi. Molta gent trucava amb històries colpidores relacionades amb la pèrdua de feina, amb la falta de regals i amb la solitud, fins que una dona va trucar i va oferir casa seva. Això em va fer pensar que tots tenim un fons de solidaritat latent i, quan ens posen les coses fàcils, ens animem a treure’l. Vaig entendre que era una bona idea unir els nous pobres il·lustrats –és a dir, tots nosaltres– a través de les noves tecnologies”.

Així va sorgir BarcelonaActua, amb un llançament oficial que va tenir lloc el 30 d’octubre de l’any passat. Des del primer moment, Laia Serrano, que va treballar onze anys al departament de màrqueting de Codorniu i durant quatre mesos va fer de cooperant a Cali, va tenir molt clar que la clau de volta era unir el món social amb la comunicació. Així, doncs, va fonamentar la plataforma BarcelonaActua en tres pilars: posar en contacte persones amb necessitats i oferiments; crear comunitat no només virtual, sinó també presencial, i sensibilitzar sobre la realitat social del nostre entorn.

Des d’aleshores la plataforma posa en contacte persones que tenen necessitats bàsiques per cobrir, persones solidàries i també gent que se sent sola, que a les ciutats n’hi ha molta. “Tots estem al mateix vaixell i podem passar per qualsevol d’aquestes situacions en moments diferents de la nostra vida. No hi ha beneficiaris ni voluntaris; qui ara dóna pot rebre demà, i a l’inrevés”, explica Serrano. I té un munt d’exemples per il·lustrar-ho: “Una noia va donar un piano que va anar a parar a un institut del Besòs; va ser molt emotiu veure la il·lusió que els va fer als nens. També es va posar en contacte amb nosaltres un noi que tenia controlada tot de gent sense sostre i va aconseguir 42 sacs de dormir i 15 flassades contra rellotge, perquè ja arribava l’onada de fred. La gent té moltes ganes d’ajudar; però s’han de demanar coses concretes i posar-los-ho molt fàcil”.

Laia Serrano té molt clar que la clau és generar confiança, i en bona part això explica el perquè de les trobades presencials, com les que es van fer al Raval o quan els inscrits a la plataforma van quedar per intercanviar roba al garatge d’una de les activistes de BarcelonaActua, una vídua que s’havia quedat sola i buscava la possibilitat de trobar altres senyores com ella. “Ara li ha canviat la vida i són un grup de dones que no paren –comenta Serrano–. Crec que la proximitat és fonamental per a la translació del món virtual al món real, per això ens hem limitat a Barcelona. Hem entrat en contacte amb la gent del Banc del Temps, que encara ho tenen millor des del punt de vista de la proximitat, perquè s’organitzen per barris, i així nosaltres també podem difondre les seves iniciatives”.

El web és molt accessible i enregistrar-s’hi és qüestió de segons. Després un ha de triar l’apartat on vol actuar: treball, oci, parament de la llar, roba, formació, acompanyament, assessoria, cultura, electrònica i altres. Serrano considera que l’apartat cultural és molt important perquè ajuda a posar en contacte la gent de la plataforma amb diverses activitats que ells mateixos proposen. El dia que elaboràvem aquest reportatge, l’Agustí havia descobert un pub irlandès prop dela Sagrada Famíliaon feien música en directe i proposava d’anar-hi. En pocs dies ja hi havia qui s’hi animava. Mentrestant,la Susannaoferia pastilles per enfortir les ungles i els cabells “a algú que les necessiti de veritat”, i en Jordi proposava canviar roba per sabates, a la vegada que el Xavier buscava un pis de lloguer barat perquè es trobava a l’atur.

Amb aquest panorama, però, la pregunta a Laia Serrano és inevitable: com et guanyes la vida? “No me la guanyo. Som a la primera fase. Ho hem fet. I ara hem d’anar a buscar finançament, amb aquestes experiències reeixides que tenim al darrere. Hi ha empreses catalanes amb una forta vinculació a Barcelona que volen mostrar la seva responsabilitat social”. El lema de la plataforma és “Tots per tots a la ciutat”. Segur que a través de la xarxa aquest “tots” tan desitjat està sent cada cop més real.

Lost & Found

Imatge del mercat de segona mà, Lost & Found, de Barcelona.

© Salva López
La fira es fa en àmbits tancats o oberts segons l’època de l’any.Edició d’estiu a la platja de la Barceloneta.

Lost & Found és una fira que propicia la trobada entre gent que no es coneix. Max Porta, un dels seus impulsors juntament amb Diego Albanell, explica que el projecte va germinar en converses a la màquina de cafè: “Havíem vist iniciatives semblants a fora i crèiem que a Barcelona faltaven espais interactius, populars, on la gent pogués vendre o intercanviar objectes de casa”. La fira, de periodicitat trimestral, facilita als particulars un espai on exhibir i vendre objectes domèstics, des de roba fins a llibres, passant per qualsevol cosa prescindible que pugui tenir una segona vida en mans d’algú altre. El sentit de Lost & Found és donar una segona oportunitat a objectes de primera necessitat inútils, objectes que ens sabria greu llençar però que estaríem contents de saber que algú els aprofita.

Si busquem mercats equivalents en altres països trobarem referents en el garage sale americà i també a Holanda. El Dia dela Reina d’Amsterdam és un dels esdeveniments que els han inspirat: a Amsterdam, un cop l’any, la gent marca el terra amb el seu nom i l’endemà ocupa el lloc per vendre. A partir d’aquests referents van construir un model propi.

Lost & Found és un esdeveniment que ha nascut i s’ha fet gran sota el paraigua de les xarxes socials. L’esperit col·laboratiu que impregna el seu modus operandi no és res més que la traducció d’unes relacions que prèviament s’han establert virtualment.

Cartell del mercat de segona mà Lost and Found, edició estiu 17 de juny de 2012.

Cartell de l’edició d’aquest mes de juny.

Ja s’han fet vuit edicions des del 2007. Va costar trobar el model, i el van trobar finalment gràcies a la xarxa. “La xarxa va fer que molta gent es posés en contacte amb nosaltres, perquè no podíem fer una campanya de comunicació convencional. Hi va haver un punt d’inflexió en el moment en què vam entrar a Facebook, on ja tenim més de 5.000 amics i fans”, explica Max Porta. La divulgació a les xarxes en va permetre eixamplar la base. Van començar amb 60 parades el primer any i a l’edició del juny d’enguany es preveu que n’hi hagi 350, i si no n’hi ha més és perquè no hi caben. El mercat se celebra als vestíbuls de l’Estació de França a l’hivern i a la platja dela Barceloneta a l’estiu.

“La gent s’ha d’inscriure al nostre web. Omples un formulari de subscripció i reserves una parada al mercat per 30 euros. Cada parada ocupa quatre metres quadrats. Hi ha una autoselecció. Has d’oferir alguna cosa que et diferenciï”.

“L’ideari d’aquest mercat per a particulars es resumeix en les tres erres: reutilitzar objectes, reduir el consum i reciclar.”

Lost & Found és un mercat per a particulars. No està permès que vinguin botigues. “Abans d’assignar una parada demanem una descripció dels objectes que es portaran. L’artesania no hi està permesa, perquè entraríem en competència amb els mercats d’artesania de la zona. En cas contrari, això s’ompliria de fires d’artesans”, explica Diego Albanell.

Imatge del mercat de segona mà, Lost and Found, a l'estació de França de Barcelona. Edició hivern.

© Salva López
L’edició del mes de març de 2012, a l’Estació de França

Lost & Found no és, però, una simple versió 2.0. del mercat dels encants. El projecte té diverses branques. La primera, i la més evident, és el mercat, que se celebra cada tres mesos amb la voluntat de generar un punt de trobada en diumenge, on hi hagi música, ball, festa: potenciar l’oferta lúdica de la ciutat els diumenges. La vessant lúdica és indissociable de la part comercial. El col·lectiu de discjòqueis 2nd Hand Deejays punxen música molt eclèctica, música jamaicana, jazz, soul, estils que d’alguna manera reflecteixen el mateix tipus de producte que podem trobar al mercat però en l’àmbit musical.

Un dels lemes de Lost & Found és potenciar una manera sostenible d’adquirir béns materials. El seu ideari es resumeix en les tres erres: reutilitzar objectes, reduir el consum i reciclar. Lost & Found ha anat adquirint tota una identitat pròpia, basada en una estètica vintage, que és palesa en els seus cartells, dissenyats per Guillem Pericay, que sempre traspuen un humor festiu. Els fundadors d’aquesta cita trimestral són conscients que el vintage és cool i resulta atractiu. Saben també que el vintage encara s’associa al glamur, però que aviat servirà per dissimular la pobresa que ve. Reciclarem coses velles i direm que són antigues.

Wikiartmap: l’art situat al món

Imatge d'un usuari del Wikiartmap que consulta el servei a la seva tauleta digital a l’entorn del CaixaForum.

© Albert Armengol
Un usuari del Wikiartmap consulta el servei a la seva tauleta digital a l’entorn del CaixaForum.

Maite Oliva, la impulsora de Wikiartmap, ens explica que tot va començar fa tres anys, quan ella comissariava un cicle d’exposicions de fotografies al carrer i es va adonar que no hi havia cap eina per difondre la creació que es du a terme a l’espai públic. Això és l’acabada d’estrenar Wikiartmap. Això i més: “És una plataforma d’àmbit mundial, en què la gent pot ser consultora i introductora de continguts per situar en el mapa informació sobre l’art, la creació i el patrimoni històric i cultural que es genera a l’aire lliure”, explica Oliva.

Aquesta jove figuerenca ha tingut com a referentsla Viquipèdiai Google, “per la seva visió a l’hora de generar noves eines que terceres persones poden fer servir per desenvolupar altres aplicacions”. És el que ella ha fet utilitzant la cartografia de Google i els textos generats a l’enciclopèdia de lliure accés.

El seu projecte sempre ha tingut una vocació mundial: “Si les eines ho permeten, per què limitar-se? Ja hi havia mapes d’entitats en concret, però aquest projecte vol anar més enllà, amb abast internacional i continguts dinàmics”. Aviat la plataforma es podrà oferir en sis idiomes: català, castellà, francès, anglès, italià i portuguès.

Oliva sap que aquest és un treball col·lectiu i subratlla que el seu equip i ella s’han limitat a posar una primera pedra del projecte que anirà creixent amb les aportacions de tothom: “Crec que serà útil per facilitar als artistes la difusió de la seva obra. També oferirem estadístiques que poden anar bé a diverses entitats i als agents culturals. Així mateix, servirà per a la difusió patrimonial. Totes les eines són de lliure ús per a qualsevol usuari”.

Wikiartmap està integrat en xarxes socials com Facebook, Twitter i Google+, i treballarà amb una xarxa social pròpia per permetre a l’usuari compartir i seguir continguts o il·lustrar amb mapes els seus propis blocs. Es convida a tothom a participar en la construcció d’aquest diccionari de l’art: els promotors especifiquen que “no es requereix la perfecció, sinó només la voluntat de descriure un patrimoni que és de tots i per a tots”. Això sí, s’advoca per la neutralitat, encara que ja se sap que en aquest camp “el que per a uns és imprescindible per a d’altres és qüestionable”.

Oliva tenia molt clar aquest aspecte de la llibertat d’ús del seu projecte, i insisteix que “les administracions han d’apostar pels continguts oberts”. Wikiartmap és una eina que funciona sota la llicència de Creative Commons i incorpora i estructura els continguts existents ja ala Wikipediai ala Viquipèdia. També permet als usuaris introduir nous continguts referenciant-los en el mapa i relacionant-los amb d’altres. Perquè l’eina sigui realment una bona font d’informació s’ha creat una estructura que revisa els continguts suggerits pels usuaris.

Captura de pantalla amb una de les pàgines de WikiArtMap sobre el Museu Picasso.

@ Albert Armengol
Captura de pantalla amb una de les pàgines sobre el Museu Picasso.

I per moure’s entre tanta informació, s’han posat a punt diverses categories que donen una idea de la magnitud de la iniciativa: arquitectura, escultura, wallcovering, sketch, creació sonora, festivals, exposicions urbanes… Els continguts es localitzen sobre el mapa i l’usuari pot cercar-los per la població, per la matèria o per una paraula clau. El mapa sempre mostra cent entrades de contingut, ordenades per popularitat, mai per un criteri de qualitat. Les fitxes d’informació s’obren damunt del mapa perquè l’usuari no perdi en cap moment la localització.

Un exemple: si un vol saber on estan situades totes les obres de Gaudí que hi ha a Barcelona i als seus voltants, pot clicar al mapa, pot entrar pel cognom de l’arquitecte o pot referir-se al Modernisme. La informació que li apareixerà serà la que ja es troba disponible a la xarxa, tant en imatges com en entrades de text, però l’interessat hi haurà arribat d’una altra manera. És a dir, aquesta no és una enciclopèdia feta per a especialistes, sinó que té una vocació bàsicament divulgativa, per facilitar l’accés de l’usuari a aquests continguts. La seva condició dinàmica també la converteix en una eina útil per conèixer les últimes creacions artístiques, encara que siguin efímeres, com exposicions o happenings.

La iniciativa, que es va donar a conèixer aquesta primavera a l’Arts Santa Mònica, ha tingut el suport del Ministeri de Cultura,la Diputació de Girona, el Patronat de Turisme Girona Costa Brava, l’Ajuntament de Figueres i l’Euroregió Pirineus Mediterrània, i per tirar endavant confia en el suport de socis privats que hi vegin sortida en àmbits com el turisme i la promoció cultural.

Verkami: creativitat a mida

Imatge de la poeta Sílvia Bel amb el llibre que ha editat gràcies al suport econòmic obtingut amb Verkami.

© Albert Armengol
La poeta Sílvia Bel amb el llibre que ha editat gràcies al suport econòmic obtingut amb Verkami.

Al desembre del 2010 a la família Sala li va caure el regal d’una bona idea: crear una plataforma per donar suport econòmic a la creació cultural. En Joan, biòleg de formació, i els seus dos fills, en Jonàs, físic, i l’Adrià, historiador de l’art, van reunir els seus coneixements diversos per posar-hi mans a l’obra. Els unia una cosa: ser ells mateixos uns apassionats de la creativitat.

Així va sorgir Verkami, inspirada en la plataforma Kick­starter, impulsada des dels Estats Units feia un any i mig. La idea de la família Sala era transportar aquesta iniciativa: “No existia cap lloc similar ni a Europa ni a Sud-amèrica, i tot va començar per la nostra pròpia necessitat de rodar un curt que necessitàvem finançar”, recorda el fill gran, Jonàs Sala.

En el moment d’escriure aquestes línies ja s’han finançat 280 projectes, amb un 72% d’èxit, i a la pàgina principal de Verkami llueix una iniciativa ambiciosa: finançar el diari El Público amb 30.000 euros. Ja n’han aconseguit gairebé 14.000, quan encara queden 25 dies per fer donacions. I és que així és com funciona l’invent: els promotors proposen el seu projecte i tenen un temps límit de quaranta dies per aconseguir els diners que necessiten a través de donacions dels usuaris. El creador se les ha d’empescar per donar-los alguna cosa a canvi i aquí és on sorgeixen les idees més curioses: “Un grup fins i tot s’oferia a tocar en el teu casament si els donaves una quantitat de diners per finançar el seu primer disc”, comenta Jonàs Sala.

Perquè la iniciativa arribi a bon port, el gran dels Sala creu que és bàsic “saber transmetre la teva idea i dirigir-te al teu públic potencial, tenint en compte que no són gent amb diners que ho fan per filantropia, sinó que són consumidors com nosaltres, que volen que sorgeixin obres que els interessen. La gent no paga més diners per un DVD o per un llibre, i amb més raó si encara no estan fets. Has de saber transmetre confiança i entendre que, com que estàs eliminant intermediaris, pots oferir els productes a més bon preu”. Un altre bon consell és cuidar la comunicació i utilitzar tots els canals de difusió possibles, tant en xarxes socials com en blocs. “El crowdfunding és una bona eina, però demana una feina extra als creadors, i és aquesta de la difusió. N’hi ha que no hi estan acostumats”, comenta Sala.

Imatge del músic lleidatà Jordi Gasion tocant en l'obertura del 4t Festival de Músiques des d’un Balcó, a la plaça del Comerç de Sant Andreu, el desembre del 2011, una edició finançada a través de Verkami.

© Pere Virgili
El músic lleidatà Jordi Gasion va obrir el 4t Festival de Músiques des d’un Balcó, a la plaça del Comerç de Sant Andreu, el desembre del 2011. Aquesta edició del festival es va finançar a través de Verkami.

Qui sí que hi està acostumada és la poeta Sílvia Bel, que acaba d’editar el seu nou llibre gràcies al finançament aconseguit a través de Verkami. Ella valora molt positivament aquesta experiència: “Volia treure el segon llibre de poemes acompanyat amb les músiques de Clara Peya, però incloure un suport de CD en un llibre encaria molt el projecte. L’editorial no ho podia assumir. Al final vaig trobar la manera: posar-ho en codis QR. Però, és clar, el que era car era la gravació. I llavors vaig decidir fer un Verkami per pagar tota la part multimèdia del llibre. L’experiència ha estat molt enriquidora i ha fet créixer moltíssim el projecte. Primer, perquè ha estat una manera de començar a fer difusió del llibre. Dia a dia veus com creixen les aportacions dels mecenes –en el meu cas, angelets– i és molt estimulant sentir que la gent hi creu i aposta per una il·lusió”.

Bel ha estat molt conscient de la feinada que això suposava: “Engrescar la gent en un projecte així comporta alhora una gran responsabilitat i un compromís. Ara em sento com si estigués promesa amb vuitanta angelets. Ells són els que m’han posat les ales. Ells i també l’editorial, a qui agraeixo la llibertat i la confiança absoluta que m’han donat per dur a terme aquesta part musical i videoclipera. Em sembla que als crèdits del llibre hi he afegit prop de cent agraïments a diferents persones. Espero no deixar-me ningú!”.

“La força del micromecenatge rau en el fet que els participants ajuden directament l’artista.”

La poeta té ara experiència directa d’aquest món del crowdfunding i alerta: “El Ministeri de Cultura vol regular els micromecenatges. S’equivoquen. La força del micromecenatge rau en el fet que qui hi participa sent que ajuda directament l’artista, sense intermediaris ni cànons per entremig. No sé quant de temps durarà aquest sistema. És clar que la gent no pot (ni hauria de) finançar in aeternum tots els projectes que surtin (sobretot perquè paguem impostos). Espero que no s’acabi instrumentalitzant políticament. Si toquem sostre, ja trobarem la manera de tornar-lo a transformar! Crec que els creadors hem obert camí i, en aquest sentit, no em puc estar de comprimir el mateix concepte i repetir-lo perquè quedi ben clar: els creadors hem overkamí”.

Gràcies a això el llibre multimèdia Fila índia enfora, entre centenars d’iniciatives, ja és una realitat.

Fònics 2.0: units per a la música

Fònics 2.0 es defineix com una formació musical dinàmica que selecciona els intèrprets a través d’internet. La seva primera iniciativa va ser el muntatge d’A Ceremony of Carols, de Britten, concert que es va fer el 20 de febrer de l’any passat al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, amb un cor de divuit noies que s’havien triat en audicions convocades des de la xarxa. Tota l’operació la va impulsar l’actual director de Fònics 2.0, Lluís Vilamajó, que treballa amb un equip format per Alba Carbó, Mireia Font i Laia Santanach.

Saló del Tinell

© Fònics 2.0
El Saló del Tinell va acollir els assajos del projecte sobre la música del Renaixement espanyol i del Barroc italià.
El concert es va fer l’11 de febrero al monestir de Pedralbes.

La plataforma aconsegueix els recursos que necessita per als projectes a partir d’intercanvis. Ni Fònics 2.0, ni els membres de l’organització, ni els músics participants es lucren econòmicament amb aquestes activitats. Per exemple, per a un projecte sobre el Renaixement espanyol i el Barroc italià es va fer un acord amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) segons el qual Fònics 2.0 oferia un concert al museu a canvi que el MUHBA cedís els seus espais per assajar el programa.

Santanach ens explica què els va moure a engegar una iniciativa que no té equivalent enlloc: “Teníem ganes de fer música en grup, però no de qualsevol manera. Volíem treballar amb gent que s’hi impliqués al màxim, que arribés als assajos amb un gran coneixement del repertori i amb ganes d’aprofundir en el treball d’interpretació en grup. És molt difícil crear un grup de músics on el grau d’implicació sigui semblant i per això vam estar buscant fórmules per aconseguir-ho. Ens vam decidir pels projectes convocats per internet: a les convocatòries tothom sap què s’espera d’ell, quin repertori es farà i en quines dates, de manera que cadascú pot decidir si li interessa prendre-hi part. A través de les audicions el director pot veure si els músics s’han pres el compromís seriosament i observar les seves actituds i aptituds”.

El cost d’una iniciativa wiki no sol ser gaire alt, però sí que demana molta empenta i moltes hores. Santanach recorda que, un cop valorada la idea, quedava la part més difícil: fer-la realitat. “Normalment es compleix la dita de ‘qui paga mana’. Si vols decidir lliurement sobre el repertori, les dates, la manera de tirar-ho endavant, etc., o bé ets ric i t’ho pagues tu o bé decideixes que no paga ningú, que és el que hem fet nosaltres. Funcionem per intercanvis i això ens dóna molta llibertat”.

Per a Santanach, la iniciativa més emocionant ha estat fins ara la dedicada a Britten, perquè va ser la primera i no es podien imaginar quina resposta hi hauria. Al projecte, per al qual van disposar de la col·laboració del pianista Josep Surinyac, “es va apuntar més gent de la que esperàvem per fer audicions, gent d’un gran nivell –explica Santanach–. Tothom es va implicar en el procés de treball i l’ambient va ser fantàstic. Els músics participants van valorar molt positivament el treball desenvolupat i el mateix concert, que va ser tot un èxit de públic”.

Aquest final feliç s’ha repetit amb el projecte basat en la música del Renaixement espanyol i del Barroc italià, del mes de febrer passat: “Per a mi ha significat un pas endavant important per dos motius. D’una banda, per la col·laboració i la bona entesa que hi ha hagut amb el MUHBA, que ens ha permès assajar i fer el concert en espais increïbles de la ciutat com ara el Saló del Tinell, el Museu Picasso o el monestir de Pedralbes. En segon lloc, per la quantitat enorme de gent involucrada: des de les 90 persones que es van apuntar a les audicions per cobrir les 27 places que necessitàvem, passant pels particulars que han ofert espais on dur a terme els projectes, fins al nombrós públic assistent”.

Com en tot projecte basat en la col·laboració, hi ha moltes oportunitats per implicar-s’hi. Santanach comenta que hi ha gent que “ha cedit el menjador de casa seva perquè hi poguéssim fer assajos de grups petits”. També hi ha qui ha col·laborat amb la documentació històrica, amb les fotografies o amb la difusió. La intèrpret es mostra satisfeta del fet que amb aquest intercanvi, treballant amb les persones implicades en els diferents projectes, ha après molt sobre temes molt diversos.

El fet que Fònics 2.0 sigui un projecte en xarxa ha estat una de les raons fonamentals de l’èxit: “Les noves tecnologies permeten a un equip petit com el nostre organitzar projectes, coordinar-los, convocar persones, promoure intercanvis i fer boca-orella d’una manera molt àgil. D’altra manera caldria invertir en cada projecte una quantitat molt més gran d’energia i de temps i seria notablement inferior la velocitat amb què Fònics es fa conèixer entre els possibles participants”. Ara només cal que torni a sonar.