Quant a David Bravo

Arquitecte. Professor de l’escola Elisava

L’estratègia vienesa: defensar els barris

Per fer front a l’expulsió del veïnat dels seus barris, Barcelona ha de seguir tres receptes: civilitzar el mercat immobiliari, reforçar el parc públic i dotar-lo d’una bona distribució territorial, i comptar amb la coproducció social de solucions residencials mixtes.

Foto: Dani Codina

L’Ajuntament ha fet adquisicions patrimonials que han convertit finques amenaçades per la voracitat immobiliària –com l’antic complex industrial de La Escocesa, a la foto– en actius del parc públic d’habitatge.
Foto: Dani Codina

A Viena, un terç dels habitatges són públics, un altre terç pertany a cooperatives sense ànim de lucre i només un últim terç està en mans del mercat privat. Aquesta distribució, fruit de prop d’un segle de polítiques residencials amb vocació social, fa que la capital austríaca estigui ben protegida del fenomen de la gentrificació. Ben lluny en queda Barcelona. Amb un parc públic d’habitatge que amb prou feines supera l’1 %, una cultura cooperativista exigua i un mercat immobiliari altament desregulat, la capital catalana s’enfronta desvalguda a la tempesta gentrificadora. Alhora, tot i ser una ciutat relativament petita, els seus atractius tenen un abast global. No només és una de les principals destinacions turístiques d’Europa, sinó que, a més, està ingressant en el club de les ciutats que atreuen més congressistes, més estudiants de màsters internacionals, més executius de multinacionals o més inversors globals.

Rere la gentrificació rau una dolorosa paradoxa: “la millora empitjora”. O, com a mínim, la millora urbana no beneficia a tothom de la mateixa manera. Mentre Barcelona dedicava als espais públics, als equipaments o a les infraestructures de transport uns nivells d’acabat que no es podien permetre urbs tan opulentes com Nova York, Londres o París, l’habitatge es deixava en mans del mercat. En aquestes condicions, l’esforç col·lectiu per renovar l’espai públic acaba inflant les plusvàlues dels grans propietaris, encarint els lloguers i centrifugant les classes populars. Vol dir això que s’ha d’aturar qualsevol millora urbana? Que són més inclusius els barris degradats i mal equipats? De cap manera. Simplement, vol dir que l’urbanisme barceloní necessita un canvi de paradigma. Cada actuació de millora urbana ha d’acompanyar-se amb polítiques que garanteixin l’assequibilitat de l’habitatge, la pertinença al barri i la igualtat d’accés als beneficis que comporta l’esforç col·lectiu de millorar la ciutat. La Barcelona contemporània no pot fer altra cosa que procurar assemblar-se a Viena. És evident que trigarà dècades a tenir un repartiment de règims de tinença com el de la capital austríaca. Però ha d’encaminar-s’hi i afanyar-se tant com sigui possible. Per fer-ho, caldrà seguir tres receptes que podríem anomenar “l’estratègia vienesa”.

Civilitzar el mercat privat

Seria molt útil que l’Ajuntament disposés de competències que estan en mans d’administracions supramunicipals. Una bona reforma de la Llei d’arrendaments urbans (LAU) seria una de les millors maneres de defensar l’arrelament dels llogaters als seus barris. L’Ajuntament es coordina amb altres grans ciutats de l’estat per reclamar conjuntament al govern central aquesta mena de modificacions del marc legal. Entre altres reclamacions, hi ha la derogació de polítiques que reben els especuladors amb catifes vermelles. Són prebendes com la Golden Visa o les exempcions fiscals a les societats cotitzades anònimes d’inversió en el mercat immobiliari (SOCIMI), que escalfen el mercat amb l’arribada massiva de capitals estrangers i fomenten el buidatge sistemàtic d’edificis. Més enllà de les tasques d’acompanyament i mediació que desenvolupen la xarxa d’oficines d’habitatge o la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER), amb la llei a la mà poc marge té l’Ajuntament per actuar amb contundència contra les pràctiques barricides dels “fons voltor”.

Afortunadament, no tot està en mans de les altres administracions. Amb el desplegament del Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT), la ciutat s’ha dotat d’un bon instrument per ordenar aquests allotjaments. Mitjançant plataformes digitals com Airbnb, la massificació d’aquest fenomen provoca la substitució descontrolada de l’ús d’habitatge per activitats turístiques, cosa que perverteix els equilibris previstos pel planejament i altera l’ecosistema social dels barris. Un altre exemple de regulació és la modificació de l’Ordenança reguladora dels procediments d’intervenció municipal en les obres (ORPIMO), que obliga els promotors de la rehabilitació d’edificis a garantir la permanència dels seus ocupants. Altres reformes estan de camí, com l’índex de referència dels preus del lloguer que confecciona el nou Observatori Metropolità de l’Habitatge (O-HB) o una sèrie de modificacions parcials del Pla general metropolità (MPGM) que volen democratitzar les regles de joc de l’urbanisme, afavorir les bones pràctiques i evitar la impunitat dels que veuen la ciutat com un tauler de Monopoly.

Foto: Dani Codina

L’Ajuntament ha incrementat les cessions temporals de sol públic a projectes cooperativistes d’habitatge amb funció social i gestió democràtica, com el projecte La Borda, a l’antic recinte fabril de Can Batlló.
Foto: Dani Codina

Acostar el percentatge d’habitatge públic a la normalitat europea requerirà un esforç titànic i persistent. En aquest front també seria útil comptar amb la solidaritat de la Generalitat i de l’Estat. Des del 1978, el repartiment de la despesa pública entre el govern central, les autonomies i els ajuntaments ha relegat els darrers a una quota d’aproximadament el 15 % –a Dinamarca, els governs locals disposen del 50 %. Tot i així, ara mateix l’Ajuntament està dedicant a la promoció pública d’habitatge molts més recursos que la Generalitat i l’Estat junts. Cal un compromís de les diferents administracions per augmentar substancialment les partides dedicades a habitatge públic. S’ha de cultivar la idea que, tant com la sanitat, l’educació o el transport col·lectiu, l’habitatge públic de lloguer és un servei bàsic que cal universalitzar perquè no estigui adreçat només a l’emergència social i hi puguin accedir també les classes mitjanes.

Però la promoció d’habitatge públic no pot ser una qüestió merament quantitativa. Cal una mirada qualitativa, capaç de distribuir proporcionadament el parc d’habitatge públic al territori. S’han de fixar objectius com ara que tots els barris de Barcelona disposin d’un 15 % d’habitatge públic de lloguer. En aquesta direcció van projectes com el de Via Laietana 10, que dotarà el barri del Born de més de cent cinquanta habitatges assequibles. També amb aquest objectiu l’Ajuntament ha fet adquisicions patrimonials que han convertit finques amenaçades per la voracitat immobiliària – els edificis del carrer de Lancaster 7, 9 i 11; l’immoble al carrer de Leiva 37; el complex industrial de La Escocesa– en actius del parc públic d’habitatge repartits pel territori.

Coproduir solucions mixtes

Cal trobar fórmules d’accés a l’habitatge no exclusivament governamentals però tampoc merament especulatives. L’Administració ha de deixar enrere el paternalisme que l’ha portat a creure que, per si sola, ho pot resoldre tot. Per fer ciutat s’ha de comptar amb el múscul del teixit associatiu i productiu de gra menut. Per la seva banda, el teixit social s’ha de vacunar contra el clientelisme i el populisme, sovint infectats d’actituds NIMBY (Not in my backyard). Poca cosa pot fer l’Administració si el veïnat li reclama parcs, equipaments o aparcaments en lloc de promocions públiques d’habitatge. Al mateix temps, la coproducció social exigeix l’exploració de fórmules que encara són incipients però que algun dia haurien de ser hegemòniques. Demana, per exemple, estendre la cultura cooperativista. L’Ajuntament ha incrementat les cessions temporals de sòl públic a fórmules de propietat compartida que demostrin la seva funció social i la seva gestió democràtica. Tot i així, encara cal treballar molt perquè els més desafavorits s’organitzin, s’empoderin i emprenguin formes més justes d’accés a l’habitatge que en altres ciutats europees són massives. Un altre exemple de coproducció social és la creació d’un operador metropolità que, amb la col·laboració d’inversors disposats a limitar els seus beneficis, promourà habitatge de lloguer a preus assequibles –500 euros mensuals de mitjana. O l’impuls donat al Consell de l’Habitatge Social (CHSB), un òrgan consultiu i de participació que ja integra col·lectius de la societat civil organitzada, associacions veïnals, entitats del tercer sector, col·legis professionals, les diferents forces polítiques del consistori i representants d’entitats bancàries.

Per sort, la societat barcelonina està fent honor al seu famós inconformisme. La mateixa ciutat que el 2009 va veure néixer la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) continua organitzant-se al voltant de nous moviments decidits a plantar cara a la gentrificació. Col·lectius com el Sindicat de Barri del Poble-sec, Fem Sant Antoni o Resistim al Gòtic breguen cada dia a peu de carrer perquè el veïnat amenaçat no caigui en la solitud o la frustració. A escala general, l’aparició del Sindicat de Llogaters és una gran notícia, digna d’una ciutat que no està acostumada a esperar que els drets ploguin de dalt a baix. Les administracions públiques han d’estar a l’alçada d’aquests moviments emergents. Cal fer una crida a tots els agents implicats: les administracions supramunicipals i els altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, les diferents forces polítiques del ple municipal, la societat civil organitzada, els agents econòmics i els ciutadans particulars. Cal un acord per defensar els barris de Barcelona. Cal defensar la Barcelona dels barris.

Per un urbanisme que posi la gent al centre

Habitatges per a gent gran al passatge d’Urrútia de Nou Barris.
© Vicente Zambrano

Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a  dir, més justa i sensata.

Ara que Barcelona inicia una nova etapa política, no podem deixar de preguntar-nos quin projecte urbanístic li cal. A hores d’ara, la “ciutat dels prodigis” urbans hauria d’haver après que urbanisme i política són indeslligables. Les etimologies de l’un i l’altre, ben arrelades al paviment urbà, indiquen que, lluny de ser una mera qüestió estètica, l’arquitectura i l’urbanisme tenen una dimensió ètica. Massa sovint, valorar la Torre Agbar o l’hotel Vela ha consistit a respondre a la pregunta “t’agrada?”. Però la lectura política de l’urbanisme és tan necessària com el balanç urbanístic de la política. Transformar la ciutat pot ser tan aviat un instrument de democratització com una arma per a l’abús de poder. I, durant dècades de llums i ombres, Barcelona ha estat modèlica en ambdós sentits. Hem comprovat que les reformes urbanes poden estar al servei de la corrupció, l’especulació, la privatització, la segregació o el malbaratament; alhora, són ineludibles per afrontar els reptes ecològics i econòmics que ens planteja el futur immediat.

Durant massa temps, l’urbanisme ha dissimulat la seva naturalesa política; ara, la política no pot menystenir la seva tasca urbanística. Diguem-ho clar: la tecnocràcia ha governat Barcelona. Els experts i els poderosos han pres decisions de dalt a baix i d’esquena a les necessitats de la gent. Davant la perplexitat de moltes institucions, els moviments socials han hagut de prendre la davantera en la resposta a desgavells com la bombolla immobiliària o la turística. Ara, l’activisme ha pres l’Ajuntament, segons es diu, per
governar-lo “de baix a dalt” i en favor del “bé comú”.

Carril bici al passeig de Sant Joan.
© Vicente Zambrano

Però, com es tradueix això en una política urbanística? Per començar, cal tenir una visió més empàtica del teixit social de la ciutat. Deixar de mirar-se-la des de dalt, com si
es tractés d’un tauler d’escacs –per no dir de Monopoly– on s’entrecreuen estratègies massa complexes per a la comprensió dels seus habitants. Aquesta perspectiva allunyada ha impedit a l’urbanisme tecnocràtic percebre quelcom que els veïns pateixen en primera persona: Barcelona expulsa les classes populars des del centre cap a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a dir, més justa i sensata. Un urbanisme exercit des del punt de vista horitzontal del vianant hauria notat els efectes d’aquesta centrifugació, que deteriora seriosament els quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana de la ciutat. Saber quins són aquests àmbits era ben fàcil, només calia posar-se a la pell del ciutadà: cada matí, sortim del lloc on vivim –habitatge– per desplaçar-nos –mobilitat– a un indret on guanyar diners o gastar-los –producció i consum– i, després, si tot va bé, dediquem un temps al lleure, la cultura o la participació –espais de ciutadania–. Habitatge, mobilitat, llocs de producció i consum i espais de ciutadania són quatre àmbits essencials que l’urbanisme del qual venim ha desatès, si no és que no els ha maltractat.

Pel que fa a l’habitatge, pocs dubtes hi pot haver, a hores d’ara, que les coses s’han fet ben malament. Per lliurar-se de la grisa herència del franquisme, Barcelona va fer de l’espai públic el recipient d’una jove democràcia. L’espai domèstic, però, va quedar en mans del mercat. El foment actiu de la compra hipotecària i l’escassetat de promocions públiques –cèntriques i de lloguer– ens han deixat un paisatge ple de gent sense casa i de cases sense gent. La capital catalana no només està lluny de garantir el dret a l’habitatge, sinó que es troba davant una emergència habitacular que atempta contra el dret a la ciutat. Paradoxalment, l’embelliment de places i carrers ha encarit els pisos dels voltants, i ha expulsat els veïns que més mereixien l’efecte redistributiu de l’acció pública. Quedar-se al carrer i no penetrar als llindars de les cases ha estat un error que pot sortir tan car com “posar-se guapa” sense pensar a abrigar-se. 

El front de la mobilitat tampoc no surt ben parat de la revisió. Vam destinar la partida més cara de la factura olímpica a les rondes, una infraestructura faraònica que permet que cada dia entrin a Barcelona més cotxes que a Manhattan i que ens ha convertit en una de les ciutats més contaminades d’Europa. Un cop expropiada i excavada, aquesta rasa pública dedicada en exclusiva al vehicle privat va desaprofitar l’oportunitat de disposar d’un metro de circumval ·lació. Això ens va dur, anys més tard, a iniciar la línia 9, una obra encara més faraònica que no sabem si podrem enllestir ni acabar de pagar. Al capdavall, la densitat que tant caracteritza Barcelona i que facilita els recorreguts a peu o amb transport públic provoca, alhora, que sigui més vulnerable a l’impacte del cotxe i que més gent deserti de la ciutat i fugi, motoritzada, cap als suburbis enjardinats. 

També han marxat fora la producció i el consum que feien ciutat. La globalització s’ha endut la indústria cap a llunyanies on resulta molt més barat explotar els treballadors i el medi ambient. Les fàbriques, que tanta mà d’obra havien atret cap a Barcelona, han quedat tan desocupades com els seus treballadors. Quan la ciutat es preguntava com guanyar-se la vida, pretenia ser més llesta que realment intel·ligent. Se li acudia, per exemple, plantar casinos als horts del Llobregat, esperant pluges de milions d’euros i milers de llocs de treball. Però, ja se sap: amb aquesta mena d’urbanisme, sempre plou sobre mullat. Mentrestant, la mateixa globalització substituïa el petit comerç per franquícies que no tenen res per oferir a la vida diària dels barris. Els carrers cèntrics s’han anat confonent amb els passadissos d’un centre comercial i, a la perifèria, proliferen grans superfícies que esperonen el consum irresponsable, la generació de residus, l’ús del vehicle privat, la precarietat laboral o la concentració de riquesa en poques mans. 

Fira d’Economia Solidària que va tenir lloc l’octubre de 2015 a l’espai de la Fabra i Coats de Sant Andreu.
© Vicente Zambrano

Per acabar, els espais públics on havien de florir el lleure i la cultura, entesos com a vehicles de transformació social, de debat crític i de participació democràtica, es dediquen a nodrir el que sembla l’última indústria possible: el turisme de masses. Ja hem perdut la Rambla, el Port Vell i el Park Güell. Cada cop menys atents amb els ciutadans que amb els clients, els carrers s’omplen de dispositius espantapobres i es fan més exclusius i excloents, més útils al lucre i al luxe que a la igualtat d’accés i a la llibertat de moviments. La hipernormativització ofega l’expressió espontània i criminalitza la protesta, mentre que dóna ales a la propaganda comercial, al control social o a la representació dels poders fàctics. S’han inaugurat museus icònics mentre es retallaven els espais culturals existents; s’ha cedit la gestió i l’ús d’equipaments municipals a empreses privades mentre es desallotjaven i enderrocaven espais socials autogestionats.  En definitiva, el clientelisme ha guanyat terreny a la ciutadania.

Si bé l’urbanisme ha maltractat aquests quatre àmbits essencials, es vulgui o no, constitueix el principal instrument per redreçar-los. Barcelona necessita més habitatge públic i menys vehicle privat, més espais on moltes mans petites es puguin guanyar la vida i més escenaris on la ciutadania s’impliqui, s’expressi i s’apoderi. I tot això passa, necessàriament, per un urbanisme que posi la gent al centre. Posar-la al centre, en el sentit físic, vol dir permetre que les classes populars repoblin els barris mixtos i compactes d’on les expulsa el mercat. Posar la gent al centre, en el sentit polític, significa implicar els ciutadans en la presa de decisions. Que deixin de ser afectats de l’urbanisme tecnocràtic i passin a ser protagonistes i beneficiaris d’un urbanisme democràtic.