Fer ciutat a partir de la gent

Àrea urbana amb reformes pendents d’acabar: el barri de la Marina del Prat Vermell.
Foto: Vicente Zambrano

El debat sobre l’espai públic a la ciutat segueix tan viu com sempre, o més. En definitiva, es tracta de trobar solucions col·lectives en què participin mà a mà la ciutadania i l’Administració pública. Fer ciutat a partir de la gent.

Les persones es troben als espais públics més que no pas a casa seva. Això va percebre i va sorprendre Ana María Dávila, periodista xilena, quan va arribar a Barcelona al principi dels anys vuitanta. Com ella mateixa explica a la secció “Visions de Barcelona”, va aterrar en un espai públic que encara era el de la Barcelona preolímpica, amb grans àrees per urbanitzar i transformar.

Ara, quaranta anys després, el debat sobre l’espai públic a la ciutat segueix tan viu com sempre, o més. Això és així perquè la ciutat continua viva i inacabada, amb espais que periòdicament demanen ser repensats per tornar a ser habitats, transitats, treballats i conviscuts d’una i mil maneres diferents, d’acord amb els canvis socials i les noves necessitats dels ciutadans que hi viuen i se’ls apropien.

La ciutat ha canviat –i molt– i ja s’han executat grans intervencions urbanístiques, des de les recuperacions del front marítim entre el Besòs i el Llobregat fins a la construcció de les rondes, passant per la recuperació de barris sencers com el Poblenou o la construcció d’altres de nous, com el de Diagonal Mar i la Vila Olímpica. Tot i això, encara hi ha grans projectes pendents sobre la taula, com ara les obres de l’estació de la Sagrera, que també impliquen la inacabada línia 9 del metro; la reorganització de la plaça de les Glòries i el seu entorn, o la reforma de la Marina del Prat Vermell, per esmentar-ne només alguns exemples.

Si bé quan pensem en urbanisme sovint ens vénen primer al cap les grans intervencions, l’espai públic també el formen la xarxa de carrers petits o grans, patis interiors, passatges, parcs i jardins, elements comuns a les comunitats de veïns, així com l’entramat d’equipaments públics oberts als ciutadans: mercats, centres cívics, biblioteques, museus, fàbriques i centres de creació… Entre les grans infraestructures i aquests altres espais de pas o de participació s’encabeixen els habitatges. Així, els urbanistes i els arquitectes es troben davant el dilema de donar resposta alhora a les necessitats individuals i a les col·lectives, a les públiques i a les privades, i arribar a diferents límits i definicions del que queda dins i fora de l’espai públic.

Barcelona Metròpolis ha convidat en aquest número un conjunt d’arquitectes i urbanistes que analitzen l’espai públic des dels quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana: l’habitatge, el transport, el treball i, el quart, el lleure, la cultura i la participació. Els autors del dossier proposen respondre a les necessitats en aquestes quatre àrees posant el ciutadà al centre, mirant la ciutat a peu de carrer i aprofitant espais buits per facilitar escenaris on la ciutadania participi, s’impliqui i sigui protagonista.

Àrea urbana amb reformes pendents d’acabar: la plaça de les Glòries.
Foto: Vicente Zambrano

Entre les propostes recollides, n’hi ha d’innovadores i alternatives, com les que sorgeixen de l’economia solidària, la participació de base i la contracultura com a terrenys d’experimentació, que permeten noves formes de participació. Urbanistes i arquitectes fan una crida a la col·laboració estreta entre la societat civil i l’Administració, i coincideixen en la necessitat d’impulsar més habitatge públic i menys vehicle privat. El primer ara representa l’1,6% de tot el parc d’habitatge disponible, ja sigui de compra o de lloguer. I els automòbils ocupen el 60% de l’espai públic, quan només el 15% dels desplaçaments es fan amb aquest tipus de transport.

En definitiva, es tracta de trobar solucions col·lectives en què participin mà a mà la ciutadania i l’Administració pública. Manuel de Solà-Morales ja va anticipar fa vint-i-cinc anys que l’espai col·lectiu (no parlem només d’espai públic) constitueix la riquesa futura de les ciutats. Així ens proposen construir la ciutat i l’espai públic, de manera que organitzin la vida en comunitat i també siguin personalment acollidors, tant per a la gent que hi ha nascut com per a les persones que ens visiten. Aquest és el cas de l’escriptor refugiat Bàssem an-Nabrís, que tanca la revista amb un recull de petites històries de Barcelona escrites durant la seva estada com a escriptor acollit del PEN Català. Fer ciutat a partir de la gent.

Marina Garcés. La ciutat sempre ha estat refugi

“Les ciutats no han existit mai per elles mateixes: són llocs d’arribada, nuclis dinàmics que es creen amb gent que ve del camp, d’altres països. Si neguem aquests llocs als refugiats els estem expulsant del món”. Són paraules de la filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973), per a qui la vida és una trama comuna de compromisos.

© Pere Virgili

Des de l’òptica del compromís, parlem amb Garcés sobre l’Europa de les ciutats, l’Europa fronteritzada, els refugiats sirians, les relacions entre el món i el subjecte interdependent. I sobre Filosofia inacabada, el seu últim assaig, que ens vol donar eines per pensar el fons comú de l’experiència humana des d’una concepció ambientalista del pensament.

Europa com a unió de nacions va resultar un projecte fallit ja d’entrada. Amb la crisi econòmica també s’ha col·lapsat l’Europa dels estats. Fa poc Ada Colau parlava de les ciutats en xarxa, vostè creu que podrien ser un bon model de relacions per a Europa?

En principi sí. És molt important que la política municipal faci un plantejament més enllà de la gestió local, que les ciutats actuïn com a plataforma per fer política també a altres escales. Però si considero prioritari que actuïn en xarxa no és només per donar solució als problemes d’Europa. De fet, cal anar més enllà de l’Europa que hem construït. El principal problema del projecte europeu és haver-se pensat únicament i exclusivament des de si mateix. No té sentit repetir una Europa de ciutats amb els mateixos defectes que l’actual Europa dels estats: fronteritzada, unificada i reclosa en ella mateixa. Pensem-nos des del Mediterrani, des de l’Europa sud. Per què considerem que Tànger o Tunis estan políticament més lluny que Oslo o Viena? I pensem-nos també transoceànicament: les ciutats ibero – americanes estan molt vinculades entre elles, històricament i també a través de xarxes, com ara la CIDEU, creada a Barcelona.
Les ciutats tenen una llibertat per relacionar-se que no tenen els estats ni les nacions. La contrapartida és que es troben molt limitades legislativament. Una batalla important per a elles és conquerir nous territoris legislatius.

La concepció de les ciutats en xarxa remet a una idea de col·laboració, però en realitat sembla que les ciutats competeixen entre elles.

El municipalisme conté una ambivalència que cal destapar. Les xarxes de ciutats s’han construït amb dues lògiques antagòniques: de cooperació i de competència. Barcelona té un doble caràcter: és un referent de la tradició municipalista cooperativa i, alhora, ha estat un exemple per a mi horrorós de ciutat-marca que competeix al mercat global de les marques, al preu de l’encariment i d’un model basat en un turisme extractiu. A més, les marques no només competeixen sinó que es compren i es venen. I Barcelona ha viscut molt bé de vendre el seu model arreu del món.

Anem a l’acollida de refugiats. Estem parlant de resoldre problemàtiques d’abast internacional des del municipalisme. No és un assumpte que les supera, a les ciutats?

En l’àmbit legislatiu estan molt limitades. Però en capacitat de reacció i de convicció han estat molt més ràpides i efectives que els estats, col·lapsats per la seva pròpia estructura burocràtica i pels seus jocs d’interessos. No m’estranya gens: allà on la convivència és més perceptible, més directa, la resposta a les urgències de carn i ossos és més efectiva.
M’agrada definir les ciutats com a llocs d’arribada. No han existit mai per elles mateixes: són nuclis dinàmics que es creen amb gent que ve del camp, d’altres països. Els habitants de les ciutats són arribants. Si des de les ciutats neguem els llocs d’arribada als refugiats, els estem expulsant del món.

A Barcelona es parla d’acollir mil dos-cents refugiats; poca cosa, si ho comparem amb el nombre que acullen ciutats alemanyes més petites.

L’Ajuntament de Barcelona està desplegant la iniciativa en contra –o a esquena– de l’Estat espanyol, mentre que a Alemanya la cancellera Merkel s’ha posat al capdavant de l’operació i n’ha fet una raó d’estat, sigui pels interessos que sigui. Després ens trobem que Barcelona viu una crisi social, econòmica, de precarietat laboral, de problema d’habitatge, com poques ciutats europees. I, encara, hem de tenir en compte la fragilitat del govern de Barcelona en Comú dins l’Ajuntament.

Quin repte ens plantegen, els refugiats sirians?

Confronten la Unió Europea i els estats amb les seves pròpies contradiccions. I a Espanya ens obren un tema encara de més abast. Som un país frontera que rep contínuament immigrants econòmics. Per què hem d’acollir els sirians i no els altres? Quina diferència hi ha entre una guerra bèl·lica i una guerra econòmica i pels recursos, que fa que milers de persones es desplacin per tenir més seguretat, més possibilitats de supervivència?

M’agradaria que Barcelona es declarés ciutat refugi també davant de la tanca de Ceuta i Melilla. D’aquesta manera la idea de ciutat refugi adquiriria una condició política més radical i honesta, que obriria una qüestió molt més seriosa sobre el “nosaltres”, sobre els llocs comuns de vida en un món cada cop més invivible, en aquesta guerra global del capitalisme contra la humanitat. No resoldrem mai els problemes de Barcelona si no situem Barcelona en un món comú.

Europa ha quedat en evidència.

I tant. No només ha quedat en evidència l’Europa de les fronteres, construïda a la defensiva. S’ha destapat l’absoluta falta de compromís en una guerra que és la nostra. Ara arriba l’hora de l’escàndol moral, dels grans gestos i de la urgència. Però quants anys fa que dura aquesta guerra? Quins països hi ha implicats? Quines aliances? Quin armament? La guerra de Síria és la nostra guerra perquè és una guerra mundial en miniatura. El compromís humanitari amb els refugiats és una manera de tapar els compromisos que no s’han pres abans, i això reforça la idea que no tenim una relació prèvia amb la problemàtica. Diem que els refugiats “ens arriben”. Però hauríem de canviar de perspectiva per preguntar-nos d’on arrenca la situació i quina relació hi tenim. Ja estàvem compromesos amb aquesta guerra quan encara no s’havia pres cap decisió sobre l’acollida de refugiats. L’atemptat de París en va ser la fatídica evidència. No volíem ser-hi i ara hi estem del tot ficats, a la força i per les armes.

Sempre parla del compromís com a escenari sobre el qual ens movem i no com una actitud estrictament voluntària.

Per a mi el compromís és la nostra condició fonamental, la nostra manera de ser a la vida. Sempre estem compromesos en situacions comunes, en tots els àmbits: biològic, social, polític… Ontològicament som éssers compromesos. El que passa és que ho obviem des de diferents ficcions que ens aïllen: l’individu, la nació, l’Estat… Creem illes, bombolles de des-implicació amb els nostres autèntics compromisos, i així desfem i neutralitzem els nostres vincles fonamentals amb els altres i amb el món.

Quins són els nostres autèntics compromisos?

Els que ens vinculen als altres i al món que compartim. Jo defenso que la vida no és només teva o meva, sinó que és un problema comú. És clar que aquest problema pren formes particulars, però remeten a una mateixa trama de compromisos. Desvincular-nos-en, trencar els llaços amb la condició comuna de la vida com a problema, és fer un acte de violència. Comprometre’s és una presa de consciència, sí. Però no vol dir un posicionament mental, sinó un posicionament amb el cos, amb la vida, amb els afectes.

El Jo pensant, el Món i el Déu: aquestes són les tres substàncies que ens ha traslladat la tradició filosòfica des de la modernitat. Com explica el seu “nosaltres” en aquest Món comú?

Prendre posició en un món comú ens obliga a moure’ns, a torçar la mirada i descobrir-nos implicats. La tradició cristiana il·lustrada feia del món el nostre escenari: Déu posa l’home al món des d’una relació d’exterioritat. Quan Déu desapareix, l’exterioritat home-món es manté i el món queda convertit en un objecte de consum i d’explotació. Defenso que el món és el conjunt de relacions que el componen, i que aquest conjunt de relacions ens fan ser el que som.
La condició del pensament polític passa per la presa en consideració d’aquest conjunt de relacions que podem pensar i fer junts. Són relacions, per tant són dinàmiques, és a dir, que les podem transformar junts, no ens determinen.

Quin subjecte requereix aquest món d’interdependències?

És clar que no el subjecte modern. Tota la filosofia del segle XX ha fet ja una crítica profunda al subjecte basat en la idea d’unitat, sobirania i identitat, un subjecte bàsicament format per consciència i voluntat. El subjecte de la modernitat és un individu alliberat de les seves determinacions i subjeccions amb el món. El segle XX, amb la seva terrible experiència de la destrucció, aprofundeix en la crisi del subjecte i en decreta la mort. Ara ens toca travessar aquesta crisi, aquesta mort, i descobrir què hi ha més enllà; per exemple,  l’autonomia, que no és un atribut individual sinó col·lectiu. Autonomia és la possibilitat que ens donem a nosaltres mateixos de transformar les relacions que ens conformen.

La mort del subjecte com a oportunitat. Sembla contradictori, si pensem que precisament el concepte d’individu neix com un element emancipatori…

La categoria d’individu neix en el trànsit dels segles XVI al XVIII com un moviment d’emancipació respecte de les determinacions inqüestionables de la comunitat d’origen, de religió o d’estament social. L’individu trenca amb aquests lligams, hi ha un moviment de sostracció necessari per poder dur a la pràctica valors com la igualtat o la llibertat. El nostre repte és refer el vincle amb els altres i amb les institucions sense perdre l’anhel emancipador característic d’aquesta primera modernitat radical.

Emancipador per què? Què ens subjuga en una democràcia moderna?

Hem descobert altres formes de servitud i dominació. L’individu s’emancipa de les seves determinacions d’origen, però es troba condemnat a fer-se projecte i empresa de si mateix per vendre’s en una societat convertida en un gran mercat. Ens trobem individus completament empresarialitzats competint sense fre els uns amb els altres. Heidegger ho deia així: el conqueridor ha estat conquerit per la seva conquesta.

A mitjan segle XX el drama del subjecte modern, d’aquesta potència que s’emancipa i que alhora es descobreix com a destructora del món, es va veure molt clar: ens havíem il·lustrat, ens havíem alliberat, havíem mort Déu…, i ens continuàvem matant els uns als altres. A dia d’avui no és tant que ens estiguem matant els uns als altres sinó que ens matem junts. És el que explico a Filosofia inacabada. 

En la primera part de Filosofia inacabada vostè revisa les grans qüestions que la filosofia contemporània ha deixat obertes. Com s’hi aproxima? 

El llibre parteix de la necessitat d’anar més enllà de la mort de la filosofia, tan anunciada. Vaig decidir estudiar filosofia a principis dels anys noranta, just després de la caiguda del mur de Berlín, quan la fi de la història anava de la mà del debat estètic i filosòfic sobre modernitat i postmodernitat. Ens vam formar des de l’experiència d’un final que plantejava un doble esgotament: el del fil de la història i la seva promesa de progrés i el dels models sistemàtics de pensament. El llibre proposa un recorregut per una geografia del pensament que no pretén allargar una història esgotada, sinó obrir-se a una altra experiència de la relació entre el pensament i el món. No es tracta d’estirar el passat d’una filosofia moribunda, sinó d’obrir-nos al present d’una filosofia inacabada.

Vostè defineix la filosofia inacabada com una filosofia radical. Com pot ser radical una filosofia provisional?

La radicalitat es defineix per la disposició a qüestionar els paradigmes i els prejudicis sota els quals funcionem. Per tant, la radicalitat necessàriament obre i inacaba les realitats que crèiem conèixer i reconèixer. Ens ofereix altres perspectives i ens exposa a conseqüències potser fins aleshores imprevistes. La radicalitat no és mai asseguradora de la realitat, sinó que obre mons provisionals.

Què vol dir quan afirma que, per a la filosofia, el cos sempre ha estat un cadàver? Quina relació reivindica amb el cos? 

A Occident ha dominat cert dualisme que fa de la ment, l’ànima o la consciència el centre de la comprensió de la realitat, del coneixement i de l’experiència de la veritat. El cos ha quedat com un suport, una màquina o, com deia Plató en algun diàleg, una tomba, del qual més ens val escapar. Això no vol dir que tota la filosofia hagi estat dualista i anticorporal, i encara menys en les darreres dècades. Almenys des de Nietzsche hi ha un clam per incorporar el cos al pensament, per escoltar-ne les raons i per entendre’ns com a cossos que pensen. Jo reivindico que aquest gir corporal del pensament no sigui només un parlar i escriure més sobre el cos, sinó un pensar des del cos.

De Nietzsche a Jean-Luc Nancy, la segona part de l’assaig és un diàleg amb vint-i-sis pensadors del segle XX, però tots són europeus o americans. Com s’entén, des de la mirada descentrada d’Occident que vostè proposa?

El segle XX, fins on jo el rastrejo, representa la culminació de l’eurocentrisme –la cultura nord-americana inclosa– i de la mirada colonial en la construcció del món global. Fins a finals del segle XX no som conscients de la pèrdua de centralitat de la cultura occidental. A partir d’aquí el món comença a configurar-se de manera multipolar, que no vol dir necessàriament ni més justa ni més igualitària. Com diuen alguns pensadors postcolonials, Europa s’ha provincialitzat. El que jo busco en el gran pensament del segle XX són les crítiques que la tradició occidental ha fet sobre ella mateixa. Si el llegim bé, el segle XX filosòfic és, alhora, un gran crit de dolor sobre la pròpia herència i una caixa d’eines molt rica per buscar noves aliances amb altres fonts i paradigmes de pensament.

Per elaborar nous conceptes i ontologies des d’una perspectiva del món comú, vostè diu que cal alterar el mapa nacional-cultural, que tanca les identitats i les seves concepcions del món en unitats sota el domini occidental. Com podem fer-ho?

Filosofia inacabada proposo una concepció ambientalista del pensament que substitueixi les concepcions historicista i culturalista. La primera és la que ens diu que hi ha una sola història de la filosofia amb un sol sentit i un sol horitzó. La segona és la que ens diu que cada cultura ètnica o nacional té la seva filosofia. Crec que el pensament funciona segons contextos que afavoreixen o obstaculitzen les possibilitats d’una experiència radical i creativa de la veritat. A la península Ibèrica som més o menys europeus, però hem crescut en un ambient històricament advers a la filosofia. Com podem afavorir contextos favorables al pensament? Sota quines condicions? Des de la riquesa ecosistèmica –que no fa de la filosofia una història sinó una diversitat inconstant–, és possible pensar avui, i junts, el fons comú de l’experiència humana? L’aposta de Filosofia inacabada és que sí. Que no només és possible, sinó que és necessari.

Noves perspectives sobre l’espai públic

© Maria Corte

La gestió de l’espai públic en els darrers quinze anys és un reflex de les polítiques que han marcat la vida de la ciutat. Aquest dossier repassa algunes de les solucions arquitectòniques i urbanístiques adoptades que no sempre han respost amb prou encert als reptes de l’habitatge, la mobilitat, la dispersió urbana i la desindustrialització.

L’abús del crèdit hipotecari i l’escassetat de promocions públiques han fet difícil l’accés a l’habitatge a sectors importants de la població. En alguns barris el fenomen de la gentrificació ha expulsat els habitants tradicionals.

La mobilitat és clau a l’hora de repensar els models productius. El cotxe ocupa un espai desmesurat al carrer i està matant Barcelona, que és ja una de les ciutats més contaminades d’Europa.

Barcelona viu també la polarització entre el turista i el ciutadà. Si el turisme és inevitable, la ciutat ha de ser habitable. Els canvis del model productiu i les seves conseqüències sobre el teixit industrial conviden a repensar com reindustrialitzar la ciutat, quin paper ha de tenir l’espai públic en la producció i el consum.

Els arquitectes que participen en aquest dossier demanen que l’urbanisme resolgui problemes en lloc de crear-ne de nous i apunten propostes que tornin a posar la gent al centre. I reclamen que la democratització de la ciutat passi per la sostenibilitat, la memòria, la redistribució i la participació de la ciutadania i el rendiment de comptes.

Per un urbanisme que posi la gent al centre

Habitatges per a gent gran al passatge d’Urrútia de Nou Barris.
© Vicente Zambrano

Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a  dir, més justa i sensata.

Ara que Barcelona inicia una nova etapa política, no podem deixar de preguntar-nos quin projecte urbanístic li cal. A hores d’ara, la “ciutat dels prodigis” urbans hauria d’haver après que urbanisme i política són indeslligables. Les etimologies de l’un i l’altre, ben arrelades al paviment urbà, indiquen que, lluny de ser una mera qüestió estètica, l’arquitectura i l’urbanisme tenen una dimensió ètica. Massa sovint, valorar la Torre Agbar o l’hotel Vela ha consistit a respondre a la pregunta “t’agrada?”. Però la lectura política de l’urbanisme és tan necessària com el balanç urbanístic de la política. Transformar la ciutat pot ser tan aviat un instrument de democratització com una arma per a l’abús de poder. I, durant dècades de llums i ombres, Barcelona ha estat modèlica en ambdós sentits. Hem comprovat que les reformes urbanes poden estar al servei de la corrupció, l’especulació, la privatització, la segregació o el malbaratament; alhora, són ineludibles per afrontar els reptes ecològics i econòmics que ens planteja el futur immediat.

Durant massa temps, l’urbanisme ha dissimulat la seva naturalesa política; ara, la política no pot menystenir la seva tasca urbanística. Diguem-ho clar: la tecnocràcia ha governat Barcelona. Els experts i els poderosos han pres decisions de dalt a baix i d’esquena a les necessitats de la gent. Davant la perplexitat de moltes institucions, els moviments socials han hagut de prendre la davantera en la resposta a desgavells com la bombolla immobiliària o la turística. Ara, l’activisme ha pres l’Ajuntament, segons es diu, per
governar-lo “de baix a dalt” i en favor del “bé comú”.

Carril bici al passeig de Sant Joan.
© Vicente Zambrano

Però, com es tradueix això en una política urbanística? Per començar, cal tenir una visió més empàtica del teixit social de la ciutat. Deixar de mirar-se-la des de dalt, com si
es tractés d’un tauler d’escacs –per no dir de Monopoly– on s’entrecreuen estratègies massa complexes per a la comprensió dels seus habitants. Aquesta perspectiva allunyada ha impedit a l’urbanisme tecnocràtic percebre quelcom que els veïns pateixen en primera persona: Barcelona expulsa les classes populars des del centre cap a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a dir, més justa i sensata. Un urbanisme exercit des del punt de vista horitzontal del vianant hauria notat els efectes d’aquesta centrifugació, que deteriora seriosament els quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana de la ciutat. Saber quins són aquests àmbits era ben fàcil, només calia posar-se a la pell del ciutadà: cada matí, sortim del lloc on vivim –habitatge– per desplaçar-nos –mobilitat– a un indret on guanyar diners o gastar-los –producció i consum– i, després, si tot va bé, dediquem un temps al lleure, la cultura o la participació –espais de ciutadania–. Habitatge, mobilitat, llocs de producció i consum i espais de ciutadania són quatre àmbits essencials que l’urbanisme del qual venim ha desatès, si no és que no els ha maltractat.

Pel que fa a l’habitatge, pocs dubtes hi pot haver, a hores d’ara, que les coses s’han fet ben malament. Per lliurar-se de la grisa herència del franquisme, Barcelona va fer de l’espai públic el recipient d’una jove democràcia. L’espai domèstic, però, va quedar en mans del mercat. El foment actiu de la compra hipotecària i l’escassetat de promocions públiques –cèntriques i de lloguer– ens han deixat un paisatge ple de gent sense casa i de cases sense gent. La capital catalana no només està lluny de garantir el dret a l’habitatge, sinó que es troba davant una emergència habitacular que atempta contra el dret a la ciutat. Paradoxalment, l’embelliment de places i carrers ha encarit els pisos dels voltants, i ha expulsat els veïns que més mereixien l’efecte redistributiu de l’acció pública. Quedar-se al carrer i no penetrar als llindars de les cases ha estat un error que pot sortir tan car com “posar-se guapa” sense pensar a abrigar-se. 

El front de la mobilitat tampoc no surt ben parat de la revisió. Vam destinar la partida més cara de la factura olímpica a les rondes, una infraestructura faraònica que permet que cada dia entrin a Barcelona més cotxes que a Manhattan i que ens ha convertit en una de les ciutats més contaminades d’Europa. Un cop expropiada i excavada, aquesta rasa pública dedicada en exclusiva al vehicle privat va desaprofitar l’oportunitat de disposar d’un metro de circumval ·lació. Això ens va dur, anys més tard, a iniciar la línia 9, una obra encara més faraònica que no sabem si podrem enllestir ni acabar de pagar. Al capdavall, la densitat que tant caracteritza Barcelona i que facilita els recorreguts a peu o amb transport públic provoca, alhora, que sigui més vulnerable a l’impacte del cotxe i que més gent deserti de la ciutat i fugi, motoritzada, cap als suburbis enjardinats. 

També han marxat fora la producció i el consum que feien ciutat. La globalització s’ha endut la indústria cap a llunyanies on resulta molt més barat explotar els treballadors i el medi ambient. Les fàbriques, que tanta mà d’obra havien atret cap a Barcelona, han quedat tan desocupades com els seus treballadors. Quan la ciutat es preguntava com guanyar-se la vida, pretenia ser més llesta que realment intel·ligent. Se li acudia, per exemple, plantar casinos als horts del Llobregat, esperant pluges de milions d’euros i milers de llocs de treball. Però, ja se sap: amb aquesta mena d’urbanisme, sempre plou sobre mullat. Mentrestant, la mateixa globalització substituïa el petit comerç per franquícies que no tenen res per oferir a la vida diària dels barris. Els carrers cèntrics s’han anat confonent amb els passadissos d’un centre comercial i, a la perifèria, proliferen grans superfícies que esperonen el consum irresponsable, la generació de residus, l’ús del vehicle privat, la precarietat laboral o la concentració de riquesa en poques mans. 

Fira d’Economia Solidària que va tenir lloc l’octubre de 2015 a l’espai de la Fabra i Coats de Sant Andreu.
© Vicente Zambrano

Per acabar, els espais públics on havien de florir el lleure i la cultura, entesos com a vehicles de transformació social, de debat crític i de participació democràtica, es dediquen a nodrir el que sembla l’última indústria possible: el turisme de masses. Ja hem perdut la Rambla, el Port Vell i el Park Güell. Cada cop menys atents amb els ciutadans que amb els clients, els carrers s’omplen de dispositius espantapobres i es fan més exclusius i excloents, més útils al lucre i al luxe que a la igualtat d’accés i a la llibertat de moviments. La hipernormativització ofega l’expressió espontània i criminalitza la protesta, mentre que dóna ales a la propaganda comercial, al control social o a la representació dels poders fàctics. S’han inaugurat museus icònics mentre es retallaven els espais culturals existents; s’ha cedit la gestió i l’ús d’equipaments municipals a empreses privades mentre es desallotjaven i enderrocaven espais socials autogestionats.  En definitiva, el clientelisme ha guanyat terreny a la ciutadania.

Si bé l’urbanisme ha maltractat aquests quatre àmbits essencials, es vulgui o no, constitueix el principal instrument per redreçar-los. Barcelona necessita més habitatge públic i menys vehicle privat, més espais on moltes mans petites es puguin guanyar la vida i més escenaris on la ciutadania s’impliqui, s’expressi i s’apoderi. I tot això passa, necessàriament, per un urbanisme que posi la gent al centre. Posar-la al centre, en el sentit físic, vol dir permetre que les classes populars repoblin els barris mixtos i compactes d’on les expulsa el mercat. Posar la gent al centre, en el sentit polític, significa implicar els ciutadans en la presa de decisions. Que deixin de ser afectats de l’urbanisme tecnocràtic i passin a ser protagonistes i beneficiaris d’un urbanisme democràtic. 

Si la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs

Reunió de participants en el projecte cooperatiu La Borda, a Can Batlló.
Cristina Gamboa / La Borda

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, la consciència ambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives.

Tenim un problema d’habitatge. De dret a l’habitatge. La casa és la inversió més important que fem a la vida; s’emporta la major part del producte de la nostra feina. L’habitatge és indispensable en la nostra identitat perquè a casa s’emparen els altres drets: si no estic empadronat, no voto; si no tinc on dutxar-me, no puc buscar feina; si no tinc on dormir, com puc relacionar-me socialment? Si la casa és només mercaderia, com és possible el dret a l’habitatge? Com pot ni tan sols plantejar-se el dret a la ciutat?

Tenim un problema d’opacitat i imprecisió en les dades sobre l’habitatge. La casa i la nostra capacitat d’endeutarnos-hi és una de les principals mesures de la riquesa del país. L’habitatge és el nou patró or. Hi ha poques dades i dades contradictòries, però les que hi ha són devastadores.

Un terç de les famílies de Barcelona vivim de lloguer, i dos terços, de propietat, però pràcticament tots de mercat lliure. L’habitatge públic no arriba a l’1,6%. Això no hauria de ser un problema si el mercat s’autoregulés i cobrís les necessitats dels ciutadans, però la crisi ens ha demostrat que només es regula a favor dels més rics. I quan el mercat exerceix la seva voracitat, aquest 1,6% resulta insuficient per cobrir les necessitats de tots els qui es veuen empesos a l’exclusió.

El projecte cooperatiu Sostre Cívic, al carrer de la Princesa, 49.
Foto: Jordi Gómez / Adriana Mas

En total, més de mig milió de desnonats a l’estat des del 2008. És l’equivalent espanyol als cinc milions de desnonats per les subprimeamericanes. Barcelona és la ciutat espanyola al capdavant dels desnonaments; el barri amb més desnonats, Ciutat Meridiana. Mig milió de persones és molta gent amb les bosses a la vorera: és la mida de les capitals de província espanyoles més grans. És com fer fora tota la població de l’Hospitalet de Llobregat dues vegades. Són cinc-centes mil unitats de dolor i desesperació, d’angoixa i ganes de morir. 

Tenim un problema d’habitatge amb els serveis socials saturats perquè l’assistencialisme de l’Estat arriba tard, quan arriba. I tenim els serveis sanitaris col·lapsats amb quadres de malalties vinculades a la precarietat de l’habitatge i a una salut mental acorralada per la por. Una sanitat en procés de retallada i privatització. 

Tenim un problema d’habitatge a Barcelona perquè hi ha tres mil persones dormint al carrer, l’única opció de les quals és un sistema d’alberg voluntariós i insuficient. No hauria de ser així, Barcelona és una ciutat rica. 

Tenim un greu problema d’habitatge perquè el que havia de ser refugi s’ha convertit en naufragi.

Les administracions, tan diligents per executar els llançaments, s’han mostrat letàrgiques per resoldre el problema. Ha estat tant el moviment mediàtic com l’omissió política. Anys de retòrica des de patronats, meses, observatoris, consorcis, departaments, direccions, foments, regidories, conselleries i fins i tot ministeris –que n’hi ha hagut– de l’habitatge. Poc arròs i arròs mogut. Arròs perdut. 

Socarrat

Però no, no tot està perdut. Hi ha cinc àmbits propositius sobre l’habitatge que plantegen solucions. En primer lloc, hi ha propostes des de les economies solidàries. Hi ha dues experiències en marxa a Barcelona, La Borda i Sostre Cívic, a Can Batlló i el carrer de la Princesa, respectivament. Proposen la cooperativa en cessió d’ús com a solució habitacional que permet l’arrelament –matricular els nens a l’escola, canviar les rajoles del bany– sense donar curs al petit especulador que tots portem a dins. No és un invent. El model cooperatiu Andel està comprovat a Escandinàvia, amb ràtios de fins al 30% del parc d’habitatges (Copenhaguen). Es podria pensar que és cosa de països riquíssims. Doncs tampoc. A Montevideo, l’Uruguai, s’aplica el model amb una proporció del 4%. 

Tenim propostes des de la participació de base i la contracultura. L’okupació, amb k, és un fenomen de resposta política a un mercat abusiu que al nostre país ha estat reprimit violentament. És impossible concebre a Catalunya experiències com les de Bonnington Square, de Londres, o Christiania, de Copenhaguen, perquè els mecanismes repressors de les nostres administracions són immisericordiosos. La legalitat espanyola posa el dret a la propietat privada per sobre d’altres drets que afecten greument allò col·lectiu. Malgrat tot, i afortunadament, els col·lectius okupes i d’autogestió de l’habitatge denuncien, amb les seves accions, els especuladors i els qui menyspreen la ciutat i els seus veïns amb l’abandonament. 

Un edifici ocupat.

Hi ha propostes des de les polítiques socials. El Pis Zero de la fundació Arrels proposa una resposta a la realitat de l’habitant de carrer crònic que supera les traves ambulatòries d’uns mecanismes assistencials d’eficàcia relativa. Els Arquitectes de Capçalera recuperen la funció social de l’arquitecte mitjançant un xafarranxo professional de resposta a situacions d’emergència. Són propostes que van encara més enllà del Housing First americà , que se segueix també a Austràlia, França, el Canadà i Finlàndia.

També hi ha propostes des de la sostenibilitat i els materials. La construcció amb materials sostenibles i els tallers d’ús i manteniment energètic de l’edificació ens donen estratègies per lluitar contra la pobresa energètica. El premi internacional Solar Decathlon de 2014 marca un abans i un després en la manera de pensar la casa en la seva funció més substancial, l’autèntic refugi. El més interessant del concurs en aquesta edició no era només la capacitat tecnològica de la peça guanyadora de fabricar-se i funcionar amb una empremta ecològica gairebé inexistent; el millor era que es plantejava com una crítica frontal a la idea de l’habitatge unifamiliar aïllat com a model de creixement urbà, un habitatge que és incompatible amb una idea de ciutat sostenible. L’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) hi presentava el projecte Ressò, que va guanyar el primer premi d’innovació amb una casa solar comunitària per a rehabilitació social. 

Imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

I, finalment, tenim les propostes des de la forma arquitectònica. França s’ha avançat amb projectes de densificació als polígons d’habitatge de la banlieue. No és casualitat que les iniciatives en habitatge convisquin amb l’assaig econòmic en la cultura que planteja, amb més èxit editorial, les alternatives teòriques al capitalisme salvatge. Els assajos de nova arquitectura residencial publicats per _Export Barcelona són molt útils per avançar per aquests camins. La Casa sense Gènere de l’arquitectura feminista d’avantguarda posa en evidència l’enganyosa racionalitat de les tipologies modernes, dissenyades per homes i per a homes, amb distribucions espacials hiperjeràrquiques en què s’ignoren activament les tasques domèstiques amb cuines estretes i amagades que obliguen a treballar d’esquena a la família i habitacions de la bugada exigües i incompatibles amb la conciliació. L’equip d’investigació de Rehabitar ens recorda la conveniència d’una pell urbana gruixuda i promíscua i, com els arquitectes feministes, reivindica un habitatge que fomenti l’equitat i l’adaptabilitat de la casa a les transformacions de la família en el temps. 

Els cinc àmbits propositius condueixen a un projecte de ciutat que supera la distòpia habitacional amb situacions reals i provades. Cap no cau en la trampa de l‘smart cityque és l’equivalent urbanístic a utilitzar desodorant sense dutxar-se. Es tracta de cinc ingredients consistents. És menjar, no cosmètica. Són els cinc projectes que fan que l’arròs s’enganxi al fons de la paella. 

Una altra imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

Hi ha versions sobre el significat etimològic de la paraula paella. La majoria apunten al llatí patella, que descriu una paella de doble nansa. Algunes reivindiquen el seu origen valencià, del català plat, platell, platella. En el castellà profund i en l’espanyol americà hi ha la paila, un atuell metàl·lic ample i poc profund.

Tanmateix, la hipòtesi que més s’ajusta a la finalitat d’aquestes línies sosté que l’origen de la paella és la baqiyah, mot àrab que significa “menjar del dia abans”. S’hi ajusta perquè es distancia del continent i se centra en el contingut. El contingut són les sobres, l’existent. A casa el menjar no es llença, s’aprofita el que hi ha; el mateix hauria de passar a la ciutat, que és la casa de tots. La ciutat del futur ja està construïda: és aquesta.

Que no se’ns passi l’arròs 

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, les possibilitats materials, la consciència mediambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives. L’urbanisme té en la seva estructura disciplinària la capacitat d’articular aquestes combinacions i portar-les a la realitat física, però per fer-ho necessita una voluntat política clara i la perspectiva suficient per afrontar el que és important sense abandonar el que és urgent. Això s’hauria de fer, per començar, amb un nombre d’emplaçaments limitat i ben escollit. No és versemblant afrontar les polítiques de creació d’habitatge públic només amb les lògiques de l’assistencialisme quantitatiu. La posició urbana és clau, i la conjugació de l’habitatge amb l’espai públic, imprescindible.

Habitatges socials Torre Via Júlia. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en
contextos”, que recull vint propostes socials d’arquitectes catalans.
La mostra és un dels esdeveniments de la segona edició del Cities Connection Project.
Foto: Vicente Zambrano

Es tracta de produir habitatge públic i de lloguer a petita escala, en promocions de dos, quatre, dotze unitats, en emplaçaments que aprofitin la ciutat existent amb la lògica de les tres v: valor, visibilitat, viabilitat. Hi ha aquests llocs d’oportunitat a la ciutat compacta. Edificis estrets contra mitjaneres consolidades. Remuntes que esgoten l’edificabilitat d’un sector. Peces d’habitatge dotacional intersticials. Aprofitament de les friccions entre teixits urbans. En el contacte amb les infraestructures. Sobre els litorals marítims i fluvials. Robant espai al cotxe. 

Es tracta també d’aprofitar un teixit productiu castigat per la crisi: el del petit promotor, el dels oficis vinculats a la construcció, el d’un 50% d’atur juvenil. 

Es tracta de fer-ho de menys a més, en clau experimental, de manera que es puguin superar traves i contradiccions normatives. Han de ser peces que s’encaixin als barris existents fomentant la diversitat de rendes a través de la varietat tipològica i de diferents mecanismes d’accés i preu segons les rendes i el pla de vida dels seus ocupants. 

Es tracta d’engegar organitzant concursos vinculants, de mínima entitat, paritaris, en els quals sigui imperatiu que els vells professionals treballin amb els joves. Han de ser concursos per sumar, el premi dels quals és l’execució de manera coordinada, que superin la fórmula de la “competitivitat“ i l’“excel·lència“ formal a favor de la col·laboració i la promiscuïtat disciplinària. 

Fent-ho d’aquesta manera, amb l’estratègia d’un equip odontològic urbà que obturarà, rehabilitarà, salvarà la peça, posarà una corona o un implant com a màxim, podrem anar construint un parc d’habitatge públic de lloguer capaç de moderar els extrems del mercat. La resta són dentadures postisses contra el delicat paisatge natural que envolta la ciutat. 

Habitatges socials de Can Caralleu. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en contextos”.
Foto: Vicente Zambrano

Hem fet massa closca. Tant de mol·lusc no és paella, és mariscada. Ens hem deixat les dents postisses a la pota del llamàntol. Cal tornar a posar arròs, i no podem posar-lo als marges, com si fos una guarnició d’arròs bullit. L’arròs s’apropia del sabor dels ingredients des del fons de la paella i el distribueix entre els comensals. Aquí rau el seu poder democràtic. 

Col·lectiu sí, i col·lectiu al límit

La plaça de les Glòries, un entorn públic problemàtic que s’ha de veure com acaba funcionant per determinar si les decisions administratives han estat correctes.
Foto: Vicente Zambrano

La transposició dels canvis socials a l’espai públic en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge neutral i pacificadora. Com ja va anticipar Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu és la riquesa urbana del futur.

Poques metròpolis europees han estat capaces, com Barcelona, d’associar la renovació urbana amb la transformació de la seva vida social i de l’esfera pública. Abundant en metàfores i narratives, l’èxit de la renovació democràtica es va fonamentar de manera radical en la transformació de la matèria primera de la ciutat on prenia cos la vida social, els seus espais públics i els seus espais col·lectius.

D’una banda, hi va haver una producció ingent d’espais públics –parcs i places, platges i fronts– on construir i donar forma a significats i referents de fàcil identificació, on la novetat de l’espai i la seva qualitat física eren fàcilment apropiables per la ciutadania i prefiguraven la imatge material i l’expectativa de la renovació urbana.

D’altra banda, la capacitat de la vida cívica de contaminar i apropiar-se del caràcter dels llocs privats –espais i edificis– dotant-los de significat col·lectiu, contribuïa a la creació d’una ciutat més rica en llocs i complexa en significats. Tal com definia canònicament Manuel de Solà-Morales, la força del binomi consistia a “urbanitzar l’element privat, és a dir, convertir-lo en part de l’àmbit públic”. L’edifici d’usos mixtos de l’Illa Diagonal, on la planta baixa es barreja amb les voreres urbanes i acull els moviments urbans exemplificaria aquesta noció.

L’Illa Diagonal, un exemple reeixit d’apropiació col·lectiva d’un espai privat, gràcies a un disseny permeable als moviments urbans.
Foto: Vicente Zambrano

La capacitat transformadora del binomi espais públics – espais col·lectius ha estat desigual, ja que ni la disponibilitat de l’espai físic ni els objectius urbans han estat constants al llarg del temps. La generació de places i parcs que va caracteritzar els primers anys democràtics va sorgir de l’oportunitat i de la disponibilitat d’espais on materialitzar la transformació –fàbriques obsoletes i grans peces desplaçades a la perifèria, espais derivats del planejament administratiu i llocs existents per redissenyar.

En absència d’un model general, la coherència del llenguatge arquitectònic va dotar de cohesió la imatge de renovació urbana de l’espai públic per damunt de les especificitats dels contextos i les ambicions particulars dels llocs, i es va crear allò que la literatura arquitectònica va canonitzar com “Espai públic Barcelona”.

Tanmateix, l’evolució de l’estructura municipal i la progressiva subdivisió administrativa durant les darreres dues dècades, de manera combinada amb el desplegament del trencadís metropolità (“ciutat de ciutats”, “la ciutat de barris”) i la nova sensibilitat envers les comunitats, el veïnatge i la ciutadania, han comportat, molt sovint, una simplificació del projecte de l’espai públic, paradoxalment a favor de l’arquitectura del pla del terra. La proliferació de racons, interiors d’illa i places carregats de subjectivitat i personalitat exemplifiquen un nou protagonisme arquitectònic. El factor que els dóna aquest to massa diferent no és la seva condició dissenyada i particular, ni la inherent i necessària sensibilitat ciutadana i veïnal, sinó l’autonomia del terra, en detriment de la relació entre les coses.

Esgotades les escletxes, farcits els buits metropolitans, les transformacions infraestructurals possibiliten oportunitats urbanes més grans on la distància entre la infraestructura i el projecte d’espai públic s’ha fet encara més evident.

Les cobertures lineals de la ronda del Mig o la travessera de Dalt i la renovació recent de la plaça de Lesseps exemplifiquen aquestes limitacions metodològiques. L’aportació al dinamisme urbà i l’èxit social esdevenen “suburbans” en concepte, ja que minimitzen la capacitat per crear significats urbans generals i per incorporar-se a l’imaginari col·lectiu general barceloní. La comparació amb les grans transformacions infraestructurals dels vuitanta –Moll de la Fusta, ronda de Dalt, Trinitat–, on infraestructura i espai públic eren objecte de reflexió simultània, endureix més aquesta percepció.

La transformació de la plaça de les Glòries contribueix al debat de manera directa. Malgrat el titànic esforç administratiu i el treball exemplar d’arquitectes i enginyers, la radical falta de relació entre el subsòl frenètic –farcit de metros, ferrocarrils i túnels viaris– i la plaça redueix la consciència recíproca entre la superfície i el subsòl. 

Àmbit central o espai d’enllaç? Potser tots dos, potser cap alhora. El comportament definitiu de l’espai construït determinarà l’encert o no de les decisions administratives. 

Una nova reflexió sobre l’element col·lectiu

Davant aquest panorama, l’element col·lectiu reapareix com un nou territori d’exploració, de límits desdibuixats i de gran ambigüitat, i mancat encara d’un model precís. Si als noranta la noció d’espai col·lectiu havia anticipat l’apropiació cívica del món privat com a acte civilitzador, el canvi de segle ha aportat una noció més expansiva que aborda la naturalesa exclusiva de l’àmbit públic. 

Paral·lelament, l’aparició d’un conjunt significant de noves peces urbanes, tant pel que fa a equipaments com a edificacions privades, proposa models on deliberadament es qüestiona la delimitació estricta entre l’àmbit públic i el privat. Alguns prenen la forma d’edificacions d’origen públic, com les fàbriques de creació –Fabra i Coats a Barcelona, Matadero a Madrid, Kaapeli a Hèlsinki o Space a Londres–, on àmbits cooperatius de producció artística es barregen amb habitatges i comunitats, i el ciutadà deixa de ser un actor passiu i lúdic per esdevenir, en col·lectivitat, protagonista viu dels espais.

En el territori privat, les mutacions de l’espai productiu –Campus Repsol a Madrid, Redbull a Londres– anuncien formes de producció sense llocs estables, organitzades de manera flexible, on les estructures bàsiques de treball es defineixen a partir de criteris de col·laboració i cooperació.

D’acord amb la seva condició més urbana, les iniciatives del moll NDSM, del districte Hallen o del KromHout Hall d’Amsterdam porten als barris, a les cases i als espais lliures la idea de participació permanent, en què la barreja i la creativitat desdibuixen el marc comunitari inicial per dotarlo d’un caràcter col·lectiu superior. 

Els resultats tenen característiques singulars. El domini de l’espai és ambigu i hi ha una combinació promíscua d’usos i espais. La transposició dels canvis socials –en el treball, en les formes d’agrupació– a l’espai públic, com a lloc urbà d’accés universal, en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge pacificadora i neutral. Heterogenis en composició, individus i col·lectius s’agrupen a l’espai públic trencant el seu bucòlic destí com a espacialització del lleure i convertint-lo en un lloc per fer coses i per fer-les junts. 

Aquí s’evoca un nou marc reflexiu i propositiu que recupera les millors dimensions de l’espai públic i les condicions contemporànies per reforçar-ne l’apropiació ciutadana, superant la visió comunitarista (l’espai com a suport de comunitats subjectives) mitjançant la intensificació col·lectiva (l’espai com a suport d’individus anònims i diferents). És a dir, allò que la teoria urbana recent defineix com a capacitat informativa, productiva i participativa de l’espai. En aquest espai redefinit així, el subjecte necessàriament abandona la condició d’espectador passiu per esdevenir-ne actor.

Com va anticipar fa vint-i-cinc anys Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu constitueix la riquesa futura de les ciutats. El gir social, la necessitat de definir nous models productius i els canvis dels models urbans –des de l’habitatge fins als equipaments– anuncien una entrada forta del factor col·lectiu com a argument central de la ciutat futura. Tanmateix, no només com a contaminació recíproca d’àmbits i dominis, sinó com a multiplicació i intensificació profunda d’un canvi social.

Col·lectiu sí, i col·lectiu al límit.

Superar les fronteres del carrer

El Park Güell, un exemple de com la museïtzació de la ciutat pot arribar a expulsar la vida quotidiana dels seus espais.
Foto: Vicente Zambrano

Museïtzar la ciutat significa que l’espai ordinari del dia a dia i de la vida en comunitat es converteix en un territori en què tot és objecte d’espectacle i consum. Però la quotidianitat i l’excepcionalitat no són obligatòriament excloents; s’imposa recuperar un equilibri.

El 1748 Giambattista Nolli va publicar la Pianta Grande di Roma, una cartografia de la ciutat diferent de les que s’havien fet fins llavors, que acostumaven a ser un conjunt de representacions pictòriques dels edificis importants (una cosa molt similar als plànols per a turistes d’avui dia). El que fascina del plànol de Nolli no és simplement la seva exactitud sinó com mostra la ciutat. Nolli cobreix tots els edificis privats amb una trama ratllada per diferenciar-los de l’espai públic, que es deixa en blanc; d’aquesta manera, carrers i places apareixen perfectament definits a l’estructura urbana. A més, a aquest espai en blanc afegeix les plantes, dibuixades detalladament, de totes les esglésies, les capelles i els claustres, així com els patis interiors, els passatges i els pòrtics. Així Nolli estén la idea d’espai públic, en incloure-hi tots aquells llocs de reunió i culte i les zones semipúbliques que permeten la lliure circulació. Aquest gest col·loca els edificis públics en un context i facilita entendre la ciutat com un sistema orgànic de peces.

La Pianta Grande di Roma de Giambattista Nolli, una cartografia que per primera vegada presenta la ciutat com un sistema orgànic, revelant les relacions entre les àrees privades i les públiques.
Foto: Wikimedia

Pensem per un moment com quedaria Barcelona si utilitzéssim el mateix mètode de Nolli. En aquest cas a avingudes, rambles i places hi sumaríem els altres espais de socialització: els equipaments públics. Les biblioteques municipals, els mercats públics, els centres cívics, els culturals i els esportius, les escoles públiques (i els seus patis) i les fàbriques de creació. Així, entendríem el que és públic a la ciutat no simplement com el residu no edificat sinó com una estructura molt més complexa que organitza i activa la vida en comunitat. Manllevem la metàfora biològica: els carrers i les avingudes són les artèries i venes, però els equipaments públics són els òrgans motors que activen la circulació, el moviment i la vida de la ciutat. A través d’aquest dibuix es podria apreciar la distribució dels equipaments al territori i observar com els carrers i les places són, en realitat, els vestíbuls i llindars que vinculen els espais de la vida en comú.

Potser pot semblar una mica trivial utilitzar una metodologia del segle XVIII per estudiar la forma urbana de Barcelona, però és un clàssic en les anàlisis urbanístiques. Als anys setanta els arquitectes americans Robert Venturi i Denise Scott Brown van utilitzar la metodologia de Nolli per analitzar la riquesa espacial de l’Strip de Las Vegas. En aquest cas a la via principal de la ciutat s’hi afegeixen els vestíbuls dels hotels i casinos pels quals els visitants de la ciutat poden circular lliurement sense que importi si hi estan allotjats. D’aquesta manera, el carrer es dilata i, en lloc d’entendre’s com un espai de circulació limitat per plànols verticals, s’estén per les plantes baixes que hi estan en contacte. 

L’aplicació de la cartografia de  Nolli a Las Vegas mostraria que és un espai construït per atreure el turista pensant en el consum.
Foto: Eva Guillamet

A diferència del mapa que es dibuixaria a Barcelona, que pretén demostrar l’estructura comunitària, el de Las Vegas mostraria que és un espai que es construeix per atreure el turista pensant en el consum. La ciutat americana desplega tot el seu potencial d’elements simbòlics, cartells i llums de neó per persuadir els visitants, com si es tractés d’una gran fira plena d’atraccions. 

Plànols urbans incomplets 

Ara bé, malgrat que el plànol de Barcelona ens mostra la ciutat dels ciutadans i el de Las Vegas la dels consumidors, tots dos són plànols incomplets. El de Las Vegas no ens explica com s’hi viu; no sabem res de l’estil de vida dels seus habizants, que suposem que viuen darrere d’aquest gran aparador de llums. De la mateixa manera, el nostre plànol de Barcelona no ens mostraria allò que és per a la resta del món. És a dir, la Sagrada Família, el Museu del Barça, els patis de la Pedrera o la gran majoria d’elements monumentals que il·lustren els plànols per a turistes no apareixerien al nostre dibuix. Aquests mapes mostren una Barcelona paral·lela a la que viuen els seus ciutadans; moltes vegades són plànols falsejats en què només destaquen els “punts d’interès”, dibuixats de manera fàcilment recognoscible (com aquells mapes antics de Roma), mentre que la resta de la ciutat és una massa uniforme i mancada d’interès. 

Georg Simmel definia, a començaments del segle XX, la figura de l’estranger –aquell que arriba avui i roman demà– per referir-se a l’immigrant, el que ve de fora i es queda a viure entre nosaltres. El turisme al segle XXI és un fenomen que té poc a veure amb la immigració; la immigració apareix a les estadístiques del cens –tant la que té papers com la que no–, s’estableix i crea vincles amb la comunitat, bé tancant-se entre aquells qui els són similars o bé barrejantse amb la gran massa de persones de nacionalitats i procedències diverses característica de la metròpoli moderna. El turista, en canvi, arriba però no es queda, mira però no participa. Per a ell la ciutat és un espectacle, un objecte per ser observat o per viure un simulacre del que podria significar viure a la ciutat as a local. 

El turista arriba i se suma al flux de la ciutat –amb el seu plànol ple d’icones– però, com en tot ecosistema, les espècies invasores poden integrar-se o bé, contràriament, trencar l’equilibri intern destruint el sistema original. 

Normalitat quotidiana versus excepcionalitat 

La museïtzació de la ciutat significa que allò que era l’espai de l’ordinari, del dia a dia i de la vida en comunitat, s’ha convertit en un espai aliè a la quotidianitat, en què tot és objecte d’espectacle i consum. Així, els elements monumentals o turístics que abans eren part de l’estructura del sistema públic i urbà són descontextualitzats i col·locats en la categoria d’allò excepcional: la quotidianitat es fa impossible. Un exemple il·lustratiu d’aquest cas és el Park Güell. La necessitat de limitar l’afluència de visitants a causa del nombre desorbitat de turistes va acabar imposant una regulació de l’accés que convertia el parc en un espai tancat i estanc, en què la lliure circulació dels habitants de la ciutat va arribar a estar pràcticament en suspens. 

En una situació ideal la quotidianitat i l’excepcionalitat conviurien, amb les seves tensions internes i els seus petits desequilibris puntuals, en un joc constant en què les dues maneres d’entendre l’espai urbà es complementarien. 

Lluny de coincidir amb la ciutat quotidiana i ordinària i de completar-la, la ciutat del consum i l’espectacle l’ha acabat envaint en trencar-se l’equilibri de la vida. A Ciutat Vella, d’una banda, disminueix el nombre de residents, mentre que es multipliquen exponencialment els pisos per a turistes, l’anomenada “població flotant”. Els turistes són els estranys que avui hi són i demà ja no. O més ben dit, els que avui hi són i demà tenen una altra cara i un altre accent. Una població flotant no roman ni s’estableix, no hi ha possibilitat d’integració o suma i, per tant, l’estructura social i comunitària resulta inútil. 

La ciutat de l’espectacle reclama uns llocs i unes formes que tenen poc a veure amb la ciutat quotidiana; però no són obligatòriament excloents. Caldria recuperar un equilibri, una sostenibilitat que permeti tornar a aquest estat de gràcia en què, literalment, “hi ha lloc per a tot”. 

Més enllà de façanes i aparadors

© Maria Corte

El model Barcelona es fonamentava en la pretensió d’aconseguir una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà. Al cap de trenta anys d’aplicació del model, sota la brillant superfície s’amaguen urgències derivades de la deixadesa en polítiques d’habitatge.

Barcelona és una ciutat densa, feta per la suma de petites peces, privades i públiques, i molt diversa en la majoria dels seus barris. El gra petit, la diversitat i l’alta densitat són elements que expliquen molts dels seus avantatges; es tracta d’una ciutat a escala humana, que valora la proximitat: és “la més petita de les grans ciutats o la més gran de les ciutats petites”. Aquests elements són també clau per explicar els reptes a què es veu enfrontada: l’emergència habitacular, els problemes ambientals, la mobilitat i el predomini del gran sobre el petit, del global sobre el local, de l’especialitzat sobre el divers, de l’exclusiu –i per tant, excloent– sobre l’inclusiu –i per tant, comú i cooperatiu.

La mida “quasi gran” confereix musculatura per afrontar reptes metropolitans, regionals i de capitalitat territorial, i la mida “quasi petita” atorga flexibilitat, diversitat i agilitat en les polítiques de proximitat. La confusió d’ambdues condicions sovint ha derivat en desequilibris insostenibles, que es pretenen corregir amb mesures que no donen solucions ni en l’aspecte quantitatiu ni en el qualitatiu. Més enllà de la quantitat i la qualitat, el repte rau a detectar qui són els que se’n beneficien i qui i què es posa en el centre de les polítiques municipals des d’on s’articula la resta.

El model Barcelona, que ha permès a la ciutat “posar-se guapa” o “ser la millor botiga del món”, se centrava a insistir que aconseguiríem una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà de comerços i façanes. Durant els anys vuitanta s’assegurava que primer s’havia de conquerir l’espai públic, pavimentant places i netejant façanes, i que, a poc a poc, aquesta “metàstasi positiva” arribaria a millorar els habitatges i les comunitats. Trenta anys després, la realitat és tota una altra. Amb el temps, aquesta estratègia “de fora a dins” s’ha accentuat i ha anat configurant una ciutat d’aparadors i façanes netes que amaguen urgències derivades de la deixadesa pel que fa a les polítiques públiques d’habitatge.

Les conseqüències d’aquesta manca d’atenció són alarmants. Avui a Barcelona hi ha més de trenta mil famílies inscrites en espera d’un habitatge ajustat a la seva renda, tres mil persones sense llar –nou-centes de les quals dormen al carrer–, un 10% creixent de famílies que pateixen pobresa energètica, deu desnonaments diaris, incomptables pisos buits, una oferta tipològica d’habitatge que no s’adequa a la demanda, un sistema de tinences encara encallat en la propietat i el lloguer, i una oferta pública d’habitatge –ridícula i injusta per a una ciutat que exporta arreu el seu model urbà– que no arriba ni al 4%. Seguim arreglant carrers, places i avingudes, millorant la imatge i les prestacions d’un comerç i d’un turisme que efectivament en surten molt beneficiats, però que en molts casos gentrifiquen els barris. Sovint diem que Barcelona està morint d’èxit. Un oxímoron que en constata un altre de difícil digestió i que posa al centre del debat el problema de la regeneració urbana: “la millora empitjora” o, en tot cas, aquest tipus de millores cosmètiques sovint deriven en desajustos ètics: fan fora els veïns dels barris i empitjoren la vida dels qui suposadament es volia atendre.

Hi ha qui defensa una gentrificació positiva, consistent a activar transformacions que impliquen certs graus d’infiltració social per promoure una diversitat més gran. Però una ciutat tan petita i fràgil com Barcelona ha de vigilar de prop –o millor, des de dins– quins són els processos econòmics perversos de les millores, cartografiant, i sobretot controlant, els abusos de poder que es generen. Barcelona no es pot permetre anar perdent barris, però en els darrers quatre anys Ciutat Vella ha vist marxar el 45% dels seus habitants. I aviat, si no s’hi posa remei urgent, fins i tot els turistes deixaran de venir a visitar una ciutat del tot adulterada, que més que mai és un espectre i un decorat de la que preveien trobar. 

Una estratègia fonamental per millorar els barris i controlar la gentrificació hauria de ser una aposta decidida a favor de l’habitatge social i de la realització d’una cartografia interior acurada. Perquè fer habitatge social no és només construir, també vol dir millorar les condicions residencials i de vida dels veïns, rehabilitant comunitats i incorporant fórmules de reciclatge urbà. Pensar la ciutat de dins a fora, posant les persones –les qui ja hi són– i la vida quotidiana al centre de les polítiques municipals, i promovent (aquesta sí!) la metàstasi positiva que ha d’enllaçar-ho tot. Començant per la gent i acabant per la ciutat, i no a l’inrevés, com hem fet darrerament. 

Barcelona pot créixer, però ha de créixer des de dins, millorant l’habitabilitat dels barris sense fer fora els qui ja hi són. Però per fer-ho cal reduir urgentment el transport privat. Cal repensar les desproporcions de l’espai que hi dediquem i recuperar-lo per a un ús cívic i de qualitat, cosa que tindrà efectes positius en la salut gràcies a la millora de la qualitat de l’aire, la disminució de la contaminació acústica, etcètera. Les decisions que se’n deriven obliguen a canviar d’escala a l’hora de planificar noves estratègies per dissuadir el ciutadà d’usar el transport privat i apostar decididament per un transport públic de qualitat, més ràpid, econòmic i còmode, que incorpori tota la ciutat i l’àrea metropolitana. Invertir les prioritats a favor dels vianants és imprescindible per impulsar una política d’habitatge adequada, basada en la consideració que l’habitatge no acaba en les quatre parets que el seu titular té hipotecades. Casa meva també és el replà de l’escala, la porteria, el carrer, el bar de la plaça i la parada del tramvia. Si casa meva és també la ciutat, hauríem de poder renegociar la quantitat de cotxes aparcats o que contaminen el barri en trànsit cap a una altra banda. Aquesta negociació urgent parteix de la dada escandalosa que el 60% de l’espai públic de la ciutat està segrestat per l’automòbil, quan només un 15% dels desplaçaments els fem amb vehicle privat. 

Detectar els què és fonamental –habitatge i mobilitat–, però encara ho és més identificar els com. La ciutat hauria d’apostar per investigar i assajar noves metodologies de participació –simultànies i complementàries– amb les quals es posessin a prova diferents formats d’activisme, intentant trobar els acords necessaris entre tècnics i ciutadans, experts i usuaris, agents públics i privats, petits i grans, passats i futurs… incloent-hi totes les dimensions possibles. La prioritat ha de ser la visió integral dels problemes: cal crear plataformes de trobada i acord i posar en marxa projectes pilot que donin veu a col·lectius en risc d’exclusió, que són els que tenen més dificultats per fer-se escoltar. Des de fa massa anys fem de la participació ciutadana un mecanisme repetitiu i adulterat per justificar processos o, el que és pitjor, per arribar a consensos amb total absència de risc i profunditat. El nou equip municipal està format majoritàriament per activistes que coneixen, i que han posat a prova en les seves plataformes, noves i brillants fórmules d’apoderament i de participació. Aquests processos han de poder ser escalables i coordinables en tota la ciutat, per demostrar que es pot “manar obeint” amb creativitat i ambició. 

Les urgències són variades i sovint es justifiquen per la via quantitativa multiplicant les inauguracions en períodes preelectorals. Es promet resoldre les carències i els excessos, però a mesura que passa el temps les solucions tendeixen a simplificar-se i es troben dreceres que defugen la complexitat i la diversitat dels problemes originals. La Barcelona del futur ja està construïda, però el futur dels barcelonins no. Els temes urgents no es resolen d’una tacada, ni en un sol lloc, ni seguint una sola drecera. Cal arriscar més que mai i posar a prova com més aviat millor múltiples respostes a múltiples reptes, per superar amb creativitat i empenta les dificultats tècniques i les minories polítiques. 

Un salt d’escala en la concepció de l’espai públic

© Maria Corte

Cal lideratge per apuntar quines seran les futures àrees de transformació ubana, reservar-ne el terreny i començar a dissenyar-ne l’espai públic. Aquest és determinant per definir la qualitat d’un nou tros de ciutat.

L’esperança de construir una ciutat millor no es pot perdre; el repte més gran que tenim sobre l’espai públic del futur és ser ambiciosos. Ambició en el sentit de generar una visió de futur de la ciutat que pot no ser òbvia i que per tant serà controvertida. Crec que Barcelona té problemes endèmics i molt gruixuts, però que ni tan sols estan a l’ordre del dia dels grups polítics municipals. Hem de ser ambiciosos col·lectivament, i això per si sol és un repte perquè en les qüestions urbanes tendim a ser extremadament conservadors i acabem generant consensos només quan ens mobilitzem pel “no”.

Cal construir una intel·ligència col·lectiva a la ciutat que proposi, que animi, i que hi apliqui visió de futur. Sovint s’utilitzen arguments complexos i originalment valents per trobar llocs comuns que banalitzin la discussió i justificar, així, la inanició intel·lectual i la manca de prospectiva. Proposar és innovar, actuar en contra de “com s’ha fet sempre”, i això aixeca reticències. La d’urbanista és una professió exposada, però el valor dels professionals rau a ser consistent, a tenir capacitat de dissentir i argumentar per trobar noves maneres d’abordar reptes complexos.

Hi ha alguns tòpics que es repeteixen a les esferes urbanístiques, que es van buidant de contingut i que fins i tot agafen el sentit contrari a l’original. Un d’aquests és el paradigma de la ciutat oberta. A Barcelona, petit igual a millor; els projectes grossos tenen mala fama. Però la ciutat oberta, en la concepció original de Habermas, Arendt i Sennett, és aquella que es transforma sense fi, la que converteix fronteres en frontisses i que, per tant, és invasiva. La que no s’acaba, la que en la indeterminació permet consolidar el pas del temps i deixa fer-se. La qüestió del grau d’obertura d’una ciutat no hauria de ser l’escala de la intervenció, sinó la seva capacitat d’evolucionar en el temps, de generar situacions no previstes i de crear interaccions noves. D’assumir que el protagonista no és un arquitecte ni una associació, que aquella intervenció té molta vida més enllà de qui la va concebre. 

Un amic enginyer em deia que no entén per què els ajuntaments es disculpen quan fan obres. La reflexió és oportuna: per què, quan hi ha una tuneladora que perfora mig subsòl de la ciutat i hi invertim col·lectivament una fortuna, ho amaguem, i ens centrem només en les molèsties que genera? Hauríem de treure’ns els complexos: “Contemplin aquesta tuneladora que permetrà fer la línia 9 del metro amb el mínim d’afectacions i deixar a les futures generacions una ciutat connectada amb transport públic a una velocitat molt competitiva”, o “aplaudeixin l’equip humà que es deixa la pell cada dia per escurçar distàncies.” 

En l’escenari postbombolla immobiliària em sembla molt més important el ritme d’una transformació que no pas la seva mida. Que un lloc estigui en transformació constant és pesat, però no motiu per amagar el cap sota l’ala. El que és imperdonable és que estigui tancat i emmurallat. No es pot permetre que el grau de connectivitat d’un lloc es rebaixi per les obres, perquè aleshores la vida quotidiana de milers de persones se’n ressent: tanquen les botigues, es creen zones inertes i es desertitzen les plantes baixes. De vegades, voler “acabar” un tros de ciutat, encara que sigui petit, pot produir un efecte traumàtic.

Dit d’una altra manera: el problema del projecte de la Sagrera no és la seva mida, ni l’escala, sinó la seva estratègia d’implantació, basada en un etern “tancat per obres, disculpin les molèsties”. En el context actual, amb la platja de vies oberta com un estómac operat, les administracions es fan retrets les unes a les altres i amaguen el cap sota l’ala, incapaces de convertir l’espai en una oportunitat. Hi ha un projecte de l’equip d’arquitectes Alday-Jover i un altre de l’estudi d’arquitectura RCR per començar a colonitzar les vores de l’obra, fàcils i ràpids d’executar, que s’han aturat amb el canvi de govern, però que són clau per començar a transformar la Sagrera abans que hi arribi el parc. 

Superar la crítica al model especulatiu

Per tal de fer comprensibles aquestes afirmacions, proposaré tres reptes sobre els quals la ciutat ha de reflexionar. El primer exemple és el mite que a Barcelona hi ha milers de pisos buits. N’hi ha, però, paradoxalment, n’hi ha molts menys dels que es necessitarien per tenir un mercat de l’habitatge raonablement sa i no afectat per la inflació. Ho diuen els experts: amb menys d’un 5% del parc d’habitatges buits, el mercat no funciona. A Barcelona hi ha unes 800.000 unitats habitaculars, i sembla que els bancs en tenen 2.400 de buides. Per no tenir un mercat de pisos afectat per la inflació cal que hi hagi oferta, i la retòrica anticreixement només beneficia els actuals propietaris. 

Crec que l’error rau en la concepció antiga que alguns tenen del mercat immobiliari. Fer ciutat no és fer pisos, sinó generar centres, crear llocs que “són” abans de ser construïts. I això implica dissenyar espais públics de primera, ben connectats, verds, atractius i estructurats. Fer créixer una ciutat implica poder-la fer més justa, més distribuïda i acollidora per al talent. 

Barcelona (la metròpoli) té molt de marge per créixer, precisament perquè s’hi viu molt bé, i té el repte d’acollir persones amb talent o amb ganes de construir un futur col·lectiu millor, innovador i emprenedor. La crítica al model especulatiu previ a la bombolla immobiliària l’hem de superar. La por del pelotazo s’ha de vèncer (i combatre) per començar a imaginar una metròpoli ben connectada i molt menys desigual. Cal dissenyar nous trossos de ciutat, flexibles i oberts, i això no és espontani; cal lideratge públic per apuntar quines seran aquestes àrees de transformació, reservar-ne el terreny i començar dissenyant-ne l’espai públic, que serà determinant perquè allò esdevingui un tros important de ciutat. 

Gestionar el risc i evitar la mediocritat

El segon exemple té a veure amb la densitat de l’espai públic i de l’espai construït. Un dels trets genètics més importants de la ciutat és la seva densitat viscuda. L’edificació en alçada genera rebuig; de fet, tot el que sobresurt molesta, però és una manera eficient de generar poca petjada ecològica, i donar llum i vistes a tots els usuaris. Estar sistemàticament en contra del projecte diferent aboca la ciutat a la mediocritat, a la ciutat “producte”, als valors segurs i a l’estandardització de l’entorn construït en forma de pisos de Núñez i Navarro i cadenes d’hotels estèrils. La falsa pretensió de fer que res no sobresurti és contrària a l’essència de la ciutat: la identitat és un valor públic en risc. La por de gestionar el risc no ens ha de paralitzar; per això calen tècnics solvents, polítics amb arguments, inversors responsables i creativitat per part dels ciutadans.

La mediocritat no és una qüestió d’escala; hi ha edificis fantàstics que són grans i alts, i hi ha edificis grans que no aporten res. També hi ha espais públics grans que desconnecten, com hi ha llocs de pas no planificats que màgicament encarnen l’essència de l’espai públic. Però cal superar els prejudicis i atrevir-se a no pensar linealment. Els llocs comuns pels quals tot el que és gros, o diferent, o privat, equival a “especulatiu”, és fruit de la comoditat i les ganes d’agradar. 

El tercer repte és sobre com s’ha de planificar l’espai públic del futur. En un entorn en què tot és canviant, té sentit dibuixar avui el que ha de passar d’aquí a tres generacions? Hem de trobar uns instruments de planificació que apuntin llocs, reservin àrees i consolidin un espai públic estructurat, però que deixi marge a les futures generacions per repensar, redibuixar i redistribuir en funció de cada projecte. Això pot voler dir predicar, també al primer món, un back to basics: jo em conformaria amb la definició d’una ciutat policèntrica molt clara, on els centres es consideressin “àrees d’oportunitat”, que han d’estar ben connectats amb transport públic i que han de ser autosuficients des de tots els punts de vista (de serveis, d’equipaments, d’energia, de llocs de treball). I proposaria que aquests centres no es designessin per equidistàncies ni motius abstractes, sinó basant-se en les preexistències. 

També hi ha oportunitats polítiques que cal saber aprofitar, més enllà dels partidismes rancis. L’alcalde Trias era un gran partidari de preservar el caràcter domèstic dels Tres Turons i de Torre Baró, i estic segura que l’alcaldessa Colau també compartirà aquesta visió, que posa les persones al centre de les polítiques urbanes. Si hi ha consens polític per a aquest urbanisme més atent, serem capaços de generar les eines tècniques adequades per desbloquejar situacions absurdes generades per un pla general metropolità de fa més de quaranta anys? 

Tenim el repte de ser més incisius i més innovadors, i exposar-nos a defensar els valors de cada projecte urbà a risc de ser calumniats per dissentir. El debat real ha de ser ciutadà, interdisciplinari i plural, per evitar que s’instrumentalitzi per interessos partidistes.

Eulàlia Ferrer, la directora del ‘Brusi’ a l’ombra

La cantonada dels carrers de la Llibreteria i de la Freneria, on les famílies d’Antoni Brusi i Eulàlia Ferrer tenien els negocis respectius.
Foto: Dani Codina.

Nascuda el 1780 al si d’una família de llibreters i impressors, Eulàlia Ferrer va ser, primer, col·laboradora del seu marit Antoni Brusi en la gestió del Diario de Barcelona i després, arran de la mort d’ell, màxima responsable del diari conegut popularment amb el cognom familiar. Exemple de dona emprenedora, va superar els obstacles que la professió, la societat i la llei imposaven a les dones.

Fins al final del segle XIX el gremi de llibreters no va permetre que les dones fossin mestres llibreteres. Havien de cedir els negocis a un home i, per tant, la seva formació als tallers era escassa. Les lleis limitaven les dones a les tasques que corresponien a la seva condició femenina i el seu destí no era treballar en un negoci encara que l’heretessin, sinó casar-se amb algun home del gremi, que seria l’autèntic llibreter. Des del segle XVII els membres de la família Ferrer eren impressors i llibreters i eren les dones les qui, tradicionalment, aportaven els diners i la fortuna. Per això l’avi d’Eulàlia Ferrer havia adoptat el cognom de la seva dona.

Eulàlia Ferrer va néixer a Barcelona el 12 de novembre de 1780. El seu pare era el conegut llibreter Josep Ferrer, que va morir quan ella encara era una nena. El pare va deixar la llibreria Casa Ferrer del carrer de la Llibreteria número 22 als seus dos fills, que també van morir successivament, i va ser l’Eulàlia qui va heretar el negoci familiar als
dotze anys. Va conèixer Antoni Brusi i Mirabent, que es dedicava a l’enquadernació i venda de llibres, a la botiga que tenia al carrer de la Llibreteria cantonada amb Freneria, molt a prop de la seva. El 5 de maig de 1799 es van casar.

Segurament va ser ella qui va aportar els diners necessaris per a la fundació d’una impremta i l’ampliació del negoci de Llibreteria i, encara que no era gaire habitual en aquella època, el van inscriure al registre a nom de tots dos.

L’any 1808 va esclatar el conflicte bèl·lic entre Espanya i l’Imperi francès. Les primeres tropes napoleòniques van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808 i quatre dies després una columna de sis mil homes va arribar a Barcelona, seguida ben aviat per un nou contingent més nombrós. Havia esclatat l’anomenada guerra del Francès.

Les tropes franceses prenen Tarragona el juny de 1811, segons un gravat de l’època.
Foto: Prisma

Davant el sotmetiment molts barcelonins van abandonar la ciutat, entre aquests la família Brusi. Juntament amb els empleats del negoci, van carregar la seva impremta i van marxar cap a Tarragona, encara lliure de l’invasor. Allí Antoni Brusi va oferir als caps de l’Exèrcit els seus serveis d’impressor. Aquell fet va suposar, per a Eulàlia i tota la família, patir els riscos i sacrificis propis de la guerra. Gràcies a la seva impremta, les autoritats revoltades de Catalunya van gaudir del gran avantatge de poder comunicar les seves ordres amb rapidesa i àmplia difusió. També van imprimir tota mena de proclames per incitar a la rebel·lió i es van fer càrrec de l’edició de la Gazeta Militarque, per urgències de la situació bèl·lica, van imprimir als indrets més inversemblants.

Quan Tarragona va caure en mans dels francesos, la família Brusi va perdre gairebé tot el material i la maquinària d’impressió. Van embarcar a corre-cuita cap a Palma de Mallorca amb els fills, dos germans i tres aprenents. A l’illa van gaudir d’un període de certa tranquil·litat i van muntar un nou taller, negoci que prosperaria i amb el qual es recuperarien econòmicament. El 1812 Antoni Brusi va viatjar diversos cops a Catalunya per vetllar pels negocis que encara hi tenien, absències durant les quals Eulàlia Ferrer es va mantenir al capdavant de la impremta.

El 1813, a les acaballes de l’ocupació francesa, tota la família va tornar a Barcelona per reprendre les seves activitats professionals. A més de la Gazeta imprimien nombrós material per a l’Exèrcit espanyol –permisos, certificats, rebuts i llistes de reclutament de la tropa–, que els proporcionava els guanys econòmics que després invertien en nous projectes. El Brusi havien tingut sis fills, dels quals només van sobreviure dues nenes, Antònia i Eulàlia. 

Portada del diari del 6 de juny de 1814, el primer que van publicar com a propietaris un cop acabada la guerra del Francès.
Foto: Arxiu Històric de la Ciutat

El 28 d’abril de 1814 els francesos van abandonar definitivament Barcelona i, amb el retorn de Ferran VII, es va restaurar la monarquia absoluta amb un rigorosíssim control de premsa. En recompensa pels serveis prestats i gràcies a un reial privilegi que dictava l’existència d’una única publicació a Barcelona, a Antoni Brusi se li va atorgar l’edició i propietat del Diario de Barcelona, periòdic fundat el 1792, que durant un curt període d’ocupació s’havia publicat en català i francès. A partir de llavors Eulàlia Ferrer i el seu marit es van dedicar de ple a editar el diari. El 1815, Eulàlia va tenir el seu setè fill, Antoni, però aquest fet no la va apartar del negoci editorial i amb el seu marit hi van continuar treballant braç a braç.

L’any 1819 van incorporar una foneria tipogràfica a la impremta, i un any després introduïen la litografia a Catalunya. Van ser molt innovadors i van aplicar als tallers la força del vapor, encara desconeguda al país. Trencant amb la tradició de l’època, els Brusi van incorporar com a col·laboradors personatges destacats pel seu talent i la seva cultura, amb articles que van constituir una novetat molt celebrada. Malauradament, Antoni Brusi va morir dos anys després, víctima d’una devastadora epidèmia de febre groga. En aquestes tristes circumstàncies, Eulàlia Ferrer va assumir la direcció de la impremta i va mantenir fermament els interessos de l’empresa, anomenada ara Viuda e Hijos de D. Antonio Brusi. 

Durant un curt període de temps el Diario de Barcelona va perdre el privilegi de ser l’únic diari de la ciutat. Els canvis en el govern van permetre la llibertat de premsa i això va afavorir la proliferació d’altres publicacions. Però l’any 1823 van tornar les severes restriccions i el diari va recuperar els privilegis absolutistes, que mantindria fins a la mort de Ferran VII, el 1833. 

Mentrestant, el fill petit dels Brusi, Antoni, havia rebut una bona educació amb la idea que en el futur seria el capitost del negoci familiar. Al llarg d’uns quants anys va estudiar en diversos països europeus l’art tipogràfic i la confecció de diaris moderns. El 1838 tornava a Barcelona per visitar la mare. Es va adonar que el negoci passava una mala situació financera i va decidir quedar-se definitivament a Barcelona per fer-se’n càrrec. En aquell moment la vídua, conscient que era al fill a qui corresponia dirigir l’empresa, es va retirar.

Antoni Brusi fill va donar al diari l’empenta necessària per esdevenir la referència periodística del conservadorisme català, cosa que faria que la publicació es conegués popularment com a diari dels Brusi o, més correntment, el Brusi. El nom d’Eulàlia Ferrer va deixar de constar en la documentació relacionada amb el negoci que tants esforços li havia costat, però va tenir la satisfacció de veure’l prosperar brillantment. Morí el 1850 a l’edat de setanta anys. 

Il·lustració sobre el diari apareguda a la Guía satírica de Barcelona el 1854.
Foto: Wikimedia

Coneguda com Eulàlia Brusi des del seu matrimoni, va ser editora, llibretera, impressora i directora del Diario de Barcelona al llarg de vint anys. A més es va veure implicada en diversos plets interposats principalment pel Col·legi de Llibreters de Barcelona a causa del seu exercici de la professió. Però el fet d’importància decisiva és que constitueix un exemple de dona emprenedora, que va saber aprofitar les circumstàncies que li van tocar viure i va demostrar una gran capacitat per superar els obstacles que la seva professió, la societat i la llei imposaven a les dones.

L’economia social, entre la utopia i el canvi possible

Transformar l’economia perquè la societat canviï: aquest és l’objectiu de centenars d’experiències d’economia social que neixen i creixen a casa nostra. En veiem tres exemples, a través de Dídac Costa i la moneda alternativa ecoseny; Xavi Teis, de Coop57, i Aina Barceló, de Som Energia.

Entre la utopia i el canvi de paradigma econòmic hi ha un espai de transformació del teixit econòmic que va guanyant terreny perquè molta gent se sent expulsada o cansada del sistema, i decideix canviar-lo des de la base. Són els protagonistes que impulsen, a poc a poc, aquest canvi. En àmbits diferents i amb experiències personals i professionals ben divergents, en són tres exemples Dídac Costa, Xavi Teis i Aina Barceló. 

Dídac Costa, especialista en monedes socials i un dels impulsors de la xarxa d’intercanvi Ecoxarxa Montseny.
Foto: Eva Guillamet

Dídac Costa era estudiant de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 1997, quan va sentir a parlar per primera vegada d’experiències amb monedes socials a l’Amèrica Llatina i al Regne Unit. Unes monedes que replantejaven la funció del diner, i que es trobaven al cor de xarxes locals d’intercanvi que aspiraven a posar els diners al servei de les persones i no a l’inrevés. Poc després va començar a viatjar per conèixer-les de prop: va viatjar amb una beca Erasmus a Londres i després va voltar per l’Amèrica Llatina, començant per Xile, per aprendre el funcionament de les xarxes d’intercanvi en comunitats que funcionaven amb una moneda física alternativa. Allò el va fascinar, en va estudiar els diversos models existents i en va fer difusió. “Vaig fer una edició simple del meu llibre Com crear xarxes d’intercanvi a la teva comunitat, el 2001, a l’Argentina, amb els últims estalvis que tenia –explica–. Amb el país en fallida, en vaig fer una impressió barata a Buenos Aires i vaig anar per l’Amèrica Llatina amb un carretó venent el llibre.” Després, el 2002, va participar activament en una xarxa d’intercanvi a São Paulo, al Brasil. 

Amb tota aquesta experiència a la motxilla va tornar a Catalunya el 2004. Va introduir un model de moneda local a la xarxa d’intercanvi Xaingra i va ajudar a engegar-ne una al barri. El 2009 se’n va anar a viure al Montseny, on va conèixer un grup de gent que volia crear una ecovila. S’hi va afegir i van acabar organitzant una xarxa que funcionava amb ecosenys com a moneda pròpia. “Al cap de tres mesos ja teníem una fira, amb dues-centes persones, i al cap de vuit ja n’érem unes sis-centes. En va sortir l’Ecoxarxa Montseny, que després va tenir rèpliques en altres llocs”, recorda. 

“És una revolució silenciosa, pacífica i creativa que transforma l’àtom de la societat, que és la moneda –considera–. La moneda social és un dels camins cap a la revolució. Com diuen els amics hackers, usant les eines de l’amo no te’n deslliuraràs pas.” I per això vol canviar l’eina. “És una tecnologia social que no té límits; els únics límits els posen la capacitat imaginativa de la gent i les presons mentals.”

L’optimisme és un deure

Xavi Teis, economista i responsable de comunicació de Coop57.
Foto: Eva Guillamet

En els projectes de transformació social és tan important l’objectiu com el camí. Així ho pensa Xavi Teis, de trenta-dos anys, economista i responsable de comunicació de Coop57, una de les primeres cooperatives de serveis financers del país, que el juny de 2015 va fer vint anys i és esmentada sovint com a paradigma de banca ètica. Però Teis ens recorda que no es tracta pas de cap banc. “Intentem parlar de finances ètiques”, comenta tot fent un cafè matiner al barri de Sants, on Coop57 té la seu. Té el do de la paraula didàctica, de fer entendre l’àmbit i el propòsit del seu activisme. “Es tracta d’aplicar criteris socials, mediambientals, ètics, a l’hora de decidir on invertim els estalvis d’uns per cobrir les necessitats de finançament d’uns altres.” 

Aquest és el funcionament de Coop57, nascuda de la lluita d’una part dels antics treballadors de l’editorial Bruguera, quan van ser acomiadats a finals dels anys vuitanta. Amb la bossa de diners de les indemnitzacions van crear una caixa de resistència per ajudar a fer créixer projectes de cooperativisme autogestionats. Després es van obrir al conjunt de l’economia social i solidària, i han tingut un creixement molt important d’ençà de l’última crisi econòmica. “En moments de liquiditat i finançament escassos hem d’obrir l’aixeta del préstec tant com puguem per donar solucions financeres a entitats que fan una tasca social importantíssima –explica–. Si vols que canviï l’economia has de voler incidir en tots els àmbits”. Donen suport a cooperatives del sector de la metal·lúrgia i de molts altres àmbits, associacions mediambientals comarcals, entitats culturals i educatives…

Teis va estudiar Economia a la UAB. “Quan vaig acabar la carrera ningú m’havia parlat de l’economia social i solidària ni de les finances ètiques”, es lamenta. Llavors va descobrir la banca ètica. S’hi va interessar i es va fer voluntari de Finançament Ètic i Solidari, on va treballar durant tres anys desenvolupant campanyes de sensibilització, fins al 2013, quan va anar a Coop57. “M’ho passo molt bé. És un projecte molt estimulant, perquè intentem ser una eina pràctica per construir coses que, al nostre entendre, fan caminar la societat cap a realitats millors”. Teis en parla sempre amb un mig somriure. Reivindica el somriure i l’optimisme. “L’optimisme és un deure en aquest temps. Perquè la transformació social passa també per ser feliços.”

Presumint d’energia

L’enginyera biomèdica Aina Barceló, una de les sòcies activistes del grup de Barcelona de Som Energia.
Foto: Eva Guillamet

L’activisme de l’Aina Barceló és diferent del que hem vist d’en Dídac Costa i en Xavi Teis. Si ells han acabat treballant en àmbits més o menys relacionats amb el seu camp d’estudi, ella s’ha implicat en un projecte desvinculat de la seva professió. Barceló, enginyera biomèdica, és una de les sòcies activistes del grup de Barcelona de Som Energia. 

Aquesta cooperativa de producció de serveis d’energia ha tingut un creixement espectacular durant els seus cinc anys de vida, des que va començar el novembre del 2009 com a iniciativa d’un grup d’exalumnes i professors de la Universitat de Girona i altres col·laboradors, que es van fixar en experiències similars a Flandes, França i Alemanya. Som Energia ha anat creixent amb una estructura en xarxa per tot l’estat espanyol, però sobretot a Catalunya, i avui ja té pràcticament 23.000 socis i 25.000 contractes de servei d’electricitat. 

L’Aina Barceló parla amb nosaltres com a portaveu de Som Energia, però qualsevol dels activistes que hi prenen part ho podria ser. Perquè Som Energia juga en una altra lliga; no pas en la de les grans elèctriques, sinó en la de les energies renovables, del compromís ètic en els projectes i de l’organització democràtica de la companyia, en què la difusió es fa mitjançant el boca-orella i les campanyes informatives d’àmbit local. 

Això fa l’Aina, implicar-se a fons en la difusió sobre què és i com funciona Som Energia, que ofereix uns preus competitius en el mercat amb un sistema de funcionament, de tracte al client i d’obtenció de l’energia diametralment oposat al de les grans elèctriques. És una de les experiències d’economia social a casa nostra de més abast: no proposa res utòpic, sinó una realitat tangible, veritablement alternativa. Aquesta és la raó, explica Barceló, que les grans elèctriques s’inquietin. “Ara ja els comencem a fer por.” 

No vaig voler ser turista

El terrat de la Pedrera el 1982, abans de la rehabilitació de l’edifici i de l’allau turística, quan les seves plantes encara estaven ocupades per despatxos i habitatges privats.
Foto: Colita

Per al món exterior els catalans tenen fama de ser gent esquerpa, obsessionada per la feina i poc predisposada a obrir-se a un foraster de bon principi. I tot i fugir del tòpic, són notables les diferències amb la cultura xilena, on les amistats es consoliden abans de buidar la primera copa de vi. Als nouvinguts de l’altra banda de l’oceà també els sorprèn descobrir una societat on les persones es troben als espais públics més que no pas a casa seva, i això últim, quan passa, no sense prèvia invitació formal i pactada.

A principis dels anys vuitanta, als avions que s’enlairaven des de l’aeroport internacional de Santiago de Xile rumb a Europa no hi viatjaven només turistes. A una dècada del sagnant cop d’estat que havia posat fi al govern de Salvador Allende, encara eren molts els xilens que emprenien el llarg i dur camí de l’exili. I entre ells, un important contingent de joves que, expulsats de les aules universitàries per la seva lluita en defensa de la democràcia, havien de creuar la serralada dels Andes per poder acabar els estudis, trobar feina o, simplement, escapar de la repressió mortal de la dictadura. Una d’aquestes raons em va fer canviar, el setembre del 1982, la incipient primavera austral per les acaballes d’un estiu espanyol encara amb regust d’embogiment futbolístic. L’avió de la companyia Spantax em va dipositar a Madrid, on llavors s’aixoplugava una nombrosa i solidària comunitat xilena. El meu camí, però, tenia com a destí final Barcelona, una ciutat que ja feia temps que m’atreia com un imant irresistible, esperonada pel ressò dolç i encara indesxifrable d’unes cançons que algú havia fet arribar des de l’altra banda de l’oceà. Eren lletres interpretades en una llengua tan seductora com estranya i, per tant, quan va arribar el moment d’emprendre un viatge que, en aquell moment, no en tenia cap dubte, havia de ser d’anada i tornada, ja feia temps que la decisió estava presa.

Vaig arribar a Barcelona amb autocar i de nit. La part alta de la Diagonal va desfilar davant els meus ulls encuriosits fins que, a l’altura de la que llavors era la plaça de Calvo Sotelo, el que semblava un rodatge de cinema em va fer intuir que aquesta havia de ser una ciutat extraordinària. Poca estona després, aquest pressentiment es convertiria en certesa quan els amics que càlidament em van recollir em van fer travessar una Rambla tan sensual com impúdica. Llibertat que al nostre torturat, fosc i trist Xile d’aleshores era impossible de concebre.

La cultura al carrer 

Em vaig instal·lar a viure en una petita habitació a dalt de tot d’un edifici senyorial del carrer de Rosselló. Del meu balconet estant s’albirava el terrat de la Pedrera, aleshores verge de turistes, i sortint al carrer, en dues passes, arribava a la mítica Punyalada. El meu desembarcament va coincidir amb les festes de la Mercè, que esclatava com una meravellosa disbauxa. Aleshores la festa encara pertanyia als barcelonins i vaig poder viure-la des de dins, submergint-me en aquell desconegut entramat laberíntic de Ciutat Vella i ensopegant, cantonada rere cantonada, amb una inesperada explosió de músiques, ball, foc i màgia. CULTURA AL CARRER I A L’ABAST DE TOTHOM! És impossible descriure l’impacte emocional que tot allò va suposar, igual que se’m fa difícil traduir en paraules el sentiment que em va colpejar l’ànima davant la irrepetible llum d’aquesta ciutat, que a cada passa que feia semblava dir-me: “Benvinguda, benvinguda!” Cert és que la Barcelona d’aleshores encara no havia començat a “posar-se guapa” i que una grisor potinera uniformava les façanes de l’Eixample. Però a mi la ciutat em va semblar d’una lluminositat miraculosa.

Pocs dies després em vaig matricular en el programa de doctorat de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, fet que em va permetre entrar en contacte amb la comunitat universitària que havia estat el meu referent acadèmic quan cursava la carrera de periodisme a la Universidad Católica de Chile. Aquells estudis, però, van representar només un punt de partida per a la que acabaria sent la gran aventura de la meva vida. Un any més tard començava a escriure al desaparegut El Noticiero Universal, l’entranyable Ciero, en l’inici d’una trajectòria professional que s’ha perllongat fins al dia d’avui. 

L’exili es pot viure de moltes maneres. Tantes com circumstàncies i persones es veuen abocades a aquesta terrible experiència. Es pot abordar fins i tot des del refús més absolut a la cultura que t’acull, com una mena de crit visceral davant la tragèdia imposada. Tinc referències d’un xilè, exiliat a l’URSS, que mai no va voler aprendre el rus. “Per què haig de fer-ho –m’han dit que deia–, si jo l’únic que vull és tornar al meu país?” Actituds en el fons no gaire distants d’aquesta les vaig veure en altres xilens que llavors vivien a Barcelona; compatriotes amarats d’una nostàlgia profunda per la pàtria llunyana, reproduïda quotidianament de tantes maneres diferents. Jo, en canvi, vaig voler conèixer des de dins, i sense cap motxilla a l’esquena, aquesta nova terra. 

Naturalment, el procés no va ser gens fàcil. Per al món exterior, els catalans tenen fama –i amb aquesta informació prèvia jo havia arribat– de gent fosca i esquerpa, obsessionada per la feina i poc predisposada a oferir-te la seva amistat de bon principi. I tot i voler escapar del tòpic, les diferències amb la meva cultura, on les amistats es consoliden abans de buidar la primera copa de vi, eren notables. Em va sobtar, d’entrada, descobrir una societat en la qual la gent es trobava als espais públics més que a casa seva, i que això últim només es produïa prèvia invitació formal i pactada; tot al contrari d’aquella permanent i imprevisible desfilada d’amics i parents a la qual jo estava acostumada. 

La Rambla durant l’hivern de 1988.
Foto: Colita

Em sorprenia, també, la puntualitat de les cites, la formalitat de les promeses, la bona educació de la gent que se saludava en pujar i baixar d’un ascensor, el seu sentit de la responsabilitat i el deure, el respecte als altres i a la seva intimitat, la pulcritud (per a mi!) dels carrers, el civisme dels ciutadans a l’hora de demanar tanda per ser atesos o per marcar el seu bitllet d’autobús sense que ningú els controlés… I, sobretot, aquella –malauradament avui perduda– sensació de seguretat quan passejaves pel carrer. “En aquesta ciutat pots seure a xerrar amb algú en un bar i deixar la teva bossa al costat sense por, perquè ningú te la prendrà”, vaig explicar a la meva família en una carta. Naturalment, aquella era la Barcelona dels vuitanta. Una Barcelona preolímpica, estèticament menys bella potser, però més autèntica. Una Barcelona avui desapareguda, implacablement engolida per un turisme de masses que ara envaeix els seus carrers sense veure res. 

Conquerir la llengua 

Jo vaig tenir l’immens privilegi de no haver estat mai turista. La meva va ser una immersió total i profunda en la societat catalana. I com a tal, la meva primera obsessió va ser conquerir la llengua. Aleshores el català començava tot just el feixuc camí cap a la seva normalització. No tothom el parlava correctament. I escriure’l, encara menys. I això, d’alguna manera, va ajudar a fer que el meu procés d’aprenentatge, espontani i autodidacte, no resultés gens difícil. Adquirir la nova parla va ser un guany en tots els sentits. D’entrada va canviar la meva manera de relacionar-me amb la gent, dotant-la d’un caliu i d’una complicitat nova. Naturalment, em va permetre eixamplar el meu patrimoni cultural però, per sobre de tot, em va ajudar a entendre millor l’esperit d’un poble que, si bé trigava a concedir-te la seva amistat –un altre tòpic en el qual m’agrada creure–, quan ho feia era amb un sentiment sincer i perdurable.

Ara, més de trenta anys després, puc dir que em sento més d’aquí que d’allà. Fins i tot em sobta quan encara algú em pregunta d’on sóc. Segueixo responent que “xilena”, però tot i portar la meva terra natal molt endins, fa molts anys que vaig estripar el bitllet de tornada. I aquesta decisió, no sempre fàcil i planera, a moments fins i tot dolorosa, ha comportat per a mi un compromís i un deure. Compromís de coneixença i respecte envers la terra que he fet meva i, alhora, deure de contribuir al seu enriquiment tant com m’ha estat possible. I, francament, crec que com a periodista puc anar acomplint, quotidianament, aquests dos propòsits. Tot un privilegi. 

El repte social. Alçar un dic de contenció davant la desigualtat

Una assemblea veïnal hereva del moviment 15M, a la plaça de la Vila de Gràcia.
Foto: Dani Codina

Barcelona viu una eclosió d’experiències associatives i d’autogestió ciutadanes. L’escenari present planteja el dubte de si aquestes iniciatives estan reemplaçant les obligacions de l’Administració pública. Només si aquesta es responsabilitza de les seves funcions i dóna lloc a un diàleg amb una ciutadania organitzada es pot construir un dic de contenció que faci front a la desigualtat.

La Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, va publicar l’octubre del 2015 l’informe Socio-Economic Segregation in European Capital Cities, en què es recull que, entre el 2001 i el 2011, en onze de les tretze ciutats més importants d’Europa es va eixamplar la bretxa entre rics i pobres, i s’exposa que això podia ser “desastrós” per a l’estabilitat social. No esmenta Barcelona, però mostra que Madrid és la ciutat on més va créixer la desigualtat durant aquesta dècada. L’estudi evidencia que el fenomen que anomena segregació té quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.

El 2015, Barcelona no es deslliura de cap dels quatre pilars. De fet, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal, tan sols un mes després d’arribar a l’Ajuntament, va ser destinar entre 2,5 i 4 milions d’euros a una partida addicional del fons extraordinari d’infància dirigida a les famílies vulnerables. Des del 2013, la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i a l’Adolescència (Fedaia) denunciava que el 25% de la població infantil està al llindar de la pobresa a Barcelona. Com s’ha arribat a aquesta situació? És més, la radiografia continua agreujant-se. El 20 d’octubre passat, el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, va presentar un informe en què s’exposa que les rendes baixes van passar de representar el 21% del total el 2007 al 41,8% el 2013, mentre que la població amb rendes mitjanes era el 44,3% aquell any, 14,3 punts percentuals menys que el 2007. És a dir, la crisi provoca l’augment de la part de població amb rendes baixes i la reducció de la incidència percentual de les rendes mitjanes, o, el que és el mateix, hi segueix havent un empobriment dels assalariats i un augment de la desigualtat.

De la indignació a la protesta i la mobilització 

La Barcelona turística i la de la marginació social es fan presents en aquesta imatge presa a la Rambla del Raval.
Foto: Dani Codina

L’any en què els acadèmics que van elaborar aquest estudi europeu posaven punt final al treball de camp de l’informe, els barcelonins començaven a indignar-se. El març del 2011 Stéphane Hessel va visitar la ciutat per presentar Indigneuvos!, un llibre breu i contundent que va servir com una espurna perquè molts joves –i altres de no tan joves– comencessin a veure la crisi com el negoci d’un sistema financer que va fer prevaler el seu benefici sense que importessin els mitjans i que va finançar la corrupció política perquè res no obstaculitzés unes bones perspectives de negoci. Aquell mateix mes de març, Ada Colau, avui dia alcaldessa de Barcelona, responia a preguntes sobre la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) al menjador de casa seva, amb una cortina blava, de plàstic, com a porta de la cuina. Colau era una activista d’un moviment que prenia força, potser ara el més important a Espanya des de l’inici del segle. A casa seva Colau advertia: “Qualsevol dia milers de persones que construeixen alternatives a escala local poden ocupar el carrer.” A partir del 15 de maig de 2011 van ocupar les places: la de Catalunya, a Barcelona; la del Sol, a Madrid… Aquí es comencen a gestar algunes de les respostes i accions encaminades a fer front a la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística: és el moviment anomenat 15M.

Manifestació per l’educació pública i contra les polítiques del ministre Wert, l’octubre de 2013.
Foto: Dani Codina

Ancor Mesa Méndez, doctorand de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 2011, no recorda quantes vegades va creuar la plaça de Catalunya durant aquesta acampada. Feia un any que havia entrat de ple al món de l’associacionisme, com a tècnic de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), on encara treballa, i el 15M el va agafar en plena època d’incertesa de la vintena. Aquells dies i aquelles nits de maig, l’Ancor –com molts altres ciutadans– va començar a preguntar-se sobre aquests moviments col·lectius, cooperativistes, autogestionats i horitzontals que, de sobte, emergien com una resposta a la globalització, a la reestructuració del mercat de treball i a l’especulació urbanística (tres dels pilars de l’informe de Saint Andrews). La desigualtat encara no s’havia fet present en el discurs públic, com a mínim a Espanya. És més, el Partit Popular, el 2011, l’acabava de fer desaparèixer de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, i la va substituir per la discussió dels conflictes del món.

Manifestació de la PAH contra els desnonaments, el febrer del mateix any.
Foto: Dani Codina

A Tenerife, on va néixer, l’Ancor no s’havia ni olorat res semblant a un col·lectiu veïnal. A Barcelona, entre tesis i llars temporals (pel preu del lloguer, per pertànyer a una generació en risc, per viure en una ciutat que es caracteritza per la seva mobilitat poblacional) tampoc no s’havia vinculat a cap barri. Aquesta acampada, aquest “conclave sense parets de persones lliures procedents de llocs dispersos”, com defineix ell el 15M, li va suposar un veritable punch. “Em vaig començar a preguntar sobre com es podien aprofitar les energies que s’estaven unint per estimular la producció política col·lectiva quotidiana des de baix i des dels barris”, recorda ara a la sala de reunions de la FAVB, darrere de la plaça Reial, ficat en el que avui és una valuosa biblioteca de llibres sobre lluites populars i de barri dels anys setanta i vuitanta, quan la lluita veïnal barcelonina va guanyar centres culturals, escoles, transport públic i hospitals.

Tancada a l’Hospital Clínic el desembre de 2012, contra les retallades i les privatitzacions en sanitat.
Foto: Dani Codina

“L’actor que va absorbir millor els reptes que va presentar el 15M per a les maneres de fer política quotidiana van ser les associacions de veïns”, sosté. Ara l’Ancor és el responsable sociològic del programa “Barri, espai de convivència”, un diagnòstic sobre els barris barcelonins elaborat amb la participació transversal de tots els moviments veïnals. L’objectiu d’aquesta investigació implica que els col·lectius “s’identifiquin com a actors del seu entorn, s’obrin de mires i col·lectivitzin els problemes”. 

“Pren els barris” va ser la consigna amb què es van anar dissolent les acampades a les places. Sants, el Raval, Gràcia, el Fort Pienc, la Barceloneta, Horta, Nou Barris… es van omplir de cartells en els quals s’anunciaven “assemblees populars”. El 2011 va ser l’any que explica els venidors: el 2012, l’any de l’escassetat; el 2013, el de les protestes per les retallades i l’austeritat i el de la democratització de la pobresa; el 2014, quan, fins i tot a Davos, es va començar a parlar de la necessitat de refundar (reshaping) el capitalisme. 

Pancarta dels “iaioflautes” en una manifestació d’indignats per la sanitat, l’educació i l’habitatge, el maig de 2012.
Foto: Dani Codina

En primer lloc, el 2011 es visibilitzen, ja en titulars, els grans debats de la desigualtat barcelonina: els assentaments, els desnonaments, la reforma de la renda mínima d’inserció (RMI), la pobresa infantil i l’empobriment dels assalariats. L’IDESCAT va publicar que 1,5 milions de catalans eren pobres, un milió dels quals habitava a la província de Barcelona, i el mateix Ajuntament informava que, des del 2008, tots els districtes la renda familiar dels quals estava per sobre de 100 punts havien vist augmentar la seva riquesa, mentre que els ingressos havien caigut en els que hi estaven per sota. 

Al carrer surten, durant aquests quatre anys i desenes de vegades, els diversos col·lectius, les anomenades marees: el sanitari protestant per les retallades en la sanitat (amb samarretes blanques), l’educatiu (grogues), el cultural (vermelles), el de serveis socials (taronges). Els veïns dels barris, o persones afins perquè pateixen una mateixa problemàtica, també s’ajunten, i porten la protesta a places i carrers: així neix Nou Barris Cabrejada, que agrupa cent entitats del districte; Apropem-nos, Quart Món, els iaioflautes, els veïns que protesten per la mort de la llei de dependència, per les retallades de la RMI. A la plaça de Sant Jaume els manifestants, fins i tot, han d’esperar que acabi una protesta per començar-ne una altra.

Cooperativismes que apoderen 

L’entitat cooperativa de serveis financers Coop57.
Foto: Dani Codina

En segon lloc, el 2011 comença un moviment d’apoderament ciutadà que converteix Barcelona en un laboratori urbà del cooperativisme i l’autogestió. Aquestes experiències suposen situar-se un pas més enllà de les dicotomies clàssiques entre l’àmbit públic i estatal i el privat i mercantil, i es destaca l’ambit públic com el d’allò que és comú. L’Observatori Metropolità de Barcelona recull a l’estudi Comuns urbans a Barcelona mig centenar d’iniciatives d’autogestió repartides pels barris de la ciutat. “En un moment de retallades en àrees públiques d’assistència social i de reducció de drets, volíem veure quin tipus de model de ciutat s’està prefigurant en les pràctiques de gestió comunitària”, s’indica a l’estudi. Pel nom del web no hi ha dubte del seu caràcter reivindicatiu: Stupid city, una ironia per anomenar un projecte que estudia la ciutat que neix de la intel·ligència col·lectiva, en contraposició amb la smart city, que, als seus ulls, exclou molts dels veïns.

Aquestes experiències cooperativistes, autogestionades o ciutadanes s’ocupen de temes com l’energia (Som Energia), l’apropiació veïnal de l’espai públic (Germanetes, a l’Esquerra de l’Eixample; la plaça de la Farigola a Vallcarca, o el Pou de la Figuera al Born), la salut (l’Espai de l’Immigrant), les telecomunicacions (Guifi.net), l’habitatge (els edificis ocupats per l’obra social de la PAH, o La Borda, a Can Batlló), els equipaments (Can Batlló i l’Ateneu de Nou Barris), les cures i també les finances. 

Coop57 es defineix com una “cooperativa de serveis financers, ètics i solidaris“, una entitat parabancària al marge del Banc d’Espanya que inverteix els estalvis dels seus socis en projectes socials: associacions veïnals, projectes d’habitatge cooperatiu, fundacions culturals, etcètera. Guillem Fernàndez, de l’àrea de crèdits, enumera els requisits que ha de complir una entitat perquè Coop57 la financi, i sembla que estigui elaborant un decàleg de la indignació. “Els projectes han de complir principis socials, estar arrelats al territori, tenir un nivell alt de xarxa col·lectiva i que la diferència entre nivells salarials no superi la relació d’1 a 2 entre el més baix i el més alt”.

Que no és una entitat financera convencional salta a la vista només arribar al seu local al carrer de Premià, al barri de Sants: no hi ha taulells de vidre blindat, ni la maquineta vermella per agafar torn, i no atenen treballadors amb vestit i corbata. La seva filosofia té com a pilars el funcionament assembleari i horitzontal, i una forma d’organització basada en comissions, punts que comparteixen la majoria d’experiències nascudes amb el 15M. 

Per a Coop57, fundada pels treballadors de l’extinta editorial Bruguera, l’acampada del 2011 no va suposar un començament, sinó un pic d’activitat. Hi van anar estalviadors farts de desnonaments i fastiguejats per les preferents que van portar els seus diners a altres formes d’organització financera, tal com ja havia passat el 2003 durant les protestes per la guerra de l’Iraq. En set anys de crisi, Coop57 ha mobilitzat més de 43 milions d’euros cap a projectes de l’economia social i solidària en 1.160 operacions.

Fernàndez assegura que les iniciatives i entitats que arriben últimament a Coop57 estan relacionades amb la desarticulació de l’estat del benestar. Enumera experiències del món educatiu, de l’habitatge, de la salut i l’alimentació. “Fins a quin punt hem de finançar projectes que no sabem si poden contribuir a consolidar esferes on no entra l’Estat o acabar per desfer el que queda d’estat del benestar?”, es pregunta. 

No és l’únic. Fins a quin punt aquests moviments de ciutadans estan substituint l’Estat en el compliment de les seves obligacions? Aquesta és la pregunta que comença a ressonar el 2015.

L’antropòleg Manuel Delgado té un discurs molt crític sobre l’espai que ocupen aquestes iniciatives. “Si jo fos l’Estat preguntaria: per què us cal l’àmbit públic si tant confieu en allò comú?”. Delgado hi pateix. Segons la seva opinió, no hi ha dubte que totes aquestes experiències d’autogestió permeten que la societat existeixi sense el suport de l’Estat, de manera que s’acaben convertint en una espècie de substitut que s’oblida de reclamar a l’Administració pública, mitjançant les lluites socials, que sigui “realment pública”. 

Hi ha un altre escenari possible? “Actuacions decidides i clares, per exemple, en matèria d’habitatge –afirma–. És complicat perquè implica fer bàsicament el contrari d’allò que s’ha fet fins ara: vendre sòl, en comptes de comprar-lo. Igual amb la pobresa energètica”. 

Habitar Barcelona d’una altra manera 

Espai comunitari Germanetes, gestionat per l’Associació de Veïns de l’Eixample i Recreant Cruïlles. És un dels projectes que ja funcionen dins de la iniciativa impulsada per l’Ajuntament per donar un ús social i comunitari a solars municipals no utilitzats.
Foto: Dani Codina

El 2015, a Barcelona, segons la PAH, es registraven 22 desnonaments cada setmana i l’habitatge continuava sent el tema pendent. Hi havia 2.591 pisos d’entitats bancàries que feia més de 24 mesos que estaven buits. Només un 2% del parc habitacional era de lloguer social. A l’octubre, l’Ajuntament va plantejar un ultimàtum a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb): o cedia 562 pisos buits per a lloguer social, tal com preveu la llei, o el consistori recorreria als tribunals. La cessió de pisos buits està prevista a l’article 7 de la llei aprovada el 2015 al Parlament com a fruit de la iniciativa legislativa popular (ILP) que van impulsar la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica. 

Fa unes setmanes, el col·lectiu periodístic SomAtents va publicar un debat sobre Habitar, al qual va convidar diferents actors socials relacionats amb l’habitatge a Barcelona. El debat va tenir lloc a la plaça de Joan Corrades, a Sants, davant un edifici ocupat per la PAH. La xerrada s’allargà més d’una hora i començà amb les paraules següents de Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament i representant del Districte de Sant Martí: “El segon element de control de la ciutadania que té el capital, després de la plusvàlua del treball, és la dificultat d’accés a l’habitatge. Entenem que durant aquests quatre anys podrem aconseguir millorar les condicions de l’habitatge a Barcelona: afrontant l’emergència habitacional, fent que pisos buits passin a un ús social, construint el nou habitatge tan sostenible i igualitari com sigui possible i portant a terme rehabilitacions per mitjà de plans de millora dels barris. A més, la nostra aposta és la de la innovació, a partir, sobretot, de noves maneres de viure, de noves formes de propietat.”

Espai comunitari Germanetes, gestionat per l’Associació de Veïns de l’Eixample i Recreant Cruïlles.
Foto: Dani Codina

Hi ha altres maneres d’habitar Barcelona? Carles Baiges és arquitecte i membre de la cooperativa d’arquitectes LaCol. Va sortir de la Universitat Politècnica de Catalunya entenent que l’arquitectura és una forma d’acció-intervenció social i, des del 2014, és un dels seixanta socis de La Borda, la cooperativa d’habitatges en règim de cessió d’ús que s’aixecarà a Can Batlló. La fórmula és la següent: l’Ajuntament cedeix la superfície durant setanta-cinc anys i el patrimoni és col·lectiu, de la persona jurídica cooperativa. Cada llar (“unitat de convivència”, l’anomena) ha invertit 15.000 euros com a capital social de la cooperativa, i posteriorment pagarà una quota de soci per sota del preu de mercat: 450 euros de mitjana i entre 500 i 600 euros els pisos més grans. S’estima que la construcció tindrà un cost de 2,4 milions, que finançaran també de manera alternativa a través de Coop57. La Borda parteix de dos exemples: el model danès, que ja té un segle d’antiguitat, i la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge per Ajuda Mútua. A Dinamarca el model té tant d’èxit que només a Copenhaguen hi ha 125.000 habitatges integrats a la cooperativa.

La iniciativa, explica Carles Baiges, parteix de sota, d’un grup de ciutadans organitzats que busquen alternatives al model d’habitatge. Parla d’autoconstrucció, de “viure i no especular“, d’espais comuns, de conèixer el veí, de la connexió entre “les unitats de convivència” i Sants, i, sens dubte, de la “replicabilitat” del model. “Com la majoria de joves d’aquest país tinc una vida bastant precària i em costa accedir a un habitatge digne, però també tenim la voluntat de canviar el model de propietat –declara–. Jo no vull anarme’n al camp, i crec que a la ciutat podem viure de manera més comunitària. Els pisos poden ser més petits que la mitjana, però l’objectiu és que la gent visqui a l’espai públic.” 

El recinte de Can Batlló, al barri de la Bordeta, està pendent de reforma des del 1976, quan va ser destinat a equipaments, habitatges socials i espai verd. Els veïns van iniciar el 2011 una experiència d’autogestió d’una part de les instal·lacions, dedicades a activitats socials i culturals. Aquí està previst construir els habitatges socials promoguts per la cooperativa La Borda.
Foto: Dani Codina

El 15M l’influeix en la manera de plantejar-se la ciutat i la societat? “Som bastants els que creiem que tot el moviment de Can Batlló està molt influït pel que va passar durant el 15M, incloent-hi aquell desallotjament tan brutal. Això de ‘No ens representen’ ho descobreixo, més que en l’anomenada nova política, en tots els moviments que passen de la protesta a l’acció. Potser al seu dia no van cristal·litzar en un grup, però van demostrar que es podien fer coses. Crec que això és el que va quedar: la consciència que teníem les eines i la capacitat de fer les coses.” 

El 24 de maig de 2011, només tres dies abans del desallotjament amb violència de la plaça de Catalunya, l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (mort l’abril del 2015) deambula pel lloc. És de nit i la seva presència passa desapercebuda. Un jove el reconeix i, durant el que ell en diu una xerrada, que en realitat es converteix en un monòleg de més d’onze minuts, reflexiona davant d’una càmera, potser un mòbil. “Aquest és un món de merda que està embarassat d’un altre”, declara. Aquest altre món passa per darrere de la càmera, de vegades ell el mira de reüll, de vegades són els altres els qui el miren a ell: hi ha joves amb sacs de dormir que fa uns quants dies que criden i argumenten per què els polítics no els representen, hi ha samarretes grogues que llueixen al pit l’eslògan “Pren el carrer”, hi ha samarretes verdes de la PAH. Quasi al final reflexiona: “Sovint em pregunten què passarà i què serà d’això després. I jo, simplement, contesto que no sé què passarà ni m’importa; que l’únic que m’importa és el que està passant.” 

L’accés a la sanitat

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

Ciutat Vella és un mirall en tres dimensions dels quatre pilars que recull l’estudi de Saint Andrews: barri globalitzat, altaveu de les desigualtats, amb màfies que especulen amb el sòl i gentrificat fins a les llambordes. Durant anys, el passatge de Bernardí Martorell s’ha situat al marge de la geografia transitable del Raval, malgrat el bar i els locutoris; malgrat que, en realitat, no és tan diferent de qualsevol altre carreró. L’Espai de l’Immigrant es troba en aquest passatge. Un col·lectiu de professionals del món sanitari es van mobilitzar per fer front a l’aprovació del Decret 16/2012, que limitava i restringia l’accés a la sanitat i que deixava 873.000 persones sense assistència sanitària per no tenir la seva situació administrativa regularitzada. En aquest passatge hi havia un hotel buit ocupat i en aquest hotel, ara centre social, hi ha l’Espai. Des de fa dos anys, al Raval, pel carrer de l’Hospital o el del Carme, es troba gent que pregunta on és aquest passatge.

Els divendres atenen els metges; els dimecres, els advocats, al mateix temps que se celebra l’assemblea setmanal del col·lectiu a la cuina-menjador del pis. L’estança és, simultàniament, una sala d’espera gairebé convencional: hi ha el quadre d’un paisatge a la paret, les cadires, també els usuaris amb el mòbil a la mà, i la veu que els va cridant. Però les parets són fúcsies; l’aire no està carregat perquè hi ha un balcó que dóna al passatge, i la gent parla en veu alta. El vocabulari a la sala d’espera pertany al diccionari de la indignació i la protesta: colonialisme, classisme i integració; es parla d’un festival de documentals.

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

És divendres i hi ha metges, però ni porten bata blanca ni recepten medicaments ni demanen la targeta sanitària. Són metges voluntaris que, juntament amb educadors socials, psicòlegs i advocats, informen els immigrants en situació irregular dels seus drets i els acompanyen a demanar la targeta sanitària. Un tràmit que, sense conèixer la llengua ni el funcionament burocràtic, es pot allargar dies i fins i tot setmanes. “A l’immigrant sol, moltes vegades, no l’atenen, però a l’immigrant que hi va amb algú autòcton i apoderat, sí; i això pràcticament frega el racisme”, denuncia l’Estefanía, una doctora. L’acompanyament comporta portar la llei impresa, anar al centre d’atenció primària (CAP) i, de vegades, discutir amb el funcionari del taulell. 

Aquest és, diuen, l’acte “més punky” que emergeix de l’Espai de l’Immigrant. “No volem ocupar un espai que ha de cobrir l’Estat; només proporcionem als usuaris les eines que els donin accés a la sanitat pública, segons els correspon per estar empadronats”, explica l’Elvira, doctora resident de l’Hospital Vall d’Hebron i voluntària a l’Espai de l’Immigrant.

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

La María (aquest i els següents són noms suposats) és veïna del Raval i va conèixer l’Espai com la majoria dels qui arriben aquí: pel boca-orella. Hi ha voluntaris que recorren el barri cada setmana en el que anomenen la brigada de carrer dels dijous; així es corre la veu, encara que es queixen que la majoria d’usuaris hi van quan la seva situació ja és greu. D’aquesta manera hi va arribar la María. Feia mesos que sabia de l’existència de l’espai, però quan hi va arribar ho va fer amb el dit trencat: no hi va entrar pel dolor de la fractura, sinó perquè no tenia targeta sanitària –la blava– i no podia pagar els “més de 200 euros” que li van facturar a urgències per una radiografia i la col·locació d’una fèrula en un dit. Les urgències, repeteixen aquests metges, síl·laba a síl·laba, “no es fac-tu-ren”. 

A l’Espai de l’Immigrant li van dir que tenia dret a la targeta sanitària perquè està empadronada. Ningú no l’havia informat d’això. “La major part dels agents polítics asseguren que l’atenció sanitària és per a tots i que s’atén tothom. Legislativament és cert, però falta informar les persones migrants, els ciutadans estrangers, sobre com ferho. Aquesta informació no serveix per a res si el Govern no inverteix ni duu a terme polítiques per difondre-la entre els col·lectius que la necessiten“, indica l’Elvira. 

L’Espai de l’Immigrant està estudiant com recórrer contra el pagament d’aquells 200 euros: els dimecres atenen els advocats.

Tres Barcelones

De dilluns a diumenge, la Barcelona del turisme, la de les persones sense llar i la del treball precari conviuen a la cantonada del passatge de Bernardí Martorell. L’hotel de quatre estrelles de la rambla del Raval, la comunitat de persones sense llar que s’ajunta als baixos de Comissions Obreres (es calcula que n’hi ha unes tres mil vivint al carrer) i aquest vaivé de gent amb treball precari, sense feina o amb treball temporal, que arrosseguen un carro de ferralla. A Ciutat Vella s’han instal·lat molts dels joves que vivien a les naus abandonades del Poblenou; ara ocupen pisos buits de carrerons a l’ombra. 

El pati de la Facultat de Geografia i Història del carrer Montalegre, escenari d’actes contra la segregació social.
Foto: Dani Codina

A l’octubre el regidor Colom va destacar que la taxa d’atur se situa a la ciutat en el 13,9% (el 27% entre els joves). El 53% de les persones aturades té més de quaranta cinc anys i el 44% fa més d’un any que està a l’atur. La taxa es distribueix de manera desigual pels districtes, i es duplica en alguns d’ells. Els districtes amb un atur per sota de la mitjana són Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample, les Corts i Gràcia, mentre que Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris i, és clar, Ciutat Vella hi estan per sobre. 

Joan Uribe acaba d’arribar de l’Argentina. Juntament amb vint-i-quatre experts més ha debatut la situació de les persones sense llar a la International Gathering Homelessness and Human Rights. Al seu Twitter, paraules com la gentrificació, l’exclusió, el dret a la ciutat i al carrer o els sense sostre són en un tuit sí i en un tuit no. És el director de Serveis Socials de Sant Joan de Déu i imparteix classes a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB). 

A la llibreta hi ha una pregunta necessària per entendre els anys immediats: El futur passa per una col·laboració entre el món associatiu i l’Estat? “M’alegro que t’hagis oblidat del mercat –respon–. Un bon escenari de futur seria que els moviments socials, les organitzacions i el teixit associatiu col·laboressin amb l’Estat. Sens dubte hi hauria friccions, però es podria construir un front per aixecar un dic de contenció davant les lògiques del mercat i així desenvolupar societats millors que les d’ara, si més no arribant als mínims que teníem fa uns anys i fins i tot anant més enllà”. 

Hi ha exemples d’aquests dics? “A Llatinoamèrica alguns grups van iniciar treballs organitzatius entorn del dret a la terra, a l’habitatge i a la ciutat. Després d’una trajectòria de vint, trenta o quaranta anys van aconseguir no només canvis en el marc legal, sinó també estar representats a les meses on es decideix la implementació de polítiques públiques. A Finlàndia, un treball conjunt de l’àmbit associatiu i les administracions ha posat fi al sensellarisme”. 

A l’exterior de la Facultat de Geografia i Història, davant del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), hi ha un plafó amb informació sobre les desenes de xerrades que, de moltes maneres, apunten els fonaments d’aquest dic. El diccionari és el mateix: autogestió, finances ètiques, consum responsable, cooperativisme, habitatge i, per descomptat, l’enemic a combatre, la segregació social amb els seus quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.

Una ciutat biografiada

Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena
Edicions 62. Col·lecció Llibres a l’Abast
Barcelona, 2015

La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents o a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista Enric Calpena entrevista Barcelona.

El periodista Enric Calpena s’ha convertit gràcies a la seva tasca de divulgació del passat de Barcelona i Catalunya en un dels noms propis indiscutibles de la literatura històrica actual. Amb obres com aquesta dóna continuïtat a iniciatives destacades del segle XX, com ho va ser la sèrie Barcelona. Divulgación histórica, d’Agustí Duran i Sanpere, que de l’èxit de la ràdio va passar al paper i va esdevenir una obra de referència d’alta divulgació.

A Barcelona, una biografia, l’autor aconsegueix donar veu a una ciutat que
durant més de dos mil anys ha fet de l’ambició el seu principal tret de personalitat urbana. La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents, com l’Arxiu Municipal va fer possible al llibre Autobiografia de Barcelona (2013), o es pot fer a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista entrevista Barcelona. El resultat és un ambiciós relat literari, ben documentat, de lectura amena, ric en anècdotes i sempre marcat per l’estil personal desacomplexat de Calpena, que té tirada a les comparacions extemporànies per fer entenedors fets històrics a vegades massa llunyans i fins i tot incomprensibles per al lector actual. I, sempre, amorosit per l’estima de l’autor cap a la seva ciutat natal. 

La Barcelona que l’autor perfila és una ciutat amb una posició geogràfica privilegiada a la costa catalana, i especialment entre les dues fites de la Mediterrània antiga occidental d’Empúries i Tàrraco. Un enclavament urbà l’evolució del qual s’il·lustra a través de les diferents denominacions que ha rebut al llarg de la història, des la primitiva Barkeno fins a la Bàrcino romana transformada en la medina Barshaluna musulmana, la Barchinona cristiana i la Barcelona dels segles baixmedievals i moderns, que entra dins de la modernitat marcada pel foc i la destrucció de les guerres de Successió i del Francès. L’aventura de la Barcelona contemporània que ocupa els últims capítols trasllada el lector pràcticament fins als nostres dies. 

L’objectiu, sens dubte, no és oferir una visió exhaustiva, sinó una invitació a gaudir de l’extraordinària complexitat de Barcelona a través dels segles. En molts casos l’autor, que fins ara havia centrat els seus treballs en temàtiques més contemporànies, presta més atenció a episodis llunyans de l’antiga ciutat romana o medieval que no a la del segle XIX i especialment la del XX. Un exemple: s’hi dedica la mateixa atenció a les corts de l’any 1413 que als quaranta anys de dictadura franquista. El resultat és una proposta innovadora amb què, més enllà de centrar-se en la història de la ciutat tal com han fet amb gran èxit altres periodistes historiadors com Lluís Permanyer, Jaume Fabre o l’enyorat Josep M. Huertas Claveria, Calpena amplia els horitzons fins a la història catalana i, també durant els segles més recents, l’espanyola. No és un llibre d’història urbana en sentit estricte, però sí una bona obra de literatura històrica sobre el paper que Barcelona ha exercit en la història catalana i espanyola. 

Barcelona és, efectivament, una ciutat que es fa estimar, tal com afirma el mateix Calpena en el pròleg. El llibre és un acte d’amor cap a la ciutat i el seu passat. Disponible en edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Destino), caldria que els editors també consideressin, com a mínim, les edicions en anglès i francès. Barcelona s’ho mereix, i els seus lectors potencials, sens dubte, ho agrairan.

A la ciutat infinita

La filla estrangera
Autora: Najat El Hachmi
Edicions 62
Barcelona, 2015

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. Si a L’últim patriarca El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial.

Najat El Hachmi té el mèrit d’haver introduït un punt de vista inèdit en la literatura catalana, i fins i tot diria en el conjunt de les literatures ibèriques. S’ha erigit en una veu singular, capaç d’explicar l’experiència de la nova comunitat marroquina a casa nostra. A diferència d’altres tradicions literàries, la catalana no ha segregat per raons òbvies una literatura postcolonial, però la globalització i les noves migracions sí que han permès integrar múltiples identitats i noves mirades en una societat literària que altrament s’hauria anat caragolant en una visió molt etnocèntrica. Autors d’arreu del món arrelats a Barcelona, com l’anglès Matthew Tree, la txeca Monika Zgustovà, l’afganesa Nadia Ghulam, els francesos Grégoire Polet o Mathias Énard, són, juntament amb Najat El Hachmi, alguns exemples d’autors que amb les seves obres han projectat Barcelona internacionalment.

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. La novel·la L’últim patriarca (premi Ramon Llull), traduïda a una vintena de llengües, va sacsejar la societat literària amb un relat torbador. Si El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial. L’autora narra l’entrada a la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc, però trasplantada i criada en una ciutat d’interior de Catalunya, que malda per emancipar-se de la tutela de la mare. Aquesta filla manté una relació lleial i alhora malaltissa amb la mare, amb qui parla una variant de l’amazic. Escolaritzada en català, viu a cavall de dos idiomes que acaben convertint-se en el camp d’una negociació entre dos mons, un camp de forces que no solament afecta l’entorn social de la noia, sinó també els seus lligams familiars, la relació amb el seu cos i la seva sexualitat. 

La gran virtut de La filla estrangera és l’equidistància que manté entre dos mons i dues cultures que se superposen sense acabar de ser mai idèntiques. El Hachmi retrata de manera implacable els prejudicis i atavismes de la comunitat marroquina, inviables en una societat occidental, però també l’estretor mental i el paternalisme amb què els catalans han abordat la immigració africana. Aquí no hi ha bons ni dolents. Tothom malda per ser qui és i s’equivoca quan jutja l’altre. La filla estrangera és en aquest sentit una prova de la importància del gènere de la novel·la per entendre la complexitat de la identitat i transformar la mirada dels lectors. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, ja no jutjareu amb el mateix rigor la dona musulmana que circula amb mocador pel carrer. 

La pregunta que planteja La filla estrangera és: “Què he de ser jo, en relació amb el meu origen?”. La protagonista troba a Vic una societat prou acollidora que li permet integrar-se. La seva experiència, però, acabarà convertint Vic en una extensió més de la seva presó materna, i es veurà obligada a trencar les reixes entre les quals se sent confinada i traslladar-se a Barcelona.

Per a la protagonista la gran ciutat es converteix en un espai d’alliberament, després dels anys de reclusió de Vic o d’ofec del Marroc. “Em recordo caminant sense parar per uns carrers enormes, tan llargs que no s’acabaven mai, i ser feliç de conèixer la ciutat infinita”, confessa. El Hachmi explicava en una entrevista que “hi ha una gran diferència entre viure a comarques o en una gran ciutat. Sovint es veu la gran ciutat com un alliberament, però no sempre és així. Els immigrants arriben i s’instal·len aquí agrupats en comunitats que ja vénen d’origen […] Per tant, es manté aquest control social opressiu que pateix la protagonista”. 

L’època daurada de l’espectacle més gran del món

La història del circ a Barcelona. 
Del segle XVIII a l’any 1979

Autor: Ramon Bech i Batllet
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2015

L’Ajuntament i Viena Edicions publiquen la història sobre l’època daurada del circ a Barcelona en els segles XIX i XX, un treball de Ramon Bech, estudiós del circ i cofundador de la Circus Arts Foundation.

La paraula circ la veig lligada a la infància i a l’arribada, pels volts de Nadal, dels circs més o menys grans que cada any s’anunciaven com “l’espectacle més gran del món” i que encara avui visiten la ciutat. Si em pregunten quan va arribar el circ per primer cop a Barcelona, abans de llegir aquest llibre no ho hauria pogut respondre. L’autor, Ramon Bech (Figueres, 1967), en descobreix els antecedents més llunyans en les companyies de volatins o equilibristes que van actuar al Teatre de la Santa Creu el 12 de febrer de 1722.

Barcelona va ser una gran capital del circ durant els segles XIX i XX. Va viure l’època daurada d’aquest espectacle gràcies als nombrosos establiments ambulants que la visitaven i a la construcció d’espais fixos per gaudir d’aquesta art escènica. Ramon Bech en fa un inventari, tant dels primers com dels segons, i dedica la part central del llibre als tres edificis emblemàtics situats tots al centre de la ciutat: el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça de Catalunya (1879-1895), el Circo Ecuestre del Tívoli (1897-1907) del carrer de Casp i el Teatre Circ Olympia de la ronda de Sant Pau (1924-1947). Altres espais emblemàtics que també recull van ser les places de toros de les Arenes, el Torín (a la Barceloneta) i la Monumental. I també hi va haver circs al Paral·lel i en una esplanada al darrere de la Sagrada Família.

Més de dues-centes fotos i plànols inèdits de circs, els programes de mà o retrats dels empresaris i els artistes ens transporten a un temps i uns espais ja desapareguts. Els materials procedeixen en gran part de l’arxiu de la Circus Arts Foundation, entitat amb seu a Figueres cofundada per Ramon Bech i Genís Matabosch. En el seu fons destaquen els vuit mil negatius i les llibretes amb apunts del fotògraf i historiador Josep Vinyes, un llegat que Bech ha trobat indispensable per elaborar aquest treball. També ha estat cabdal la recuperació dels pocs –i poc reconeguts– cronistes circenses de Barcelona: Jordi Elias, Sebastià Gasch, Joan Tomàs i el ja esmentat Josep Vinyes.

I és que fins ara no existia cap història del circ a Barcelona, més enllà d’El circo en la vida barcelonesa de 1947, un petit llibre d’Antoni Rué Dalmau que també ha estat un punt de partida en l’estudi de Bech. Per reconstruir la història del circ i arribar a tenir aquesta crònica local fins ara única, l’autor hi ha dedicat més de set anys d’estudi.

El resultat és un treball exhaustiu que alterna de forma amena el material visual amb els textos propis o els procedents de les cròniques de l’època, i on, a més de la història sobre la construcció dels circs, hi trobem curiositats. Un fet sorprenent és que el Teatre del Liceu va presentar, en els seus inicis, espectacles de funàmbuls, o que el llegendari espectacle de Buffalo Bill es va instal·lar el 1889 entre els carrers d’Aribau i de Muntaner. O la curiositat i el rebuig a parts iguals que recullen alguns articles sobre una trapezista anomenada Bella Geraldine, que desfermava passions entre el públic masculí i l’enveja de moltes dones.

Tot amb la finalitat de retre homenatge i documentar de la manera més acurada possible des dels primers espectacles d’equilibristes a la Barceloneta i al Teatre de la Santa Creu, passant pels números de circ en altres gèneres escènics, com el teatre i el music-hall, que van aparèixer al final del segle XIX i al principi del XX, fins a arribar als anys setanta del segle XX, en què Barcelona va ser la primera seu del Festival Mundial del Circ al Palau d’Esports, entès com una competició entre companyies.

Petites històries de Barcelona

© Judit Canela

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, Bàssem an-Nabrís va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus escrits. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

Autor de set poemaris i de dos dietaris de guerra, el 2015 ha publicat en català i àrab Totes les pedres, el seu primer llibre de poemes fora de Palestina. Reproduïm un tast dels relats breus que componen el seu darrer llibre pendent de publicar, Petites històries de Barcelona. Totes dues obres les ha traduït al català Valèria Macías Pagès.

Missatges que no arriben
Els diumenges, el senyor Fernández fa bombolles de sabó. Se’l veu a la plaça d’Espanya o al parc de la Ciutadella. Equipat amb dues cordes, en una postura adient respecte al vent, fa bombolles de colors, petites i grosses. Són tan boniques que atreuen abans els grans que els menuts. Alguns somriuen i d’altres engeguen la càmera del telèfon mòbil.
Però a en Fernández, un aficionat que en va aprendre d’un vagabund romanès, tant li fa si la tassa que té al costat s’omple o si es queda buida. En té prou a guanyar-se el que val un àpat. I és que fa la feina amb tota l’ànima. Diu:
– Al creador de bombolles no li calen els sofismes de herr Hegel ni de monsieur Descartes. Només ha de conèixer a fons la vida.
– Com dius?
– No veus la veritat de la vida, amigo?
– Sí, què li passa?
– Que no és una simple bombolla de sabó que de seguida rebenta, la vida?
– Potser sí.
– Simplement m’agrada recordar a les persones la veritat sobre les seves vides.
Després sospira, brandant la mà a l’aire:
– Saps? El pitjor d’això és que el missatge no arriba.
Quan vespreja, ell, de pell blanca i cabell ros amb rastes, amb els genolls dels pantalons estripats, se’n va a buscar un bar o un cafè amb el recipient mig buit, i amb les cordes i el sabó líquid en una motxilla. El segueixo.
– Un moment, amic!
Accelera el pas i gira el cap, enfadat:
– El missatge no arribarà mai!

Nit
Quan van tocar les dues vaig baixar. Al cap hi tenia una única fita: la nit. “Però si la ciutat està tan il·luminada, com trobaré el que busco? Només em queda el parc de la Ciutadella”.
Tornant de la platja, entro pel forat de la reixa, saltant. Trio la palmera, m’hi ajec a sota, a la gespa, i em calmo. Refrego la cara pels brots curts i humits. Inspiro. Em poso d’esquena i veig els estels enclotats. Inspiro. Aquesta és la primera nit que mereix dir-se nit. Sento un aleteig a prop, i se’m creua un ocell negrós. “És això…”.
I m’endinso en la frescor de la rosada i de la melangia.

Absència
La rossa Mercè, de faccions minúscules i veu coqueta, és la seducció personificada. Té l’edat que sumen els dits de les mans i els peus. Li agrada el cava, anar amb bicicleta i el Lluís Llach. Quan sap que hi haurà sardanes a la plaça de la Catedral fa l’impossible per participar-hi.
Abans-d’ahir hi vaig anar i no la vaig veure. Vaig preguntar a la seva colla i em van dir que se n’havia anat a estudiar amb una beca a la Universitat de Lisboa. Si bé és cert que vaig gaudir del ball, em vaig sentir sol. La Mercè tampoc no era en cap de les rotllanes d’avui.
Quan ella entra en un cercle hi ha alguna cosa de la seva ànima que es desprèn, i veus la gent gran –que és la que més els freqüenta– radiant en companyia d’ella. Els ha contagiat la seva joventut, la seva vivacitat i la seva alegria. L’absència d’aquella noia bondadosa em pesa al pit.