Quant a Catalina Gayà i Laia Seró

Periodistes del col·lectiu SomAtents

Lluites iconogràfiques a la ciutat

Foto: Camilla de Maffei.
Aparador d’una pastisseria del carrer de la Princesa, amb productes de record i promocionals de la ciutat.

Als nostres dies Barcelona viu una lluita entre les icones exportables, que la converteixen en un bé de consum, i les comunitàries, en perill d’extinció per la pressió del turisme. El passat colonial i la projecció internacional també formen part del debat.

En aquesta lluita de representacions iconogràfiques és on viuen, se sumen, moren i reviuen les icones que conformen la imatge de l’urbs i confereixen identitat simbòlica a l’espai urbà. Unes quantes d’aquestes icones, les que responen al discurs oficial del moment, emergeixen evidents i extraordinàries: són els decorats de postal, samarreta i selfie, recognoscibles arreu del món. Enfront d’aquestes n’hi ha d’altres de més silencioses i convencionals, vinculades estretament a la vida quotidiana, i que revelen les diferents maneres amb què els habitants de la ciutat la fan seva.

El diumenge 21 de febrer de 2016 Mark Zuckerberg va pujar a les seves xarxes socials una sèrie de fotografies mentre feia running a Barcelona. “Bon dia, Barcelona! Hem iniciat la nostra visita corrent per la ciutat, des de la Sagrada Família fins al castell de Montjuïc. La millor manera de veure una ciutat abans de reunir-me amb els socis en el nostre viatge per connectar el món”, va escriure. Entre comentaris jocosos de si visitava la ciutat “pel pernil” o pel Mobile World Congress, va fer pública, i sobretot viral, una ruta de setze quilòmetres que el situava a la Barcelona de postal, a la ciutat que es veu –i es ven– a les botigues de souvenirs i al cercador turístic TripAdvisor.

La cursa de Zuckerberg va obtenir més de 421.000 likes dels 61 milions de seguidors que l’empresari té a Facebook. Tots els diaris de la ciutat (El País, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Ara, El Mundo, El Punt Avui, Vilaweb) ho van recollir als seus webs o l’endemà al paper. Què veuen els fans de Zuckerberg, repartits per tot el món, en l’escenari pel qual va transitar el jove nord-americà? Com veuen i miren aquest escenari els mateixos barcelonins? I, sobretot: per què Zuckerberg va utilitzar el verb veure?

Avui dia, el visitant reconeix les ciutats abans de conèixer-les i, quan les experimenta, les projecta com una suma de selfies, que configuren una textualització en primera persona, gairebé sempre difosa a la xarxa, i que només es distingeix per les cares que apareixen en primer pla: un japonès, una família danesa, uns francesos; el que hi ha al darrere sempre és el mateix. Giandomenico Amendola, professor de sociologia urbana a la Universitat de Florència i director del centre multidisciplinari de recerca urbana CityLab, reflexiona a La ciudad postmoderna: “Viatgem atrets per aquestes imatges de ciutat i de llocs, sovint només per trobar en l’experiència la confirmació de la imatge coneguda i per poder narrar nosaltres mateixos un relat de ciutat ja escrit.”

Aquesta narrativa icònica configura un decorat –en part polític, en part privat i en part producte del màrqueting municipal– que fixa una manera d’entendre la ciutat i difumina les infinites narratives possibles que es construeixen segons l’experiència de cadascú.

Icones exportables enfront d’icones comunitàries

Foto: Camilla de Maffei.
L’escultura del Gat de Fernando Botero, icona de la rambla del Raval, al mateix temps punt d’interès turístic i lloc de trobada dels barcelonins.

Barcelona viu avui dia una lluita iconogràfica entre les icones exportables, que la converteixen en un bé de consum, i les icones comunitàries, en perill d’extinció, en una ciutat els barris de la qual viuen processos de gentrificació. És en aquesta lluita de representacions iconogràfiques on viuen, se sumen, moren i reviuen les icones que conformen la imatge d’una urbs, els seus trets fisonòmics, i que donen identitat simbòlica a l’espai urbà.

Unes quantes icones –les que responen al discurs oficial del moment i que suposen una manera determinada d’entendre la societat– emergeixen evidents i extraordinàries, i són les que apareixen impreses a samarretes, regles, bosses o pòsters, i configuren una lectura de selfie o postal, a una sola cara.

En els postalers giratoris de qualsevol quiosc de la Rambla es venen els decorats de la selfie, les icones oficials: la Sagrada Família, la torre de Collserola, la torre Agbar, la de Calatrava, el monument a Colom i l’hotel Vela (un possible skyline). S’hi sumen el Park Güell, Montjuïc, el Camp Nou, el mercat de la Boqueria. En els postalers-aparador de les botigues de museu, la iconografia canvia, però continua sent una suma d’objectes aïllats, públics i privats, que conformen els trets fisonòmics ara de la Barcelona més cultureta: l’escultura de Rebecca Horn (L’estel ferit) en una platja al capvespre; el panot en forma de flor (un dels cinc dissenys guanyadors del concurs que l’Ajuntament va organitzar el 1906 per decorar les voreres) com a únic integrant de la postal; l’hotel Vela torna a aparèixer, però ara en format Polaroid; l’escultura del Gat de Fernando Botero entre les palmeres de la rambla del Raval, el grafit de Keith Haring al Museu d’Art Contemporani (MACBA).

Són objectes aïllats: L’estel ferit podria ser a Palma, però es dóna per fet (i se sap) que és a Barcelona. El mural de Haring es dóna per fet que és en un mur del MACBA, però no es diu que originàriament era en una paret bruta de la plaça de Salvador Seguí, al Raval, i que Haring tenia com a ajudants els nois del Barri Xino, alguns d’ells morts pels estralls de l’heroïna a la Barcelona dels noranta.

A aquestes icones hipervisibles, oficials i exportables i recognoscibles internacionalment, s’hi sumen d’altres de més silencioses i convencionals, tan part de la identitat
de la ciutat i dels seus veïns que només existeixen per a aquests últims i es fan visibles quan desapareixen o quan són conquerides per algun monument oficial: les places de Barcelona, el traçat de l’Eixample, els taxis, els autobusos, els noms dels carrers, la perruqueria de moda del pakistanès, l’establiment d’entrepans de la plaça de Sant Jaume.

Aquestes icones són canviants i delicades, caduques quan sucumbeixen a la banalització turística perquè apareixen en guies, al TripAdvisor, a les revistes de les compa-nyies aèries de baix cost o a les llistes de revistes internacionals. Són també empremtes socials de les diferents maneres d’apropiar-se de la ciutat que mostren els seus habitants. Marta Rizo, acadèmica de la Universitat Autònoma de la Ciutat de Mèxic, escriu sobre això a Imágenes de la ciudad, comunicación y culturas urbanas: “L’espai públic té com a virtut principal el fet de ser alhora espai de representació i espai de socialització, és a dir, de copresència ciutadana.”

De la icona íntima a la hipercomercialització

Entrevistem Àlex Giménez, arquitecte i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), a prop de la rambla del Raval, la icona de la qual avui dia és el Gat de Botero, una escultura que, en el transcurs dels quinze minuts anteriors a l’entrevista, és fotografiada per fins a nou turistes. En Tariq i en Mohammed, nens del barri, acostumen a usar-lo com a tobogan, i el gat ja és un lloc de trobada dels barcelonins, de la mateixa manera que ho era, fins fa deu anys, la cafeteria Zurich de la plaça de Catalunya. L’enorme felí, negre i sòlid, va arribar a la rambla del Raval el 2003, després de vagar per mig Barcelona: primer va viure al parc de la Ciutadella, per les Olimpíades el van traslladar al costat de l’Estadi Olímpic de Montjuïc i, abans d’arribar al Raval, va passar un temps sobre una plataforma al portal de Santa Madrona. Quan el 2003 va baixar al Raval, els veïns, malgrat el procés traumàtic de desaparició de diversos carrers que donarien lloc a l’actual rambla, el van abraçar, el van deixar ser un veí més: el van socialitzar.

Foto: Camilla de Maffei.
La plaça Reial és una icona urbana paradigmàtica d’una manera de fer ciutat des de la comprensió de les necessitats de les persones, segons l’arquitecte Álex Giménez.

Foto: Camilla de Maffei.
La Sagrada Família, un element urbà “extraordinari”.

Àlex Giménez explica així la manera en què han nascut històricament les icones de la ciutat: “Barcelona està pensada des de l’interstici. En l’ADN de l’urbanisme català, des d’abans de Cerdà, el pes del buit com a lloc d’expressió de la col·lectivitat és importantíssim en totes les seves dimensions. Així doncs, les seves icones neixen des de l’àmbit íntim cap al carrer, es construeixen des de la comprensió de les necessitats més personals. La manera de fer ciutat dels premoderns catalans és bona: per exemple, la plaça Reial, la de la Boqueria.”

Sobre l’evolució posterior d’aquest model, el professor de l’ETSAB considera que “en els vuitanta es va monumentalitzar la perifèria de Barcelona, cosa que no es feia en cap altre lloc del món. Es van unificar la qualitat i l’aspecte formal d’uns espais públics que democratitzaven la ciutat. El que es feia al passeig de Gràcia era tan important com el que es feia a la Via Júlia”. Tanmateix, aclareix que “ara aquesta lògica ja no existeix; ara es va del que és general al que és particular. Tothom està molt preocupat per construir grans icones de representació d’allò col·lectiu que desatenen les necessitats de la gent”. Giménez prefereix “la ciutat que és suma de coses convencionals –perquè a la trobada amb aquesta convencionalitat apareix l’extraordinari– a una ciutat feta d’una seqüència d’extraordinaris, els intersticis de la qual són iteratius, erms, avorrits, cars de mantenir, despoblats, tristos, insubstancials i alienats”.

Aquesta seqüència d’extraordinaris són les icones. Però, segons que explica Giménez mateix, quan la ciutat decideix incorporar una icona determinada com a tal, és quan deixa de funcionar, i posa com a exemple la Sagrada Família, la ubicació de la qual no és correcta a causa de la seva escala, que la fa incompatible amb els edificis de l’entorn.

L’hotel el perfil del qual veiem durant l’entrevista i que s’il·lumina de fúcsia a les nits no ha esdevingut una postal, ni lloc de trobada o foto de turista: no és una icona de Barcelona, ni per a forans ni per a veïns.

Tres etapes de producció simbòlica

Miquel de Moragas i Spà, catedràtic de Teoria de la Comunicació, acaba de publicar el llibre Barcelona, ciutat simbòlica. Segons l’acadèmic, Barcelona ha tingut tres etapes històriques de molta producció simbòlica: l’Exposició Universal de 1888, la Internacional de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992. Moragas defensa en la seva proposta que les icones de les tres etapes dialoguen i fins i tot generen un mosaic de símbols difícils d’identificar en relació amb una època concreta. En posa un exemple: el monument a Colom erigit a la ciutat el 1888: “Qui el situa en aquesta data? Gairebé ningú”, es pregunta i es respon alhora.

El catedràtic explica que el 1888 les ciutats europees van viure una necessitat de monumentalitzar, seguint l’exemple de París —Josep Puig i Cadafalch va escriure que Barcelona podria ser el “nou París del sud”— i d’exposar públicament els pròcers de la ciutat com a element de propaganda urbana. Els monuments a Joan Güell, a la Gran Via de les Corts Catalanes, i a Antonio López, al final de
la Via Laietana, pertanyen a aquesta època, i són la representació pública del poder hegemònic, polític i econòmic que tots dos ostentaven.

Foto: Camilla de Maffei.
El bust de la pintora Pepita Teixidor (1917).

El 1929 la monumentalització de la ciutat va incorporar un missatge a cavall entre el modernisme i el noucentisme: és quan apareixen la natura i els cossos de dones, tot i que la seva representació continua sent abstracta i l’única escultura amb nom i cognoms de dona a tot Barcelona és el bust de la pintora Pepita Teixidor, esculpit per Manuel Fuxà el 1917, i que, des de llavors, és al parc de la Ciutadella.

“Un dels elements simbòlics de 1929 és la Font Màgica de Montjuïc, tot i que en l’Exposició de 1888 ja hi havia hagut una primera font màgica. La de 1929 va ser una exposició promotora de la indústria elèctrica que es va recapitalitzar en el look de Montjuïc, look que després seria reutilitzat el 1992”, explica Miquel de Moragas.

Foto: Sebastià Jordi Vidal / AFB.
Vista nocturna del recinte de l’Exposició Internacional de 1929, amb l’avinguda de la Reina Maria Cristina il•luminada i la Font Màgica, en una fotografia de l’àlbum de l’exposició.

Foto: Fundació Barcelona Olímpica / Ajuntament de Barcelona.
L’Estadi Olímpic de Montjuïc durant la cerimònia inaugural dels Jocs de 1992.

El tercer moment de producció simbòlica va ser l’etapa olímpica, que donaria origen al que es coneix com a Marca Barcelona: Moragas reflexiona que el 1992 “és una etapa de defensa de l’espai públic”, i és llavors quan apareix la simbologia abstracta en l’Olimpíada Cultural. Després va venir l’etapa del Fòrum de les Cultures, el 2004, amb la construcció del districte tecnològic 22@, i que el mateix Moragas descriu com “la comercialització de la ciutat”, que desemboca en una repulsa ciutadana al model especulatiu. És llavors quan apareixen en els barris més assetjats pels especuladors (aleshores, la Barceloneta, Ciutat Vella i el Poblenou) grafits en els quals es llegeix que “la ciutat no es ven”.

Preguntem a Miquel de Moragas què ha canviat en el mapa simbòlic de la ciutat des de 1888 fins ara: “El que canvia és la influència de la publicitat, que a partir de 1910 i de 1920 ocupa un espai urbà extraordinari fins a arribar a avui dia –respon–. La ciutat s’ha convertit en un suport publicitari de primer nivell i hi ha una privatització i una hipercomercialització de l’espai públic.”

Façanes i publicitat: el cas de les ’megalones’

Foto: Italo Rondinella.
Durant l’acampada del 15-M a la plaça de Catalunya, la lona neutra que cobria el Banc d’Espanya, llavors en obres, es va substituir per la publicitat d’un calçat esportiu i del Barça.

El mes de maig de 2011, tot Barcelona, part de la maquinària mediàtica internacional i sobretot les xarxes socials estaven pendents del que succeïa a la plaça de Catalunya: l’acampada del 15-M. Feia mesos que l’edifici del Banc d’Espanya, aleshores en obres, estava cobert per una lona amb la representació de la seva façana, com marca la normativa de la ciutat. Amb l’atenció mediàtica posada en aquesta plaça, al cap d’unes hores hi va aparèixer una lona publicitària gegantina que feia referència a una marca de sabatilles i que tenia com a imatge els jugadors del Barça. Va ser portada de mig món.

Llavors als barcelonins encara els sorprenien aquestes megalones. En només cinc anys han anat guanyant terreny a les representacions de les façanes. A aquesta nova iconografia de posar i treure, s’hi han sumat accions de promoció sorpresa (Colom amb la samarreta del Barça, el 2013, o el símbol de Nike a la façana del MACBA durant unes hores); secretes (l’anunci de qui seria el cap de cartell del Primavera Sound del 2014 va aparèixer l’1 de novembre de 2013 a l’avinguda del Portal de l’Àngel); mòbils (Vodafone és a totes les bicicletes de Bicing), o en pantalles planes (el metro es va omplir de televisors publicitaris el 2011).

Aquestes noves icones publicitàries s’adapten a l’escenari: visiten el monument, que fins ara remetia a la memòria i al passat, i dialoguen amb la societat efímera i de l’espectacle, com en diu Gilles Lipovetsky, o líquida, utilitzant el concepte de Zygmunt Bauman.

Miquel de Moragas exposa que, amb tot, a Barcelona encara no s’ha arribat al nivell de comercialització de l’espai públic que s’ha a assolit en altres ciutats: durant l’alcaldia d’Ana Botella a Madrid, la línia 2 del metro va incorporar al seu nom la marca d’una companyia telefònica. Recentment es va anunciar que el contracte no es renovarà quan venci, aquest estiu.

De moment, al Camp Nou, una icona de Barcelona, encara no s’hi ha incorporat el nom d’un banc o d’una companyia aèria, com sí que passa en altres estadis d’Europa: des de 2006, el de l’Arsenal és l’Emirates Stadium, i el del Manchester City, des de 2011, l’Etihad Stadium.

En Cobi va matar Floquet de Neu

© Carmelo Hernando.
El mono blanco, fotomuntatge sobre el goril•la albí Floquet de Neu, un emblema urbà que va amagar el seu origen colonial.

Andrés Antebi, antropòleg i membre del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), ens cita al bar La Principal, a la frontera entre el Raval i l’Eixample i, des de ja fa una dècada, una icona per als que transiten per la plaça de la Universitat. L’abril del 2016 La Principal és ple de hipsters (barba, Mac, iPhone buscant endolls) i de turistes de pas. Una parella de francesos es fa una selfie amb una canya i unes braves. Un clic i la llancen a la xarxa. Arriba un amic a la seva taula: és un francès que viu a Barcelona. “Aquest és el meu bar”, diu.

Quedem amb Andrés Antebi per reflexionar entorn de la iconografia i la monumentalització del passat colonial, i sorgeix el debat sobre la imatge oficial de la ciutat, a quines polítiques i intencions respon aquesta narració i com canvia el monument quan la reflexió es fa des d’una historiografia atenta a la relació que s’estableix entre l’urbanisme i la producció iconogràfica.

Antebi assegura que els interessos polítics i culturals que expliquen l’imaginari de la ciutat sempre han estat objecte de reflexió, de crítica, de canvi i d’intervenció política. La desaparició o aparició de monuments de la via pública o el canvi dels noms dels carrers en són exemples. Un dels més simptomàtics és el ball de noms de l’avinguda Diagonal, nom que rep des del 22 de juny de 1979 i que substitueix el de “Generalísimo Franco”, que li va ser imposat el 7 de març de 1939. Aquest, al seu torn, havia substituït el de “14 d’abril”, que portava des del 16 d’abril de 1931. Anteriorment, des del 13 de gener de 1925, s’havia anomenat “Alfonso XIII”, i més enrere en el temps, des que el 1874 va canviar per primera vegada el nom de “Gran Via Diagonal”, que va rebre el 1865, havia portat també, en part del recorregut o en tot, els noms d’“Argüelles” i de “Nacionalitat Catalana”.

Una altra mostra és la proposta de nomenclàtor per al nou barri de la ciutat, l’Eixample, que el 1863 porta a terme el periodista i polític Víctor Balaguer a petició de l’Ajuntament i que es materialitza en el llibre Els carrers de Barcelona. Balaguer argumenta que els carrers han de recordar “alguns dels grans fets de valor, de noblesa, de virtut, d’abnegació i de patriotisme, i que es puguin presentar com a exemples i com a models de les generacions futures”. Proposa Pau Claris, Lepant, Entença, Roger de Flor… Aquesta és la guia de carrers de l’Eixample, el llibre confeccionat a base de plaques de marbre que coneixem avui dia.

Al bar La Principal, mentre Antebi viatja pel nomenclàtor i per la monumentalització de la ciutat, els francesos treuen la càmera i es fan una altra selfie, ara amb l’amic. Antebi assenyala el monument que presideix la plaça de Goya, a l’altre costat del vidre del bar. Està dedicat a Francesc Layret i Foix, polític i advocat barceloní d’ideologia nacionalista i republicana, defensor del moviment obrer, que va ser assassinat per un pistoler del Sindicat Lliure de la patronal catalana el 1920. Qui els recorda? El grup escultòric, obra de Frederic Marès, va ser inaugurat el 1936, desmantellat al final de la Guerra Civil i reinstal·lat al mateix emplaçament el 1977. Qui ho sap? Autobusos, taxis, passejants, turistes passen pel costat seu, el freguen. Pel que sembla, ningú no el veu o, si més no, ningú no s’atura a mirar-lo.

Foto: Camilla de Maffei.
El monument a l’empresari Antonio López (1884).

Foto: Camilla de Maffei.
El grup que Frederic Marès va dedicar a Francesc Layret, advocat dels treballadors (1936).

“Els ciutadans no recorden el personatge que es representa en aquest monument. Un monument és un intent sempre fallit, ja que està condemnat a ser oblidat malgrat les intencions polítiques dels qui el van erigir”, afirma Antebi.

Parlem d’Antonio López, de la lluita iconogràfica que avui dia viu Barcelona i que, segons Antebi, té a veure amb la memòria de la ciutat i amb el que aspira a ser. “Hi ha sectors crítics amb el passat colonial que volen que la ciutat no reconegui aquest pròcer i que intervingui l’espai on actualment s’ubica el seu monument per convertir-lo en un espai de memòria, mentre que altres sectors demanen mantenir-lo”, explica.

Antebi forma part d’un grup de recerca sobre la relació de Barcelona amb Guinea Ecuatorial. A partir d’aquesta investigació s’ha muntat l’exposició Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial, que es pot visitar al Museu de Cultures del Món.  “Ens preguntem què va significar Floquet de Neu durant el franquisme tardà i fins als anys vuitanta. I, sobretot, entorn de l’oblit del sistema colonial que va fer que el goril·la albí acabés a Barcelona. A finals dels anys cinquanta, en efecte, l’Ajuntament de Barcelona havia muntat un sistema d’extracció i de negocis a Guinea”.

En la mateixa línia de reflexió al voltant de la narrativa iconogràfica de la ciutat, el MACBA va organitzar el setembre de 2014 Nonument, una exposició col·lectiva sorgida de la invitació realitzada a vint-i-vuit artistes perquè reflexionessin sobre els símbols que colonitzen els espais reals i virtuals de Barcelona. A la pàgina web en què s’explica el projecte es llegeix: “Els monuments amaguen una certa apropiació de l’espai col·lectiu, un cert segrest de la memòria social, encara que també s’hi percep la dificultat per acollir les pluralitats sense estereotipar-les, l’afany per desterrar qualsevol dubte o incertesa”. I es pregunten: Qui sustenta un monument? Qui el legitima? Com emergeix? De quina manera arrela en la comunitat i en l’espai públic?

L’arquitecte Àlex Giménez va ser un dels artistes convidats a Nonument. A l’entrevista que ens va concedir al Raval –al costat de l’hotel il·luminat en fúcsia a les nits– també reflexionava sobre la figura d’Antonio López i el fet que Barcelona continuï acollint una plaça amb el nom i l’estàtua de qui es va lucrar amb el tràfic de persones. El monument del primer marquès de Comillas es troba al final de la Via Laietana, molt a prop de La cara de Barcelona, de Roy Lichtenstein, una de les escultures abstractes del 92.

Malgrat que a l’estiu de 2015 l’Ajuntament va anunciar que rebatejaria la plaça, al nomenclàtor encara es llegeix: “Antonio López y López de Lamadrid (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883). Comerciant, navilier i banquer. Posseïa el títol de marquès de Comillas”. L’octubre del 2014 Giménez va formar part del grup d’activistes i artistes que van escriure sota el nom d’Antonio López: “Esclavista”. A la plataforma que sosté l’escultura, es va desplegar un manifest en què es contextualitzava la figura del marquès. A Nonument, explica, “vam crear un gran preservatiu gegant que havia de cobrir l’asta de la bandera catalana davant del mercat del Born. Ho vam organitzar perquè coincidís amb el Dia Mundial de la lluita contra la Sida”. Finalment, no van poder cobrir la bandera a causa del vent, però “va ser tot un xou. Una forma de preservació”.

Com ens representem?

Foto: Camilla de Maffei.
El gegantí peix daurat de Frank Gehry davant del Port Olímpic.

Maria Luisa Aguado, cap del Departament de Patrimoni Arquitectònic Històric i Artístic de l’Ajuntament, assegura que és impossible fixar un únic itinerari simbòlic o iconogràfic de Barcelona: n’hi ha tants com visitants, igual que passa en altres ciutats d’Europa.

Foto: Camilla de Maffei.
L’estel ferit, de Rebecca Horn.

“Barcelona ha apostat per l’art contemporani d’una manera decidida –apunta com a element diferenciador de la ciutat–. Són peces que han causat polèmica, però s’ha apostat per aquestes intervencions. És el cas, per exemple, de L’estel ferit, l’escultura de Rebecca Horn a la platja.”

La ciutat fins i tot ha oblidat la polèmica i L’estel ferit ha esdevingut de fet una icona de la Barcelona cultureta, com ho són també el peix de Frank Gehry, els mistos de Claes Oldenburg, el gat de Botero, la maleta enorme de Jaume Plensa, el joc de llums de James Turrell, les xifres de neó de Mario Merz o la rosa dels vents incrustada per Lothar Baumgarten. Totes aquestes obres formen part, entre d’altres, de l’Olimpíada Cultural de 1992.

“Com ens representem?” és una pregunta que recull el debat actual. La Virreina ha acollit durant els últims mesos l’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004, on es fa una reflexió sobre la icona i sobre l’evolució de la representació fotogràfica de la ciutat des de les primeres iconografies fotogràfiques del segle xix fins a la Barcelona del màrqueting urbà i dels nous moviments socials entre 1992 i 2004.

Foto: Pere Català Pic / AFB.
Fotomuntatge sobre el Barri Gòtic per a la Societat d’Atracció de Forasters, 1935.

El 1935, Pere Català va fer un fotomuntatge amb totes les icones oficials dels anys trenta per a la Societat d’Atracció de Forasters: s’hi veuen les gàrgoles del Barri Gòtic, la columna d’Adrià, l’església del Pi, la catedral, la Generalitat… L’ull forà i el barceloní de 2016 són capaços de reconèixer que el fotomuntatge representa Barcelona malgrat que hagin passat vuitanta-un anys. Tanmateix, la composició revela la dificultat d’escollir la icona aïllada: l’objecte sol no explica l’entramat i la barreja de la ciutat.

Colom, sempre Colom

A les entrevistes hi ha hagut una única icona que ha aparegut sempre: Colom. La figura del navegant és al postaler, és souvenir, és objecte de regal de museu i samarreta, apareix sempre en un canviant i poc precís skyline, es mostra a la selfie del turista, és rotonda, és al TripAdvisor i a l’aeroport, a les publicitats i al màrqueting institucional. Cada any el visiten 130.000 persones, és mirador, ha estat perxa publicitària dels dos clubs de futbol de la ciutat…, i és part d’aquesta Barcelona colonial ara en discussió.

El mirador de Colom sorgeix a partir de la iniciativa d’un pròcer de la ciutat el 1852. El 1881 va tenir lloc el concurs, que va guanyar el projecte de l’arquitecte Gaietà Buïgas, i hi va haver concursos successius per a cadascuna de les figures del monument, que es va inaugurar l’1 de juliol de 1888, dotze dies després que obrís les portes l’Exposició Universal.

Foto: Antoni Esplugas / AFB.
El monument a Cristòfor Colom envoltat de bastides durant la seva construcció, el 1887. Al cantó inferior esquerre de la foto s’albiren les Drassanes.

Sobreviurà Colom a la batalla iconogràfica? Es plantejarà un debat al voltant del descobridor com el que hi ha avui dia sobre Antonio López?

A l’exposició de la Virreina es recull una imatge d’Antoni Esplugas, datada el 1887, de la construcció del monument a Colom, imatge que reproduïm en aquest article, a la pàgina 47. S’hi veu el navegant entre bastides, però la ciutat a penes hi apareix perquè l’objectiu de la càmera, el tafaner, busca el que és nou, el que abans no hi era, allò que canviarà el paisatge urbà fins que alguna cosa encara més nova aparegui i ho substitueixi al seu torn.

Zuckerberg, per cert, no es va acostar a Colom ni el va llançar a la xarxa; el monument es trobava fora d’aquest recorregut de setze quilòmetres.

Un repàs històric a l’autorepresentació de Barcelona

La fotografia com a llenguatge de representació no es pot deslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que es projecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va construint de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans. L’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia fa un repàs històric a l’autorepresentació de la ciutat.

Foto: Joan Guerrero.
Santa Coloma el 1970: una imatge expressiva de l’urbanisme desenvolupat sota el franquisme a l’àrea metropolitana barcelonina. La fotografia, de Joan Guerrero, obre el catàleg de la mostra sobre la imatge de la ciutat entre 1860 i 2004 produïda per La Virreina Centre de la Imatge de l’Institut de Cultura.

La fotografia com a llenguatge de representació no es pot deslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que es projecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va construint de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans. Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 és el títol de l’exposició que, produïda per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i organitzada per Jorge Ribalta en qualitat de comissari, repassa a La Virreina Centre de la Imatge –amb el complement d’un llibre-catàleg– 144 anys d’imatges produï­des a i per Barcelona.

Aquest treball posa en diàleg la imatge oficial de Barcelona –des que Ramon Alabern va immortalitzar el Pla del Palau amb l’arribada del daguerreotip– amb les de presentació a l’estranger i les de denúncia exercida pels membres del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), els moviments veïnals i els fotoperiodistes.

A través de disset àmbits s’expliquen els sis grans moments de producció iconogràfica de Barcelona: l’aprovació del Pla Cerdà i l’Exposició Universal (1860-1888); el sorgiment de la premsa gràfica, l’obertura de la Via Laietana i la reforma de Montjuïc i l’eclosió de les retòriques del modernisme arquitectònic i artístic (1888-1929); els anys trenta i la Guerra Civil (1930-1939); l’hegemonia del paradigma humanista i el nou fotoperiodisme de la Transició (1940-1970); el naixement del nou estil documental topogràfic en relació amb la recuperació de la ciutat i l’auge del moviment veïnal (1970-1992), i, finalment, les noves lluites socials en què la imatge adquireix una nova centralitat, tant en la gestió municipal com en el conflicte social (1992-2004), amb l’arribada del màrqueting municipal i la resposta ciutadana a processos com la reforma interior del Raval.

Com per sediments, l’exposició va dilucidant la iconografia barcelonina que ens envolta avui, tant al vianant del 2016 com al turista.

Els encàrrecs institucionals van conformar els traços de la primera imatge gràfica de la Barcelona oficial. “Recuerdo de la visita de SS.MM. y AA. a la ciudad de Barcelona”, diu el peu d’un gran àlbum obert que va ser un obsequi per a Isabel II durant la seva primera visita a la ciutat. Després vindrien l’electricitat i l’Exposició Universal del 1888 i, amb elles, una nova injecció d’icones urbanes per a l’exportació de “la París del sud” a la qual aspirava Puig i Cadafalch, l’exponent de més renom de la qual és Colom. Al començament de la mostra i del llibre, es poden veure les bastides que envoltaven l’escultura el 1887.

Més tard arribaria el boom dels mitjans de comunicació de masses, que va introduir aquella iconografia urbana als menjadors dels habitatges. Va aparèixer la revista pionera La Il·lustració Catalana, que va esdevenir el principal espai de difusió del fotoperiodisme emergent català, i entre 1908 i 1939 la Societat d’Atracció de Forasters va desenvolupar la seva tasca generant una iconografia de la Barcelona que volia formar part del circuit de viatgers del moment.

Foto: Pérez de Rozas / AFB.
Altar construït a la plaça de Pius XII, a la Diagonal, amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952.

Als anys trenta la fotografia documental social va viure una eclosió internacional. En l’àmbit dedicat a la Guerra Civil, el visitant de la Virreina podia trobar el seu primer testimoni audiovisual: un reportatge sobre el moviment revolucionari de 1936. A la segona meitat del segle, el jou propagandístic de la dictadura va portar a la celebració del XXXV Congrés Eucarístic, que va buscar representar Barcelona al si d’un règim catòlic i anticomunista.

Foto: Jordi Secall i Pons.
Protesta contra el Fòrum de les Cultures, el 2004, de la sèrie Barcelona sobre Barcelona, de Jordi Secall. Imatge inclosa en l’exposició de La Virreina.

La situació va canviar amb l’arribada de la Transició, quan els moviments veïnals van trobar un espai discursiu rellevant a les revistes dels barris, la “premsa pobra”, segons  Maria Favà; els anys setanta se’n publicava una cinquantena. I així va ser fins al 2004, amb la polèmica operació urbanística que va significar el Fòrum de les Cultures.

Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia remou les entranyes d’una iconografia de vegades invisible per al que camina mirant-se els peus, però molt present en l’imaginari de la Barcelona real i també de la virtual amb “l’expansió massiva de les tecnologies digitals, internet, la telefonia mòbil i les xarxes socials”, tal com indica el text de l’’exposició, en qualitat de nous productors (i reproductors) d’iconografia del moment.

El repte social. Alçar un dic de contenció davant la desigualtat

Una assemblea veïnal hereva del moviment 15M, a la plaça de la Vila de Gràcia.
Foto: Dani Codina

Barcelona viu una eclosió d’experiències associatives i d’autogestió ciutadanes. L’escenari present planteja el dubte de si aquestes iniciatives estan reemplaçant les obligacions de l’Administració pública. Només si aquesta es responsabilitza de les seves funcions i dóna lloc a un diàleg amb una ciutadania organitzada es pot construir un dic de contenció que faci front a la desigualtat.

La Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, va publicar l’octubre del 2015 l’informe Socio-Economic Segregation in European Capital Cities, en què es recull que, entre el 2001 i el 2011, en onze de les tretze ciutats més importants d’Europa es va eixamplar la bretxa entre rics i pobres, i s’exposa que això podia ser “desastrós” per a l’estabilitat social. No esmenta Barcelona, però mostra que Madrid és la ciutat on més va créixer la desigualtat durant aquesta dècada. L’estudi evidencia que el fenomen que anomena segregació té quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.

El 2015, Barcelona no es deslliura de cap dels quatre pilars. De fet, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal, tan sols un mes després d’arribar a l’Ajuntament, va ser destinar entre 2,5 i 4 milions d’euros a una partida addicional del fons extraordinari d’infància dirigida a les famílies vulnerables. Des del 2013, la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i a l’Adolescència (Fedaia) denunciava que el 25% de la població infantil està al llindar de la pobresa a Barcelona. Com s’ha arribat a aquesta situació? És més, la radiografia continua agreujant-se. El 20 d’octubre passat, el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, va presentar un informe en què s’exposa que les rendes baixes van passar de representar el 21% del total el 2007 al 41,8% el 2013, mentre que la població amb rendes mitjanes era el 44,3% aquell any, 14,3 punts percentuals menys que el 2007. És a dir, la crisi provoca l’augment de la part de població amb rendes baixes i la reducció de la incidència percentual de les rendes mitjanes, o, el que és el mateix, hi segueix havent un empobriment dels assalariats i un augment de la desigualtat.

De la indignació a la protesta i la mobilització 

La Barcelona turística i la de la marginació social es fan presents en aquesta imatge presa a la Rambla del Raval.
Foto: Dani Codina

L’any en què els acadèmics que van elaborar aquest estudi europeu posaven punt final al treball de camp de l’informe, els barcelonins començaven a indignar-se. El març del 2011 Stéphane Hessel va visitar la ciutat per presentar Indigneuvos!, un llibre breu i contundent que va servir com una espurna perquè molts joves –i altres de no tan joves– comencessin a veure la crisi com el negoci d’un sistema financer que va fer prevaler el seu benefici sense que importessin els mitjans i que va finançar la corrupció política perquè res no obstaculitzés unes bones perspectives de negoci. Aquell mateix mes de març, Ada Colau, avui dia alcaldessa de Barcelona, responia a preguntes sobre la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) al menjador de casa seva, amb una cortina blava, de plàstic, com a porta de la cuina. Colau era una activista d’un moviment que prenia força, potser ara el més important a Espanya des de l’inici del segle. A casa seva Colau advertia: “Qualsevol dia milers de persones que construeixen alternatives a escala local poden ocupar el carrer.” A partir del 15 de maig de 2011 van ocupar les places: la de Catalunya, a Barcelona; la del Sol, a Madrid… Aquí es comencen a gestar algunes de les respostes i accions encaminades a fer front a la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística: és el moviment anomenat 15M.

Manifestació per l’educació pública i contra les polítiques del ministre Wert, l’octubre de 2013.
Foto: Dani Codina

Ancor Mesa Méndez, doctorand de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 2011, no recorda quantes vegades va creuar la plaça de Catalunya durant aquesta acampada. Feia un any que havia entrat de ple al món de l’associacionisme, com a tècnic de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), on encara treballa, i el 15M el va agafar en plena època d’incertesa de la vintena. Aquells dies i aquelles nits de maig, l’Ancor –com molts altres ciutadans– va començar a preguntar-se sobre aquests moviments col·lectius, cooperativistes, autogestionats i horitzontals que, de sobte, emergien com una resposta a la globalització, a la reestructuració del mercat de treball i a l’especulació urbanística (tres dels pilars de l’informe de Saint Andrews). La desigualtat encara no s’havia fet present en el discurs públic, com a mínim a Espanya. És més, el Partit Popular, el 2011, l’acabava de fer desaparèixer de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, i la va substituir per la discussió dels conflictes del món.

Manifestació de la PAH contra els desnonaments, el febrer del mateix any.
Foto: Dani Codina

A Tenerife, on va néixer, l’Ancor no s’havia ni olorat res semblant a un col·lectiu veïnal. A Barcelona, entre tesis i llars temporals (pel preu del lloguer, per pertànyer a una generació en risc, per viure en una ciutat que es caracteritza per la seva mobilitat poblacional) tampoc no s’havia vinculat a cap barri. Aquesta acampada, aquest “conclave sense parets de persones lliures procedents de llocs dispersos”, com defineix ell el 15M, li va suposar un veritable punch. “Em vaig començar a preguntar sobre com es podien aprofitar les energies que s’estaven unint per estimular la producció política col·lectiva quotidiana des de baix i des dels barris”, recorda ara a la sala de reunions de la FAVB, darrere de la plaça Reial, ficat en el que avui és una valuosa biblioteca de llibres sobre lluites populars i de barri dels anys setanta i vuitanta, quan la lluita veïnal barcelonina va guanyar centres culturals, escoles, transport públic i hospitals.

Tancada a l’Hospital Clínic el desembre de 2012, contra les retallades i les privatitzacions en sanitat.
Foto: Dani Codina

“L’actor que va absorbir millor els reptes que va presentar el 15M per a les maneres de fer política quotidiana van ser les associacions de veïns”, sosté. Ara l’Ancor és el responsable sociològic del programa “Barri, espai de convivència”, un diagnòstic sobre els barris barcelonins elaborat amb la participació transversal de tots els moviments veïnals. L’objectiu d’aquesta investigació implica que els col·lectius “s’identifiquin com a actors del seu entorn, s’obrin de mires i col·lectivitzin els problemes”. 

“Pren els barris” va ser la consigna amb què es van anar dissolent les acampades a les places. Sants, el Raval, Gràcia, el Fort Pienc, la Barceloneta, Horta, Nou Barris… es van omplir de cartells en els quals s’anunciaven “assemblees populars”. El 2011 va ser l’any que explica els venidors: el 2012, l’any de l’escassetat; el 2013, el de les protestes per les retallades i l’austeritat i el de la democratització de la pobresa; el 2014, quan, fins i tot a Davos, es va començar a parlar de la necessitat de refundar (reshaping) el capitalisme. 

Pancarta dels “iaioflautes” en una manifestació d’indignats per la sanitat, l’educació i l’habitatge, el maig de 2012.
Foto: Dani Codina

En primer lloc, el 2011 es visibilitzen, ja en titulars, els grans debats de la desigualtat barcelonina: els assentaments, els desnonaments, la reforma de la renda mínima d’inserció (RMI), la pobresa infantil i l’empobriment dels assalariats. L’IDESCAT va publicar que 1,5 milions de catalans eren pobres, un milió dels quals habitava a la província de Barcelona, i el mateix Ajuntament informava que, des del 2008, tots els districtes la renda familiar dels quals estava per sobre de 100 punts havien vist augmentar la seva riquesa, mentre que els ingressos havien caigut en els que hi estaven per sota. 

Al carrer surten, durant aquests quatre anys i desenes de vegades, els diversos col·lectius, les anomenades marees: el sanitari protestant per les retallades en la sanitat (amb samarretes blanques), l’educatiu (grogues), el cultural (vermelles), el de serveis socials (taronges). Els veïns dels barris, o persones afins perquè pateixen una mateixa problemàtica, també s’ajunten, i porten la protesta a places i carrers: així neix Nou Barris Cabrejada, que agrupa cent entitats del districte; Apropem-nos, Quart Món, els iaioflautes, els veïns que protesten per la mort de la llei de dependència, per les retallades de la RMI. A la plaça de Sant Jaume els manifestants, fins i tot, han d’esperar que acabi una protesta per començar-ne una altra.

Cooperativismes que apoderen 

L’entitat cooperativa de serveis financers Coop57.
Foto: Dani Codina

En segon lloc, el 2011 comença un moviment d’apoderament ciutadà que converteix Barcelona en un laboratori urbà del cooperativisme i l’autogestió. Aquestes experiències suposen situar-se un pas més enllà de les dicotomies clàssiques entre l’àmbit públic i estatal i el privat i mercantil, i es destaca l’ambit públic com el d’allò que és comú. L’Observatori Metropolità de Barcelona recull a l’estudi Comuns urbans a Barcelona mig centenar d’iniciatives d’autogestió repartides pels barris de la ciutat. “En un moment de retallades en àrees públiques d’assistència social i de reducció de drets, volíem veure quin tipus de model de ciutat s’està prefigurant en les pràctiques de gestió comunitària”, s’indica a l’estudi. Pel nom del web no hi ha dubte del seu caràcter reivindicatiu: Stupid city, una ironia per anomenar un projecte que estudia la ciutat que neix de la intel·ligència col·lectiva, en contraposició amb la smart city, que, als seus ulls, exclou molts dels veïns.

Aquestes experiències cooperativistes, autogestionades o ciutadanes s’ocupen de temes com l’energia (Som Energia), l’apropiació veïnal de l’espai públic (Germanetes, a l’Esquerra de l’Eixample; la plaça de la Farigola a Vallcarca, o el Pou de la Figuera al Born), la salut (l’Espai de l’Immigrant), les telecomunicacions (Guifi.net), l’habitatge (els edificis ocupats per l’obra social de la PAH, o La Borda, a Can Batlló), els equipaments (Can Batlló i l’Ateneu de Nou Barris), les cures i també les finances. 

Coop57 es defineix com una “cooperativa de serveis financers, ètics i solidaris“, una entitat parabancària al marge del Banc d’Espanya que inverteix els estalvis dels seus socis en projectes socials: associacions veïnals, projectes d’habitatge cooperatiu, fundacions culturals, etcètera. Guillem Fernàndez, de l’àrea de crèdits, enumera els requisits que ha de complir una entitat perquè Coop57 la financi, i sembla que estigui elaborant un decàleg de la indignació. “Els projectes han de complir principis socials, estar arrelats al territori, tenir un nivell alt de xarxa col·lectiva i que la diferència entre nivells salarials no superi la relació d’1 a 2 entre el més baix i el més alt”.

Que no és una entitat financera convencional salta a la vista només arribar al seu local al carrer de Premià, al barri de Sants: no hi ha taulells de vidre blindat, ni la maquineta vermella per agafar torn, i no atenen treballadors amb vestit i corbata. La seva filosofia té com a pilars el funcionament assembleari i horitzontal, i una forma d’organització basada en comissions, punts que comparteixen la majoria d’experiències nascudes amb el 15M. 

Per a Coop57, fundada pels treballadors de l’extinta editorial Bruguera, l’acampada del 2011 no va suposar un començament, sinó un pic d’activitat. Hi van anar estalviadors farts de desnonaments i fastiguejats per les preferents que van portar els seus diners a altres formes d’organització financera, tal com ja havia passat el 2003 durant les protestes per la guerra de l’Iraq. En set anys de crisi, Coop57 ha mobilitzat més de 43 milions d’euros cap a projectes de l’economia social i solidària en 1.160 operacions.

Fernàndez assegura que les iniciatives i entitats que arriben últimament a Coop57 estan relacionades amb la desarticulació de l’estat del benestar. Enumera experiències del món educatiu, de l’habitatge, de la salut i l’alimentació. “Fins a quin punt hem de finançar projectes que no sabem si poden contribuir a consolidar esferes on no entra l’Estat o acabar per desfer el que queda d’estat del benestar?”, es pregunta. 

No és l’únic. Fins a quin punt aquests moviments de ciutadans estan substituint l’Estat en el compliment de les seves obligacions? Aquesta és la pregunta que comença a ressonar el 2015.

L’antropòleg Manuel Delgado té un discurs molt crític sobre l’espai que ocupen aquestes iniciatives. “Si jo fos l’Estat preguntaria: per què us cal l’àmbit públic si tant confieu en allò comú?”. Delgado hi pateix. Segons la seva opinió, no hi ha dubte que totes aquestes experiències d’autogestió permeten que la societat existeixi sense el suport de l’Estat, de manera que s’acaben convertint en una espècie de substitut que s’oblida de reclamar a l’Administració pública, mitjançant les lluites socials, que sigui “realment pública”. 

Hi ha un altre escenari possible? “Actuacions decidides i clares, per exemple, en matèria d’habitatge –afirma–. És complicat perquè implica fer bàsicament el contrari d’allò que s’ha fet fins ara: vendre sòl, en comptes de comprar-lo. Igual amb la pobresa energètica”. 

Habitar Barcelona d’una altra manera 

Espai comunitari Germanetes, gestionat per l’Associació de Veïns de l’Eixample i Recreant Cruïlles. És un dels projectes que ja funcionen dins de la iniciativa impulsada per l’Ajuntament per donar un ús social i comunitari a solars municipals no utilitzats.
Foto: Dani Codina

El 2015, a Barcelona, segons la PAH, es registraven 22 desnonaments cada setmana i l’habitatge continuava sent el tema pendent. Hi havia 2.591 pisos d’entitats bancàries que feia més de 24 mesos que estaven buits. Només un 2% del parc habitacional era de lloguer social. A l’octubre, l’Ajuntament va plantejar un ultimàtum a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb): o cedia 562 pisos buits per a lloguer social, tal com preveu la llei, o el consistori recorreria als tribunals. La cessió de pisos buits està prevista a l’article 7 de la llei aprovada el 2015 al Parlament com a fruit de la iniciativa legislativa popular (ILP) que van impulsar la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica. 

Fa unes setmanes, el col·lectiu periodístic SomAtents va publicar un debat sobre Habitar, al qual va convidar diferents actors socials relacionats amb l’habitatge a Barcelona. El debat va tenir lloc a la plaça de Joan Corrades, a Sants, davant un edifici ocupat per la PAH. La xerrada s’allargà més d’una hora i començà amb les paraules següents de Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament i representant del Districte de Sant Martí: “El segon element de control de la ciutadania que té el capital, després de la plusvàlua del treball, és la dificultat d’accés a l’habitatge. Entenem que durant aquests quatre anys podrem aconseguir millorar les condicions de l’habitatge a Barcelona: afrontant l’emergència habitacional, fent que pisos buits passin a un ús social, construint el nou habitatge tan sostenible i igualitari com sigui possible i portant a terme rehabilitacions per mitjà de plans de millora dels barris. A més, la nostra aposta és la de la innovació, a partir, sobretot, de noves maneres de viure, de noves formes de propietat.”

Espai comunitari Germanetes, gestionat per l’Associació de Veïns de l’Eixample i Recreant Cruïlles.
Foto: Dani Codina

Hi ha altres maneres d’habitar Barcelona? Carles Baiges és arquitecte i membre de la cooperativa d’arquitectes LaCol. Va sortir de la Universitat Politècnica de Catalunya entenent que l’arquitectura és una forma d’acció-intervenció social i, des del 2014, és un dels seixanta socis de La Borda, la cooperativa d’habitatges en règim de cessió d’ús que s’aixecarà a Can Batlló. La fórmula és la següent: l’Ajuntament cedeix la superfície durant setanta-cinc anys i el patrimoni és col·lectiu, de la persona jurídica cooperativa. Cada llar (“unitat de convivència”, l’anomena) ha invertit 15.000 euros com a capital social de la cooperativa, i posteriorment pagarà una quota de soci per sota del preu de mercat: 450 euros de mitjana i entre 500 i 600 euros els pisos més grans. S’estima que la construcció tindrà un cost de 2,4 milions, que finançaran també de manera alternativa a través de Coop57. La Borda parteix de dos exemples: el model danès, que ja té un segle d’antiguitat, i la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge per Ajuda Mútua. A Dinamarca el model té tant d’èxit que només a Copenhaguen hi ha 125.000 habitatges integrats a la cooperativa.

La iniciativa, explica Carles Baiges, parteix de sota, d’un grup de ciutadans organitzats que busquen alternatives al model d’habitatge. Parla d’autoconstrucció, de “viure i no especular“, d’espais comuns, de conèixer el veí, de la connexió entre “les unitats de convivència” i Sants, i, sens dubte, de la “replicabilitat” del model. “Com la majoria de joves d’aquest país tinc una vida bastant precària i em costa accedir a un habitatge digne, però també tenim la voluntat de canviar el model de propietat –declara–. Jo no vull anarme’n al camp, i crec que a la ciutat podem viure de manera més comunitària. Els pisos poden ser més petits que la mitjana, però l’objectiu és que la gent visqui a l’espai públic.” 

El recinte de Can Batlló, al barri de la Bordeta, està pendent de reforma des del 1976, quan va ser destinat a equipaments, habitatges socials i espai verd. Els veïns van iniciar el 2011 una experiència d’autogestió d’una part de les instal·lacions, dedicades a activitats socials i culturals. Aquí està previst construir els habitatges socials promoguts per la cooperativa La Borda.
Foto: Dani Codina

El 15M l’influeix en la manera de plantejar-se la ciutat i la societat? “Som bastants els que creiem que tot el moviment de Can Batlló està molt influït pel que va passar durant el 15M, incloent-hi aquell desallotjament tan brutal. Això de ‘No ens representen’ ho descobreixo, més que en l’anomenada nova política, en tots els moviments que passen de la protesta a l’acció. Potser al seu dia no van cristal·litzar en un grup, però van demostrar que es podien fer coses. Crec que això és el que va quedar: la consciència que teníem les eines i la capacitat de fer les coses.” 

El 24 de maig de 2011, només tres dies abans del desallotjament amb violència de la plaça de Catalunya, l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (mort l’abril del 2015) deambula pel lloc. És de nit i la seva presència passa desapercebuda. Un jove el reconeix i, durant el que ell en diu una xerrada, que en realitat es converteix en un monòleg de més d’onze minuts, reflexiona davant d’una càmera, potser un mòbil. “Aquest és un món de merda que està embarassat d’un altre”, declara. Aquest altre món passa per darrere de la càmera, de vegades ell el mira de reüll, de vegades són els altres els qui el miren a ell: hi ha joves amb sacs de dormir que fa uns quants dies que criden i argumenten per què els polítics no els representen, hi ha samarretes grogues que llueixen al pit l’eslògan “Pren el carrer”, hi ha samarretes verdes de la PAH. Quasi al final reflexiona: “Sovint em pregunten què passarà i què serà d’això després. I jo, simplement, contesto que no sé què passarà ni m’importa; que l’únic que m’importa és el que està passant.” 

L’accés a la sanitat

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

Ciutat Vella és un mirall en tres dimensions dels quatre pilars que recull l’estudi de Saint Andrews: barri globalitzat, altaveu de les desigualtats, amb màfies que especulen amb el sòl i gentrificat fins a les llambordes. Durant anys, el passatge de Bernardí Martorell s’ha situat al marge de la geografia transitable del Raval, malgrat el bar i els locutoris; malgrat que, en realitat, no és tan diferent de qualsevol altre carreró. L’Espai de l’Immigrant es troba en aquest passatge. Un col·lectiu de professionals del món sanitari es van mobilitzar per fer front a l’aprovació del Decret 16/2012, que limitava i restringia l’accés a la sanitat i que deixava 873.000 persones sense assistència sanitària per no tenir la seva situació administrativa regularitzada. En aquest passatge hi havia un hotel buit ocupat i en aquest hotel, ara centre social, hi ha l’Espai. Des de fa dos anys, al Raval, pel carrer de l’Hospital o el del Carme, es troba gent que pregunta on és aquest passatge.

Els divendres atenen els metges; els dimecres, els advocats, al mateix temps que se celebra l’assemblea setmanal del col·lectiu a la cuina-menjador del pis. L’estança és, simultàniament, una sala d’espera gairebé convencional: hi ha el quadre d’un paisatge a la paret, les cadires, també els usuaris amb el mòbil a la mà, i la veu que els va cridant. Però les parets són fúcsies; l’aire no està carregat perquè hi ha un balcó que dóna al passatge, i la gent parla en veu alta. El vocabulari a la sala d’espera pertany al diccionari de la indignació i la protesta: colonialisme, classisme i integració; es parla d’un festival de documentals.

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

És divendres i hi ha metges, però ni porten bata blanca ni recepten medicaments ni demanen la targeta sanitària. Són metges voluntaris que, juntament amb educadors socials, psicòlegs i advocats, informen els immigrants en situació irregular dels seus drets i els acompanyen a demanar la targeta sanitària. Un tràmit que, sense conèixer la llengua ni el funcionament burocràtic, es pot allargar dies i fins i tot setmanes. “A l’immigrant sol, moltes vegades, no l’atenen, però a l’immigrant que hi va amb algú autòcton i apoderat, sí; i això pràcticament frega el racisme”, denuncia l’Estefanía, una doctora. L’acompanyament comporta portar la llei impresa, anar al centre d’atenció primària (CAP) i, de vegades, discutir amb el funcionari del taulell. 

Aquest és, diuen, l’acte “més punky” que emergeix de l’Espai de l’Immigrant. “No volem ocupar un espai que ha de cobrir l’Estat; només proporcionem als usuaris les eines que els donin accés a la sanitat pública, segons els correspon per estar empadronats”, explica l’Elvira, doctora resident de l’Hospital Vall d’Hebron i voluntària a l’Espai de l’Immigrant.

L’Espai de l’Immigrant, al passatge de Bernardí Martorell del Raval.
Foto: Dani Codina

La María (aquest i els següents són noms suposats) és veïna del Raval i va conèixer l’Espai com la majoria dels qui arriben aquí: pel boca-orella. Hi ha voluntaris que recorren el barri cada setmana en el que anomenen la brigada de carrer dels dijous; així es corre la veu, encara que es queixen que la majoria d’usuaris hi van quan la seva situació ja és greu. D’aquesta manera hi va arribar la María. Feia mesos que sabia de l’existència de l’espai, però quan hi va arribar ho va fer amb el dit trencat: no hi va entrar pel dolor de la fractura, sinó perquè no tenia targeta sanitària –la blava– i no podia pagar els “més de 200 euros” que li van facturar a urgències per una radiografia i la col·locació d’una fèrula en un dit. Les urgències, repeteixen aquests metges, síl·laba a síl·laba, “no es fac-tu-ren”. 

A l’Espai de l’Immigrant li van dir que tenia dret a la targeta sanitària perquè està empadronada. Ningú no l’havia informat d’això. “La major part dels agents polítics asseguren que l’atenció sanitària és per a tots i que s’atén tothom. Legislativament és cert, però falta informar les persones migrants, els ciutadans estrangers, sobre com ferho. Aquesta informació no serveix per a res si el Govern no inverteix ni duu a terme polítiques per difondre-la entre els col·lectius que la necessiten“, indica l’Elvira. 

L’Espai de l’Immigrant està estudiant com recórrer contra el pagament d’aquells 200 euros: els dimecres atenen els advocats.

Tres Barcelones

De dilluns a diumenge, la Barcelona del turisme, la de les persones sense llar i la del treball precari conviuen a la cantonada del passatge de Bernardí Martorell. L’hotel de quatre estrelles de la rambla del Raval, la comunitat de persones sense llar que s’ajunta als baixos de Comissions Obreres (es calcula que n’hi ha unes tres mil vivint al carrer) i aquest vaivé de gent amb treball precari, sense feina o amb treball temporal, que arrosseguen un carro de ferralla. A Ciutat Vella s’han instal·lat molts dels joves que vivien a les naus abandonades del Poblenou; ara ocupen pisos buits de carrerons a l’ombra. 

El pati de la Facultat de Geografia i Història del carrer Montalegre, escenari d’actes contra la segregació social.
Foto: Dani Codina

A l’octubre el regidor Colom va destacar que la taxa d’atur se situa a la ciutat en el 13,9% (el 27% entre els joves). El 53% de les persones aturades té més de quaranta cinc anys i el 44% fa més d’un any que està a l’atur. La taxa es distribueix de manera desigual pels districtes, i es duplica en alguns d’ells. Els districtes amb un atur per sota de la mitjana són Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample, les Corts i Gràcia, mentre que Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris i, és clar, Ciutat Vella hi estan per sobre. 

Joan Uribe acaba d’arribar de l’Argentina. Juntament amb vint-i-quatre experts més ha debatut la situació de les persones sense llar a la International Gathering Homelessness and Human Rights. Al seu Twitter, paraules com la gentrificació, l’exclusió, el dret a la ciutat i al carrer o els sense sostre són en un tuit sí i en un tuit no. És el director de Serveis Socials de Sant Joan de Déu i imparteix classes a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB). 

A la llibreta hi ha una pregunta necessària per entendre els anys immediats: El futur passa per una col·laboració entre el món associatiu i l’Estat? “M’alegro que t’hagis oblidat del mercat –respon–. Un bon escenari de futur seria que els moviments socials, les organitzacions i el teixit associatiu col·laboressin amb l’Estat. Sens dubte hi hauria friccions, però es podria construir un front per aixecar un dic de contenció davant les lògiques del mercat i així desenvolupar societats millors que les d’ara, si més no arribant als mínims que teníem fa uns anys i fins i tot anant més enllà”. 

Hi ha exemples d’aquests dics? “A Llatinoamèrica alguns grups van iniciar treballs organitzatius entorn del dret a la terra, a l’habitatge i a la ciutat. Després d’una trajectòria de vint, trenta o quaranta anys van aconseguir no només canvis en el marc legal, sinó també estar representats a les meses on es decideix la implementació de polítiques públiques. A Finlàndia, un treball conjunt de l’àmbit associatiu i les administracions ha posat fi al sensellarisme”. 

A l’exterior de la Facultat de Geografia i Història, davant del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), hi ha un plafó amb informació sobre les desenes de xerrades que, de moltes maneres, apunten els fonaments d’aquest dic. El diccionari és el mateix: autogestió, finances ètiques, consum responsable, cooperativisme, habitatge i, per descomptat, l’enemic a combatre, la segregació social amb els seus quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.