El repte social. Alçar un dic de contenció davant la desigualtat

Barcelona viu una eclosió d’experiències associatives i d’autogestió ciutadanes. L’escenari present planteja el dubte de si aquestes iniciatives estan reemplaçant les obligacions de l’Administració pública. Només si aquesta es responsabilitza de les seves funcions i dóna lloc a un diàleg amb una ciutadania organitzada es pot construir un dic de contenció que faci front a la desigualtat.

La Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, va publicar l’octubre del 2015 l’informe Socio-Economic Segregation in European Capital Cities, en què es recull que, entre el 2001 i el 2011, en onze de les tretze ciutats més importants d’Europa es va eixamplar la bretxa entre rics i pobres, i s’exposa que això podia ser “desastrós” per a l’estabilitat social. No esmenta Barcelona, però mostra que Madrid és la ciutat on més va créixer la desigualtat durant aquesta dècada. L’estudi evidencia que el fenomen que anomena segregació té quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.

El 2015, Barcelona no es deslliura de cap dels quatre pilars. De fet, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal, tan sols un mes després d’arribar a l’Ajuntament, va ser destinar entre 2,5 i 4 milions d’euros a una partida addicional del fons extraordinari d’infància dirigida a les famílies vulnerables. Des del 2013, la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i a l’Adolescència (Fedaia) denunciava que el 25% de la població infantil està al llindar de la pobresa a Barcelona. Com s’ha arribat a aquesta situació? És més, la radiografia continua agreujant-se. El 20 d’octubre passat, el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, va presentar un informe en què s’exposa que les rendes baixes van passar de representar el 21% del total el 2007 al 41,8% el 2013, mentre que la població amb rendes mitjanes era el 44,3% aquell any, 14,3 punts percentuals menys que el 2007. És a dir, la crisi provoca l’augment de la part de població amb rendes baixes i la reducció de la incidència percentual de les rendes mitjanes, o, el que és el mateix, hi segueix havent un empobriment dels assalariats i un augment de la desigualtat.

De la indignació a la protesta i la mobilització 

L’any en què els acadèmics que van elaborar aquest estudi europeu posaven punt final al treball de camp de l’informe, els barcelonins començaven a indignar-se. El març del 2011 Stéphane Hessel va visitar la ciutat per presentar Indigneuvos!, un llibre breu i contundent que va servir com una espurna perquè molts joves –i altres de no tan joves– comencessin a veure la crisi com el negoci d’un sistema financer que va fer prevaler el seu benefici sense que importessin els mitjans i que va finançar la corrupció política perquè res no obstaculitzés unes bones perspectives de negoci. Aquell mateix mes de març, Ada Colau, avui dia alcaldessa de Barcelona, responia a preguntes sobre la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) al menjador de casa seva, amb una cortina blava, de plàstic, com a porta de la cuina. Colau era una activista d’un moviment que prenia força, potser ara el més important a Espanya des de l’inici del segle. A casa seva Colau advertia: “Qualsevol dia milers de persones que construeixen alternatives a escala local poden ocupar el carrer.” A partir del 15 de maig de 2011 van ocupar les places: la de Catalunya, a Barcelona; la del Sol, a Madrid… Aquí es comencen a gestar algunes de les respostes i accions encaminades a fer front a la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística: és el moviment anomenat 15M.

Ancor Mesa Méndez, doctorand de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 2011, no recorda quantes vegades va creuar la plaça de Catalunya durant aquesta acampada. Feia un any que havia entrat de ple al món de l’associacionisme, com a tècnic de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), on encara treballa, i el 15M el va agafar en plena època d’incertesa de la vintena. Aquells dies i aquelles nits de maig, l’Ancor –com molts altres ciutadans– va començar a preguntar-se sobre aquests moviments col·lectius, cooperativistes, autogestionats i horitzontals que, de sobte, emergien com una resposta a la globalització, a la reestructuració del mercat de treball i a l’especulació urbanística (tres dels pilars de l’informe de Saint Andrews). La desigualtat encara no s’havia fet present en el discurs públic, com a mínim a Espanya. És més, el Partit Popular, el 2011, l’acabava de fer desaparèixer de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, i la va substituir per la discussió dels conflictes del món.

A Tenerife, on va néixer, l’Ancor no s’havia ni olorat res semblant a un col·lectiu veïnal. A Barcelona, entre tesis i llars temporals (pel preu del lloguer, per pertànyer a una generació en risc, per viure en una ciutat que es caracteritza per la seva mobilitat poblacional) tampoc no s’havia vinculat a cap barri. Aquesta acampada, aquest “conclave sense parets de persones lliures procedents de llocs dispersos”, com defineix ell el 15M, li va suposar un veritable punch. “Em vaig començar a preguntar sobre com es podien aprofitar les energies que s’estaven unint per estimular la producció política col·lectiva quotidiana des de baix i des dels barris”, recorda ara a la sala de reunions de la FAVB, darrere de la plaça Reial, ficat en el que avui és una valuosa biblioteca de llibres sobre lluites populars i de barri dels anys setanta i vuitanta, quan la lluita veïnal barcelonina va guanyar centres culturals, escoles, transport públic i hospitals.

“L’actor que va absorbir millor els reptes que va presentar el 15M per a les maneres de fer política quotidiana van ser les associacions de veïns”, sosté. Ara l’Ancor és el responsable sociològic del programa “Barri, espai de convivència”, un diagnòstic sobre els barris barcelonins elaborat amb la participació transversal de tots els moviments veïnals. L’objectiu d’aquesta investigació implica que els col·lectius “s’identifiquin com a actors del seu entorn, s’obrin de mires i col·lectivitzin els problemes”. 

“Pren els barris” va ser la consigna amb què es van anar dissolent les acampades a les places. Sants, el Raval, Gràcia, el Fort Pienc, la Barceloneta, Horta, Nou Barris… es van omplir de cartells en els quals s’anunciaven “assemblees populars”. El 2011 va ser l’any que explica els venidors: el 2012, l’any de l’escassetat; el 2013, el de les protestes per les retallades i l’austeritat i el de la democratització de la pobresa; el 2014, quan, fins i tot a Davos, es va començar a parlar de la necessitat de refundar (reshaping) el capitalisme. 

En primer lloc, el 2011 es visibilitzen, ja en titulars, els grans debats de la desigualtat barcelonina: els assentaments, els desnonaments, la reforma de la renda mínima d’inserció (RMI), la pobresa infantil i l’empobriment dels assalariats. L’IDESCAT va publicar que 1,5 milions de catalans eren pobres, un milió dels quals habitava a la província de Barcelona, i el mateix Ajuntament informava que, des del 2008, tots els districtes la renda familiar dels quals estava per sobre de 100 punts havien vist augmentar la seva riquesa, mentre que els ingressos havien caigut en els que hi estaven per sota. 

Al carrer surten, durant aquests quatre anys i desenes de vegades, els diversos col·lectius, les anomenades marees: el sanitari protestant per les retallades en la sanitat (amb samarretes blanques), l’educatiu (grogues), el cultural (vermelles), el de serveis socials (taronges). Els veïns dels barris, o persones afins perquè pateixen una mateixa problemàtica, també s’ajunten, i porten la protesta a places i carrers: així neix Nou Barris Cabrejada, que agrupa cent entitats del districte; Apropem-nos, Quart Món, els iaioflautes, els veïns que protesten per la mort de la llei de dependència, per les retallades de la RMI. A la plaça de Sant Jaume els manifestants, fins i tot, han d’esperar que acabi una protesta per començar-ne una altra.

Cooperativismes que apoderen 

En segon lloc, el 2011 comença un moviment d’apoderament ciutadà que converteix Barcelona en un laboratori urbà del cooperativisme i l’autogestió. Aquestes experiències suposen situar-se un pas més enllà de les dicotomies clàssiques entre l’àmbit públic i estatal i el privat i mercantil, i es destaca l’ambit públic com el d’allò que és comú. L’Observatori Metropolità de Barcelona recull a l’estudi Comuns urbans a Barcelona mig centenar d’iniciatives d’autogestió repartides pels barris de la ciutat. “En un moment de retallades en àrees públiques d’assistència social i de reducció de drets, volíem veure quin tipus de model de ciutat s’està prefigurant en les pràctiques de gestió comunitària”, s’indica a l’estudi. Pel nom del web no hi ha dubte del seu caràcter reivindicatiu: Stupid city, una ironia per anomenar un projecte que estudia la ciutat que neix de la intel·ligència col·lectiva, en contraposició amb la smart city, que, als seus ulls, exclou molts dels veïns.

Aquestes experiències cooperativistes, autogestionades o ciutadanes s’ocupen de temes com l’energia (Som Energia), l’apropiació veïnal de l’espai públic (Germanetes, a l’Esquerra de l’Eixample; la plaça de la Farigola a Vallcarca, o el Pou de la Figuera al Born), la salut (l’Espai de l’Immigrant), les telecomunicacions (Guifi.net), l’habitatge (els edificis ocupats per l’obra social de la PAH, o La Borda, a Can Batlló), els equipaments (Can Batlló i l’Ateneu de Nou Barris), les cures i també les finances. 

Coop57 es defineix com una “cooperativa de serveis financers, ètics i solidaris“, una entitat parabancària al marge del Banc d’Espanya que inverteix els estalvis dels seus socis en projectes socials: associacions veïnals, projectes d’habitatge cooperatiu, fundacions culturals, etcètera. Guillem Fernàndez, de l’àrea de crèdits, enumera els requisits que ha de complir una entitat perquè Coop57 la financi, i sembla que estigui elaborant un decàleg de la indignació. “Els projectes han de complir principis socials, estar arrelats al territori, tenir un nivell alt de xarxa col·lectiva i que la diferència entre nivells salarials no superi la relació d’1 a 2 entre el més baix i el més alt”.

Que no és una entitat financera convencional salta a la vista només arribar al seu local al carrer de Premià, al barri de Sants: no hi ha taulells de vidre blindat, ni la maquineta vermella per agafar torn, i no atenen treballadors amb vestit i corbata. La seva filosofia té com a pilars el funcionament assembleari i horitzontal, i una forma d’organització basada en comissions, punts que comparteixen la majoria d’experiències nascudes amb el 15M. 

Per a Coop57, fundada pels treballadors de l’extinta editorial Bruguera, l’acampada del 2011 no va suposar un començament, sinó un pic d’activitat. Hi van anar estalviadors farts de desnonaments i fastiguejats per les preferents que van portar els seus diners a altres formes d’organització financera, tal com ja havia passat el 2003 durant les protestes per la guerra de l’Iraq. En set anys de crisi, Coop57 ha mobilitzat més de 43 milions d’euros cap a projectes de l’economia social i solidària en 1.160 operacions.

Fernàndez assegura que les iniciatives i entitats que arriben últimament a Coop57 estan relacionades amb la desarticulació de l’estat del benestar. Enumera experiències del món educatiu, de l’habitatge, de la salut i l’alimentació. “Fins a quin punt hem de finançar projectes que no sabem si poden contribuir a consolidar esferes on no entra l’Estat o acabar per desfer el que queda d’estat del benestar?”, es pregunta. 

No és l’únic. Fins a quin punt aquests moviments de ciutadans estan substituint l’Estat en el compliment de les seves obligacions? Aquesta és la pregunta que comença a ressonar el 2015.

L’antropòleg Manuel Delgado té un discurs molt crític sobre l’espai que ocupen aquestes iniciatives. “Si jo fos l’Estat preguntaria: per què us cal l’àmbit públic si tant confieu en allò comú?”. Delgado hi pateix. Segons la seva opinió, no hi ha dubte que totes aquestes experiències d’autogestió permeten que la societat existeixi sense el suport de l’Estat, de manera que s’acaben convertint en una espècie de substitut que s’oblida de reclamar a l’Administració pública, mitjançant les lluites socials, que sigui “realment pública”. 

Hi ha un altre escenari possible? “Actuacions decidides i clares, per exemple, en matèria d’habitatge –afirma–. És complicat perquè implica fer bàsicament el contrari d’allò que s’ha fet fins ara: vendre sòl, en comptes de comprar-lo. Igual amb la pobresa energètica”. 

Habitar Barcelona d’una altra manera 

El 2015, a Barcelona, segons la PAH, es registraven 22 desnonaments cada setmana i l’habitatge continuava sent el tema pendent. Hi havia 2.591 pisos d’entitats bancàries que feia més de 24 mesos que estaven buits. Només un 2% del parc habitacional era de lloguer social. A l’octubre, l’Ajuntament va plantejar un ultimàtum a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb): o cedia 562 pisos buits per a lloguer social, tal com preveu la llei, o el consistori recorreria als tribunals. La cessió de pisos buits està prevista a l’article 7 de la llei aprovada el 2015 al Parlament com a fruit de la iniciativa legislativa popular (ILP) que van impulsar la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica. 

Fa unes setmanes, el col·lectiu periodístic SomAtents va publicar un debat sobre Habitar, al qual va convidar diferents actors socials relacionats amb l’habitatge a Barcelona. El debat va tenir lloc a la plaça de Joan Corrades, a Sants, davant un edifici ocupat per la PAH. La xerrada s’allargà més d’una hora i començà amb les paraules següents de Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament i representant del Districte de Sant Martí: “El segon element de control de la ciutadania que té el capital, després de la plusvàlua del treball, és la dificultat d’accés a l’habitatge. Entenem que durant aquests quatre anys podrem aconseguir millorar les condicions de l’habitatge a Barcelona: afrontant l’emergència habitacional, fent que pisos buits passin a un ús social, construint el nou habitatge tan sostenible i igualitari com sigui possible i portant a terme rehabilitacions per mitjà de plans de millora dels barris. A més, la nostra aposta és la de la innovació, a partir, sobretot, de noves maneres de viure, de noves formes de propietat.”

Hi ha altres maneres d’habitar Barcelona? Carles Baiges és arquitecte i membre de la cooperativa d’arquitectes LaCol. Va sortir de la Universitat Politècnica de Catalunya entenent que l’arquitectura és una forma d’acció-intervenció social i, des del 2014, és un dels seixanta socis de La Borda, la cooperativa d’habitatges en règim de cessió d’ús que s’aixecarà a Can Batlló. La fórmula és la següent: l’Ajuntament cedeix la superfície durant setanta-cinc anys i el patrimoni és col·lectiu, de la persona jurídica cooperativa. Cada llar (“unitat de convivència”, l’anomena) ha invertit 15.000 euros com a capital social de la cooperativa, i posteriorment pagarà una quota de soci per sota del preu de mercat: 450 euros de mitjana i entre 500 i 600 euros els pisos més grans. S’estima que la construcció tindrà un cost de 2,4 milions, que finançaran també de manera alternativa a través de Coop57. La Borda parteix de dos exemples: el model danès, que ja té un segle d’antiguitat, i la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge per Ajuda Mútua. A Dinamarca el model té tant d’èxit que només a Copenhaguen hi ha 125.000 habitatges integrats a la cooperativa.

La iniciativa, explica Carles Baiges, parteix de sota, d’un grup de ciutadans organitzats que busquen alternatives al model d’habitatge. Parla d’autoconstrucció, de “viure i no especular“, d’espais comuns, de conèixer el veí, de la connexió entre “les unitats de convivència” i Sants, i, sens dubte, de la “replicabilitat” del model. “Com la majoria de joves d’aquest país tinc una vida bastant precària i em costa accedir a un habitatge digne, però també tenim la voluntat de canviar el model de propietat –declara–. Jo no vull anarme’n al camp, i crec que a la ciutat podem viure de manera més comunitària. Els pisos poden ser més petits que la mitjana, però l’objectiu és que la gent visqui a l’espai públic.” 

El 15M l’influeix en la manera de plantejar-se la ciutat i la societat? “Som bastants els que creiem que tot el moviment de Can Batlló està molt influït pel que va passar durant el 15M, incloent-hi aquell desallotjament tan brutal. Això de ‘No ens representen’ ho descobreixo, més que en l’anomenada nova política, en tots els moviments que passen de la protesta a l’acció. Potser al seu dia no van cristal·litzar en un grup, però van demostrar que es podien fer coses. Crec que això és el que va quedar: la consciència que teníem les eines i la capacitat de fer les coses.” 

El 24 de maig de 2011, només tres dies abans del desallotjament amb violència de la plaça de Catalunya, l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (mort l’abril del 2015) deambula pel lloc. És de nit i la seva presència passa desapercebuda. Un jove el reconeix i, durant el que ell en diu una xerrada, que en realitat es converteix en un monòleg de més d’onze minuts, reflexiona davant d’una càmera, potser un mòbil. “Aquest és un món de merda que està embarassat d’un altre”, declara. Aquest altre món passa per darrere de la càmera, de vegades ell el mira de reüll, de vegades són els altres els qui el miren a ell: hi ha joves amb sacs de dormir que fa uns quants dies que criden i argumenten per què els polítics no els representen, hi ha samarretes grogues que llueixen al pit l’eslògan “Pren el carrer”, hi ha samarretes verdes de la PAH. Quasi al final reflexiona: “Sovint em pregunten què passarà i què serà d’això després. I jo, simplement, contesto que no sé què passarà ni m’importa; que l’únic que m’importa és el que està passant.” 

L’accés a la sanitat

Ciutat Vella és un mirall en tres dimensions dels quatre pilars que recull l’estudi de Saint Andrews: barri globalitzat, altaveu de les desigualtats, amb màfies que especulen amb el sòl i gentrificat fins a les llambordes. Durant anys, el passatge de Bernardí Martorell s’ha situat al marge de la geografia transitable del Raval, malgrat el bar i els locutoris; malgrat que, en realitat, no és tan diferent de qualsevol altre carreró. L’Espai de l’Immigrant es troba en aquest passatge. Un col·lectiu de professionals del món sanitari es van mobilitzar per fer front a l’aprovació del Decret 16/2012, que limitava i restringia l’accés a la sanitat i que deixava 873.000 persones sense assistència sanitària per no tenir la seva situació administrativa regularitzada. En aquest passatge hi havia un hotel buit ocupat i en aquest hotel, ara centre social, hi ha l’Espai. Des de fa dos anys, al Raval, pel carrer de l’Hospital o el del Carme, es troba gent que pregunta on és aquest passatge.

Els divendres atenen els metges; els dimecres, els advocats, al mateix temps que se celebra l’assemblea setmanal del col·lectiu a la cuina-menjador del pis. L’estança és, simultàniament, una sala d’espera gairebé convencional: hi ha el quadre d’un paisatge a la paret, les cadires, també els usuaris amb el mòbil a la mà, i la veu que els va cridant. Però les parets són fúcsies; l’aire no està carregat perquè hi ha un balcó que dóna al passatge, i la gent parla en veu alta. El vocabulari a la sala d’espera pertany al diccionari de la indignació i la protesta: colonialisme, classisme i integració; es parla d’un festival de documentals.

És divendres i hi ha metges, però ni porten bata blanca ni recepten medicaments ni demanen la targeta sanitària. Són metges voluntaris que, juntament amb educadors socials, psicòlegs i advocats, informen els immigrants en situació irregular dels seus drets i els acompanyen a demanar la targeta sanitària. Un tràmit que, sense conèixer la llengua ni el funcionament burocràtic, es pot allargar dies i fins i tot setmanes. “A l’immigrant sol, moltes vegades, no l’atenen, però a l’immigrant que hi va amb algú autòcton i apoderat, sí; i això pràcticament frega el racisme”, denuncia l’Estefanía, una doctora. L’acompanyament comporta portar la llei impresa, anar al centre d’atenció primària (CAP) i, de vegades, discutir amb el funcionari del taulell. 

Aquest és, diuen, l’acte “més punky” que emergeix de l’Espai de l’Immigrant. “No volem ocupar un espai que ha de cobrir l’Estat; només proporcionem als usuaris les eines que els donin accés a la sanitat pública, segons els correspon per estar empadronats”, explica l’Elvira, doctora resident de l’Hospital Vall d’Hebron i voluntària a l’Espai de l’Immigrant.

La María (aquest i els següents són noms suposats) és veïna del Raval i va conèixer l’Espai com la majoria dels qui arriben aquí: pel boca-orella. Hi ha voluntaris que recorren el barri cada setmana en el que anomenen la brigada de carrer dels dijous; així es corre la veu, encara que es queixen que la majoria d’usuaris hi van quan la seva situació ja és greu. D’aquesta manera hi va arribar la María. Feia mesos que sabia de l’existència de l’espai, però quan hi va arribar ho va fer amb el dit trencat: no hi va entrar pel dolor de la fractura, sinó perquè no tenia targeta sanitària –la blava– i no podia pagar els “més de 200 euros” que li van facturar a urgències per una radiografia i la col·locació d’una fèrula en un dit. Les urgències, repeteixen aquests metges, síl·laba a síl·laba, “no es fac-tu-ren”. 

A l’Espai de l’Immigrant li van dir que tenia dret a la targeta sanitària perquè està empadronada. Ningú no l’havia informat d’això. “La major part dels agents polítics asseguren que l’atenció sanitària és per a tots i que s’atén tothom. Legislativament és cert, però falta informar les persones migrants, els ciutadans estrangers, sobre com ferho. Aquesta informació no serveix per a res si el Govern no inverteix ni duu a terme polítiques per difondre-la entre els col·lectius que la necessiten“, indica l’Elvira. 

L’Espai de l’Immigrant està estudiant com recórrer contra el pagament d’aquells 200 euros: els dimecres atenen els advocats.

Tres Barcelones

De dilluns a diumenge, la Barcelona del turisme, la de les persones sense llar i la del treball precari conviuen a la cantonada del passatge de Bernardí Martorell. L’hotel de quatre estrelles de la rambla del Raval, la comunitat de persones sense llar que s’ajunta als baixos de Comissions Obreres (es calcula que n’hi ha unes tres mil vivint al carrer) i aquest vaivé de gent amb treball precari, sense feina o amb treball temporal, que arrosseguen un carro de ferralla. A Ciutat Vella s’han instal·lat molts dels joves que vivien a les naus abandonades del Poblenou; ara ocupen pisos buits de carrerons a l’ombra. 

A l’octubre el regidor Colom va destacar que la taxa d’atur se situa a la ciutat en el 13,9% (el 27% entre els joves). El 53% de les persones aturades té més de quaranta cinc anys i el 44% fa més d’un any que està a l’atur. La taxa es distribueix de manera desigual pels districtes, i es duplica en alguns d’ells. Els districtes amb un atur per sota de la mitjana són Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample, les Corts i Gràcia, mentre que Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris i, és clar, Ciutat Vella hi estan per sobre. 

Joan Uribe acaba d’arribar de l’Argentina. Juntament amb vint-i-quatre experts més ha debatut la situació de les persones sense llar a la International Gathering Homelessness and Human Rights. Al seu Twitter, paraules com la gentrificació, l’exclusió, el dret a la ciutat i al carrer o els sense sostre són en un tuit sí i en un tuit no. És el director de Serveis Socials de Sant Joan de Déu i imparteix classes a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB). 

A la llibreta hi ha una pregunta necessària per entendre els anys immediats: El futur passa per una col·laboració entre el món associatiu i l’Estat? “M’alegro que t’hagis oblidat del mercat –respon–. Un bon escenari de futur seria que els moviments socials, les organitzacions i el teixit associatiu col·laboressin amb l’Estat. Sens dubte hi hauria friccions, però es podria construir un front per aixecar un dic de contenció davant les lògiques del mercat i així desenvolupar societats millors que les d’ara, si més no arribant als mínims que teníem fa uns anys i fins i tot anant més enllà”. 

Hi ha exemples d’aquests dics? “A Llatinoamèrica alguns grups van iniciar treballs organitzatius entorn del dret a la terra, a l’habitatge i a la ciutat. Després d’una trajectòria de vint, trenta o quaranta anys van aconseguir no només canvis en el marc legal, sinó també estar representats a les meses on es decideix la implementació de polítiques públiques. A Finlàndia, un treball conjunt de l’àmbit associatiu i les administracions ha posat fi al sensellarisme”. 

A l’exterior de la Facultat de Geografia i Història, davant del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), hi ha un plafó amb informació sobre les desenes de xerrades que, de moltes maneres, apunten els fonaments d’aquest dic. El diccionari és el mateix: autogestió, finances ètiques, consum responsable, cooperativisme, habitatge i, per descomptat, l’enemic a combatre, la segregació social amb els seus quatre pilars: la globalització, la desigualtat, la reestructuració del mercat de treball i l’especulació urbanística.