Quant a Daniel Venteo

Historiador i museòleg

Ciutat d’arxius i recerca històrica

Foto: Vicente Zambrano

Instal·lacions de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, un dels arxius municipals que han acabat acollint els fons històrics d’entitats ciutadanes de les àrees respectives.
Foto: Vicente Zambrano

El 21 de juny de 1917 es va aprovar la divisió de l’Arxiu Municipal en dues seccions, l’administrativa i la històrica. Aquesta darrera es convertiria en l’Arxiu Històric de la Ciutat, inaugurat a la Casa de l’Ardiaca sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere. Al seu costat, les entitats sorgides de la societat civil han fet una tasca inestimable per preservar la memòria històrica de la ciutat.

La Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va crear l’any 1917 una dependència municipal que havia de ser determinant per a la trajectòria posterior de la recerca històrica a la ciutat: l’Oficina d’Investigacions i Publicacions Històriques. L’oficina estava encomanada a Agustí Duran i Sanpere, i sota la direcció política del regidor i poeta noucentista Jaume Bofill i Mates. D’aquest departament va sortir el projecte, aprovat aquell mateix any, de segregar l’Arxiu Municipal en dues seccions, l’administrativa i la històrica. Per acollir els fons històrics, l’Ajuntament va comprar i reformar la Casa de l’Ardiaca, que el 1922 va obrir les seves portes com a seu del nou Arxiu Històric, encapçalat pel mateix Duran i Sanpere.

Ja feia dècades, tanmateix, que l’Arxiu Municipal de Barcelona s’havia convertit en una institució cabdal, no només per a la conservació del patrimoni documental de la ciutat, sinó també per al foment de la recerca i la difusió del seu passat històric. Va ser l’organisme encarregat de publicar, a partir de 1892, la monumental obra Manual de novells ardits, que recuperava la llengua catalana en les publicacions oficials de l’Ajuntament.

Des de 1884, a instàncies de l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Arxiu havia estat treballant en un ambiciós pla de difusió dels seus fons en què van participar els acadèmics Josep Pella i Forgas, Francesc de Bofarull i Felip Bertran, i els arxivers municipals Lluís Gaspar, Josep Puiggarí i Alfons Damians i Manté. Aquest últim va ser qui va viure en primera persona, al costat del jove Duran i Sanpere, aquella primera reorganització de l’Arxiu Municipal del 1917 –obsoleta en l’actualitat–, quan la documentació anterior a 1714 es va segregar de la resta del fons arran de la creació de l’Arxiu Històric. A l’ombra de la figura omnipresent de Duran, cal reconèixer que l’obra arxivística de Damians ha passat força desapercebuda, tot i la reivindicació continuada que n’han fet els seus successors en la màxima responsabilitat d’arxiver en cap d’ençà de la restauració de l’Ajuntament democràtic: Ramon Alberch, Montserrat Beltran i Joaquim Borràs.

Foto: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella

Una gimcana en una festa popular del Raval, els anys trenta del segle XX.
Foto: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella

La contribució de la societat civil

A partir de 1917, durant les dècades centrals del segle xx i fins a la reorganització del sistema municipal d’arxius l’any 1988, l’Arxiu Històric de la Ciutat va ser el principal organisme cultural encarregat de la difusió de la història urbana –només fins al temps de l’Exposició Internacional de 1929–, al qual es va sumar l’any 1943 el nou Museu d’Història creat per l’Ajuntament franquista –inaugurat, no per casualitat, un 14 d’abril–, també confiat a Duran i Sanpere.

En paral·lel a la tasca desenvolupada per l’Ajuntament a favor de la conservació, la documentació i la difusió del patrimoni cultural, altres entitats també van vetllar per la seva salvaguarda. Una de les més destacades va ser el Centre Excursionista de Catalunya. Gràcies al seu impuls, altres agrupacions excursionistes d’àmbit local van constituir els seus propis arxius històrics de barri. És el cas de l’Arxiu Històric de Gràcia o de l’Arxiu Històric de Sants, els fons dels quals han acabat ingressant a l’Arxiu Municipal de Barcelona.

A les dècades de 1920 i 1930, respectivament, aquests arxius de barri es van convertir en l’epicentre de la lluita per la conservació de testimonis materials de gran valor sobre els antics pobles del pla de Barcelona. Aquesta memòria popular de la ciutat a través dels documents –sovint relatius a la vida quotidiana i cultural– són d’una rellevància cabdal per al reconeixement i l’enfortiment de la identitat col·lectiva.

Foto: AMD de Gràcia / Club Excursionista de Gràcia

L’església dels Josepets de Gràcia, a la sortida de missa, un diumenge dels primers anys del segle XX.
Foto: AMD de Gràcia / Club Excursionista de Gràcia

Gràcies a l’impuls de personalitats com Josep Buch i Parera i Eudald Canivell, Gràcia va disposar en temps de la dictadura de Primo de Rivera del seu primer Arxiu Històric, amb la voluntat d’enfortir la memòria històrica. Un exemple ben il·lustratiu és el que va succeir amb la revista editada per la Cooperativa de Teixidors a Mà durant la Segona República. El gener de 1939, després de l’ocupació franquista, els responsables de la Cooperativa van procedir a la destrucció de tots els exemplars de la revista dels anys de la Guerra Civil. Si en l’actualitat l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia ha conservat un exemplar íntegre de tots els exemplars editats per la Cooperativa durant la Guerra Civil és gràcies a l’antic Arxiu Històric del Club Excursionista que zelosament en va conservar una còpia per a les generacions futures.

La dictadura franquista, com en tants altres aspectes de la vida quotidiana, també va significar un abans i un després per a la recerca local. L’exili i la repressió sobre la cultura catalana van abaltir durant bona part de la dècada de 1940 l’esperit d’iniciativa que havia dut als avenços anteriors del període d’entreguerres. La temuda censura oficial –i l’autocensura imposada pels mateixos autors– va condicionar de manera efectiva la naturalesa de la recerca local i dels estudis històrics que s’hi van impulsar.

La recuperació dels anys setanta

L’escenari no va començar a canviar fins a la dècada de 1970. És el que va succeir al Raval, un fenomen equiparable al registrat en altres barris. Gràcies a l’Associació de Veïns del Districte Cinquè (constituïda el 1974 i anomenada més tard Associació de Veïns del Raval), s’impulsava el primer Centre de Documentació i Estudis del Raval. Amb la participació de joves llicenciats veïns del barri, com ara Joan Fuster i Sobrepere, Xavier Suñol, Jaume Artigues i Francesc Mas, veien la llum obres com la pionera El Raval. Història d’un barri servidor d’una ciutat (1980), on es feia palesa la visió històrica, reivindicativa i social dels seus autors. Obres com Tots els barris de Barcelona (1976), de Josep M. Huertas i Jaume Fabre, hi havien exercit una influència manifesta.

Foto: Arxiu Municipal del Districte de Les Corts / Col·lecció de la família Brengaret-Framis

Treballadors d’una bòbila de les Corts, la primera dècada del segle passat.
Foto: Arxiu Municipal del Districte de les Corts / Col·lecció de la família Brengaret-Framis

Foto: Arxiu Municipal del Districte de Les Corts / Col·lecció de la família Brengaret-Framis

Una família benestant de les Corts de principis del segle XX.
Foto: Arxiu Municipal del Districte de les Corts / Col·lecció de la família Brengaret-Framis

Pocs anys després, a l’altre extrem de la ciutat i amb uns reptes urbans ben diferents, una altra iniciativa també contribuïa a la protecció del patrimoni cultural històric local: el Centre d’Estudis de les Corts. Estava format per professors universitaris com ara Josep Moran, Ramon Cerdà, Josep Mas i Sala i Josep Maria Casasús. El seu objectiu era ben explícit: la creació d’un Arxiu Històric de les Corts, “justificat per a aplegar i custodiar la documentació escrita o il·lustrada d’aquest lloc, el foment del seu estudi científic i la divulgació històrica”, afirmaven. L’arxiu, efectivament, s’arribà a constituir i posteriorment s’integrà en el conjunt del nou Arxiu Municipal del Districte de les Corts.

La primera trobada d’arxius històrics dels barris

El 16 d’abril de 1983 la Casa de l’Ardiaca acollia una fita històrica per als nous centres d’estudis d’arreu de la ciutat, molts d’ells creats després de la dictadura franquista. Impulsada per Jaume Sobrequés, director de l’Institut Municipal d’Història, tenia lloc la primera trobada d’arxius històrics dels barris amb la participació destacada dels responsables dels arxius de Sant Martí, Horta, les Corts, el Raval, Sants-Hostafrancs, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia i Sant Andreu. En van sortir diverses propostes, algunes de les quals van acabar fent-se realitat en el marc del procés de descentralització que va impulsar l’Ajuntament, com ara la creació d’una xarxa d’arxius històrics municipals (els arxius de districte) i la recuperació dels fons històrics documentals dels antics municipis agregats.

La commemoració del centenari de les agregacions municipals a Barcelona dels antics pobles del pla, l’any 1997, va significar una nova fita per a la recerca local, de la mateixa manera que ho van ser les commemoracions del centenari de la Setmana Tràgica el 2009 i del tricentenari de la Guerra de Successió el 2014. Més enllà de les programacions oficials impulsades per les institucions, centres d’estudis com l’Ignasi Iglésias de Sant Andreu contribuïen a l’eixamplament de la visió històrica d’aquells fets amb diverses iniciatives de gran interès, com ara una exposició i una publicació monogràfiques, per explorar els fets de 1714 no des de l’òptica barcelonina, sinó des de les vivències de l’antiga població de Sant Andreu del Palomar.

Efervescència de la recerca local

Foto: Ajuntament de Barcelona

Portada del llibre Dones de les Corts, un recorregut per la història del barri des del punt de vista de les dones, escrit per la historiadora Isabel Segura Soriano i coeditat per l’arxiu del Districte.
Foto: Ajuntament de Barcelona

La recerca local a Barcelona viu en l’actualitat un nou període d’efervescència i disposa d’institucions específiques que hi donen suport, com ara l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Així va quedar de manifest en la trobada organitzada per l’Arxiu Municipal de Barcelona i l’Institut dels Passats Presents al Born Centre de Cultura i Memòria el 17 de juny del 2017 sobre els reptes i les oportunitats de la recerca.

A les entitats i associacions de recerca plenament consolidades, com ara el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, els arxius històrics del Poblenou i de Roquetes, els tallers d’història de Gràcia i del Clot-Camp de l’Arpa, el Centre d’Estudis i Recerca Històrica del Poble-sec o el Centre d’Estudis de Montjuïc, cal afegir-ne d’altres de creació més recent però d’una gran ambició, com ara Tot Història Associació Cultural, el Centre d’Estudis Sant Martí de Provençals o els tallers d’història de Fort Pienc o la Barceloneta.

Foto: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella

Cartell de l’exposició i el cicle de conferències “Del Pedró a l’Hospital”, organitzats l’any 1981 per l’Arxiu Històric del Raval.
Foto: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella

Reptes i oportunitats

La revolució tecnològica i els nous recursos digitals que arxius públics i privats posen a l’abast dels interessats en la història de la ciutat han capgirat la recerca local de la manera com es coneixia fins ara. Iniciatives digitals com ara els blocs Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda, de Miquel Barcelonauta; La Barcelona oblidada, d’Enric Comas; El tranvía 48, de Ricard Fernández Valentí; Modernisme, de Valentí Pons, o Memòria de Sants, d’Agus Giralt, en són uns bons testimonis.

Amb les seves particulars línies de recerca, els centres d’estudis locals, i cada vegada més també els nous investigadors internautes, impulsen investigacions sobre temàtiques que d’una altra manera quedarien òrfenes d’estudis acadèmics. “Cal treballar en xarxa”, van coincidir en les seves intervencions a l’esmentada trobada del Born Centre de Cultura i Memòria el comissionat de programes de memòria històrica, Ricard Vinyes, i l’arxiver en cap de l’Ajuntament, Joaquim Borràs.

Una ciutat olímpica palpitant i ambivalent

Amics per sempre
Autor: Lluís-Anton Baulenas
Edita: Bromera Edicions
344 pàgines
Barcelona, 2016

És la Barcelona de 1992, la ciutat simbolitzada per la mascota Cobi, les places i els carrers on l’escriptor situa la història de Ferran Simó, un jove que la guerra ha convertit, en paraules del narrador, en un gos. Pinzellades de realisme màgic tornen novament a ser presents en aquesta novel·la de Baulenas.

L’1 de juny de 1992 una tempesta d’estiu va caure sobre Barcelona i també sobre els magnètics protagonistes de l’última obra de Lluís-Anton Baulenas, Amics per sempre. Ambientada a la ciutat que va viure els Jocs Olímpics, els personatges de la novel·la –guardonada amb el premi Ciutat d’Alzira 2016– oscil·len entre l’ambient d’eufòria oficial que ha portat feina i projecció internacional a tot el país, d’una banda, i la cruesa de la vida quotidiana, de l’altra. Són tres joves que lluiten pel futur i, com no podia ser d’una altra manera, per la recerca de la felicitat.

Les vides d’un enginyer industrial, una grafista i una arxivera en atur s’entrecreuen per atzar. El mateix atzar que va portar el noi, Ferran Simó, a patir en pròpia carn el drama de la guerra a l’antiga Iugoslàvia. El seu error va ser trobar-se en el lloc i el moment equivocats, una situació que li canviaria la vida i que el perseguiria fins i tot després del seu alliberament i retorn a la Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992.

Per les pàgines de la novel·la desfilen voluntàries olímpiques, la passió desacomplexada i fins i tot transgressora de qui vol gaudir de la sexualitat al marge de les convencions socials i, també, de l’absurditat de les guerres. Les guerres que, ja siguin en una plaça de Puigcerdà durant la Guerra Civil, a Polònia durant la Segona Guerra Mundial o a la població de Novo Mesto d’Eslovènia durant el conflicte dels Balcans, sempre tenen conseqüències funestes sobre els més dèbils i indefensos, sobre la gent comuna innocent. “Em matarien només per haver estat en el lloc incorrecte, en el moment incorrecte?”, pensa el protagonista. Preguntes sense resposta que Baulenas explora amb imaginació infinita i un domini sempre sorprenent de la paraula i la trama.

Foto: AFB

Voluntaris olímpics en un assaig de la cerimònia d’inauguració dels Jocs de 1992.
Foto: AFB

Molt abans que l’anomenada novel·la històrica estigués de moda, Baulenas ja havia trobat la seva veu pròpia amb una obra que sempre fa de Barcelona un territori literari inèdit i sorprenent. Aquesta vegada, una pensió del Barri Gòtic, una botigueta de tes i cafès de Santa Caterina, un pàrquing del carrer de la Princesa, l’oficina de l’atur a prop de la catedral, una merceria del Portal de l’Àngel, la rambla de Canaletes i el bar Zurich, la desapareguda Bodega Bohemia del Raval, el carrer de Pere IV al Poblenou, el Rec Comtal, el barri barraquista de la Perona o el nucli antic de Sant Andreu són alguns dels escenaris urbans on s’ambienta la sorprenent trama literària construïda a l’entorn d’un triangle eròtic de tres barcelonins i un misteriós Volvo 940 de color crema i matrícula provisional que els persegueix incansablement. És la Barcelona de 1992, la ciutat simbolitzada per la mascota Cobi, les places i els carrers on l’escriptor situa la història de Ferran Simó, un jove que la guerra ha convertit, en paraules del narrador, en un gos. Pinzellades de realisme màgic tornen novament a ser presents en aquesta novel·la de Baulenas, com ja va ser el cas, magistral, de La felicitat (2001).

Intriga, sexe i crònica històrica són alguns dels elements que fan d’Amics per sempre una obra emocionant, pàgina rere pàgina, escena rere escena, que provoca palpitacions inesperades. En arribar al final hi haurà lectors, de ben segur, que fins i tot es preguntaran si el que han fet és llegir una novel·la o anar al cinema a veure una altra de les pel·lícules de Ventura Pons basades en les obres de Baulenas.

“De vegades potser cal enfonsar-se del tot per començar a sortir del pou”, confessa Baulenas. L’autor va manllevar per a la seva novel·la el títol de la cançó d’Andrew Lloyd Webber que van popularitzar Josep Carreras i Los Manolos, un títol convertit en lema per a molts barcelonins que van viure aquelles jornades entre l’entusiasme i les dificultats de cada dia.

Àlbums familiars que escriuen la història de la ciutat

Barcelona és una de les ciutats amb un patrimoni fotogràfic més important de tot Europa. Arxius públics i privats, antiquaris i col·leccionistes, periodistes i historiadors, editorials i sobretot les mateixes famílies formen part del circuit que ha de fer possible la conservació i la difusió d’aquest valuós patrimoni documental.

Foto: Eva Guillamet

Molts descendents dels autors d’àlbums familiars són conscients del seu valor històric i documental i els conserven; d’altres, en canvi, sovint se’n desfan. Amb sort, les fotografies malbaratades arriben a mans de col·leccionistes que eviten la seva destrucció. A la imatge, targetes de visita amb retrats infantils de final del segle XIX, de la col·lecció particular de l’autor.
Foto: Eva Guillamet

Barcelona és una de les ciutats amb un patrimoni fotogràfic més important de tot Europa. No són només els seus nombrosos arxius públics i privats els que conserven per a la història aquestes imatges de gran valor documental, sinó també moltes famílies que, sovint en capses de sabates i de galetes, i en el millor dels casos en àlbums enquadernats, han preservat unes fotografies que, a més de tenir un innegable interès sentimental per als seus propietaris, poden oferir una visió de la ciutat inèdita i d’interès per al conjunt de la societat.

Les velles fotografies dels avis i rebesavis són, en molts casos, testimonis únics de la vida quotidiana i la societat catalanes durant bona part del segle XX. Arxius públics i privats, antiquaris i col·leccionistes, periodistes i historiadors, editorials i sobretot les mateixes famílies formen part del circuit que ha de fer possible la conservació i la difusió d’aquest valuós patrimoni documental.

“Algú va dir que un llibre és una capsa plena de coses. Tanmateix, una capsa pot estar plena d’històries, de moltes vides: capses oblidades, atrotinades, esgrogueïdes… que ara es troben en el calaix d’un vell moble. Capses plenes de fotografies. Algunes potser s’hauran deslliurat d’aquest final poc honorable i tindran un lloc més destacat en el calaix dins d’un àlbum que llueix una cintenta humil i descolorida. L’estat de les cintetes és directament proporcional a l’amor i la cura que una persona va posar en la col·lecció d’aquelles imatges per garantir el record de la seva pròpia existència. Recuperar aquestes capses és capturar la nostra presència”. Amb aquestes emotives paraules, els responsables de l’Espai d’Art i Cultura del Casal Pere Quart de Sabadell feien un tribut, en el marc de la Primavera Fotogràfica de 1998, a la fotografia domèstica i el seu valor no només documental i patrimonial, sinó també d’enfortiment de la identitat personal i col·lectiva.

Feia dos anys que la Generalitat havia presentat el  (1996), en què, sorprenentment, de nou es reclamava –com ja havien fet les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia de 1980– l’atenció per l’anomenada “fotografia d’autor”, però en bona part s’oblidava la importància de les fotografies conservades en arxius particulars de fotògrafs no professionals, dels fotògrafs amateurs, d’aquells afeccionats que, en molts casos, van arribar a produir centenars i milers d’imatges, sovint de gran interès.

Tampoc l’últim Pla Nacional de Fotografia, aprovat pel govern català al final del 2014, no sembla reconèixer la importància que té el patrimoni fotogràfic ocult que es conserva als domicilis dels fills, nets i, sovint, també besnets dels autors de les imatges. En el millor del casos, aquests descendents valoren i són conscients no només del valor emocional que tenen aquelles imatges per a la pròpia identitat familiar, sinó també per al conjunt de la nostra societat. El dramàtic daltabaix que va significar la Guerra Civil, tant institucional com humà, dota les fotografies de les dècades centrals del segle XX d’una significació del tot insospitada per a les persones que, càmera en mà, les van realitzar. Les instantànies d’abans de la guerra conservades en innombrables capses de sabates i de galetes i, en el millor dels casos, en àlbums enquadernats, han esdevingut avui un testimoni únic de la Catalunya d’ahir.

Un patrimoni cultural en emergència

Foto: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Primer número del setmanari gràfic d’actualitat Imatges, aparegut l’11 de juny de 1930. La revista presenta en portada el polític i jurista Joan Maluquer i Viladot, que “agafa el cotxe i se’n va a complir la seva laboriosa tasca de president de la Diputació després de l’obligada visita a la seva granja”, d’acord amb el peu.
Foto: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Després de la fi de la dictadura, l’any 1980 la Fundació Miró acollia les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia. Durant les sessions de treball es va debatre sobre la conveniència de recuperar el patrimoni fotogràfic documental, sobre els models de creació d’arxius locals i sobre la necessitat d’un museu de la fotografia de Catalunya que, més de tres dècades després, encara no s’ha fet realitat.

A més de detectar les principals problemàtiques pel que fa a la manca de polítiques públiques en matèria de conservació i difusió del patrimoni fotogràfic, també s’alertava sobre l’extraordinària riquesa dels nombrosos arxius de fotògrafs no professionals que, sovint, es trobaven en perill de desaparició.

I no només els dels fotògrafs amateurs. Eren molts els arxius de fotògrafs professionals que van ser salvats en l’últim moment de la seva definitiva pauperització. En aquest sentit, és del tot remarcable la tasca duta a terme pel desaparegut Miquel Galmes en la salvaguarda dels fons Roisin, Merletti o Thomas, entre d’altres, a l’arxiu fotogràfic històric de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Aquell 1980 també va ser el de la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que no estrenaria la seva seu de Sant Cugat del Vallès, tanmateix, fins molts anys després, el 1995. Amb el pas del temps, la seva potent Àrea d’Imatges, Gràfics i Audiovisuals ha arribat a convertir-se en un dels principals referents patrimonials fotogràfics del país.

Al llarg del segle XX ja hi havia hagut diverses iniciatives i entitats que havien contribuït de manera efectiva a la conservació del patrimoni fotogràfic d’autors no professionals. És el cas del Centre Excursionista de Catalunya, l’arxiu fotogràfic del qual ha arribat a atresorar més de 750.000 imatges al llarg del seu segle d’existència. És un dels principals centres patrimonials de tot el país i per enriquir les seves col·leccions s’ha nodrit en bona part de les donacions dels socis, molts d’ells apassionats per la fotografia com a afeccionats. Una situació semblant és l’experimentada per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fundada el 1923, que sovint també compartia socis del Centre Excursionista. Més de 25.000 plaques, majoritàriament de format estereoscòpic, integren el seu arxiu històric. Pocs anys després, el 1929, tenia lloc una de les donacions particulars més valuoses a la Biblioteca de Catalunya, la del fons del Dr. Josep Salvany, format per unes 18.000 plaques de vidre estereoscòpiques, ben estudiades pel fotògraf Ricard Marco.

En aquells mateixos anys tenia lloc la fundació, per part de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants, del primer arxiu històric del barri. Era l’any 1931; els seus impulsors eren ben conscients de la importància que tindrien en el futur totes aquelles fotografies que els socis realitzaven de manera amateur. Al llarg de dècades, fins i tot sobrevivint a la repressió de la dictadura franquista, l’Arxiu Històric de Sants va arribar a formar un valuosa secció fotogràfica que, ja en els anys de la restauració de l’ajuntament democràtic, va propiciar la creació de l’actual Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Iniciatives públiques

Des de mitjan dècada dels noranta, han estat diverses les campanyes impulsades des de les institucions públiques per a la recuperació i la divulgació de fons de fotografia domèstica, que sens dubte són de gran valor per a la construcció d’un relat més ric i plural sobre la trajectòria ciutadana de la Barcelona del segle XX. Any rere any, els centres de l’Arxiu Municipal de Barcelona, i molt en especial l’Arxiu Fotogràfic i la xarxa d’arxius municipals de districte, són beneficiaris de nous fons fotogràfics gràcies als dipòsits i donatius particulars.

A les Corts cal destacar la contribució que des del primer moment va fer la família Brengaret-Framis d’un valuós patrimoni fotogràfic recollit al llarg de dècades. A Horta-Guinardó, el 2015 ingressava el fons de l’amateur Jaume Caminal, les imatges del qual són una crònica de la transformació del barri des del final de la dècada de 1930.

En paral·lel a la tasca desenvolupada per l’Arxiu de la Ciutat, també els centres d’estudi i els tallers d’història han estat una peça clau en el procés d’identificació i protecció de fons particulars gràcies al seu profund coneixement dels respectius àmbits territorials on actuen. És el cas, entre d’altres, dels arxius històrics del Poblenou, Fort Pienc o Roquetes-Nou Barris, o dels tallers d’història de Gràcia i del Clot-Camp de l’Arpa, sense oblidar la tasca del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec i d’entitats com ara l’Associació de Festes de la Plaça Nova.

La xarxa de centres de proximitat i participació ciutadana estesa arreu dels barris també ha pres un destacat protagonisme en l’enfortiment de la memòria comunitària gràcies al patrimoni visual. És el cas de les campanyes de recollida de fotografies familiars impulsades des de centres cívics municipals, com ara els de la Barceloneta, la Casa Golferichs, el Centre Cívic Sagrada Família i el Centre Cultural Casa Elizalde. Aquest últim presentava en públic, l’any 2011, el seu ambiciós projecte “Finestres de la memòria”, encara en funcionament. Aprofitant les possibilitats que ja llavors oferien les xarxes socials, es tractava de recuperar fotografies del barri anteriors a l’any 1980 amb l’objectiu de crear col·lectivament un fons fotogràfic virtual.

Durant aquests anys, el projecte ha produït diverses exposicions temàtiques de periodicitat anual, com ara les dedicades al paisatge urbà i arquitectònic, els comerços, els interiors domèstics, la trajectòria del col·legi Sagrat Cor-Diputació, retrats de veïns i veïnes dins i fora de la llar o les celebracions populars a l’espai públic. El maig del 2016 es presentava “Ens fem una foto? Fotografia domèstica als anys trenta”. L’exposició era, en paraules dels seus comissaris –la historiadora de la fotografia Núria F. Rius i el fotògraf Jordi Calafell–, un reconeixement al valor documental de la fotografia familiar o d’àmbit domèstic durant la dècada de 1930, anys del seu primer apogeu. “Fetes al carrer o a casa, íntimes i personals, les imatges constitueixen un contrarelat visual de la vida quotidiana a l’Eixample que complementa o contradiu l’imaginari que s’ha consolidat entorn de la Segona República gràcies a la força de la premsa gràfica i del cinema”, explicava Núria F. Rius.

Foto: Josep Maria Sagarra / AFB

Un vianant observa en un quiosc de la Rambla els primers exemplars de la revista Barcelona gràfica, el 9 d’abril de 1930.
Foto: Josep Maria Sagarra / AFB

La popularització de la fotografia feta per particulars coincidia amb l’esclat irreversible de la premsa gràfica a Barcelona. A partir dels mesos d’abril i de juny de 1930, respectivament, dues noves publicacions visuals van ocupar els carrers de la ciutat: Barcelona gràfica i Imatges. I tal com ha afirmat Teresa Ferré, en paral·lel a aquest procés sorgia l’interès dels lectors per la vida privada i la intimitat dels personatges públics, sobretot del món de l’oci, l’star system dels anys d’entreguerres. Era una manifestació més de la nova cultura de masses que ja havia triomfat als Estats Units i que, a través de Londres i París, s’estenia per la resta del continent europeu.

De la mateixa manera que projectes com “Finestres de la memòria” s’aproximen a la fotografia domèstica en l’àmbit de l’Eixample –i cada vegada més també a la resta o al conjunt de la ciutat, tal com s’evidencia en el nou projecte sobre els anys de la Transició en la dècada de 1970–, altres iniciatives abracen tot el territori català. Amb el nom de “Fem memòria”, la Biblioteca de Catalunya i la Sotsdirecció General d’Arxius i Museus de la Generalitat, entre d’altres, consagren la memòria familiar de Catalunya com a centre d’interès d’aquest projecte. De les diferents tipologies documentals, la fotografia és un dels materials aportats més sovint per les famílies que hi participen.

Les xarxes i l’empresa privada

Les xarxes socials han permès desenes de noves iniciatives per a la recuperació de fotografies d’origen domèstic o de col·leccionistes particulars, com ara el blog Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda, creat per l’activista digital Miquel Barcelonauta (2010); la pàgina de Facebook Barcelona desapareguda (2013), de Giacomo Alessandro –mort prematurament el 2016 de leucèmia–, o el compte d’Instagram El nostre arxiu fotogràfic (2015), del jove arxiver Adrián Cruz Espinosa, que constitueixen iniciatives lloables de difusió d’un patrimoni fotogràfic desconegut. Tots ells comparteixen una característica: la presència abundant de fotografies inèdites dels àlbums familiars.

Caràtula del llibre sobre la Barceloneta de la col•lecció “L’Abans”

Caràtula del llibre sobre la Barceloneta de la col·lecció “L’Abans”, publicat per l’editorial Efadós amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona. La col·lecció recull la memòria gràfica de les poblacions de Catalunya i les Balears.

En paral·lel a les actuacions des de l’àmbit públic, també des del privat s’ha contribuït a aquest procés de revalorització patrimonial. L’any 1994 Viena Edicions iniciava la publicació, arreu de Catalunya, d’una col·lecció de petit format titulada “Imatges i Records” que, sovint, donava protagonisme a les fotografies familiars dins la història gràfica dels municipis. El primer llibre estava dedicat al Prat del Llobregat i uns anys més tard, el 2003, arribaven els dos primers títols barcelonins, dedicats als barris de Gràcia i Ciutat Vella respectivament. Per les mateixes dates, una altra editorial, Efadós, iniciava la publicació d’una ambiciosa col·lecció, l’èxit de la qual no té precedents: “L’Abans”. Des del primer títol, dedicat al Papiol l’any 1996, fins a l’últim sobre el districte de Ciutat Vella de Barcelona, presentat per Sant Jordi del 2017, s’han publicat més de cent volums, cadascun dels quals conté un miler d’imatges. En total, durant aquesta vintena d’anys els fascicles de L’Abans han donat a conèixer més de cent mil fotografies. A Barcelona, tots els volums han estat elaborats o bé per historiadors professionals o, en la majoria dels casos, pels centres d’estudis i tallers d’història per als quals la fotografia domèstica ja feia anys que era una eina fonamental en els seus projectes de recerca i divulgació.

Noves fonts documentals

L’abundància d’aquestes noves fonts documentals potencials, la pluralitat de testimonis visuals que aporten i el seu caràcter inèdit fan de la fotografia familiar un recurs ineludible per als investigadors que estudien el segle XX.

Sens dubte, un dels períodes que se’n poden beneficiar més són els anys de la Guerra Civil. Tot i que pocs dies després de l’ocupació franquista de Barcelona, el 7 de febrer de 1939, la premsa feia pública una nota del nou Servei Nacional de Propaganda franquista apel·lant a la “colaboración de fotógrafos, profesionales, reporteros y personas particulares que hayan tomado fotografías de actos oficiales, desfiles, concentraciones, etc., desde el 18 de julio de 1936 hasta la fecha”, a qui es comminava a “entregar los negativos y copias de los mismos de que se disponga a la mayor brevedad”, el cert és que molts d’ells no van acatar aquesta ordre del nou i temut règim.

Rossend Torras Mir n’era un. Els seus descendents conserven encara avui el seu riquíssim arxiu fotogràfic d’uns 25.000 negatius que espera ser plenament exhumat. Entre les seves fotografies n’hi ha algunes d’úniques de les esglésies cremades el juliol de 1936. “És hora d’obrir capses de sabates i contrastar la memòria col·lectiva amb l’evidència fotogràfica. Sens dubte, la fotografia domèstica ens aporta una nova visió de la Guerra Civil”, han afirmat encertadament la historiadora de la fotografia Núria F. Rius i el fotògraf Jordi Calafell.

Foto: Eva Guillamet

Fotografies fetes per nazis durant la Guerra Civil, de la col·lecció particular de l’autor. El text correspon al revers de la fotografia d’un vaixell nazi, el Kondor, ancorat al port de la ciutat a l’inici de la guerra, tal com s’indica en aquestes línies. A la dreta, a dalt, la desfilada militar franquista arran de l’ocupació de Barcelona, a la confluència de la Diagonal i el carrer de Balmes; al mig, un Junker 52 a l’aeròdrom de Burgos, amb el dibuix d’una calavera i el nom de Barcelona com a objectiu; a sota, l’esvàstica al port.
Foto: Eva Guillamet

No només s’obren noves possibilitats de documentació gràcies a les fotografies familiars recuperades a Catalunya i Espanya, sinó també a les que apareixen a l’estranger. Molts nets dels alemanys i italians que durant la guerra espanyola van lluitar a la Península a favor dels rebels franquistes es desfan també dels àlbums familiars que immortalitzen les gestes bèl·liques dels seus avantpassats feixistes. Antiquaris, col·leccionistes i subhastes de venda en línia posen a l’abast dels interessats aquests documents inèdits. És el cas, per ­exem­ple, de la terrible fotografia en què uns soldats de la Legió Còndor nazi posen a l’aeròdrom de Burgos al costat del seu bombarder Junker sobre el qual s’ha dibuixat una esfereïdora calavera i el nom d’un dels objectius de les seves bombes assassines al servei de la causa franquista: la ciutat de Barcelona, que, com és ben sabut, mai va arribar a estar en primera línia del front bèl·lic. L’objectiu no era cap més que provocar el pànic entre la població civil a la rereguarda republicana, com efectivament van aconseguir, ja fos a ­Guer­nica o als pobles de l’interior de Castelló, però també a Barcelona, Palamós i tantes altres poblacions catalanes. Aquest és el cas d’una altra fotografia en què els soldats es retraten al costat dels avions rebels i dels gegantins projectils que provocaven mort i destrucció allà on eren llançats.

El Museu d’Història de Catalunya obria al públic el 2016 una nova exposició sobre la presència italiana a la Guerra Civil que incloïa la nova aportació, precisament, del punt de vista de molts soldats que hi van participar a través de les fotografies fetes per les seves càmeres particulars, que en molts casos contrasten pel seu realisme i la seva cruesa amb la retòrica freda i calculada de la propaganda oficial.

Foto: Eva Guillamet

El fotògraf Jordi Baron, antiquari que té una de les col·leccions de fotografia antiga més valuoses de la ciutat, al seu estudi, amb un daguerreotip a les mans.
Foto: Eva Guillamet

Efectivament, les fotografies domèstiques aporten, en paraules del fotògraf Jordi Baron –un dels antiquaris barcelonins amb una de les col·leccions de fotografia antiga més valuoses de la ciutat–, “la visió humana de l’experiència viscuda. Els fotoreporters són professionals i per tant es desvinculen del vincle de l’experiència pròpia o familiar i fan les fotos per a tercers: el destinatari és el públic. El fet meravellós de les fotografies domèstiques, o dites ara vernacles, és la finalitat per a la qual van ser creades: no tenen cap pretensió, són d’ús familiar i privat, no van més enllà del document privat a menys que el fotògraf tingui un plus afegit d’expressió artística i que les vulgui compartir amb tercers”.

El patrimoni fotogràfic familiar ocult pot ser de gran valor, però alhora és altament vulnerable i està en risc de malbaratament o, en el pitjor dels escenaris, de destrucció si no es localitza a temps. Coneixem la història d’alguns fons que s’han pogut recuperar i la notícia ha transcendit als mitjans de comunicació, però quants altres han desaparegut sense deixar rastre?

Font: Milagros Caturla / Las fotos perdidas de Barcelona

Rosalía Serrano, nascuda l’any 1950, es va redescobrir a si mateixa de nena en aquesta fotografia –a la dreta, amb una cinta al cabell– que l’any 2001 va comprar als Encants Vells de les Glòries el nord-americà Tom Sponheim. La imatge venia en uns sobres de negatius que Sponheim s’ha esforçat a documentar a través de la pàgina de Facebook Las fotos perdidas de Barcelona, i que ha permès identificar-ne l’autora. Rosalía va saber de l’existència de la foto per un reportatge televisiu.
Font: Milagros Caturla / Las fotos perdidas de Barcelona

Va ser als vells Encants de les Glòries on, l’any 2001, un turista nord-americà, Tom Sponheim, va comprar alguns sobres amb negatius del que semblaven vistes urbanes de Barcelona. De retorn a Seatle, un cop positivats, va prendre consciència que aquelles desenes de fotografies les havia fet una persona amb gran talent, de qui, tanmateix, desconeixia la identitat. Ha estat gràcies a les xarxes socials, en especial a la seva pàgina de Facebook Las fotos perdidas de Barcelona, que Sponheim les ha anat documentant amb gran precisió gràcies a la col·laboració dels internautes. L’autora de les fotos, identificada per Begoña Fernández Díez, és Milagros Caturla. Fins i tot s’hi han pogut reconèixer alguns protagonistes de les imatges. Una de les noies que apareixen als negatius és Rosalía Se­rrano Calvo, nascuda l’any 1950. Al final de gener del 2017 mirava la televisió quan emetien un reportatge sobre la meravellosa història d’aquestes fotografies de les quals Sponheim intentava esbrinar l’autoria. Quan es va mostrar la fotografia d’unes alumnes en una escola, Rosalía va exclamar que una de les nenes que hi apareixien semblava ben bé la seva neta Anabel. Però en realitat no era la seva neta, sinó ella mateixa… I així ho van demostrar altres fotografies familiars contemporànies. “No me lo podía creer. Esa foto me la hicieron cuando yo tenía ocho años, en mi escuela de Els Tres Pins de Montjuïc. Vivíamos al lado”, recorda.

Imprevisibles Encants

Foto: Eva Guillamet

El professor de Cultura Audiovisual i col·leccionista Artur Canyigueral, incansable buscador de velles fotografies als Encants de les Glòries. Un barceloní d’adopció apassionat per la fotografia antiga com a patrimoni col·lectiu que evoca les emocions d’una societat trencada per la Guerra Civil i la dictadura.
Foto: Eva Guillamet

L’experiència viscuda per Tom Sponheim forma part de la pràctica diària d’antiquaris i, alhora, col·leccionistes barcelonins que cada dilluns, dimecres i divendres, a primera hora del matí, coincideixen als Encants per participar, a porta tancada, en la subhasta dels lots que s’aniran venent al llarg dels dies següents. Un d’ells és Artur Canyigueral. Tot i que fa dècades que hi acudeix, l’expectació per la descoberta d’una troballa valuosa continua sent tan excitant com el primer dia. “Els Encants són totalment imprevisibles, no saps mai que t’hi pots trobar; aquí radica el seu encant” afirma Canyigueral, que des de 1973 ha freqüentat el mercat de puces barceloní per excel·lència. “Deu fer més de deu anys que vaig comprar tot un lot de la col·lecció fotogràfica familiar d’una senyora de Manresa, amb unes cinc-centes fotografies entre positius i negatius. Allí vaig veure la potencialitat de la fotografia del passat: en tota aquella col·lecció es mostrava la vida de tres generacions d’una família com en una narració cinematogràfica. Això em va fascinar i vaig reconvertir la meva mirada cap a la fotografia”, explica aquest afable professor retirat de secundària de Cultura Audiovisual. Als Encants, el col·leccionista Canyigueral ha esdevingut un buscador incansable d’aquestes imatges que des de 1839 han il·lustrat la transformació de la societat contemporània: “Si un observa amb deteniment, pot trobar imatges que expliquen tots aquests canvis. Hi pots veure la història oficial i també la història heterodoxa. Es descriuen i es fixen en petites joies del temps detingut: moments de llum atrapats per una mà innocent –o no tant–, que ens expliquen com eren i què feien els nostres avantpassats.”

Als Encants arriben lots sencers que en molts casos suposen el testimoni material domèstic d’una vida sencera. La mort sense descendència, i en altres casos la manca d’interès per les pertinences –incloent-hi els àlbums fotogràfics familiars– dels avis i besavis per part dels membres de les terceres i quartes generacions, sovint desvinculats emocionalment de les seves històries, provoca tot sovint l’arribada d’aquest patrimoni a les parades dels Encants i, també, als contenidors de la brossa. Però no sempre és així. També són molts els descendents que són plenament conscients de la vàlua, no només familiar, sinó també social, que la passió per la fotografia dels seus pares i avis té als nostres dies.

Foto: Eva Guillamet

Les filles del farmacèutic Joan Miquel-Quintilla comparteixen al web Barcelona Foto Antic una selecció de les fotos que el seu pare va fer entre 1933 i 1983. Els àlbums del Dr. Miquel-Quintilla, molts pendents encara d’estudi, inclouen més de deu mil imatges que reflecteixen l’evolució de la societat barcelonina i d’altres poblacions catalanes i espanyoles durant aquest mig segle.
Foto: Eva Guillamet

És el cas de les filles del farmacèutic Joan Miquel-Quintilla, que de manera altruista i autofinançada van començar a publicar al seu web www.barcelonafotoantic.com una selecció de les més de deu mil fotografies que el pare va fer durant mig segle entre els anys 1933 i 1983, tant en blanc i negre com en color. Centenars d’àlbums, encara per estudiar a fons, aporten imatges inèdites com la de la sorprenent vista en color de les barraques del Somorrostro, a la part més propera al front marítim del Poblenou, retratades l’any 1962. Més recentment, el projecte editorial L’Abans de Ciutat Vella ha publicat per primera vegada algunes de les imatges més emblemàtiques del sastre i apassionat de la fotografia Ramon Beleta, conservades per la família Figa-Beleta. També ha donat a conèixer alguns dels tresors de la parella formada pels mestres republicans Jeroni Solsona Pallerols i Maria Climent Roses, conservats als àlbums de la família Solsona-Climent.

En aquests primers anys del segle XXI, quan la fotografia és més popular que mai gràcies a la revolució tecnològica digital i les xarxes socials, les velles imatges familiars prenen un nou protagonisme i són molts els que regiren els papers antics dels avis i pares per recuperar les seves fotografies de l’oblit en què havien caigut. Històries com la sorprenent descoberta l’any 2007 dels clixés de Vivian Maier per part de l’investigador John Maloof han esperonat una nova mirada cap als àlbums familiars. El patrimoni fotogràfic domèstic és, més que mai, un element enfortidor indiscutible de la nostra identitat col·lectiva.

Una ciutat biografiada

Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena
Edicions 62. Col·lecció Llibres a l’Abast
Barcelona, 2015

La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents o a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista Enric Calpena entrevista Barcelona.

El periodista Enric Calpena s’ha convertit gràcies a la seva tasca de divulgació del passat de Barcelona i Catalunya en un dels noms propis indiscutibles de la literatura històrica actual. Amb obres com aquesta dóna continuïtat a iniciatives destacades del segle XX, com ho va ser la sèrie Barcelona. Divulgación histórica, d’Agustí Duran i Sanpere, que de l’èxit de la ràdio va passar al paper i va esdevenir una obra de referència d’alta divulgació.

A Barcelona, una biografia, l’autor aconsegueix donar veu a una ciutat que
durant més de dos mil anys ha fet de l’ambició el seu principal tret de personalitat urbana. La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents, com l’Arxiu Municipal va fer possible al llibre Autobiografia de Barcelona (2013), o es pot fer a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista entrevista Barcelona. El resultat és un ambiciós relat literari, ben documentat, de lectura amena, ric en anècdotes i sempre marcat per l’estil personal desacomplexat de Calpena, que té tirada a les comparacions extemporànies per fer entenedors fets històrics a vegades massa llunyans i fins i tot incomprensibles per al lector actual. I, sempre, amorosit per l’estima de l’autor cap a la seva ciutat natal. 

La Barcelona que l’autor perfila és una ciutat amb una posició geogràfica privilegiada a la costa catalana, i especialment entre les dues fites de la Mediterrània antiga occidental d’Empúries i Tàrraco. Un enclavament urbà l’evolució del qual s’il·lustra a través de les diferents denominacions que ha rebut al llarg de la història, des la primitiva Barkeno fins a la Bàrcino romana transformada en la medina Barshaluna musulmana, la Barchinona cristiana i la Barcelona dels segles baixmedievals i moderns, que entra dins de la modernitat marcada pel foc i la destrucció de les guerres de Successió i del Francès. L’aventura de la Barcelona contemporània que ocupa els últims capítols trasllada el lector pràcticament fins als nostres dies. 

L’objectiu, sens dubte, no és oferir una visió exhaustiva, sinó una invitació a gaudir de l’extraordinària complexitat de Barcelona a través dels segles. En molts casos l’autor, que fins ara havia centrat els seus treballs en temàtiques més contemporànies, presta més atenció a episodis llunyans de l’antiga ciutat romana o medieval que no a la del segle XIX i especialment la del XX. Un exemple: s’hi dedica la mateixa atenció a les corts de l’any 1413 que als quaranta anys de dictadura franquista. El resultat és una proposta innovadora amb què, més enllà de centrar-se en la història de la ciutat tal com han fet amb gran èxit altres periodistes historiadors com Lluís Permanyer, Jaume Fabre o l’enyorat Josep M. Huertas Claveria, Calpena amplia els horitzons fins a la història catalana i, també durant els segles més recents, l’espanyola. No és un llibre d’història urbana en sentit estricte, però sí una bona obra de literatura històrica sobre el paper que Barcelona ha exercit en la història catalana i espanyola. 

Barcelona és, efectivament, una ciutat que es fa estimar, tal com afirma el mateix Calpena en el pròleg. El llibre és un acte d’amor cap a la ciutat i el seu passat. Disponible en edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Destino), caldria que els editors també consideressin, com a mínim, les edicions en anglès i francès. Barcelona s’ho mereix, i els seus lectors potencials, sens dubte, ho agrairan.

Un relat viu de dos mil anys d’història

A les places i els carrers de les tres Barcelones suggerides per Robert Hughes –la metropolitana, la medieval i la romana– se sintetitza una història urbana més que bimil·lenària amb una continuïtat només comparable a la de capitals d’estat europees com Londres, París o Roma.

© Andreu

Robert Hughes, autor de l’obra sobre Barcelona amb més projecció internacional de la història, afirmava que la capital catalana era, en realitat, tres ciutats en una: la metropolitana, estesa de riu a riu amb l’Eixample i els barris de l’entorn perfectament delimitats, dins la qual se’n diferenciava clarament una de més antiga, la Ciutat Vella medieval, i dins d’aquesta encara una altra de més arcaica, l’antiga ciutat romana de Barcino.

Amb les seves paraules, el prestigiós crític d’art australià estava proposant un itinerari pels més de dos mil anys d’història de Barcelona. Fixem-nos, per exemple, en tres espais representatius de períodes clau de la trajectòria bimil·lenària de la ciutat: la Barcelona romana i altmedieval, la Barcelona de l’època gòtica i la metròpolis del principi del segle xx.

En els últims temps l’arqueologia ha recuperat una de les troballes més sorprenents del passat de Barcelona: la catedral visigòtica cristiana oculta en el subsòl de la basílica dels Sants Just i Pastor (plaça de Sant Just, 1). Es tracta del baptisteri d’una catedral esmentada a la documentació antiga però que fins ara no s’havia pogut certificar arqueològicament: el temple de referència per a la població local catòlica en el segle vi, quan la ciutat estava governada per elits visigodes, que professaven l’arrianisme i celebraven el culte a l’espai de l’actual catedral.

Aquesta descoberta s’emmarca en les actuacions del Pla Bàrcino, un ambiciós pla per recuperar el patrimoni cultural de la Barcelona romana i visigòtica i posar-lo a l’abast de la ciutadania mitjançant tota mena d’accions públiques, entre els quals destaca el web del Servei d’Arqueologia Urbana, http://cartaarqueologica.bcn.cat, que presenta més de tres mil punts d’interès de totes les èpoques històriques.

© Dani Codina
Restes de làpides funeràries reutilitzades als murs del Palau del Lloctinent, visibles al pati del Museu Marès.

El Call, antecedent del Born

La història de Barcelona es pot llegir en clau de palimpsest. En els temps antics, els escrivans sovint es veien obligats a reutilitzar els mateixos pergamins, eliminant els textos ja existents i afegint-ne de nous. A través de la seva anàlisi, la crítica literària ha posat en vàlua uns textos que, amb l’aparença d’un únic document, amaguen diversos relats, alguns del tot evidents i altres d’ocults. De la mateixa manera, la història de la ciutat està escrita en les seves pedres i en els seus documents tant a través del que podem reconèixer a simple vista com també en tot allò que va ser destruït premeditadament i passa desapercebut.

Un exemple paradigmàtic l’ofereix, sens dubte, el subsòl arqueològic de l’antic mercat del Born (plaça Comercial, 12), amb les restes del barri de la Ribera, destruït per ordre de les autoritats borbòniques després del 1714. Segles abans, l’any 1391, l’aniquilació de la comunitat jueva local i la destrucció física del seu barri, el Call, havien estat un antecedent d’aquest episodi, igualment sagnant i traumàtic.

La toponímia dels entorns de la placeta de Manuel Ribé recorda al vianant la presència jueva a la Barchinona medieval. Des de la plaça de Sant Jaume és fàcil endinsar-se en el Call, tant a través del carrer homònim i continuant pel de Sant Domènec del Call com també pel carrer de Sant Honorat i després pel de la Fruita. Tots dos duen el passejant al que està considerat l’emplaçament de la sinagoga major (Marlet, 5). A poques passes, una làpida hebrea –en realitat es tracta d’una còpia; l’original es conserva al Museu d’Història de Barcelona– recorda la fundació, el segle xiii, d’un hospital per als més necessitats (Marlet, 1).

La visita al Centre d’Interpretació del Call (placeta de Manuel Ribé, 3) és imprescindible per descobrir l’empremta que la Barcelona jueva ha deixat en altres indrets, com les restes de la necròpolis de Montjuïc –declarades recentment Bé Cultural d’Interès Nacional– o les làpides funeràries reutilitzades com a material constructiu als murs del Palau del Lloctinent (Comtes, 2) o al subsòl del Saló del Tinell (plaça del Rei, 9). Tot i l’aferrissament de la ciutat cristiana medieval contra la població jueva, les restes del Call han aflorat de manera irreversible als nostres dies, a manera de palimpsest.

© Dani Codina
Reproducció de la làpida jueva del segle XIII que recorda la fundació d’un hospital, al carrer de Marlet.

L’edat mitjana revisitada al segle xx

El barri de la catedral, conegut més popularment com a Barri Gòtic, és una peça de la ciutat on Barcelona es mostra a si mateixa com un patchwork urbà. Avui, les construccions genuïnament medievals, com la capella romànica de Santa Llúcia (Santa Llúcia, 3) i la capella gòtica de Santa Àgata (plaça del Rei, 9), conviuen amb edificis profundament remodelats a mitjan segle xx, com la seu del Centre Excursionista de Catalunya i les restes de l’antic temple romà (Paradís, 10), el Palau Reial Major i el seu Saló del Tinell a la plaça del Rei i, per sobre de tots, la Casa dels Canonges (Pietat, 2). Comunicada amb el veí palau de la Generalitat a través del pont neogòtic del 1928 del carrer del Bisbe, la reinvenció d’aquest edifici durant els anys vint està considerada la intervenció fundacional del modern Barri Gòtic. Encara més sorprenent és la història dels edificis viatgers, com la Casa Padellàs (Veguer, 2), traslladada pedra a pedra des del seu emplaçament originari al carrer dels Mercaders fins on ara es troba al conjunt monumental de la plaça del Rei, que va possibilitar la descoberta del subsòl arqueològic romà.

En el cas de la catedral, el contrast d’èpoques històriques i estils artístics es produeix subtilment entre la façana neogòtica de final del segle xix i la resta de l’edifici, fonamentalment medieval. Al seu davant, dues construccions –la Pia Almoïna, seu del Museu Diocesà (avinguda de la Catedral, 4), i la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat (Santa Llúcia, 1)– són dos exemples paradigmàtics de com uns edificis medievals construïts sobre l’antiga muralla romana s’han anat transformant al llarg dels segles fins als nostres dies, i han esdevingut dos equipaments moderns l’evolució arquitectònica dels quals relata els dos mil anys d’història urbana.

© Dani Codina
La Casa dels Canonges. El conjunt està unit al Palau de la Generalitat pel famós pont gòtic fals del carrer del Bisbe.

El Barri Gòtic és tot menys un barri inventat, tal com sovint s’afirma. La seva transformació va respondre a un pla perfectament dissenyat arran de l’obertura de la Via Laietana el 1908 i sobretot a partir de la constitució d’una ponència de monumentalització del barri de la catedral el 1922. Els seus factòtums van ser l’arquitecte Adolf Florensa i l’arqueòleg i arxiver Agustí Duran i Sanpere. Un dels aspectes que encara avui continua cridant l’atenció del Barri Gòtic a barcelonins i forans és la solidesa i l’absoluta preeminència de les façanes de carreus de pedra. L’ambaixador florentí Francesco Guicciardini ja ho afirmava l’any 1511 en el seu Diario del viaggio in Spagna: a diferència d’altres poblacions peninsulars, Barcelona sobresortia pel fet de ser una ciutat construïda fonamentalment en pedra.

A les places i els carrers de les tres ciutats suggerides per Robert Hughes se sintetitzen, en definitiva, més de dos mil anys d’història urbana amb una continuïtat al llarg del temps només comparable a la de capitals d’Estat europees com Londres, París o Roma.