La filla estrangera
Autora: Najat El Hachmi
Edicions 62
Barcelona, 2015
Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. Si a L’últim patriarca El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial.
Najat El Hachmi té el mèrit d’haver introduït un punt de vista inèdit en la literatura catalana, i fins i tot diria en el conjunt de les literatures ibèriques. S’ha erigit en una veu singular, capaç d’explicar l’experiència de la nova comunitat marroquina a casa nostra. A diferència d’altres tradicions literàries, la catalana no ha segregat per raons òbvies una literatura postcolonial, però la globalització i les noves migracions sí que han permès integrar múltiples identitats i noves mirades en una societat literària que altrament s’hauria anat caragolant en una visió molt etnocèntrica. Autors d’arreu del món arrelats a Barcelona, com l’anglès Matthew Tree, la txeca Monika Zgustovà, l’afganesa Nadia Ghulam, els francesos Grégoire Polet o Mathias Énard, són, juntament amb Najat El Hachmi, alguns exemples d’autors que amb les seves obres han projectat Barcelona internacionalment.
Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. La novel·la L’últim patriarca (premi Ramon Llull), traduïda a una vintena de llengües, va sacsejar la societat literària amb un relat torbador. Si El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial. L’autora narra l’entrada a la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc, però trasplantada i criada en una ciutat d’interior de Catalunya, que malda per emancipar-se de la tutela de la mare. Aquesta filla manté una relació lleial i alhora malaltissa amb la mare, amb qui parla una variant de l’amazic. Escolaritzada en català, viu a cavall de dos idiomes que acaben convertint-se en el camp d’una negociació entre dos mons, un camp de forces que no solament afecta l’entorn social de la noia, sinó també els seus lligams familiars, la relació amb el seu cos i la seva sexualitat.
La gran virtut de La filla estrangera és l’equidistància que manté entre dos mons i dues cultures que se superposen sense acabar de ser mai idèntiques. El Hachmi retrata de manera implacable els prejudicis i atavismes de la comunitat marroquina, inviables en una societat occidental, però també l’estretor mental i el paternalisme amb què els catalans han abordat la immigració africana. Aquí no hi ha bons ni dolents. Tothom malda per ser qui és i s’equivoca quan jutja l’altre. La filla estrangera és en aquest sentit una prova de la importància del gènere de la novel·la per entendre la complexitat de la identitat i transformar la mirada dels lectors. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, ja no jutjareu amb el mateix rigor la dona musulmana que circula amb mocador pel carrer.
La pregunta que planteja La filla estrangera és: “Què he de ser jo, en relació amb el meu origen?”. La protagonista troba a Vic una societat prou acollidora que li permet integrar-se. La seva experiència, però, acabarà convertint Vic en una extensió més de la seva presó materna, i es veurà obligada a trencar les reixes entre les quals se sent confinada i traslladar-se a Barcelona.
Per a la protagonista la gran ciutat es converteix en un espai d’alliberament, després dels anys de reclusió de Vic o d’ofec del Marroc. “Em recordo caminant sense parar per uns carrers enormes, tan llargs que no s’acabaven mai, i ser feliç de conèixer la ciutat infinita”, confessa. El Hachmi explicava en una entrevista que “hi ha una gran diferència entre viure a comarques o en una gran ciutat. Sovint es veu la gran ciutat com un alliberament, però no sempre és així. Els immigrants arriben i s’instal·len aquí agrupats en comunitats que ja vénen d’origen […] Per tant, es manté aquest control social opressiu que pateix la protagonista”.