Quant a Bernat Puigtobella

Director de Barcelona Metròpolis

Ciutat oberta

Entrenament del Sant Andreu Cricket Club al camp de bèisbol Pérez de Rozas, de Montjuïc, en una imatge presa l’any 2016, amb el capità Sajid al fons. Aquest és un dels equips de criquet format per joves pakistanesos i que rep suport de l’Ajuntament.
Foto: Pere Virgili

Barcelona acull avui més població estrangera que no pas nouvinguts d’altres zones de l’estat espanyol. La globalització ha alterat de manera irreversible la fesomia demogràfica d’una ciutat que ha estat pol d’atracció dels moviments migratoris d’arreu del món en aquest tombant de segle.

“Tenim la sort que hem estat receptors de la immigració estrangera des de fa relativament poc temps, si ens comparem amb Londres o París, dues ciutats amb un passat colonial que es troben amb grans dificultats encara avui per gestionar la diversitat”, ens diu Lola López, comissionada d’Immigració a l’Ajuntament de Barcelona. Si a França es va optar per l’assimilació dels forans, a Anglaterra, en canvi, es va apostar pel multiculturalisme. Els anys han demostrat que ni una recepta ni l’altra han evitat la segregació ni han garantit la cohesió social.

L’Ajuntament ha apostat des de fa més de deu anys per la interculturalitat. El Pla Barcelona Interculturalitat ha estat un eix indiscutit de la política municipal en la darrera dècada. “Hem de procurar evitar els errors d’altres models –insisteix Lola López–. Primer de tot, ens cal entendre la interculturalitat no pas com un model tancat, sinó com un procés. El model està en construcció i hem de convidar la ciutadania a participar-hi. No fem polítiques interculturals, sinó accions amb perspectiva intercultural. És un model tan obert que pel camí podem decidir abandonar-lo.”

La primera premissa de la interculturalitat és no excloure l’opció multicultural ni l’assimilació. “Qui vulgui assimilar-se a la cultura autòctona, ho ha de poder fer. Tampoc posarem traves a la convivència multicultural. Si una comunitat pren l’opció de viure més tancada en el seu espai, sempre dins un context compartit, s’ha de respectar, perquè és una tendència natural que tots tenim quan migrem”, sosté López.

Dues bolivianes a la plaça de Catalunya durant les festes de la Mercè de 2017.
Foto: Pere Virgili

Tres nivells d’interculturalitat

La interculturalitat es desplega en tres nivells. En primer lloc, cal garantir la igualtat de drets i l’equitat en l’accés a les oportunitats. Aquest primer valor és elemental i seria compartit pel model assimilacionista francès i el multiculturalista britànic. El segon requisit per construir una dinàmica intercultural és el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa com una riquesa.

Finalment, el tercer graó de la interculturalitat demana la interacció i el diàleg, per tal que totes les comunitats puguin fer les seves aportacions a la construcció de la ciutat sense renunciar a ser qui són. “El diàleg demana el reconeixement de l’altre com a igual. La interculturalitat no és fàcil, té moltes zones de conflicte –considera López–. Hem d’estar permanentment construint aquest diàleg, reconeixent el valor de la diversitat. Encara no ens hem adonat, per exemple, que els colombians, amb el bagatge bèl·lic que porten a sobre, ens poden donar a conèixer noves eines per a la resolució de conflictes. O que podem aprendre estratègies comunitàries de supervivència dels nouvinguts de l’Àfrica subsahariana, un col·lectiu que no va tornar al seus països d’origen arran de la crisi econòmica del 2008, perquè la va saber suportar millor que altres”, remata la comissionada d’Immigració.

Barcelona és un camp adobat per a la relació intercultural. La celebració de l’Any Nou xinès, que se celebra al barri del Fort Pienc amb una desfilada, incorpora dracs, castellers i diables. L’Ajuntament s’hi ha implicat facilitant-ne la celebració: “Ofereixes a la comunitat xinesa la possibilitat de celebrar una cosa pròpia, de manera real, i ells alhora s’obren a incorporar-hi ingredients del país que els acull –explica Lola López–. Es crea així un sentiment de pertinença en les dues direccions. La ciutat s’apropia d’una celebració tradicional d’una comunitat que s’empelta d’elements autòctons.”

Un altre exemple reeixit d’interculturalitat s’ha viscut en la comunitat pakistanesa, que ha vist com els seus joves han començat a jugar a criquet en diferents espais de la ciutat fins a arribar a crear el Poble-sec Cricket Club i el Sant Andreu Cricket Club, entre d’altres. L’Ajuntament els ha facilitat espais i ha posat en marxa un programa de formació per a monitors esportius per ensenyar-los a jugar a criquet. La majoria dels monitors són també pakistanesos que veuen com se’ls reconeix una capacitat i se’ls respecta per la feina que porten a terme. D’aquesta manera, els nens pakistanesos troben en aquests monitors una figura en positiu que els serveix per afirmar la seva comunitat. L’Ajuntament, per la seva banda, ha promogut un equip femení d’aquest esport, al qual s’han incorporat també noies d’origen marroquí i sud-americà. El resultat d’això és que la mirada dels altres envers els pakistanesos també canvia, ja que hi ha un reconeixement de les seves capacitats. Amb aquest programa s’abracen totes les fases de la interculturalitat, ja que, a banda de garantir els drets ciutadans i la igualtat, es posa en valor la diversitat i s’incorpora altres comunitats en aquest espai d’interrelació.

L’exercici de la interculturalitat també té en compte el pluralisme religiós. Durant el ramadà, els musulmans de Barcelona celebren l’Iftar, el trencament del dejuni, en una festa oberta a tothom al carrer en què serveixen plats típics del seu país. La vivència diversa de la mort també comporta maneres diferents de celebrar el ritual funerari. La celebració mexicana del dia dels morts ens convida a honorar els difunts d’una manera més festiva que la nostra.

Desfilada de l’Any Nou xinès als barris de la Sagrada Família i el Fort Pienc, el mes de febrer de 2014.
Foto: Pere Virgili

Ciutadania i cultura

La identitat cultural és un ingredient important de la ciutadania. El professor de la Universitat de Califòrnia Toby Miller distingeix entre tres tipus de ciutadanies. En primer lloc, la política, que té en compte els drets i deures dels individus en una determinada comunitat. En segon lloc, l’econòmica, que ha de garantir la supervivència i el benestar de la població d’un país. I finalment, la ciutadania cultural, que ha de garantir el sentiment de pertinença cultural.

La ciutadania cultural garanteix el dret de representació cultural i el dret de parlar des de la pròpia identitat. Aquest dret assegura la possibilitat d’expressar-se col·lectivament dins una comunitat sense haver d’integrar-s’hi completament.

Si la ciutadania política ha estat important en els darrers dos segles i l’econòmica ha emergit després de la Segona Guerra Mundial arran de la necessitat de garantir l’estat del benestar, la cultural emergeix després de la crisi postcolonial i les grans immigracions des de països del Tercer Món a les metròpolis occidentals.

La primera onada migratòria de mitjan segle xx a França i Anglaterra tenia un component postcolonial i es va acceptar des d’un cert paternalisme. El sentit de culpa imperial exigia de correspondre amb un discurs d’inclusió davant dels nouvinguts. Les atencions que els britànics van tenir amb negres o hindús no les han dedicat després a la immigració que ha portat la globalització, com la provinent de Polònia o Llatinoamèrica.

La interculturalitat ha de propiciar una convivència real de comunitats diferents sobre la diversitat demogràfica de cada país, basada en el respecte d’uns drets universals i no en una suposada mala consciència dels vells imperis, perquè els moviments migratoris d’avui són el resultat de desequilibris que van més enllà de les antigues constel·lacions colonials.

Joan-Anton Benach, director fundador de la publicació.
Trenta anys de ‘Barcelona Metròpolis’

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Joan-Anton Benach. Foto: Pere Virgili

Joan-Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser el director fundador d’aquesta revista, que va néixer amb el nom de Barcelona. Metròpolis Mediterrània el maig de 1986, en un moment en què la ciutat es preparava i es reinventava per acollir els Jocs Olímpics de 1992. Fent seu el lema promocional ideat per l’Ajuntament de “Barcelona, més que mai”, la revista donava fe dels canvis profunds a què la ciutat havia de fer front. Benach es va jubilar l’any 2007 de l’Ajuntament, però es manté molt actiu. De fet, arriba en la seva moto a l’entrevista. És crític de teatre de La Vanguardia. I cada dia va a treballar al seu despatx. Mentre hi parlem, en un bar de l’Esquerra de l’Eixample, rep tres trucades de mòbil.

Com va sorgir Barcelona. Metròpolis Mediterrània?

Va ser la confirmació d’un projecte antic. Uns quants periodistes de la meva quinta havien presentat un projecte que va quedar en suspens. Pasqual Maragall em va demanar que me’l mirés i el posés al dia. Jo havia estat delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament entre el 1979 i el 1983, durant el primer ajuntament democràtic, i sempre havíem tingut, com a cosa pendent, la idea de fer una revista. Entre el 1983 i el 1985 em vaig abocar completament en una exposició sobre l’arqueologia industrial de Catalunya, una mostra que vam fer amb el catedràtic d’Història Econòmica Jordi Nadal i que es va titular “Catalunya, fàbrica d’Espanya”. Jo vaig fer de comissari, vam estar gairebé dos anys treballant-hi i vam omplir els 8.400 metres quadrats del Mercat del Born. Després de l’exposició, a finals del 1985, va ser quan em vaig poder dedicar a plantejar el projecte de la revista.

Es va concebre com a publicació cultural. D’on va sortir el nom?

Surt de la musiqueta que sonava aleshores sobre la realitat metropolitana. La Barcelona de Pasqual Maragall descansava molt sobre aquesta idea de la ciutat que eixampla els seus límits municipals estrictes per esdevenir una realitat metropolitana. I l’adjectiu “mediterrània” el vaig proposar jo. Alguns ho veien una mica ingenu, això de mediterrani, però vam tirar endavant.

Quina mena de distribució tenia?

Inicialment vaig fracassar en la distribució estratègica. No vaig trobar ningú que estigués disposat a fer-ne una distribució selectiva. Una publicació així s’havia de poder trobar en una vintena de quioscos, perquè anava adreçada a sectors determinats. Vam negociar amb alguna editorial, però no hi va haver manera. Després vam fer un contracte i en vam donar l’exclusiva a un publicitari, que es comprometia a donar circulació a la revista a canvi de gestionar-ne la publicitat. Durant un temps vam tenir anuncis, però després el publicista va començar a dilatar les liquidacions i va quedar a deure diners a l’Ajuntament… Per sort, això no va afectar la revista, que va anar fent igualment i es va anar distribuint, com fins ara, a un ampli mailing de gent.

Com a director de la darrera etapa de la revista, jo he tingut la sort que ningú mai no m’ha censurat cap article ni m’han pressionat perquè parlés d’un tema determinat. Vostè va rebre mai pressions d’algú?

No, potser alguna vegada algun regidor s’havia postulat per escriure-hi, però sempre em vaig negar que hi participessin els polítics. Els regidors deien: “En Benach no m’hi deixa escriure.” I jo hi afegia: “No ho faràs mai.” Jo ja portava molts anys d’ofici i molts regidors ja eren amics meus d’abans que fos delegat de Serveis de Cultura, de l’època que havia fet periodisme a El Correo Catalán. A més tenia un altre avantatge, i és que Pasqual Maragall defensava la independència de la publicació. Alguna vegada algun regidor s’havia queixat d’algun article crític amb l’Ajuntament, però a mi ja em semblava bé que des de Barcelona. Metròpolis Mediterrània es critiqués la política municipal; això ens donava credibilitat. No vaig tenir mai problemes en aquest sentit. Maragall també va defensar-la quan van venir les retallades amb l’arribada d’un nou gerent. La revista estava blindada per Maragall, que la va defensar sempre.

Diu que no s’hi admetien articles escrits pels regidors, però l’alcalde signava els editorials i alguna vegada hi havia publicat un article programàtic, com és el cas del número 37, que conté una carta molt extensa de Maragall a Jordi Pujol i Felipe González. Potser és l’única vegada que us vau saltar aquesta norma.

Sí, va ser l’única vegada, però el focus era l’estat de la qüestió cultural a Barcelona en aquell moment. I fèiem un quadern central monogràfic, que era un buidatge en profunditat sobre un tema concret. El quadern dedicat al teatre, per exemple, és un document que és molt útil encara; queda un “qui és qui” i un “què és què” del teatre a la ciutat de Barcelona. Eren quaderns que es publicaven a part. I en algun cas, com el que vam dedicar a l’Exposició Universal de 1888, va servir de catàleg de les exposicions del centenari. Robert Hughes, el crític australià, va escriure un llibre de referència sobre Barcelona en què cita moltíssim la revista. Es va llegir tota la Barcelona. Metròpolis Mediterrània en la versió anglesa i en va fer un buidatge a fons.

El llibre de Hughes va ser important en aquell moment olímpic. Com veu vostè, trenta anys després, aquella Barcelona que s’estava despertant i que començava a reinventar-se amb la il·lusió i la ingenuïtat del moment?

Trenta anys ja fa…! La veig amb una dinàmica amb massa indicis d’improvisació. Des del 1985 fins al 1992, tota l’empenta de la revista anava encaminada a la cita olímpica i totes les energies anaven per aquí. Avui, els grups d’opinió i de gestió que hi ha a Barcelona són molt més heterogenis que aleshores, sobretot en cultura. Hi havia una certa idea de cap a on havia d’anar la ciutat, que ara veig més polièdrica, difusa, més trencada, sobretot després del 15-M dels “indignats”. La sensació que tinc com a barceloní és que hi ha moltes paelles al foc i no saps ben bé quina servirà per cuinar el plat principal, i això deu ser bo perquè hi ha molts elements nous dins el panorama d’una ciutat europea. Ada Colau m’agrada perquè posa la capacitat de gestió municipal al damunt de tot i de tots els problemes. Quan diu: “Que vinguin els refugiats!”, s’està posant al capdavant de tot. A part d’això, la ciutat bull de manera fantàstica en molts àmbits.

Joan-Anton Benach. Foto: Pere Virgili

I després d’haver passat tants anys als Serveis de Cultura, quina diferència aprecia en la gestió d’aquella època i la d’ara?

Aleshores hi havia una confiança en la gestió cultural de l’Ajuntament, però la cultura a Barcelona era molt més complicada de portar. Jo vaig patir la no-existència de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), perquè des de la delegació no podíem generar ingressos; tots els diners que ingressàvem anaven a parar a la caixa general de l’Ajuntament. Vam fer una exposició sobre Ramon Casas que va generar molts diners; va ser un èxit, sempre hi havia cues per entrar-hi i es va prorrogar diverses vegades. Doncs d’aquells ingressos, a Cultura no en vam veure ni un duro. Passava el mateix amb el Festival Grec. Jo vaig gestionar quatre Grecs, però havíem de simular que l’Ajuntament cedia el teatre a certes companyies, perquè des de Cultura no podíem cobrar res.

Abans de treballar a l’Ajuntament va estar molts anys a El Correo Catalán, que és on es devia forjar com a periodista.

A l’hora de pensar Barcelona. Metròpolis Mediterrània, em va motivar més la meva curiositat pels temes culturals que no la meva experiència com a periodista. Un diari té una dinàmica diferent. A El Correo Catalán, primer vaig ser cap de la secció de Cultura durant molts anys i després redactor en cap. Cada dia havies de parir el diari i això era molt diferent que fer una revista. M’havia anat especialitzant en temes de política local i escrivia una columna diària, on era molt crític amb la política municipal de l’alcalde Porcioles. Et censuraven. La censura deixava rastre; el censor es guardava els teus articles. Un dia, un funcionari que treballava a la delegació barcelonina del Ministeri d’Informació i Turisme em va ensenyar el meu expedient, que era bastant gruixut. Hi havia companys, com en Josep Pernau, que encara tenien un expedient més gros. Com a militant del partit on estava llavors, el CC (que al començament s’havia identificat com Crist Catalunya, després es va dir Comunitat Catalana i més tard encara, quan Pujol va entrar a la presó, es va fer laic i va passar a dir-se Força Socialista Federal, FSF), vaig ser director de la revista Promos, tasca que em va comportar una multa i un expedient sancionador. Fraga la va enfonsar i em volia tancar a la presó. La Llei de premsa va ser promulgada per exercir un control de tota la informació i l’activitat periodística. Es van carregar la revista Signo, que era una revista catòlica però de molta difusió; van tancar una revista comunista de València… A la llarga em van vetar des del ministeri. L’any 1966, emparant-se en la Llei de premsa, Fraga Iribarne va dir al director d’El Correo Catalán que ja no podria signar cap article que no fos de cultura i em van exiliar a temes culturals. També van vetar Casimir Martí i Joan Fuster; ja veus quina bona companyia.

La cultura com una cosa innòcua.

Exacte, la cultura vista com una cosa inofensiva. I tot i així, m’havien censurat moltes crítiques de teatre.

Sota la seva direcció la revista té un parell d’etapes molt clares, centrades en grans esdeveniments de la ciutat. Primer, els Jocs Olímpics, i després, el Fòrum 2004.

Jo penso que l’etapa del Fòrum és una mica tèrbola. Urbanísticament va tenir un sentit i funciona, però no va quallar a la ciutat, ni entre la gent. El pols actual de la ciutat el tinc definit de manera molt intuïtiva. És una ciutat que ha apostat per ofertes culturals com el Sónar o el Primavera Sound, que van adreçades a col·lectius concrets. També trobo a faltar un plantejament a fons del fenomen turístic, fins i tot en l’àmbit patrimonial. Ara hi ha una dinàmica d’anar fent, perquè la mamella va rajant, però ens falta un turisme de qualitat. La Rambla ha estat segrestada i no ens preocupem gaire. Trobo a faltar una reflexió sistemàtica sobre la resposta que Barcelona ha de donar a aquesta onada imparable del turisme, que s’ha produït de manera una mica sobtada, com una allau…

En números recents ho hem abordat amb articles molt crítics.

Penso que Déu n’hi do, el mapa cultural que emergeix d’aquesta revista. Com he dit, el propòsit era elaborar l’estat de la qüestió cultural. Com a delegat de Cultura vaig governar vint-i-quatre museus i els músics de l’orquestra municipal; de mi depenien cinc-cents funcionaris.

Éreu els que tallàveu el bacallà, vaja…

En aquells temps els regidors eren càrrecs electes, però no treballaven tant com ara. Els delegats, en canvi, rebíem el tracte d’“il·lustríssim”; per això jo sempre deia que tindria el funeral pagat per l’Ajuntament… En realitat va ser una feina molt dura i calia explicar-la. Vam fer un pla de museus. Vam veure la necessitat d’una secció on donàvem a conèixer, d’una manera molt concreta, les millors peces dels museus. Dedicàvem una atenció especial als museus de la ciutat en aquest afany de fer un inventari patrimonial, però també a la fotografia, el disseny o la literatura. També volíem posar en valor l’urbanisme i l’arquitectura com a part de la cultura de Barcelona. Oriol Bohigas va tenir una actitud especialment còmplice amb la revista i ens va donar molt suport.

En aquest sentit, els quaderns centrals van omplir un buit que no cobrien altres revistes o mitjans.

I van tenir tant èxit que en alguns casos se’n feien reedicions a part.

Avui hi ha un reguitzell de revistes culturals, sobretot digitals, però en aquells moments la situació era diferent.

Això em preocupava. No crec que Barcelona. Metròpolis Mediterrània pogués topar en aquell moment amb cap altra revista. N’hi havia hagut una que jo considerava molt criticable i de la qual m’havia de distanciar perquè era el model d’allò que l’Ajuntament no havia de fer, que era San Jorge, editada per la Diputació de Barcelona, en castellà. Era de l’època en què tot es feia en castellà; una revista per a funcionaris, on es limitaven a fotografiar inauguracions i pollastres polítics. Barcelona. Metròpolis Mediterrània no representava cap competència per a altres mitjans i era ben rebuda pels diaris.

Fèieu actes públics relacionats amb la marxa de la revista?

Sí, quan es presentava un nou número sovint convidàvem a esmorzar els periodistes i fèiem una roda de premsa en una d’aquelles sales nobles de l’Ajuntament, amb aquells ordenances amb guants blancs. Els periodistes venien per l’esmorzar, és clar…

Això seria impensable avui dia…

Quan em vaig jubilar, l’any 2007, em van fer una festa de comiat a l’Ajuntament i va venir moltíssima gent del món de la cultura, tots els que havien col·laborat a la revista. En tinc molt bon record.

Najat El Hachmi. Barcelona, la ciutat on pots deixar de ser immigrant

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Foto: Pere Virgili

L’escriptora d’origen marroquí Najat El Hachmi recull als seus llibres la contraposició entre el món d’on ve i el que s’ha trobat aquí, la negociació entre tots dos mons. Som afortunats de tenir a Catalunya una autora que ha pogut posar per escrit aquesta experiència.

Najat El Hachmi (1979) és una de les autores més celebrades i influents de la seva generació. Nascuda al Marroc, es va traslladar amb la seva família a Vic, on es va escolaritzar en català. L’any 2008 va guanyar el premi Ramon Llull amb L’últim patriarca, una novel·la que incorporava en la literatura catalana aquest món inèdit fins aleshores. Enguany ha estat reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona per la seva tercera novel·la, La filla estrangera, que ja havia obtingut el premi BBVA de Literatura Catalana. La missió de Najat és escriure bons llibres, però amb aquests bons textos aconsegueix desmuntar tòpics sobre l’islam.

A La filla estrangera hi ha un episodi en què la protagonista accedeix a posar-se el vel per la pura pressió de la família. Amb aquesta novel·la, vostè fa veure al lector que darrere el hijab hi ha sempre una persona.

Cada dona que es posa el vel, se’l posa per motius diferents. Durant anys vaig intentar evitar el tema del vel a la meva obra literària o als col·loquis a què em convidaven. I el més curiós és veure com en tots aquests anys en què els mitjans de la societat d’acollida han donat massa importància al mocador, el hijab ha agafat més significat per a les persones que en porten. Ha agafat una càrrega simbòlica, hi ha hagut un procés de reislamització difós i reforçat des d’alguns països que volen donar una visió molt concreta de l’islam i que volen influir molt en les noves generacions de musulmans d’aquí. No volen perdre creients, perquè saben que així els podran dominar políticament.

I per la banda d’aquí, sovint hi ha hagut una incapacitat flagrant per comunicar-se amb el nouvingut, per establir-hi una relació autèntica. Hi ha hagut molta condescendència envers els immigrants, i això a La filla estrangera es veu claríssimament.

Estem acostumats a pensar que els immigrants d’aquí no perceben el que diem d’ells; se’n parla com qui es refereix a un objecte, no a algú que et pot estar llegint o mirant. Quan era petita i la meva mare portava mocador no m’havia qüestionat mai si se l’havia de posar o no, però quan tothom a Vic et pregunta per què no te’l treus, comences a pensar que potser sí que és important, el vel. En el cas de les adolescents marroquines que viuen aquí, el tema encara és més complex, perquè s’hi barreja la relació amb el propi cos, el neguit que desperta la sexualitat i quin és el cos correcte, perquè a casa els diuen una cosa i al carrer una altra de ben diferent.

A La filla estrangera parla del desig sexual d’una adolescent. Vostè també havia explorat la sexualitat femenina a La caçadora de cossos, que és una novel·la ben diferent.

El tema del cos és un problema que afecta igualment les adolescents occidentals. Com identifiques el teu desig i com el canalitzes? Què fas amb el desig que pugui provocar el teu cos?

Tant a La filla estrangera com als seus articles vostè explora la relació entre el sexe i la maternitat. El sexe va lligant tots els àmbits de la persona i també està vinculat a la maternitat; no és un òrgan independent, segons vostè. Dit per una dona catòlica es podria llegir com una declaració integrista. En canvi, en llavis d’una marroquina que es declara obertament atea fa tot un altre efecte.

Jo parlo dels temes que m’inquieten, però no vull pensar que el fet de tenir un origen determinat em condiciona a l’hora de parlar de la sexualitat, ni tampoc l’educació que em van donar a casa. Faig una reflexió i la faig en funció del món en què estic vivint. Jo ja he nascut en l’època dels anticonceptius,

Foto: Pere Virgili

per a mi ja és clar que el sexe i la maternitat no van lligats… Per tant, cal anar més enllà i entendre què passa en aquest terreny un cop guanyada la batalla per desvincular una cosa de l’altra. Jo vull entendre què m’està passant com a dona, jo que sóc mare també. Vincular sexe i maternitat no és anar enrere, sinó endavant. Vull entendre tots els elements que formen part de la condició d’una dona i integrar-los. No vull analitzar-ho sobre la base de cap prejudici ideològic… per més que cregui en el feminisme. Cal obrir el debat de la maternitat.

En un article recent vostè parlava de la maternitat i deia: “Les criatures humanes tenen el defecte de néixer a mitja gestació i passa un temps fins que tenen l’autonomia necessària per desprendre’s del cos de la mare”.

A mi em va costar molt, em va xocar, i això que jo havia viscut en un entorn en què la criança era habitual. M’ha passat tant amb el primer fill com amb el segon. Veus que has de fer una renúncia per amor, perquè te la demana el cos, no perquè te l’hagi imposada ningú.

A La filla estrangera es descriu un cas molt interessant, el d’una mare marroquina que no vol portar els seus fills petits a l’escola perquè necessita estar amb ells, i la protagonista, que fa de mediadora social, gairebé es veu obligada a arrabassar-li la criatura…

Hi ha moltes mares, no cal que siguin marroquines, que es troben en aquest punt. Són mares que fan una lactància més llarga del que s’estilava, que volen viure la maternitat. I cada dia més en l’àmbit laboral hi ha una agressivitat contra les mares, com si una dona que ha tingut fills ja no pogués tenir la mateixa productivitat. Des de segons quines instàncies del feminisme, es vol obviar i es vol negar aquesta necessitat de la maternitat i se’ns proposa que tinguem igualtat en la baixa de maternitat i paternitat. A mi buscar la igualtat per aquesta banda em sembla absurd; és una visió paternalista envers la dona, fomentada justament des d’instàncies feministes que ens diuen: “Us estan fent tornar cap a casa…” Jo no defensaré mai la professionalització de la maternitat, alerta, no és positiu ni per a la dona ni per als fills. Hem de vigilar quin missatge transmetem. La meva filla agafa la màquina d’escriure i diu que és escriptora. El període de criança, has de poder viure’l amb una certa pau i que després no ho hagis de pagar car professionalment. Jo tenia por que em costés tornar; és molt difícil no pagar-ho car en certes professions.

Als seus articles ha defensat sempre el feminisme, fins al punt de considerar-lo un dels canvis més importants de la humanitat. També ha escrit que “no ens naixeran fills feministes sense fer res, només perquè nosaltres ja no hem viscut el que van viure les nostres àvies”. I no és que el masclisme hagi tornat, com diem sovint, sinó que no se n’ha anat mai. Quin creu que és el paper del feminisme avui? I en quines trampes no es pot permetre de caure ara mateix?

A vegades hem tendit a creure en el progrés exclusivament en termes d’evolució, però la ideologia no es transmet a través de l’ADN, sinó a través de l’educació i la cultura. Per això hem de ser conscients de la nostra missió de transmissors i no relaxar-nos.

A vegades el feminisme s’ha manifestat de manera purament retòrica. El cas del desdoblament de gènere no és una cosa epidèrmica? Jo he arribat a sentir autèntics disbarats, com el d’aquell mestre que s’adreçava als alumnes i alumnes…

El desdoblament no té gaire efecte. És molt més significatiu veure com es tracten els adolescents entre ells. Hem de ser molt militants en coses bàsiques. L’insult i el maltractament no es poden admetre. No pot ser que a l’esfera pública et puguin insultar pel fet de ser dona, que et puguin atacar pel cos que tens. D’altra banda, des del feminisme no podem caure en la temptació d’errors que ja vam cometre en el passat, com l’excés de correcció política o el voler censurar coses. No fa gaire a Vic hi va haver una polèmica en una fira de núvies. En una foto d’uns nuvis apareixia la imatge d’una dona en una posició suposadament submisa… i els de Capgirem Vic ho van denunciar. Jo crec que tampoc no podem entrar a censurar la sexualitat, no ens podem ficar en quin tipus de sexe han de tenir les persones. A mi em sembla un excés de correcció. És millor dedicar el temps a coses més importants, com ara la desigualtat.

Pel que fa a la desigualtat, en un article recent vostè parlava de la crisi dels refugiats i del tracte diferent que donem al refugiat de guerra i al refugiat econòmic.

Sí, hi ha molta gent indignada amb el que passa a la frontera de Grècia o Hongria que no demanarà mai que es tanquin els centres d’internament d’estrangers (CIE), ni tampoc exigirà més drets per als immigrants que ja són aquí. Deu ser perquè se separa més la classe que l’origen i que en el nostre imaginari sempre ens igualem a l’altre a l’alça. No fa gaire el fill de la duquessa d’Alba explicava que havia acollit un refugiat a casa seva, i que era un metge… Evidentment, les persones que poden venir fins aquí són normalment els que tenen més diners. I en alguns països els han extorsionat.

Vostè ha viscut l’experiència d’immigrar en primera persona. Va anar de Nador a Vic, de Vic a Granollers i finalment a Barcelona. Com s’ha sentit acollida, aquí?

Fa cinc anys que vaig venir a viure a Barcelona, una ciutat que vaig desitjar durant molt de temps a través de la literatura. Per a una família d’immigrants com la meva, era la ciutat on anàvem a fer els papers, un lloc on anàvem a fer hores de cua. Vaig anar coneixent els llocs que havia conegut a través de la lectura, racons descrits per les meves autores de capçalera: Rodoreda, Montserrat Roig, etcètera, però també Josep Pla. Llocs amb els quals m’havia implicat emocionalment. Per això el meu arrelament a Barcelona va ser més fàcil, perquè abans de ser una ciutat viscuda ja era per a mi una ciutat llegida.

Era la ciutat desitjada, i temuda al mateix temps per l’anonimat que et dóna, que pot ser positiu, però també et pot deixar molt a la intempèrie. És una sensació compartida per molta gent immigrant que viu a comarques i que es mira la ciutat amb respecte, perquè l’indret on vas a parar com a immigrant sempre és molt concret. Vas sempre d’un lloc concret a un altre, no d’un país a un altre.

Una ciutat petita com Vic pot resultar més abastable, et permet fer una xarxa, però al mateix temps també et condiciona, perquè tens uns límits. És curiós observar com per a molts immigrants, especialment per als fills de la immigració, Barcelona és la ciutat on justament pots deixar de ser un immigrant. Un cop aquí et desvincules del teu col·lectiu immigrant, que et dóna suport quan en tens necessitat, però que també exerceix un control social.

Vostè ha treballat com a mediadora cultural, acostant la comunitat marroquina i l’autòctona. A La filla estrangera fa dir a la mare de la protagonista: “El pitjor problema que tenen els marroquins són els marroquins mateixos.”

Sí, aquesta crítica despietada és molt pròpia dels marroquins. La frase també és pròpia d’algú que sent la mirada dels altres sobre el propi col·lectiu, perquè la societat d’acollida té la necessitat d’identificar un col·lectiu i etiquetar-lo. Quan treballava de mediadora i feia de traductora, algunes dones em demanaven que no traduís tot el que deien: “Això no ho tradueixis”, em deien amb una certa prevenció. Era la consciència de pertànyer a un col·lectiu sense poder dins d’un altre grup més gran, la consciència de viure sense igualtat de condicions. Quan érem petits els meus pares ens deien: “Aquesta no és la nostra terra.”

Foto: Pere Virgili

En aquest número de Barcelona Metròpolis abordem el tema del multilingüisme a la ciutat. I ara que comenta la seva experiència com a mediadora, com viu l’experiència de ser una autora que parla llengües diferents amb els pares, els germans o els fills? Com creu que cal abordar la diversitat lingüística? El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades diu que a Barcelona ja es parlen tres-centes llengües i va proposar una votació per decidir quina havia de tenir l’honor de portar aquest número. Quina votaria vostè?

Jo votaria per un pidgin, per una llengua criolla. Els meus nebots viuen a Vic en un barri on hi ha molts amazics, i la barreja que fan del català i l’amazic és increïble. Agafen verbs catalans i els flexionen en amazic. A l’amazic que ells parlen ja hi ha interferències del català de Vic. I al català que ells parlen entre ells, també hi ha elements amazics.

Quines llengües parla amb els seus familiars?

De petita vaig viure en un barri perifèric de Vic i anava a l’escola pública. Em recordo havent d’aprendre castellà al pati, després d’aprendre català a l’aula, perquè els altres nens es fotien de nosaltres si no parlàvem castellà. Per això vaig acabar parlant en castellà amb els meus germans. Després la majoria de nosaltres hem acabat parlant en català o amazic amb els nostres fills. Jo parlo amazic amb la meva mare, castellà amb els germans i català amb els meus fills. Els factors sociolingüístics són canviants en el temps; no hi ha uns patrons clars i establerts, sinó que poden passar coses d’aquestes.

Sobre el present i el futur de la novel·la, vostè ha comentat que l’escriptor no s’hauria de sentir obligat a innovar a cada pas. Potser ja hem arribat al final de la història de la novel·la i ja podem per fi parlar del que és important. Vostè també ha reconegut el deute envers les dones de la seva família, grans narradores, que sabien explicar les coses entretenint-se en detalls i mantenint la tensió dramàtica. Quina influència ha tingut en la seva obra l’estil de narrar de les dones marroquines?

Si he de ser justa, diria que no es pot considerar un tret de les dones marroquines. És més aviat un do de la meva mare, que em tenia fascinada. La meva mare és analfabeta, però té una capacitat única per explicar històries. Comença a parlar i de seguida et trobes dins el seu relat; no sé ben bé com ho fa. Ho fa de manera natural, sense especular, amb una capacitat per captar el detall. Jo em recordo estar callada escoltant… Una influència com aquesta no està reconeguda enlloc, ni està prestigiada, però és la meva arrel com a narradora. La meva besàvia també era una gran narradora, d’una gran vitalitat, que tenia aquest mateix instint d’explicar històries. La meva única esperança és que a través de la literatura pugui explicar aquest món que es perd.

Des del feminisme no podem caure en errors del passat, com l’excés de correcció política o voler censurar coses.

Foto: Pere Virgili

A la ciutat infinita

Per Bernat Puigtobella.

Respon

La filla estrangera
Autora: Najat El Hachmi
Edicions 62
Barcelona, 2015

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. Si a L’últim patriarca El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial.

Najat El Hachmi té el mèrit d’haver introduït un punt de vista inèdit en la literatura catalana, i fins i tot diria en el conjunt de les literatures ibèriques. S’ha erigit en una veu singular, capaç d’explicar l’experiència de la nova comunitat marroquina a casa nostra. A diferència d’altres tradicions literàries, la catalana no ha segregat per raons òbvies una literatura postcolonial, però la globalització i les noves migracions sí que han permès integrar múltiples identitats i noves mirades en una societat literària que altrament s’hauria anat caragolant en una visió molt etnocèntrica. Autors d’arreu del món arrelats a Barcelona, com l’anglès Matthew Tree, la txeca Monika Zgustovà, l’afganesa Nadia Ghulam, els francesos Grégoire Polet o Mathias Énard, són, juntament amb Najat El Hachmi, alguns exemples d’autors que amb les seves obres han projectat Barcelona internacionalment.

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. La novel·la L’últim patriarca (premi Ramon Llull), traduïda a una vintena de llengües, va sacsejar la societat literària amb un relat torbador. Si El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial. L’autora narra l’entrada a la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc, però trasplantada i criada en una ciutat d’interior de Catalunya, que malda per emancipar-se de la tutela de la mare. Aquesta filla manté una relació lleial i alhora malaltissa amb la mare, amb qui parla una variant de l’amazic. Escolaritzada en català, viu a cavall de dos idiomes que acaben convertint-se en el camp d’una negociació entre dos mons, un camp de forces que no solament afecta l’entorn social de la noia, sinó també els seus lligams familiars, la relació amb el seu cos i la seva sexualitat.

La gran virtut de La filla estrangera és l’equidistància que manté entre dos mons i dues cultures que se superposen sense acabar de ser mai idèntiques. El Hachmi retrata de manera implacable els prejudicis i atavismes de la comunitat marroquina, inviables en una societat occidental, però també l’estretor mental i el paternalisme amb què els catalans han abordat la immigració africana. Aquí no hi ha bons ni dolents. Tothom malda per ser qui és i s’equivoca quan jutja l’altre. La filla estrangera és en aquest sentit una prova de la importància del gènere de la novel·la per entendre la complexitat de la identitat i transformar la mirada dels lectors. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, ja no jutjareu amb el mateix rigor la dona musulmana que circula amb mocador pel carrer.

La pregunta que planteja La filla estrangera és: “Què he de ser jo, en relació amb el meu origen?”. La protagonista troba a Vic una societat prou acollidora que li permet integrar-se. La seva experiència, però, acabarà convertint Vic en una extensió més de la seva presó materna, i es veurà obligada a trencar les reixes entre les quals se sent confinada i traslladar-se a Barcelona.

Per a la protagonista la gran ciutat es converteix en un espai d’alliberament, després dels anys de reclusió de Vic o d’ofec del Marroc. “Em recordo caminant sense parar per uns carrers enormes, tan llargs que no s’acabaven mai, i ser feliç de conèixer la ciutat infinita”, confessa. El Hachmi explicava en una entrevista que “hi ha una gran diferència entre viure a comarques o en una gran ciutat. Sovint es veu la gran ciutat com un alliberament, però no sempre és així. Els immigrants arriben i s’instal·len aquí agrupats en comunitats que ja vénen d’origen […] Per tant, es manté aquest control social opressiu que pateix la protagonista”.

Preparats per a l’adversitat

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Ara fa deu anys, Barcelona va viure un dels moments més dramàtics de la seva història recent. Les obres d’excavació de la línia 9 del metro van afectar els fonaments d’algunes cases del Carmel: més de mil veïns van ser desallotjats i les obres es van haver d’interrompre.

Dos anys més tard, entre el 2007 i el 2008, la ciutat va tornar a viure una sèrie d’episodis crítics que van posar de manifest la vulnerabilitat de les infraestructures i els serveis urbans: un risc de sequera extrema que va obligar a posar en marxa un pla per portar aigua amb vaixells cisterna, una apagada elèctrica provocada per la sobrecàrrega d’una central que va generar una fallida en cadena i un episodi de caos en el transport quan les obres del tren d’alta velocitat a Sants van causar interrupcions al servei ferroviari.

La concentració de tots aquests contratemps va adquirir una magnitud sistèmica i va obligar a activar un pla de detecció i prevenció de riscos. Amb l’objectiu de millorar la capacitat de reacció i de resposta de la ciutat davant de futures adversitats, el govern municipal va posar en marxa un pla estratègic.

De resultes d’aquest impuls, Barcelona ha estat la primera ciutat del món a crear un departament de resiliència urbana i s’ha posicionat com un referent internacional en aquest camp. Des del 2013 és la seu del programa de resiliència de l’ONU-Hàbitat i enguany ha estat seleccionada per la Fundació Rockefeller, que destina 100 milions de dòlars a programes de resiliència urbana, per incorporar-se al projecte 100 Resilient Cities.

Resiliència: prevenir, mitigar, recuperar-se
Més enllà de la resiliència
Cinc accions de resiliència
Una xarxa de cooperació internacional

Resiliència: prevenir, mitigar, recuperar-se

Per Bernat Puigtobella.

Respon

El concepte de resiliència no es limita a la virtut d’encaixar l’adversitat i sobreposar-se, sinó que també inclou la capacitat de treure un rendiment positiu de la desgràcia.

Judith Rodin, presidenta de la Fundació Rockefeller, defineix la resiliència com la capacitat de preveure l’adversitat i de recuperar-se’n, així com d’adaptar-se i créixer a partir d’experiències traumàtiques. La construcció de la resiliència permet prevenir o mitigar situacions potencialment desastroses que poden alterar el funcionament normal d’una ciutat. En el pitjor dels casos, ajuda a identificar adversitats que no es poden predir ni evitar o, si més no, a donar-hi la millor resposta possible.

Rodin no limita el concepte de resiliència a la virtut d’encaixar una adversitat i sobreposar-se, sinó que l’amplia per incloure-hi la capacitat de treure un rendiment positiu de la desgràcia. Fins i tot parla de dividends per referir-se a les capacitats i els beneficis que es generen gràcies a la construcció de la resiliència, com ara tenir disponibilitat, estar alerta i guanyar capacitat de resposta i de revitalització. Idealment, diu Rodin, “com més aptes siguem per gestionar el desordre i més habilitats desenvolupem per construir la resiliència, més capaços serem de crear o aprofitar noves oportunitats, tant en temps turbulents com en dies de bonança. Aquests són els dividends de la resiliència”.

La construcció de la resiliència és cada cop més urgent i necessària en un món marcat per la volatilitat. Només cal llegir els diaris per comprovar la freqüència amb què alguna turbulència pertorba el curs normal de les coses: un ciber-atac, un virus nou, una tempesta devastadora, un atac terrorista, una fallida sistèmica, un desastre natural o una deflació sobtada als parquets de les borses poden tenir efectes desestabilitzadors per a un gran nombre de persones. Rodin destaca tres àmbits de disrupció que són propis i definitoris del moment que vivim: la urbanització, el canvi climàtic i la globalització.

La població mundial s’està urbanitzant d’una manera vertiginosa. Cada dia són més les persones que emigren del camp a la ciutat. El creixement desordenat o improvisat de les grans urbs genera bosses de població vulnerables a les amenaces del canvi climàtic o les epidèmies. L’expansió desordenada de les grans metròpolis també altera els ecosistemes, de manera que la urbanització no té només un impacte social, sinó també ecològic.

El segon gran repte que afronta la humanitat en aquest nou segle és el canvi climàtic, que provoca d’una manera recurrent desastres naturals, cada vegada més freqüents i severs. Assistim amb preocupació a l’escalfament global i l’augment del nivell del mar, a inundacions i sequeres que han generat desplaçaments demogràfics i han donat lloc a un nou tipus d’èxode, el del refugiat climàtic.

El tercer factor que determina el nostre present és la globalització, que ha accelerat el canvi que vivim i ha introduït variables i riscos nous desconeguts fins ara. També ha afegit complexitat als nostres sistemes i ha significat un increment de la volatilitat econòmica. Com que, diu Rodin, en aquesta organització massiva de sistemes tot està interconnectat, una única disrupció sovint en dispara una altra, que al seu torn pot exacerbar els efectes de la primera, i així el xoc original es converteix en una cascada de crisis. Una tempesta, per exemple, pot afectar les infraestructures i acabar desencadenant un problema de salut pública. Una turbulència discreta pot acabar provocant una catàstrofe de gran escala. Segons estimacions del Banc Mundial, entre el 1980 i el 2012 les pèrdues per desastres naturals van ser de gairebé quatre bilions de dòlars en tot el món.

La resiliència no és una virtut innata o genètica, sinó una qualitat que es pot desenvolupar, tant si parlem d’un individu com d’una comunitat o una organització. Segons Rodin, perquè una ciutat sigui resilient ha de tenir sis virtuts fonamentals: atenció, diversitat, redundància, integració, autoregulació i adaptació.

© Mario Tama / Getty Images
La favela Cantagalo sobre Rio de Janeiro. El creixement urbà desordenat altera l’ecosistema i genera bosses de població molt vulnerable en cas de desastre natural.

Atenció

Cal ser conscient de les forces i els límits propis, i estar atent a les possibles amenaces i riscos. I no n’hi ha prou d’estar al cas de la teva vulnerabilitat. Davant d’una crisi, has de poder incorporar nova informació i adaptar-te als canvis que es produeixen en temps real. En el cas d’una ciutat com Barcelona, “la gestió dels serveis urbans comporta una gran complexitat a causa dels múltiples agents que intervenen en el procés –sosté Ares Gabàs, responsable del programa de resiliència urbana de l’Ajuntament de Barcelona–. Cal construir les eines i les estructures organitzatives necessàries que permetin abordar la gestió de la ciutat d’una manera transversal i intersectorial”, assegura.

L’atenció primària comença per la gestió de les incidències sobre els serveis, que es fa a través de la central d’operacions d’Hàbitat Urbà, una peça clau en el procés de creació de resiliència. La central té com a missió afrontar situacions crítiques que puguin arribar a comprometre la continuïtat funcional de la ciutat i abordar els casos amb els diferents agents i operadors –públics i privats– que intervenen en la gestió dels serveis urbans. La central gestiona qualsevol incidència detectada a l’espai públic que requereixi una acció o una reparació urgent. S’organitza en torns per cobrir les 24 hores del dia i funciona 365 dies a l’any per fer front a les emergències que es declaren a Barcelona. Rep els avisos dels serveis proactius o de la ciutadania i gestiona els operatius amb equips d’acció immediata, que es distribueixen per la ciutat per garantir la reducció ràpida o l’eliminació dels perills localitzats a l’espai públic.

© Mike Clarke / AFP / Getty Images
Una multitud tracta de retirar fons del banc BEA de Hong-Kong arran dels rumors divulgats sobre les relacions d’aquesta entitat amb la banca fallida Lehman Brothers, el setembre de 2008.

Diversitat i redundància

Una ciutat ha de disposar de recursos diversos, fins i tot redundants, de manera que el funcionament urbà no s’aturi encara que alguna peça del sistema falli.

Un exemple de redundància podria ser l’acord entre TMB i Urbaser, l’empresa que gestiona la recollida d’escombraries. Tant els autobusos com els camions de recollida de residus funcionen amb gas i tenen la seva pròpia gasolinera per abastir-se’n, però està previst que en cas que s’esgoti el combustible o es detecti alguna incidència, tant els autobusos com els camions es puguin abastir indistintament en qualsevol dels punts.

Integració

Per tal de gestionar les incidències, no n’hi ha prou amb tenir reflexos i un bon equip de bombers i de guàrdia urbana. Cal que tota la informació rellevant estigui integrada. Segons Rodin, perquè un sistema estigui veritablement integrat, cal que les funcions estiguin coordinades i que es pugui actuar d’un sistema a un altre, col·laborativament, per buscar solucions cohesionadores. Per arribar a aquest nivell d’integració, la informació ha de ser compartida i la comunicació, transparent.

Per fer front a aquest repte organitzatiu, el Departament de Resiliència de Barcelona ha creat l’anomenada Situation Room, una plataforma de gestió de la informació que té com a objectiu aportar una visió integral de l’estat de funcionament de la ciutat, ja que aglutina totes les dades rellevants dels diferents sistemes que la integren. “La gestió de la ciutat és complexa per la multiplicitat d’operadors que hi intervenen i perquè, malgrat les evidents interdependències que hi ha entre els diferents sistemes urbans, sovint operen fent una gestió aïllada de la informació –explica Gabàs–. La Situation Room obre una nova possibilitat de gestionar i compartir la informació amb tots els agents implicats, i permet analitzar d’una manera conjunta dades que fins ara era impossible correlacionar. Així, aporta un nou coneixement de suport per a la presa de decisions, ja siguin estratègiques o operatives.”

Amb aquesta voluntat d’integració, fa poc s’ha creat la Barcelona Urban Resilience Partnership, una iniciativa promoguda per l’Ajuntament dins del context del programa sobre el perfil de resiliència de les ciutats (CRPP, City Resilience Profiling Programme) d’ONU-Hàbitat, per consolidar i fomentar la col·laboració publicoprivada amb empreses proveïdores de serveis (Acsa, Aigües de Barcelona, Cespa, Endesa, FCC, Typsa i Urbaser), consultories i enginyeries (Anteverti, Bac Engeneering Consultancy Group, Institut Cerdà, Opticits), i institucions acadèmiques i centres de recerca (BSC, CIMNE).

Autoregulació

La ciutat ha de disposar de mecanismes d’autoregulació que li permetin tenir avaries sense caure en el col·lapse generalitzat, i resoldre situacions anòmales per evitar que degenerin en un efecte dominó.

És sabut, per exemple, que l’aigua que consumeixen els habitants de Barcelona prové principalment dels rius Llobregat i Ter. Aquestes aigües es reparteixen, respectivament, als barris del sud i del nord de la ciutat, parlant a grans trets. Fa tres anys, però, hi va haver una greu avaria en una conducció que hauria pogut deixar la meitat de barcelonins i una part de l’àrea metropolitana sense servei. La catàstrofe es va evitar gràcies a una canonada inaugurada poc temps abans que connecta els sistemes Ter i Llobregat a través de la serra de Collserola, i que va permetre reenviar l’aigua del Llobregat cap als sectors proveïts habitualment pel Ter. L’avaria hauria pogut generar molt soroll, però gairebé ningú no se’n va assabentar ni se’n va haver de preocupar.

Adaptació

Una ciutat ha de ser capaç d’ajustar-se a les circumstàncies noves que es generen davant d’una situació de crisi desenvolupant plans nous, implementant noves accions i, si convé, modificant el comportament per evitar desgràcies futures. Així va ser com, després de la devastació causada per l’huracà Sandy a Nova York, el govern de la ciutat va buscar solucions que permetessin plantar cara a futures tempestes. En lloc de construir un dic més alt, que tard o d’hora un altre huracà podria malmetre, es va optar per construir parcs arran de la costa que en cas de tempestes descontrolades operarien com a terrenys inundables, i que, en temps de bonança, serien nous espais per a ús públic.

Amb aquesta mateixa voluntat d’adaptació, l’Ajuntament de Barcelona ha creat les anomenades Taules de Resiliència. Inicialment l’objectiu era reduir la vulnerabilitat de la ciutat davant riscos relacionats amb infraestructures i xarxes de serveis, però actualment l’enfocament té un abast més ampli, ja que també preveu riscos naturals i antròpics que puguin afectar la garantia de continuïtat funcional i prestació de serveis.

Més enllà de la resiliència

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Taleb encunya el terme antifràgil en constatar que hi ha coses que es beneficien dels impactes que reben. Són fenòmens que creixen o prosperen quan es veuen exposats a la volatilitat, l’atzar, el desordre, el risc o la incertesa.

Nassim Nicholas Taleb ha expandit i, en certa manera, revolucionat el concepte de resiliència amb Antifragile. Things That Gain from Disorder (versió castellana: Antifrágil: las cosas que se benefician del desorden), un assaig en què explora els efectes de la incertesa en tots els àmbits, des de la ciència fins a l’economia, passant per l’art, l’educació o la política.

Taleb, autor d’origen libanès establert als Estats Units, ha estat corredor de borsa i investigador acadèmic, i actualment és professor d’enginyeria del risc a l’Institut Politècnic de Nova York. Taleb encunya el terme antifràgil en constatar que hi ha coses que es beneficien dels impactes que reben. Són fenòmens que creixen o prosperen quan es veuen exposats a la volatilitat, l’atzar, el desordre, el risc o la incertesa. I, amb tot, malgrat la ubiqüitat d’aquests fenòmens, no hi ha un antònim de fragilitat. Taleb proposa dir-ne antifragilitat, un concepte que va més enllà de la resiliència o la fortalesa. El resilient entoma el cop i es manté dempeus. L’antifràgil, en canvi, millora amb l’embat de l’adversitat. Tot el que ha canviat i sobreviscut al llarg del temps s’ha beneficiat de l’antifragilitat. No podem entendre la resistència bacteriana, ni els sistemes polítics, ni l’èxit borsari o editorial, ni tan sols la nostra pròpia existència com a espècie, sense el fenomen de l’antifragilitat. Taleb ho expressa amb aquests termes: “Els humans som molt més aptes per fer que no pas per pensar. Prefereixo ser ximple però antifràgil que molt intel·ligent i fràgil.”

Si l’antifragilitat és la propietat de tots els sistemes naturals i complexos que han sobreviscut, aïllar-los i desproveir-los de factors desequilibrants els debilitaria i a la llarga els mataria. Bona part del nostre món modern s’ha estructurat amb un ànim sobreprotector, amb polítiques que han intentat alterar els comportaments dels ciutadans de dalt a baix.

Així com gairebé tot el que es postula de dalt a baix bloqueja l’antifragilitat i tendeix a debilitar el creixement, tot el que creix des de baix ho fa sota la justa pressió de l’estrès i el desordre.

Cinc accions de resiliència

Per Bernat Puigtobella.

Respon

El Departament de Resiliència Urbana s’ha proposat integrar tota la informació funcional de la ciutat per tal de prevenir o mitigar incidències o accidents que puguin tenir un impacte negatiu en el curs normal de la vida dels ciutadans.

Aquesta integració ha permès definir riscos i fer diagnòstics per endegar estratègies i projectes que protegeixin les infraestructures urbanes. Vet aquí alguns exemples de les accions plantejades, executades o en procés de desenvolupament que es troben al Pla de resiliència de Barcelona.

Cicle de l’aigua

El pla estratègic ha previst l’ampliació dels dipòsits d’aigües pluvials, ja que la xarxa de drenatge no sempre pot absorbir les pluges torrencials. Per evitar que l’aigua de la pluja sobreïxi o generi taps de fang a la xarxa, s’han construït dipòsits per retenir-la. Els dipòsits, al mateix temps, eviten l’abocament incontrolat al mar dels sediments i altres residus de les pluges torrencials.

Amb l’acumulació d’aigua als dipòsits es regula el cabal que arriba a les depuradores i, així, un cop finalitzat l’episodi de pluja intensa, es garanteix el tractament de tota l’aigua que retorna a la xarxa abans d’abocar-la al mar.

Interferències entre canonades de gas i aigua

Al Poblenou es va viure una incidència greu. Els veïns del barri es van quedar sense calefacció ni aigua calenta per culpa d’una filtració d’aigua a les canonades del gas.

Per respondre a incidències d’aquest tipus, s’ha establert un protocol entre el servei de Protecció Civil de l’Ajuntament i les companyies de serveis. El procediment, que obliga representants de totes les companyies a reunir-se al lloc on s’ha produït una incidència fins que se’n determinen les responsabilitats, permet millorar la capacitat de resposta, el temps de restabliment del servei i la coordinació entre serveis per evitar possibles errors en cascada.

Manual d’explotació de túnels urbans

Hàbitat Urbà va fer una auditoria de l’estat dels túnels urbans que va servir per detectar-hi un punt feble: hi havia una multiplicitat de contractes amb les empreses que gestionen els seus diferents aspectes. Això feia preveure que, en cas d’accident o avaria, seria complicat atribuir responsabilitats i obtenir resposta i solucions immediates.

El pla de resiliència ha previst un canvi de model contractual per garantir un servei integral per al manteniment i l’operativa dels túnels, de manera que la gestió recaigui en una sola empresa i un sol comandament. Per garantir que el model funciona de manera correcta, s’ha preparat un esborrany de manual d’instrucció tècnica per al disseny i l’explotació de túnels que, entre d’altres elements, recull la normativa essencial en matèria de seguretat, actualment dispersa en diferents decrets i directives d’àmbit espanyol i europeu.

Integració de la informació funcional

El Departament de Resiliència de Barcelona, amb la col·laboració de l’Institut Municipal d’Informàtica, ha creat l’anomenada Situation Room, una plataforma de gestió de la informació, actualment en fase de desenvolupament i implementació, amb capacitat de processar i visualitzar diferents tipus de dades. De les dades creuades entre tots els serveis municipals, entre d’altres, en surt una cartografia disposada en moltes capes, que permet saber per on circulen canonades de gas i aigua i xarxes de llum i telefonia. Des del Centre de Control es treballa amb les companyies de serveis per millorar la comunicació dels avisos quan hi hagi una incidència. Individualment, s’estableix una casuística per determinar la gravetat de la incidència i un protocol per transmetre la informació pertinent.

Hàbitat Urbà preveu signar un acord amb totes les companyies de subministrament (amb algunes ja ho ha fet i d’altres estan en procés) que han adquirit el compromís de compartir una informació d’interès públic. Cada companyia té el seu protocol propi de comunicació amb Habitat Urbà on es fixen les condicions concretes per comunicar un error en el servei. Les companyies no només proporcionen mapes de les seves xarxes, també ofereixen informació de la infraestructura de la xarxa per facilitar la presa de decisions en cas que es produeixi, per exemple, un esvoranc en una vorera. Aquestes dades han de permetre quantificar el nombre d’usuaris afectats per una avaria i identificar perjudicis en equipaments sensibles (escoles o hospitals) i en la mobilitat a la via pública.

El web de la Situation Room barcelonina, plataforma de gestió de la informació dels sistemes urbans.

Redundància a les xarxes de subministrament

Canonada que connecta els sistemes d’aigües del Ter i el Llobregat a través de la serra de Colleserola, entre les estacions distribuïdores de la Trinitat (Barcelona) i la Fonsanta (Sant Joan Despí).

La redundància és un dels vectors de la resiliència. Una xarxa de subministrament en forma de malla és capaç de mantenir el servei gràcies a la redundància dels seus elements, tot i que en un punt es vegi afectada per un tall. En aquest sentit, s’han dut a terme projectes per garantir el subministrament d’aigua potable, com ara la interconnexió dels dipòsits de capçalera de les xarxes del Ter i del Llobregat o la planificació de les inversions i les actuacions en les diferents cotes de pressió per assegurar l’abastiment a tots els punts de la ciutat.

Un altre exemple de redundància en els serveis urbans és el protocol que s’ha establert per tal que, en cas d’avaria, la provisió de gas natural comprimit –el combustible que utilitza part de la flota d’autobusos i dels vehicles de recollida d’escombraries– es pugui compartir per les empreses corresponents.

Una xarxa de cooperació internacional

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Enguany Barcelona ha estat seleccionada per la Fundació Rockefeller, entre més de 330 candidatures, com una de les 35 noves ciutats que s’incorporen a la xarxa de ciutats resilients 100RC.

La pertinença de Barcelona a la xarxa 100RC (100 Resilients Cities), aprovada fa poc, permetrà a la ciutat accedir a eines, finançament, assistència tècnica i altres recursos per a la construcció de la resiliència urbana. La xarxa constitueix un grup internacional d’avantguarda que inclou ciutats com París, Londres, Singapur, Bangalore, Amman o Chicago, entre altres. Constituïda l’any 2013 per la Fundació Rockefeller, que n’aporta el finançament, 100RC és una organització sense ànim de lucre dedicada a ajudar ciutats d’arreu del món a desenvolupar la resiliència que els ha de permetre afrontar proactivament els grans reptes del segle.

Barcelona ja va ser reconeguda per ONU-Hàbitat l’any 2013, quan va ser escollida seu mundial del City Resilience Profiling Programme, en el qual participa activament amb altres ciutats seleccionades recentment d’arreu del món, com ara Balangoda (Sri Lanka), Beirut (Líban), Dagupan (Filipines), Dar es Salaam (Tanzània), Lokoja (Nigèria), Pertmore (Jamaica), Concepción / Talcahuano (Xile), Teheran (Iran) i Wellington (Nova Zelanda). Aquest programa de cooperació internacional s’ha marcat com a objectiu per al desembre del 2016 establir un marc d’anàlisi, provar-lo amb dades empíriques per calibrar la resiliència d’aquestes ciutats i implementar-hi eines de programari i d’interfície que permetin connectar totes les dades. L’objectiu final és definir una sèrie d’estàndards globals de resiliència i consensuar un marc normatiu nou que permeti monitorar els sistemes urbans a escala global.

“Barcelona té un concepte de resiliència molt transversal, ja que no es limita a serveis d’infraestructura, sinó que integra també els serveis socials i sanitaris. Davant d’una emergència, cal integrar tots els actors que hi estan relacionats. És una aproximació holística. I aquesta és la novetat del model de Barcelona”, explica Maíta Fernández, coordinadora del programa d’ONU-Hàbitat. “Si hi ha un accident amb morts, els serveis socials atenen els familiars, en fan un seguiment i els deriven als serveis corresponents. El mateix es fa amb gent que ha patit un incendi al seu domicili i s’ha quedat sense casa”, apunta.

El fre amb què es troben els tècnics de resiliència és que les inversions que demanen sovint són difícils de justificar. Com es poden destinar uns diners a protegir la ciutat d’un mal que encara no li ha sobrevingut? “El polític sempre tindrà altres prioritats abans que destinar un pressupost a fer front a impactes hipotètics. Amb tot, programes com el d’ONU-Hàbitat han de servir per mesurar uns estàndards que permetin fer front a les amenaces del futur, des de les derivades del canvi climàtic fins a ciberatacs de pirates o el terrorisme fonamentalista”, explica Fernández.

Pensament global, fabricació local

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Cada vegada més persones viuen a les ciutats i estan més connectades, però només les societats productives podran decidir el seu futur. A Barcelona s’ha engegat un pla per posar la tecnologia a l’abast de tothom i permetre a la comunitat treballar conjuntament.

© Pere Virgili
Neil A. Gershenfeld, professor de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i director del Center for Bits and Atoms.

Neil A. Gershenfeld és professor de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i director del Center for Bits and Atoms (CBA) del mateix institut, un laboratori associat al MIT Media Lab. Els seus treballs de recerca se centren principalment en estudis interdisciplinaris relacionats amb la física i la informàtica, en camps com la computació quàntica, la nanotecnologia i la fabricació personal. Gershenfeld és un dels defensors més destacats d’aquesta noció de fabricació personal i ha estat font d’inspiració per a molts científics i enginyers implicats en fab labs (laboratoris de fabricació a petita escala) d’arreu del món.

Pel que fa a Vicente Guallart, és l’arquitecte en cap de l’Ajuntament barceloní i i fundador de la xarxa local de fab labs, a més d’autor de La ciudad autosuficiente (RBA, 2012), un assaig molt aclaridor sobre el futur de les urbs que ressenyem a la secció de llibres d’aquest mateix número de la revista.

Hem tingut ocasió d’entrevistar Guallart i Gershenfeld durant la desena Conferència Internacional de Fab Labs i el Fab Festival, celebrats recentment a Barcelona.

Sr. Gershenfeld, vostè afirma que la revolució digital encara no ha arribat al món físic. Actualment s’està passant de programar bits a programar àtoms. Hem aconseguit la primera etapa de la revolució digital, però encara hem de passar a un altre nivell. En quin punt som ara?

Neil A. Gershenfeld: Hi ha una analogia històrica molt precisa que ens mostra on som en aquests moments. L’evolució dels ordinadors va començar amb els grans ordinadors centralitzats; en una segona etapa es van desenvolupar els miniordinadors; després va arribar el hobby computer i, finalment, l’ordinador personal. Aquesta és la història de la comunicació digital i de la informàtica. Ara estem repro-duint els passos d’aquesta història en l’àmbit de la fabricació. En una etapa inicial hauríem tingut les grans màquines i les fàbriques, i ara seríem en l’era equivalent a la del miniordinador. Els fab labs funcionen com els miniordinadors; i justament va ser en el moment històric dels miniordinadors quan es va inventar internet.

Actualment els fab labs ja treballen amb màquines que fabriquen màquines, és a dir, són fab labs que fabriquen fab labs –cosa que correspondria a l’etapa dels hobby computers. La recerca que nosaltres estem duent a terme desembocarà en el fabricant personal, però això, una màquina que pugui fabricar qualsevol cosa, encara està en fase d’experimentació. No obstant això, la història ens ensenya que no va caldre esperar vint anys des de la invenció del PC per començar a utilitzar internet. Per tant, la revolució ja la tenim aquí. Encara ens queden molts anys de treballar sobre aquesta tecnologia, però la revolució ja ha arribat.

Sr. Guallart, en el seu assaig La ciudad autosuficiente fa una afirmació que sorprèn: “Internet ha canviat les nostres vides, però no les nostres ciutats.” Com canviarà la revolució digital la manera com vivim ara?

Vicente Guallart: L’arquitectura de les ciutats és l’últim que canvia quan una societat experimenta una transformació com la que estem vivint ara. Generalment, construïm la nostra idea de la societat basant-nos en les tecnologies de què disposem en un moment i un lloc determinats. Al segle xxi estem tots connectats globalment i, gràcies a internet, tenim accés a tota mena d’informació generada en qualsevol indret del món, cosa que ens permetrà de fabricar els nostres propis productes de manera autosuficient. Encara no hem arribat a aquest punt, i només serem capaços de produir a escala local si estem connectats a escala global. En aquests moments tenim la sensació que es perfila un gran canvi en l’horitzó, però encara no s’ha materialitzat. Veiem que vivim de manera diferent i que fem un ús innovador de la tecnologia, però la manera com les ciutats conceben la idea de les fabricacions i la manera de produir els aliments i de reciclar els materials apunten cap a un canvi més gran; per tant, estem esperant que arribin les tecnologies que transformin les nostres ciutats. De moment ja podem veure que la manera com ens desenvolupem i produïm energia canviarà en un futur pròxim.

N.G.: Actualment les nostres ciutats importen béns i produeixen escombraries que només podem reciclar en part. Continuem estant immersos en el model PITO (Product In, Trash Out: importem productes, traiem escombraries), però estem avançant cap a un nou model en què el flux d’informació serà la clau. El model DIDO (Data In, Data Out: entrada de dades, sortida de dades) permetrà que la informació flueixi perquè la producció pugui ser local. Si reduïm el flux de matèria, s’incrementarà el flux d’informació.

I com es produirà aquest canvi?

V.G.: En un futur pròxim, totes les cases i els negocis de la ciutat hauran d’estar connectats a internet. La ciutat del futur hauria de ser una metròpolis de barris, on tothom pogués anar caminant a la feina o tenir una fleca, una piscina o un fab lab a una distància que es pugui recórrer a peu. Barcelona està duent a terme un pla per disposar d’un fab lab en cada districte i crear d’aquesta manera una xarxa pública de fab labs per tal que la tecnologia estigui a l’abast de tothom.

S’ha dit que el primer fab lab del MIT va sorgir gairebé de manera accidental. Com va passar?

N.G.: La resposta és molt senzilla. Rebem una subvenció molt gran de la Fundació Nacional de Ciència; per justificar-la ens van demanar que els mostréssim l’impacte social de la recerca, i amb aquesta finalitat vam crear un laboratori, que no ha deixat de créixer al llarg dels últims deu anys. Barcelona ha estat un dels primers laboratoris d’aquest procés, i també un dels més importants, perquè la ciutat té una fantàstica història de disseny i un 50% de desocupació juvenil. Aquí coexisteixen una gran base de coneixements i una economia trencada, i el que està passant als fab labs de Barcelona i en aquesta trobada internacional és rellevant de debò, perquè de fet s’està creant una nova economia que desafia els supòsits fonamentals sobre el funcionament del sistema econòmic –aquí i arreu del món. Barcelona esdevé una autèntica ciutat líder en aquest fenomen: la fabricació digital porta a la fabricació personal, que, al seu torn, està donant lloc a una nova economia.

Vicente, com ha donat forma el MIT al fab lab de Barcelona? Quina mena d’inspiració ha representat?

N.G.: Bé, permeti’m que li corregeixi la pregunta. El vam començar al MIT, però el laboratori de Barcelona és més gran que el del MIT. La noció dels fab labs ha estat inventada pel món sencer. El MIT va ser una petita llavor en què encara participem, però el que passa en un fab lab és el resultat de la col·laboració d’una comunitat global.

V.G.: En el nostre cas, en Neil sempre ha dit que el MIT és un lloc segur per a persones estranyes. Nosaltres som algunes d’aquestes persones estranyes que es van posar a rumiar com inventar el futur. Tinc una certa experiència prèvia en producció digital, però ens vam adonar que si no érem capaços de treballar en col·laboració amb altres persones, no seríem mai capaços de produir res i ens limitaríem a ser consumidors. Vam crear un laboratori, i el Màster en Arquitectura Avançada va sorgir quan vam poder treballar amb en Neil per crear junts el projecte Media House. La idea d’un fab lab és que hi hagi una comunitat per compartir-hi idees i solucions a partir del mateix tipus de tecnologia, i des d’aquest punt de vista estem intentant aprendre tant com podem del MIT. Venim de la tradició cistercenca, que sorgeix a l’edat mitjana quan els monestirs es copiaven els uns als altres. Vam decidir copiar-nos a nosaltres mateixos en altres laboratoris, aquí a Barcelona i també a Lima o en Addis Abeba, i ens vam convertir en una mena de socis proactius de la Fab Academy per fer que la revolució sigui possible.

Fab labs a l’Àfrica. Una nena a la Ghana rural, la Valentina, de vuit anys, pot fabricar tota sola una cosa que normalment requereix diverses persones per muntar-la… Ara, tres estudiants del MIT estan ampliant la innovació d’una nena africana de vuit anys…

N.G.: El més important no són els estudiants del MIT, que al capdavall només deuen ser uns quants milers, mentre que al planeta hi ha milers de milions de persones. I la força dels fab labs és que es pot trobar exactament el mateix perfil de persona creativa i brillant tant en petites poblacions rurals africanes com més enllà del cercle àrtic. La indústria de l’educació avançada actual no integra tot el potencial d’intel·ligència del planeta. Per tant, no es tracta de canviar el MIT sinó d’ampliar-lo. Trobem persones aptes arreu del món, però no hi ha un lloc per a elles, i aquest és el buit que intenten cobrir els fab lab.

Aleshores, què poden fer els fab labs per la democràcia avui dia?

V.G.: Estem vivint una crisi global que afecta tant la nostra manera de treballar com la d’organitzar-nos. Avancem cap a un món en què la majoria de la gent viurà en ciutats i estarà cada vegada més connectada, però només els països i les ciutats productius seran capaços de decidir el seu futur. Per aquesta raó Barcelona ha decidit crear un pla similar al que es va desenvolupar fa cent anys amb les biblioteques, per establir un laboratori a cada districte de la mateixa manera que ja hi tenim biblioteques, escoles, centres de salut, etc.

No fa gaire vaig visitar la biblioteca pública de Boston i a l’entrada hi vaig veure el lema Free to all [Accessible per a tothom], que és una invitació a compartir el coneixement acadèmic que es fa a tots els ciutadans. Tradicionalment la tecnologia ha estat reclosa a les universitats, però vam decidir que calia posar-la a l’abast de tothom i per això hem creat una xarxa que permet a la comunitat treballar en equip, cosa que és fonamental per garantir al poble el dret de decidir el seu propi futur.

En aquests moments hi ha molta gent que demana una revolució; doncs bé, nosaltres ja l’estem fent donant als ciutadans el poder i les eines necessàries per connectar-se amb altres persones i compartir coneixements. També volem reforçar el paper de les ciutats, que sovint s’han col·lapsat –econòmicament i intel·lectualment– en enfrontar-se al seu futur. Després de la Segona Guerra Mundial l’economia va avançar gràcies a l’impuls de la democràcia, sobretot als Estats Units, i tots vam créixer junts. Però ara els diners procedeixen d’indrets no gaire democràtics, com la Xina, Rússia o l’Orient Mitjà. Cal que inventem altres maneres de gestionar l’economia per donar més poder a la democràcia i fer que el creixement econòmic hi vagi lligat.

Quins són actualment els principals obstacles que fan que les ciutats siguin reticents al canvi o contràries a l’aparició de noves formes d’organització urbana? Sembla que la lògica de les grans empreses és que les persones han nascut per consumir i no per crear tecnologia…

N. G.: No, aquest no és exactament el problema. Recordi que quan va aparèixer l’ordinador personal les principals empreses informàtiques van fracassar perquè van considerar-lo com una simple joguina i no es van sentir amenaçades. De la mateixa manera, els grans governs i els grans negocis no se senten amenaçats pels fab labs. El màxim desafiament per als fab labs no és la confrontació sinó l’organització, la construcció d’una capacitat organitzativa.

Això que Vicente i els seus col·legues han fet és important, perquè, bàsicament, han assumit la gestió de la ciutat per desenvolupar aquesta capacitat. No hi ha obstacles directes; el que és difícil és crear la capacitat organitzativa sobre la qual basar aquesta revolució. Vam crear la Fab Foundation i la Fab Academy per donar suport a aquesta xarxa en creixement, i projectes com el que en Vicente dirigeix a Barcelona estan construint la infraestructura cívica. És una autèntica invenció: ell idea maneres d’organitzar la ciutat al voltant d’una nova noció d’infraestructura. I aquesta és la limitació d’inventar una ciutat, perquè, si qualsevol pot fer qualsevol cosa, com es pot viure, treballar i jugar?

En un article publicat a Foreign Affairs el 2012, vostè afirmava que les expectatives generades per les impressores 3D són comparables amb l’interès pels microones els anys cinquanta, quan es creia que substituirien les cuines. Ara sabem que els microones ens han millorat la vida, però ens calen encara la resta d’estris per cuinar. Els fab labs serien la cuina, i els microones, només les impressores 3D…

N.G.: La recerca que fem al MIT consisteix a reunir totes les eines d’un fab lab i fusionar-les íntimament, estructurant les propietats dels materials. Ara mateix els mitjans de comunicació exageren una mica amb les impressores 3D, cosa bastant ximple, perquè els periodistes que escriuen aquests articles ni tan sols les utilitzen. La revolució que hi ha en marxa és la revolució de la fabricació digital, que implica convertir dades en coses i coses en dades, i la impressora 3D és només una petita part d’un gran procés.

A Barcelona hem celebrat el tricentenari del setge a la ciutat. És possible que hagi vist l’espectacle M.U.R.S. de la Fura dels Baus. La idea del setge és rellevant per al sorgiment dels fab labs, perquè l’objectiu és crear ciutats més autosuficients, com assenyala el títol de l’obra de Vicente Guallart. Si tornéssim a trobar-nos sota setge hauríem d’estar preparats per produir els nostres propis productes…

V.G.: El títol original del llibre era La ciudad autosuficiente conectada. La idea és evitar l’aïllament. La manera com ens connectem amb els altres és diferent de com ho fèiem en el passat. Si volem ser els líders del nostre futur hem d’impulsar la producció local, i això només ho podrem aconseguir si estem connectats amb el món.

N.G.: Barcelona ja pateix un estat de setge. L’economia està feta miques, i els vostres diners i els vostres llocs de treball se’ls queden persones que viuen molt lluny d’aquí. I és ara mateix quan passa tot això.

Com s’imaginen la ciutat del futur?

N.G.: Pensament global, fabricació local.

V.G.: La ciutat del futur serà multiescalar perquè serà una xarxa de ciutats. Tots estarem connectats i això implica que, d’alguna manera, viurem en diferents llocs alhora. La ciutat del futur serà una metròpolis de barris; en comptes d’estar formada per un centre ric i una perifèria pobra disposarà de molts barris amb la capacitat i les instal·lacions adequades per produir-lo gairebé tot.

Què ha produït vostè mateix, de tot el que porta a sobre?

N.G.: Quan vostè ha arribat jo treballava en el programari per controlar les màquines que fabriquen màquines, és a dir, els processos d’enginyeria. Duc posat aquest portàtil, que conté un programari que és la meva feina d’ara. Estic més interessat en els fluxos de treball del laboratori que en els productes del laboratori: això és el que porto al damunt.

I vostè, Vicente?

V.G.: Em duc posat a mi mateix…

N.G. (interromp): No, no. Deixa’m respondre per tu. El que portes al damunt és la ciutat. Contempleu aquest vestíbul, contempleu els fab labs que omplen Barcelona. Crec que la resposta adequada és que Vicente du posada Barcelona.

El risc que els humans ens tornem robots

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Carme Torras és professora d’investigació del CSIC a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), on lidera una línia de recerca en l’àmbit de la percepció i la manipulació. A banda de la seva carrera científica, Torras ha desenvolupat una obra literària singular. És autora de La mutació sentimental, una novel·la que aborda el món de la robòtica i que va obtenir el Premi de Narrativa de Ciència-Ficció Manuel de Pedrolo 2007.

Vostè és una de les investigadores més reconegudes d’Europa en el camp de la robòtica, un àmbit de recerca relativament recent. Com es va iniciar en aquesta disciplina?

Un cop acabada la carrera vaig començar a treballar en una empresa multinacional, però a mi em motivava més la recerca i continuar aprenent. Gràcies a una beca Fulbright vaig poder estudiar a la Universitat de Massachusetts Amherst. En aquell moment m’interessava sobretot el cervell, la intel·ligència artificial. A Amherst em vaig centrar en temes de brain modeling, i va ser quan vaig tenir el professor Michael Arbib com a director de tesi de màster.

I quin era el focus d’aquesta tesi?

Investigava la modelització neuronal. Treballàvem amb neuròlegs de l’hospital Ramón y Cajal de Madrid. En concret, jo modelava el sistema nerviós d’un cranc de riu. Amb ben poques neurones pots modelitzar l’aprenentatge, tant a escala física com química. L’objectiu de la meva recerca aleshores era saber com aprenem, com adquireix coneixement el cervell.

No devia ser fàcil continuar en aquesta línia de recerca.

Era difícil, perquè necessitava un laboratori que no teníem. Vaig passar a estudiar intel·ligència artificial i robòtica. Aleshores l’Institut de Robòtica –que havia fundat Gabriel Ferraté– es deia Institut de Cibernètica, i ja era un centre compartit entre el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), les dues institucions per a les quals treballo.

Actualment l’institut té quatre línies d’investigació. En primer lloc, hi ha la de cinemàtica i disseny de robots, la més propera a la mecànica. En segon lloc, la de robots mòbils, centrada en robots urbans exteriors. Després hi ha la de control de processos, que tracta de la distribució d’aigua, les xarxes elèctriques, les piles de combustible, etcètera. I, finalment, la recerca en percepció i manipulació, que és la línia que dirigeixo. Inicialment vaig treballar en cinemàtica i programació de robots industrials. Ara, en canvi, em dedico a la robòtica cognitiva amb aplicacions socials.

En què consisteix exactament la robòtica cognitiva?

En l’aplicació de tècniques de la intel·ligència artificial a la robòtica. I es proposa mecanitzar en un robot les accions que els humans fem naturalment, com ara la planificació de tasques o la percepció i manipulació d’objectes.

Què enteneu per percepció i manipulació?

Volem dir que el robot s’ha de poder fer una bona representació de l’entorn i de l’usuari. Treballem en un àmbit domèstic, en la robòtica assistencial i de serveis. Això té uns condicionants molt diferents dels de la robòtica industrial. En primer lloc, els robots que es mouen en àmbits humans han de ser molt més segurs, mai no poden fer moviments bruscos que suposin un perill per a l’usuari. En segon lloc, una persona no experta els ha de poder programar. Per exemple, la persona pot ensenyar al robot a batre un ou amb una simple demostració, i el robot ha de ser capaç, gràcies a unes càmeres de profunditat, d’adquirir aquesta informació i aprendre les destreses bàsiques que se li demanen.

Heu creat ja un robot que ens pugui fer el dinar?

El robot que cuina es troba encara en fase d’investigació. No fa gaire vam portar a terme un projecte europeu, anomenat Paco-Plus, amb el qual vam aconseguir que un robot desparés taula i posés els plats al rentavaixella. No era pensat per fer transferència a l’empresa privada, però s’hi van implicar fins a nou centres de recerca.

Era un projecte internacional?

Sí, estem ben integrats en la comunitat robòtica internacional. Darrerament hem participat en tres projectes europeus dins l’àmbit dels sistemes cognitius. En el projecte Paco-Plus, liderat per la Universitat de Karlsruhe, hi participaven grups de Dinamarca, Suècia, Holanda, Bèlgica, Anglaterra i Eslovènia. El projecte GARNICS, liderat també per un grup alemany, tenia com a objectiu fer un robot jardiner capaç de prendre mostres en grans plantacions per tal d’optimitzar-ne el rendiment. I el projecte vigent IntellAct, acrònim d’Intelligent Action, té per objectiu ensenyar als robots a fer tasques de manipulació simplement fent-les davant seu i corregint-los quan les reprodueixen per imitació i no ho fan del tot bé, igual que faríem amb un aprenent.

Els robots domèstics poden arribar a tenir sentiments?

Hi ha qui treballa per dotar d’emocions aquests robots cognitius, per fer-los més sociables i amigables. Per exemple, al Japó ja es treballa molt a formar robots cuidadors per atendre la gent gran o els nens, fet que jo qüestiono. És bo que els robots ampliïn les nostres capacitats, però no m’agrada que s’utilitzin com a cangurs dels nens. A la llarga podria ser perjudicial si els nens disposen dels robots com a esclaus, i no es veuen en l’obligació de negociar com farien jugant amb altres nens. Com aprendran l’empatia si no tenen algú al davant que respongui d’una manera emocional?

Quina mena de robots haurien de tenir els nens, doncs?

Un robot, poc o molt, pot afectar el desenvolupament de les relacions interpersonals del nen. Un noi que només jugui amb un robot no tindrà la retroalimentació emocional necessària que genera l’empatia. Aprenem les emocions veient-les en els altres. Al capdavall, com diu Robert C. Solomon, són les relacions que anem construint les que al seu torn ens modelen.

Ara bé, també és cert que els robots o els jocs poden estimular el multitasking [capacitat d’executar diferents tasques simultàniament], una capacitat que les generacions joves tenen molt desenvolupada, però que va en detriment de la capacitat de concentració, perquè estan pendents de mil estímuls alhora. És una actitud vital que els entrena les capacitats sensoriomotores, els reflexos en la conducció, l’estímul-resposta, però en canvi els disminueix la capacitat d’entrar a fons en un problema. Això ho veus també en les noves generacions d’investigadors: les màquines els generen unes gràfiques tan precises i els algoritmes els donen una resposta tan automàtica que sovint perden el sentit físic del que estan fent.

Encara avui són més perilloses les persones que els robots.

El perill no és que els robots es tornin molt humans i ens ataquin, sinó que els humans es robotitzin, que limitin les seves accions al món simulat en què viuen els robots. Els robots han d’ampliar les capacitats de les persones i donar-nos més autonomia, en lloc de disminuir-nos-la.

A la seva novel·la, La mutació sentimental, ambientada al principi del segle xxii, hi surt un robot que té una pròtesi de creativitat, pensada per qüestionar l’usuari i estimular-ne l’enginy.

El que ens hem de preguntar és si volem robots que ens facin les feines i que deixin els humans arraconats o, per contra, volem robots que ens estimulin i ens facin créixer com a persones. “Els robots malcriadors fan persones malcriades, els robots esclaus fan dèspotes i els robots entretenidors lleven el cervell als seus propietaris”, diu un personatge de la novel·la. Hauríem de tenir una opinió sobre quina mena de robots volem, en cas contrari no tindrem cap control sobre què ens vendran. Hem de començar a pensar diferent sobre l’ús i el sentit dels robots.

Les màquines ens van canviant les capacitats cognitives i és important ser-ne conscients per decidir quines capacitats volem tenir. No podem controlar fàcilment la nostra reacció als estímuls, però sí seleccionar i triar quins estímuls volem rebre i per quins robots volem ser modelats. I aquí la societat hi té molt a dir… perquè les empreses aniran a vendre el que els convingui i els usuaris han de saber discernir què els convé de veritat, tant si parlem d’una nina com d’un majordom.

Caldrà molta pedagogia per despertar aquesta consciència.

Bé, jo vaig començar a escriure La mutació sentimental justament per aquest motiu. Hi ha científics que encara aspiren a crear el robot perfectament autònom, que no depengui dels humans i que sigui capaç de crear la seva pròpia organització i fixar els seus objectius; fins i tot es fabriquen robots amb cossos programats perquè vagin creixent. Jo no veig gaire sentit a fomentar aquest tipus d’experiments sense plantejar-nos què passarà després. Dit d’una altra manera, hi ha qui creu que no tindrem una intel·ligència artificial plenament desenvolupada fins que no creem sistemes completament autònoms. Jo, en canvi, crec que els robots han d’estar al servei de les persones. Per mi té molt més sentit, per exemple, dissenyar robots mèdics capaços d’executar una operació de cirurgia amb més precisió que nosaltres, que no pas inventar-nos un robot dotat de les seves pròpies metes.

Tot això planteja qüestions ètiques fascinants. Així com la superació dels límits de la biologia ha donat lloc a la bioètica, en el vostre camp emergeix la roboètica…

Sí, cada vegada hi ha més investigadors interessats en el tema, i els usuaris potencials també hi van parant més atenció. En el darrer congrés mundial de robòtica hi va haver una sessió oberta al públic general dedicada a la confluència amb les humanitats. Va ser una experiència molt enriquidora contrastar punts de vista tan diversos.

Quins límits podem imposar a la indústria de l’entreteniment en el desenvolupament de robots i humanoides?

Sovint poso com a exemple els tamagotxis, uns aparells que durant una època van fer furor entre els nens. Eren com éssers vius, que calia alimentar cada dia perquè no es morissin. Els tamagotxis van ser un èxit i es van vendre molt, però per mi són un exemple claríssim d’artefacte que no aporta res i crea una dependència inútil. En canvi, ara hi ha robots educatius que moltes escoles han integrat al currículum. Actualment se celebra la First Lego League, per exemple, una competició mundial per a nens d’entre sis i nou anys i nois de deu a setze. S’hi competeix en equip. Uns fan el disseny, altres programen i altres s’encarreguen de la part sensorial. Amb aquests robots es poden posar exemples per explicar física o matemàtiques. L’any passat tres noies catalanes formades als nostres tallers van guanyar un premi internacional.

Qui formula els discursos que alimenten la roboètica? És un debat obert o està restringit als enginyers?

Al contrari, ara és més necessari que mai obrir aquest debat a altres disciplines. Com deia abans, a l’últim congrés mundial de robòtica, a Karlsruhe, es va celebrar un fòrum titulat “Robotics Meets the Humanities”. A la taula hi havia dos professors de robòtica, dos d’humanitats, un filòsof, un cineasta de ciència-ficció, hi havia també en Marcel·lí Antúnez com a artista escènic que utilitza tecnologia robòtica, i jo mateixa, que moderava la taula. Dins la comunitat de robòtica ja s’entreveu la necessitat de dibuixar possibles escenaris futurs, que ens donin idees per investigar i permetin valorar si són factibles i cap a on ens portaran humanament.

Creu que els sistemes autònoms haurien de tenir drets…?

No té gaire sentit concedir-los drets si han d’estar al servei de les persones. Més aviat han de tenir deures. El que sí que cal legislar és, si un robot fa mal a algú, de qui és la responsabilitat? De l’enginyer que l’ha dissenyat? De l’empresa que el ven? De l’usuari que el fa servir? Posem el cas dels drones, els robots militars.

Es pot parlar de roboètica militar?

Un amic de la NASA m’explicava que ja tenen veterans de la guerra de l’Afganistan o de l’Iraq que van intervenir en combats dirigint drones de manera remota. En combat no s’implicaven emocionalment amb la mateixa intensitat que si haguessin estat al camp de batalla, però ara pateixen crisis d’ansietat i arriben a tenir seqüeles psicològiques tan greus com els veterans del Vietnam. Si es confiés una ofensiva militar als robots, sabent que se’ls podria imposar línies vermelles, probablement es limitaria molt l’abast de la destrucció, sempre que els dos bàndols confiessin en els robots i que aquests s’ataquessin entre ells, és clar. Hi ha molt a discutir aquí…

Quin paper tindrà la robòtica en la ciutat intel·ligent del futur?

Els robots seran útils per cobrir un munt de tasques. Tenim sensors en contenidors de residus que ens avisen quan estan plens, per exemple. La recollida d’escombraries es robotitzarà. A efectes pràctics, el contenidor serà un electrodomèstic urbà. Moltes altres infraestructures també funcionaran autònomament. Hi ha un projecte anomenat Roboearth, que consisteix a construir una internet per als robots, de manera que cadascun d’ells pugui abocar la seva expertesa i els seus coneixements en un sistema central, en un núvol de dades. Llavors qualsevol robot podrà entrar en un lloc i saber on són tots els aparells que ha de fer servir encara que sigui la primera vegada que hi posa els peus, perquè tindrà accés a tota la informació que s’ha modelitzat. En l’àmbit acadèmic hi ha molts intents de fer possible aquesta estandardització, que permetrà intercanviar mòduls molt lliurement. A les empreses, en canvi, els costa més, però n’hi ha que ja treballen amb programari lliure.

D’altra banda, estem en contacte amb el Barcelona City Lab. Aquí tenim The Humanoid Lab, un taller de robots humanoides petits, per iniciar estudiants universitaris en la programació de robots.

Com veu Barcelona en l’àmbit de les smart cities? Creu que està ben situada?

Sí, molt. El nostre institut va participar en el projecte URUS, que va ser pioner en el desenvolupament de robots que guiïn l’usuari en entorns urbans. Es va dur a terme en paral·lel amb un altre de similar a la Universitat d’Osaka, i totes dues ciutats es van agermanar com a impulsores dels robots urbans. Se’n va fer una demostració al passeig de Sant Joan: dos robots mòbils i un cotxe automàtic. Gent anònima del carrer s’hi acostava i feia preguntes. Tant podies demanar als robots on era l’hospital com que t’acompanyessin fins al cotxe automàtic, que després et conduiria fins al destí sol·licitat. La informació es donava oralment i per escrit, mitjançant una pantalla incrustada al tors del robot.

Barcelona ha signat l’Smart City Protocol i l’Ajuntament treballa per consolidar bones pràctiques per fer de Barcelona una ciutat intel·ligent. Des de l’Institut de Robòtica com es veu tot això, i de quina manera hi participeu?

Bé, justament l’URUS s’ha fet amb un protocol previ per definir tot allò que calia estandarditzar a l’hora de definir accions i processos en llocs diferents. Si s’hagués d’evacuar gent enmig d’un incendi, per exemple, i disposéssim d’uns robots que assistissin els humans en aquesta emergència, seria bo que tinguessin un comportament homologable a tot arreu, tant per raons d’eficiència com perquè la seva actuació fos comprensible per tots els usuaris. Si homologuem els protocols, també podrem fer més universals aquests robots, i per tant fer més rendible la inversió que demana fabricar-los.

De la crisi a la revolució

Per Bernat Puigtobella.

Respon

El núvol no és un simple repositori virtual d’informació que ens permet escalar costos o estalviar espai al disc dur, sinó que té un potencial emancipador per al mestre i per a l’alumne perquè estructura la realitat i, de retruc, transforma la manera com ens relacionem i ens comuniquem.

Els futuròlegs diuen que la meitat d’oficis que exerciran els nostres néts d’aquí a cinquanta anys encara no existeixen. No ens trobem davant d’una època de canvi, sinó que ens enfrontem a un veritable canvi d’època. El nostre món tal com l’hem conegut fins ara s’enfonsa abans que en pugui néixer un altre de nou per apuntalar-lo. Ignorem com serà el món d’aquí a vint anys i, paradoxalment, hem de formar de la millor manera les persones que ens hi conduiran. Anem a les palpentes, però és ben segur, com diu Gregorio Luri, que “un dels millors indicadors per mesurar la riquesa d’un país serà la inversió i la qualitat del seu sistema educatiu”.

Vivim en plena modernitat líquida, diuen. Però també és cert que ens trobem aturats a la resclosa, just en aquell punt en què ja es tanquen rere nostre les comportes d’un passat caduc i encara no s’han obert les que tenim al davant. Mentre esperem que s’anivellin les aigües del món que deixem enrere amb les del nou canal per on haurem de navegar, vivim en el desconcert i la paràlisi. La Resclosa vindria a ser un dels paradigmes del nostre temps.

En el camp de l’educació vivim en un doble desconcert, que ens estira en direccions oposades. En primer lloc, hi ha la crisi de la figura del docent, tant si és mestre com professora, desprestigiat i completament desposseït d’autoritat en un sistema escolar que ha convertit l’alumne en el centre de tot. En segon lloc, hi ha el desconcert originat pel nou camp d’oportunitats obert per la revolució digital, que proporciona noves eines i grans facilitats de connexió, però posa també en perill la relació cara a cara entre el mestre i l’alumne. En plena era d’internet, el mestre ja no es pot limitar a impartir, i encara menys imposar, el coneixement. L’ha de fer accessible, compartible; l’ha de recrear amb els alumnes, que en aquest moment de resclosa generacional són sovint més digitals que els mateixos mestres.

A L’escola contra el món Gregorio Luri lamenta la deriva del sistema educatiu. La beateria pedagògica imperant ha menystingut el rigor, l’esforç i l’educació del caràcter en favor de l’autonomia, l’opinió i l’espontaneïtat de l’alumne. En aquest model, “el mestre esdevé bàsicament un dinamitzador de l’interès de l’alumne, mentre que les matèries tradicionals es transformen en mers instruments del desenvolupament personal”, diu Luri, que considera que s’ha perdut la confiança en el sistema educatiu i en l’autoritat del mestre.

Fent revisió dels últims quaranta anys d’escola activa, Luri qüestiona els principis pedagògics de Rosa Sensat i lamenta que durant anys es confongués l’activisme pedagògic amb l’antifranquisme: “Tot el que no fos fomentar l’autonomia de l’alumne es menystenia com si fos un adoctrinament en la submissió.” Gregorio Luri també lamenta que l’escola hagi associat valors com l’excel·lència al classisme o la segregació i hagi propugnat una equitat mal entesa que acaba anivellant els alumnes per baix. Abans el mestre solia distingir entre la capacitat i la voluntat de l’alumne per poder calibrar si el fracàs era degut a la manca de capacitat o a la falta d’esforç. Luri lamenta que l’escola s’hagi convertit en “una institució terapèutica” en què es dóna per descomptat que el dèficit d’atenció de l’alumne és involuntari i el seu fracàs escolar atribuïble a algun tipus de trastorn que cal diagnosticar. Luri denuncia, així, el domini de la psicologia sobre la pedagogia: “L’escola no pot confondre la psicologia de l’aprenentatge amb la pedagogia. La primera ens diu de quina manera fem nostre un determinat coneixement, però no per què aquest coneixement és valuós.”

Per què cal potenciar unes aptituds determinades, per què convé ensenyar uns continguts i no uns altres? Quines competències ha de desenvolupar l’alumne? Com apunta Albert Aixalà a l’article que recollim en aquest monogràfic, si definim els objectius a assolir únicament en termes de competències, correm el risc que es converteixin en competències merament tecnològiques. “Molts alumnes fan l’ingrés al batxillerat vigent sense haver assolit tan sols els rudiments més elementals de lectoescriptura”, es lamenta Aixalà. En aquestes condicions es fa impossible fomentar “en els nostres alumnes l’esperit crític, dissentiu i dialògic”. El professor, segons Aixalà, més aviat s’estimaria més renunciar a les seves pròpies competències educatives per delegar la seva feina a un holograma de Carles Puyol o de Gerard Piqué, que segurament farien la matèria molt més emocionant.

Ara més que mai, en un moment en què el fracàs escolar s’atribueix a patologies i trastorns, el que està en joc és la relació entre el mestre i l’alumne. Però es tracta d’una partida que no es pot jugar si no hi ha un mínim d’atenció. L’atenció és l’únic factor que ara mateix fa possible mantenir viva la relació entre el mestre i l’estudiant. És per això que massa sovint es delega en psicòlegs i en drogues la solució d’un problema que hem preferit medicalitzar per no haver de qüestionar o reavaluar les competències educatives.

Però no aconseguirem centrar novament aquesta atenció a còpia de remuntar-nos al model d’escola tradicional, en què el mestre impartia coneixements de forma unidireccional des de l’autoritat que li conferia el seu magisteri. Tal com subratlla Xavier Laudo, professor de pedagogia de la UB, en el seu article “Internet, pedagogia líquida i emancipació”, “les defenses aferrissades d’una escola transmissora de certeses que ens ha de protegir del dubte permanent, tal com han fet alguns pedagogs contra el món, resulten massa anacròniques. Altrament, és un reduccionisme pedagògic atribuir els problemes que la societat i l’escola tenen avui als principis de l’escola activa”.

Atenció i connectivitat

En l’escola del futur, el professor ha de poder tornar a centrar l’atenció, delimitant i prioritzant continguts, posant el coneixement per damunt de la informació i l’esforç per damunt de l’entreteniment, però ho haurà de fer en el context digital i amb unes eines i uns materials que probablement no dependran únicament d’ell. En aquest pas de l’escola analògica a l’escola digital es corre el perill que l’atenció de l’alumne sigui simplement substituïda per la connexió. Però la connexió –o la connectivitat– per si mateixa no garanteix aquesta atenció indispensable perquè hi hagi transmissió de coneixement. Si l’únic que canalitza l’atenció és la connexió, aleshores la transmissió està condemnada a ser superficial i efímera.

L’aportació de Catherine L’Ecuyer en aquest monogràfic ens alerta de l’abús de la pantalla a l’escola. L’Ecuyer apunta una dada que és alhora sorprenent i reveladora: el col·legi Waldorf americà de Califòrnia, on van a escola els fills dels grans executius i emprenedors de Silicon Valley, s’ha desmarcat de l’ús de pantalles a les aules. En un exercici d’imaginació futurista que alguns veuran com a reaccionari, L’Ecuyer sosté que cal preservar la capacitat dels nens de sorprendre’s, en lloc de saturar la seva receptivitat i el do per meravellar-se amb una sobreestimulació visual.

Teresa Fèrriz, professora de la UOC, reconeix que “la connectivitat permanent no és un valor per se, però sí les oportunitats de comunicar-nos i cooperar, que augmenten exponencialment, i, sobretot, la implicació activa de l’estudiant en el seu propi aprenentatge que, amb les metodologies i eines tecnològiques adequades, adopten els nois i noies quan comencen a treballar col·laborativament”.

Sigui com sigui, és inevitable, per tant, que la connexió en núvol formi part de l’escola d’avui i del futur. “L’escola del futur serà digital o no serà”, titula Ramon Barlam l’article que ha escrit per a aquest monogràfic: “Haurem deixat de parlar de ‘noves’ tecnologies, les quals estaran tan integrades en el nostre dia a dia que, de fet, seran invisibles.” Ara encara som a les beceroles, d’acord: tenim pissarres digitals, aules TIC, però falla el Wi-Fi o no tenim fibra òptica a les escoles. Tampoc no han arribat llibres de text multimèdia que vagin més enllà del PDF enriquit. Volem integrar les TIC, però ho fem encara amb tics analògics.

© Eva Guillamet
La incorporació de les TIC a les aules ha de respondre a uns objectius molt clars i a un estudi previ de les necessitats dels estudiants. A la imatge, treballant amb els ordinadors en una aula de l’Escola Carlit, al carrer de Roger de Flor de Barcelona.

Internet, eina de consulta i font de dispersió

En l’escola tradicional, l’instrument principal de què disposava el mestre per centrar l’atenció a l’aula era el llibre de text, que delimitava el marc de coneixements i competències que havia d’adquirir l’alumne. Per a molts estudiants, més enllà dels confins del manual escolar no existia res. Avui el concepte de llibre de text com a guia única i universal ha entrat en crisi, sobretot des que internet s’ha convertit en la primera eina de consulta i recerca dels estudiants, però també en una font d’interferències i dispersió.

El mestre ja no està sol davant del llibre de text, però als ulls de l’alumne ja no és tampoc l’únic custodi del coneixement, atès que avui qualsevol estudiant té potencialment un accés a la mateixa quantitat vertiginosa de recursos i informació.

“Tot i aquests canvis, el professorat és qui segueix definint les regles del joc: la incorporació de les TIC a les aules ha de respondre a uns objectius molt clars i a un estudi previ de les necessitats dels estudiants per tal de trobar l’equilibri necessari entre els elements pedagògics, tecnològics, organitzatius i contextuals”, alerta Teresa Fèrriz, que ha impulsat projectes com LletrA o Mestresclass, encaminats a portar l’ensenyament al núvol.

El núvol no és un simple repositori d’informació emmagatzemada virtualment a la xarxa que ens permet escalar costos o estalviar espai al nostre disc dur, sinó que té un potencial emancipador per al mestre i per a l’alumne. I si el núvol és potencialment revolucionari és perquè estructura la realitat i, de retruc, transforma la manera que tenim de relacionar-nos i de comunicar-nos.

Barcelona ja ha estat el bressol de bones pràctiques en aquest camp. Una, en l’àmbit públic, seria el projecte Àgora, emmarcat dins la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC), que posa al servei d’alumnes i professors una aula virtual. El projecte Àgora ha estès entre centres docents i professorat un gran interès en l’ús de plataformes virtuals d’ensenyament-aprenentatge i de portals dinàmics de centre. Actualment Àgora dóna servei a uns 1.700 centres i/o entitats relacionades amb el món de la docència que disposen del seu propi núvol.

En l’àmbit privat, Barcelona ha estat el bressol de Tiching, una plataforma educativa internacional que integra pares, alumnes, mestres i escoles en una comunitat oberta que comparteix al núvol un gran banc de jocs i recursos pedagògics gratuïts. Els seus fundadors, Tomás Casals i Nam Nguyen, expliquen a Barcelona Metròpolis com Tiching es postula com la gran xarxa social de l’educació.

La revolució tot just ha començat.

Xavier Verdaguer: “Barcelona és com una ‘start-up’”

Per Bernat Puigtobella.

És un dels emprenedors més creatius i internacionals sorgits de Barcelona. Enginyer informàtic i arquitecte tècnic per la UPF i amb estudis d’alta direcció a la Stanford University, Verdaguer s’autodefineix com un emprenedor en sèrie. Ha creat diverses empreses al llarg de la seva carrera i ara impulsa des de Silicon Valley tres projectes: Innovalley, dedicada al disseny de peces de vestir intel·ligents; Seven4Seven, d’aplicacions mòbils, i Imagine, un programa de creativitat per a joves emprenedors. Verdaguer insta les universitats i les escoles de negocis a formar els seus alumnes en habilitats emprenedores per pal·liar els dèficits del país en aquest terreny.

De ben jovenet vostè ja era inventor. Hi ha enregistrat un capítol del programa Joc de ciència en què, als dotze anys, ja recollia un premi per la creació d’una màquina…

Sí, un pluviògraf, un aparell per mesurar la intensitat de la pluja. Encara deu ser al col·legi de Sant Miquel dels Sants, on aleshores jo feia sisè o setè de bàsica. Es va convocar un concurs d’invents a TV3 destinat, teòricament, a nens més grans. Un company i jo hi vam participar –mentint sobre la nostra edat– amb un artefacte construït amb elements que havia robat a la meva àvia, com ara un despertador o un pot de neules. L’aparell, però, desplegava una gràfica de la intensitat de la pluja i funcionava. El premi era un Commodore 64: va ser el meu primer ordinador, que em va decantar cap a la informàtica. Ser emprenedor és això, tenir un somni i lluitar per fer-lo realitat, no anar al notari i firmar les escriptures d’una societat…

Déu n’hi do les empreses que ha muntat al llarg de la seva vida! Va començar amb TMTFactory.

Sí, és la que ha fet tot el recorregut des que vaig començar sol fins ara, passant per moments durs, com quan em vaig arruïnar l’any 2001 amb la bombolla de les empreses puntcom. El primer encàrrec va ser un projecte per al Museu Marítim de Barcelona. Aleshores era informàtic en una consultoria d’enginyeria civil i començava a fer coses pel meu compte en 3D i producció multimèdia. L’any 1997 em vaig presentar a un concurs del museu amb un projecte per explicar la història del port de manera interactiva, fent una mica de trampa perquè no tenia cap empresa constituïda. La proposta consistia a explicar amb pantalles tàctils com havia evolucionat el port en diferents èpoques. Em van donar tres mesos per fer una exposició. Vaig haver de crear un equip i em vaig tancar al meu pis de Gràcia fins que ho vam tenir enllestit. L’exposició va rebre el premi a la millor producció multimèdia d’Espanya i Portugal. Després d’això vam continuar treballant en projectes multimèdia fins que internet va anar arraconant els CD i ens vam posar a fer webs. Fins que l’any 2001…

Ha dit que es va arruïnar…

Treballava per a un únic client, i quan va esclatar la bombolla el client va desaparèixer de la nit al dia i ens va deixar a deure molts diners. Vinc d’una família molt humil i no he tingut mai un coixí financer, de manera que la crisi ens va arrossegar a tots. Vaig haver d’acomiadar la vintena de treballadors que tenia i recomençar des de zero. El fracàs va ser molt dur, perquè la gent et posa a la llista negra.

Aquí el fracàs està mal vist i tenim un dèficit emprenedor. Quines qualitats ens fan falta per ser realment emprenedors? Quines aptituds caldria treballar a les escoles?

S’ha de treballar la capacitat de comunicació dels alumnes, perquè, si no, després no sabran explicar o vendre els projectes, i per descomptat s’ha d’ensenyar millor l’anglès. En segon lloc s’ha de fomentar el lideratge; l’èxit també està mal vist, i als emprenedors els manca ambició i ganes de canviar el món. Falta gent que empenyi i això s’ha d’inculcar als nens des de petits. Aquí un emprenedor amb una mica d’èxit de seguida passa a ser percebut com a empresari, terme amb connotacions negatives.

I en etapes més avançades?

A la universitat s’ha de fomentar l’esperit emprenedor. Als Estats Units els professors estimulen els alumnes a crear empreses. Tenir una experiència emprenedora és tota una escola, perquè has de saber una mica de tot: comptabilitat, relacions públiques, planificació… No es tracta tant de formar directius com emprenedors, en totes les facultats, des de magisteri fins a farmàcia. A Barcelona hi ha escoles de negoci molt bones que haurien de desviar la formació de directius cap a habilitats emprenedores; si no, faran tard. Els nostres investigadors universitaris treballen per obtenir prestigi científic; als Estats Units sempre tenen l’horitzó d’emprendre. La recerca universitària que es fa a Catalunya s’hauria de fer en clau de mercat, per atreure inversions, amb objectius més pragmàtics. Als Estats Units les universitats tenen menys traves administratives si volen, per exemple, muntar una spin off per crear una empresa. El rector de Stanford, sense anar gaire lluny, forma part del consell d’administració de Google. Aquí seria impensable que el rector d’una universitat fos membre del consell d’administració d’una gran empresa. Hi ha una barrera molt gran entre la universitat i l’empresa, i això dificulta la transferència de coneixement i tecnologia.

Nicholas Taleb, autor del llibre The Black Swan, diu que el segle XX ha estat el segle del fracàs de la utopia social i que aquest serà el del fracàs de la utopia tecnològica…

El meu discurs sobre la tecnologia és més optimista. La tecnologia és imparable. Internet es propaga a gran velocitat i farà que tot arribi més ràpid a tothom. Un massai amb un mòbil connectat a internet té ara mateix més informació que no pas Ronald Reagan fa vint anys quan era president dels Estats Units. Actualment a penes una quarta part de la humanitat està connectada a internet, però l’any 2020 ja en seran tres quartes parts. Aquesta penetració d’internet a baix cost democratitzarà molts actius del primer món, com ara l’accés a l’educació i a la informació.

Fa uns anys va engegar el projecte Imagine, que pretén motivar joves emprenedors d’aquí en projectes i portar-los a passar un temps a Silicon Valley. En què consisteixen aquests projectes?

Ara mateix treballem en tecnologia per potabilitzar aigua, un encàrrec d’Unilever, una multinacional que té una fundació molt potent al darrere. Ells veuen que d’aquí a uns anys no hi haurà prou aigua per a tothom i ens demanen que fem una proposta d’estalvi. Hem creat un equip de tres joves amb perfils molt diferents: una matemàtica, un publicista i un creatiu. Cap d’ells no tenia coneixements en gestió mediambiental. La matemàtica va desenvolupar un índex per mesurar el consum responsable d’aigua, que té en compte la massa demogràfica, la indústria i les necessitats de l’entorn. Per la seva banda, el publicista va proposar organitzar un concurs mundial de ciutats –180, entre elles Viladecans, on hi ha una seu de l’empresa–, que competiran per millorar el seu índex de consum. Perquè hi hagi una motivació col·lectiva, s’instal·la un element urbà a la plaça major de cada ciutat, de manera que els seus habitants puguin seguir l’evolució de l’índex. A partir d’aquí es demana que la gent proposi mesures concretes d’estalvi. La idea del nostre creatiu, per exemple, consisteix a dutxar-se amb una cançó de cinc minuts de durada com a màxim. Està comprovat que si limites la dutxa a la durada d’una cançó pots reduir el consum habitual d’aigua de 160 litres a 80. Es tracta, doncs, d’estendre mesures que motivin col·lectivament la gent.

Aquesta motivació col·lectiva és indispensable si volem fer el pas cap a les smart cities, un nou paradigma d’interacció amb l’entorn que només serà possible si hi ha una hiperconnectivitat entre la gent. Connectivitat no vol dir cohesió social. Potser amb la tecnologia no n’hi ha prou…

És clar, la tecnologia no pot ser mai un fi en si mateix, sinó que és un mitjà. Ens ofereix una sèrie de noves possibilitats, que es concretaran en el que ara anomenem la internet de les coses, però seran elements més decisius l’ús que la gent en faci i com aprofitem les oportunitats que s’obren per cooperar i sumar informació. Una persona té mitja idea i una altra en pot tenir l’altra meitat. Les xarxes socials propicien la connectivitat i, per tant, la creativitat, però la tecnologia per si sola no serveix per a res.

I Imagine, com a empresa, és solvent?

No és un negoci, més aviat és un projecte obert. Fins ara ha estat el de més èxit, en el sentit que la transformació de les persones que han participat en les tres edicions ha tingut un retorn emocional. Imagine ha estat un punt d’inflexió en la seva vida; han viscut una experiència molt intensa que després els ha ajudat a transformar l’entorn.

També ha creat una comunitat força internacional amb el projecte Supertramps. Com va començar aquesta aventura?

Fa uns anys vaig tenir un ensurt de salut però me’n vaig sortir. Aleshores, mentre em refeia, vaig optar per agafar un any semisabàtic i treballar més pausadament. Em vaig proposar de voltar pel món durant sis mesos, carregant-me de visats i vacunes, però sense pagar ni una nit d’hotel. Feia couchsurfing. Anant d’un sofà a l’altre, vaig arribar a l’Índia i al Nepal. Tots aquells mesos vaig compartir amb la gent amb qui em trobava fotos de persones amb els braços oberts. D’aquestes fotos, que penjava al Facebook, en dèiem supertramp. S’han anat propagant arreu i ara cada dia rebo una dotzena de fotos de supertramps de desconeguts a la pàgina de Facebook supertrampspage, amb 3.500 amics. Per a mi la felicitat no és real fins que no es comparteix.

El seu viatge s’acaba quan s’instal·la a Califòrnia per estudiar a Stanford, on fa un màster. Tot seguit, el 2010, funda Innovalley, una empresa dedicada al desenvolupament de roba intel·ligent.

Sí. Innovalley fusiona creativitat i moda catalana amb tecnologia americana. Per exemple, fem roba per a motoristes amb GPS incorporats que, a través d’uns sensors, t’informen de si has de girar a la dreta o a l’esquerra. Vam començar fabricant accessoris amb una marca pròpia, però d’un temps ençà hem decidit treballar per a grans marques de moda i d’accessoris. Treballem en projectes de recerca de llarg recorregut i per tant trigarem a veure alguns productes en el mercat, però ens ho passem molt bé provant els prototips que anem produint.

Alguna vegada s’ha definit com a “serial entrepreneur”. Té més perfil d’emprenedor que d’empresari?

Sí, a mi m’atreu més generar idees noves de negoci, dissenyar-lo, muntar un equip que funcioni i fer-lo arrencar, i en acabat passar-lo a un equip de gestió.

És molt americana aquesta distinció entre emprenedor i directiu, oi?

Sí. Hi hauria dos models: el que emprèn i dirigeix per sempre aquell projecte, més propi d’aquí, i el model del fundador, que és creatiu però després es desentén de la gestió.

Què ens falta a Barcelona per adquirir o encomanar-nos d’aquest esperit emprenedor?

En primer lloc, un vol directe a San Francisco. Ara mateix el Mobile World Congress ens converteix en la capital mundial de la telefonia mòbil. Barcelona està molt ben posicionada en aquest sector, on preval el talent, i en tenim molt. Hem de crear a Barcelona un clúster d’emprenedors.

Al capdavall, ens trobem en plena globalització. Què pot fer a Califòrnia que no pugui fer aquí?

Miri, és cert, el lloc no ho és tot. Per començar, ens hauríem de preguntar per què Israel és el segon país del món amb més empreses cotitzant al Nasdaq. Ens falta cultura emprenedora. Catalunya és la tercera potència investigadora europea en l’àmbit científic. Tenim talent i gent amb diners que no inverteixen prou en talents d’aquí. Barcelona és com una start-up. Hem tingut onades interessants, però ara tenim oportunitats. Barcelona és avui una marca de creativitat associada a moltes coses: el futbol, la cuina, l’arquitectura, el disseny…, i sembla que no ens n’adonem. Els sectors s’han de reinventar. Nosaltres podem decidir cap a on volem anar.

És reproduïble a Barcelona l’ecosistema de Silicon Valley?

Qualsevol lloc del món és bo per emprendre, però hi ha determinats ecosistemes que són millors que d’altres. És més difícil emprendre a Barcelona que a San Francisco, on hi ha inversors, oportunitats i maquinària a punt perquè les idees amb equips es converteixin en negoci… A San Francisco hi ha un entorn molt positiu i s’hi aprèn molt més. Hi ha gent molt capacitada, que alhora és molt més accessible. Aquí, en canvi, per arribar a parlar amb segons qui has de passar molts filtres…

Què ens falta, doncs?

Cultura del fracàs. I cultura de l’èxit… Si aquí algú té èxit, de seguida passa a estar sota sospita. I cultura del risc: ens hem d’apassionar amb el que fem, hem de treballar amb una actitud mental més positiva. Si als Estats Units et quedes sense feina, no tens cap subsidi d’atur, però la gent s’espavila. Ens falta també la cultura del mentoring. Ens falta sumar esforços i cooperar molt més. Mirem massa cap a Espanya; Catalunya ha de mirar al món, i aportar. El nostre món és el món. A vegades penso que tant de bo que Espanya fes boicot als nostres productes perquè això ens obligaria a vendre a fora, i ens espavilaríem.

Vostè, que és emprenedor, creu que una Catalunya independent se’n sortiria tota sola?

No ho sé, però m’agrada compartir aquest somni col·lectiu. Somiar i lluitar per un somni és una actitud emprenedora. Amb una actitud així podem aconseguir grans coses i ser més feliços, tant en l’àmbit empresarial com en el personal, i també si es tracta de construir el futur d’un poble. L’emprenedoria és un bon camí cap a la felicitat.

Si hi tornés, en quin negoci es posaria?

Segurament em dedicaria a la telefonia o a temes socials, o potser a totes dues coses lligades. Hi ha una emprenedoria emergent, la social, que no ha de ser nonprofit per definició. A Barcelona hi ha un gran potencial d’innovació social que cal descobrir i impulsar. S’hi ha creat el Hub Candidate Barcelona, una plataforma per connectar, promoure i potenciar les grans idees dels emprenedors socials. La Iniciativa Hub Barcelona pertany a una xarxa global de 31 hubs estesa pels cinc continents que té com a missió canviar el món aplicant models de negoci sostenibles, extensibles i reproduïbles. Tot un ecosistema d’innovació social.

Tecnologia i felicitat

A més dels projectes que té ara mateix en curs, Xavier Verdaguer ha fundat al llarg de la seva carrera altres empreses com ara TMTFactory (contingut multimèdia i assessoria per a projectes digitals), BCNMedia (producció multimèdia), IntegraTV (televisió interactiva), Smart Point (sistemes de punts d’informació) i Bconsulting (desenvolupament de programari). El creatiu és international partner de Barcelona Global i impulsor de la iniciativa San Francisco – Barcelona Sisterhood. Ha estat guardonat amb el premi de l’Emprenedor de Barcelona Activa i amb el premi al millor jove emprenedor creatiu del 2010, atorgat per la Jove Cambra Internacional (JCI). També és l’impulsor del projecte Supertramps (www.supertramps.ws), per compartir a la xarxa moments de felicitat.

Barcelona wiki

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Abans de l’estat del benestar la gent mantenia llaços de cooperació que prenien formes d’organització diversa. Les cooperatives obreres, les escoles parroquials o anarquistes, les mútues sanitàries o els asils catòlics, els monts de pietat, les associacions corals laiques o confessionals constituïen al segle XIX una xarxa de socialització que gradualment va ser substituïda per l’estat del benestar. La socialdemocràcia procura als ciutadans una sanitat i una escola públiques, i dedica un pressupost a la cultura.

Ens trobem en una cruïlla inquietant. Cada dia que passa l’anomenat estat del benestar va perdent més i més capes. Es va esvaint la vella assumpció que una superestructura provident sufragada amb els nostres impostos vindrà a protegir-nos en cas de necessitat. D’altra banda, emergeixen noves formes de relació i cooperació, en bona part gràcies a l’aguda connectivitat que aporten les noves tecnologies. Amb l’impuls de les xarxes socials, internet desemboca a l’àgora, obre noves vies de cooperació en plataformes wiki.

Internet connecta persones que no es coneixen però que podrien compensar carències complementàries. Es tracta d’eixamplar la mutualitat. Aquest és el propòsit de BarcelonaActua, plataforma impulsada per Laia Serrano, que posa en contacte gent amb necessitats diferents, tant si són assistencials com culturals. La cooperació reforça relacions preexistents al món físic i en crea de noves, relacions que no queden circumscrites a l’àmbit virtual, sinó que es tradueixen en noves trobades reals, en intercanvis i col·laboracions que fructifiquen i eixamplen la xarxa de les persones. Aquesta és la raó de ser de Lost & Found, un mercat d’objectes inútils de primera necessitat que aposta per l’intercanvi en un món en què cada dia més s’imposarà la reducció del consum irresponsable, la reutilització dels objectes i el reciclatge. L’activitat cultural demanarà cada dia més fórmules imaginatives, com les iniciatives de Wikiartmap, Verkami o Fònics 2.0, que no requereixin estratègies de finançament, sinó la col·laboració desinteressada dels que hi participen.

© Albert Armengol
Trobada d’intercanvi de llibres convocada per BarcelonaActua en un bar de l’Eixample barceloní el mes de maig passat.

El dossier “Barcelona wiki”, que ha coordinat i escrit Ada Castells, ens presenta un mapa de les noves formes de col·laboració que emergeixen a la ciutat gràcies a internet. Mentre velles estructures s’enfonsen, en neixen de noves, molt més lleugeres i descentralitzades. Segurament n’hi ha moltes d’altres que no hem detectat o que estan aflorant en aquest moment. Però tenim la certesa que el teixit de la ciutat es reconstruirà en aquestes capes invisibles i, en certa manera, inconsútils.

Aquella vella distinció de Josep Pla, que solia dir que en el món tenim amics, coneguts i saludats, es manté plenament vigent al món digital, però és segur que amb el temps serà també molt més dinàmica. Un saludat es pot convertir ràpidament en un conegut, i un conegut en un amic.

Barcelona, la gran encisera. Del divan al coach

Per Bernat Puigtobella.

Respon

“Dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats.” (Carles Riba)

“Així s’han fet les ciutats: / construïdes lentament / amb pedres que ahir van ser vides humanes: amors, sofriments que ningú no recorda.” (Narcís Comadira)

Barcelona no ha quedat al marge de la globalització. És una ciutat acollidora, porosa al que ve de fora, i això fa que ens arribin reverberacions de tot arreu. La ciutat és un sensor fiable del que passa al món. Però també és veritat que Europa ha deixat de ser el melic del món. El centre geopolític es va desplaçant cap a l’Àsia. El Mediterrani, bressol de la civilització occidental, podria quedar aviat reduït en el nou mapamundi a un estatus perifèric com el que té avui, per exemple, Alaska. Barcelona és una ciutat que ha crescut gràcies a l’empenta de grans efemèrides (Exposició Universal, Jocs Olímpics, Fòrum Universal de les Cultures) o al desplegament de projectes urbanístics de gran abast (l’Eixample, Vila Olímpica, 22@, etc). Ara la ciutat ja està urbanitzada i equipada amb bons serveis, però no és immune a la crisi i necessita generar un nou model productiu que la faci sostenible. El turisme aporta encara grans ingressos, però no impulsarà el nou model productiu que ens ha d’assegurar un lloc en el mapa del capitalisme cognitiu. Vivim temps convulsos. El món que hem conegut mor abans que n’hagi nascut un de nou. La crisi que estem patint no és conjuntural. Més aviat respon a un canvi sistèmic i demanarà per part de tothom un esforç perllongat.

Barcelona Metròpolis ha pivotat sempre sobre un quadern central, que documenta de manera exhaustiva i aprofundida un aspecte de la vida a la ciutat. En aquesta nova etapa el dossier central estarà dedicat a la transformació de Barcelona. En moments de crisi cal obrir el compàs per abordar els problemes amb perspectiva històrica i visió de futur. Barcelona és una capital en transformació. Cartografiar, projectar, argumentar, il·lustrar i documentar el seu canvi en el món és a partir d’ara el sentit d’aquesta revista. I ho farem amb una mirada que reculli retrospectivament el passat i ens ajudi a descriure el present i assajar camins amb una mica de prospectiva.

Barcelona, la gran encisera, necessita redefinir-se, reorientar-se. És el moment de seure al divan o de demanar hora al coach. Hem demanat a escriptors que facin un exercici de prosopopeia, posant en boca de Barcelona un monòleg dramàtic que versi sobre les pors i les esperances, els traumes i les fantasies de la ciutat. En cadascun d’aquests sis soliloquis o diàlegs amb el psicoanalista, Barcelona s’asseu al divan per explicar-nos què li passa (què ens passa) i dilucidar d’on venim, on som i on anem. Al final de cada monòleg, els mateixos autors es posen en la pell d’un coach que proposa nous reptes i actituds per encarar el futur.

L’historiador Enric Vila explorala Barcelonaque ha rivalitzat i rivalitza encara amb orgull i enveja amb altres ciutats veïnes. Xavier Theros la fa parlar des de la monumentalitat de les seves pedres i racons i ens recorda que la història avui és present i evident en els nostres edificis. Anna Punsoda dóna veu a la ciutat que s’ha pensat a si mateixa des de la filosofia, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Jaume Radigales fa parlar la ciutat melòmana, tant la del Liceu com la de la sala Razzmatazz. Àlex Gutiérrez dóna veu ala Barcelonaque ens ha explicat el món des de la premsa, un sector amenaçat per la crisi de la publicitat i que viu un canvi de model justament en un moment en què proliferen les capçaleres en català. Tanquem el dossier amb una exploració de la realitat lingüística de Barcelona, cada dia més plurilingüe però alhora polaritzada entre el català i el castellà. No podíem abraçar totes les disciplines i la tria és forçosament parcel·lada, però suficient per fer-nos una idea dels símptomes i de l’extrema agudesa del moment.

La bella encisera treu la llengua

Per Bernat Puigtobella.

Respon

Il·lustració sobre llengües parlades a Barcelona, de Pep Montserrat.

–Bella encisera, ja hi tornem a ser. Posa’t còmoda. Vols seure a la cadira o al divan? Avui arribes esbufegant, vas traient la llengua.

–La llengua, sí. Diuen que sóc una ciutat políglota.

–Políglota? Dir que ets una ciutat políglota és una manera elegant d’amagar el cap sota l’ala. Seu al divan.

–Als meus carrers s’hi parla amazic, swahili, italià, francès, urdú, rus, espanyol, àrab, anglès… Fixi’s si s’hi parlen llengües que fins i tot s’hi parla català…

–Tens el dia bromista. D’on surt tanta facècia?

–Hi ha gent que se’n meravella. Per a mi també és un petit miracle que després de tants segles, amb la història de prohibicions i persecució que ha patit la llengua catalana, encara la senti parlar als meus carrers. Perquè, tot i que m’agrada sentir la fonètica del kikongo o del ronga, del castellà o l’anglès, la catalana me l’estimo especialment perquè és la llengua pròpia de la ciutat. Aquí parlem moltes llengües, però el català s’hi ha parlat sempre.

–Sempre?

–Des que el llatí es va convertir en un gresol de llengües romàniques. A l’edat mitjana Barcelona va ser el cap i casal d’un regne que va estendre el seu imperi per tot el Mediterrani. Els reis catalans van ser uns dels primers monarques europeus que van abandonar el llatí per redactar les seves cròniques reials i van adoptar la llengua que parlaven els seus súbdits. La cancelleria reial va contribuir a fixar un idioma que encara avui compartim catalans, mallorquins i valencians. L’esplendor catalana va ser precoç (potser prematura i tot), perquè la corona de Catalunya i Aragó va tenir el seu moment de glòria abans de la creació dels estats moderns, que són els que han acabat dibuixant el mapa d’Europa, sia amb guerres, sia a cops de romanticisme. Els francesos han sabut “civilitzar” bretons, occitans i rossellonesos.

Els espanyols no han acabat de “civilitzar” els catalans… Tot just ara fa cent anys, l’any 1912, Pompeu Fabra publicava la primera gramàtica catalana moderna. La va escriure en castellà, perquè l’entengués tothom i no passés desapercebuda als qui la necessitaven i als qui se n’havien d’assabentar. Aquest esforç per explicar al món que el català no és un simple dialecte l’han fet sempre, els barcelonins. Miri, si no, els Jocs Olímpics.

–Ara toques l’os. Digue’m, doncs, què és el que et preocupa?

–No vull perdre la serenitat. Oficialment sóc una ciutat bilingüe. Tinc una llengua pròpia, la catalana. I una altra que comparteixo amb la resta de pobles i ciutats de l’Estat espanyol. És un joc de contrapesos. Alguns em diuen que, si abracés més el castellà (els espanyols en diuen “la lengua común”), m’entendria més gent, però jo veig que parlant la llengua de casa també m’entén tothom aquí. El català també és llengua comuna. Per què renunciar-hi? Alguns en volen fer un problema i d’altres sempre s’hi han agafat com si fos la solució…

–Vols dir que uns han vist la llengua com la solució del problema i d’altres com un problema que cal solucionar.

–Pensar que la llengua és un problema és tan perillós com creure que és la solució. Fa trenta anys que a Barcelona parlem de normalització de la llengua catalana. És relativament fàcil normalitzar l’ús institucional de la llengua, al govern, a les escoles, però les persones òbviament no es poden normalitzar. Un bomber no es pot normalitzar, un jutge no es pot normalitzar, un futbolista no es pot normalitzar.

–És aquest, el problema? N’hi hauria prou que Messi parlés català?

Imatge de l'exposició bibliogràfica catalana organitzada al Palau de les Belles Arts de Barcelona amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va tenir lloc del 13 al 18 d’octubre de 1906.

© Frederic Ballell / AFB
Exposició bibliogràfica catalana organitzada al Palau de les Belles Arts de Barcelona amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va tenir lloc del 13 al 18 d’octubre de 1906.

–Ara mateix em preocupen més la demografia i la gramàtica que no pas la política lingüística. El català ha de consolidar una massa crítica de parlants per continuar mantenint el seu espai a la vida pública. Si no, corre el perill de convertir-se en una llengua oficial i residual. Sap què passa? Qui més, qui menys, tothom l’entén o el sap, el català, però els que el saben parlar no el volen parlar sempre, i molts que el parlen no el parlen prou bé, o el parlen a mitges.

–I què és més important: la quantitat o la qualitat dels parlants?

–Aquest és un dels meus dilemes. Des de fa dècades els meus dirigents han apostat per la quantitat. Van obrar amb la fe que el català, que d’entrada semblava un obstacle per a la integració, podria ser justament la solució. És cert que avui ningú no pot treballar en aquesta ciutat en un lloc de certa responsabilitat, tant si és a l’Administració com en un mitjà de comunicació, sense entendre el català. Vista així, la normalització ha estat un èxit, però pel camí hem sacrificat els pronoms febles, hem contaminat la sintaxi.

–Els catalans tenim l’oïda encesa. Què és més important per a tu: la correcció lingüística o l’atreviment?

–No em faci triar. Algú va dir que la principal amenaça per a la supervivència d’una llengua no són els que no la parlen, sinó aquells que, essent del país, la parlen malament.

–De qui és la llengua? Dels qui la saben o dels qui només la parlen?

–Dels qui l’estimen. A mi m’agradaria que tothom entengués que, per més políglota que sigui, la catalana és la meva llengua pròpia. M’agradaria, per exemple, que en el cartipàs municipal el reglament d’ús de la llengua no s’hagués d’impugnar ni discutir.

Imatge d'estudiants de català. Classe per a persones desafavorides, la majoria immigrants.

© Julio Parralo
Les classes de català són una de les activitats que organitza al Poble-sec l’entitat Bona Voluntat en Acció, que fa una intensa labor asistencial i a favor de la integració social de les persones més desafavorides del barri, en gran part immigrants d’altres països.

–Escolta, bella encisera, ara és el coach qui et parla. Creus de debò que un reglament d’ús, tot sol, pot salvar la llengua catalana? La protecció legal hi és perquè hi ha consens, perquè el poble sobiranament ho ha volgut així. La teva llengua no la salvaran només les lleis o els exàmens de català, sinó l’Amor. Ara no és tan urgent conquerir l’esfera pública, sinó preservar aquells espais on regna l’afecte: més val la carícia d’un mestre que la sentència del jutge. Més val guanyar a l’hora del pati que no polvoritzar les audiències televisives. Alguns s’havien pensat que havíem de normalitzar els nouvinguts, però la normalització comença pel catalanoparlant, per l’homo fabra, per dir-ho en termes darwinians. Els que el parlen veuen el català com un dret, i els que no, en canvi, la llengua més aviat els pesa com un deure. Hauria de ser justament al revés. Els que no el saben prou haurien de veure el català com un dret. I els que l’han parlat tota la vida i s’omplen la boca de supervivència se l’haurien de prendre com un deure.

El català l’han de defensar els teus ciutadans, activament, parlant-lo i no només parlant-ne. Les llengües són mercats i els catalanoparlants de Barcelona han de decidir, individualment i col·lectivament, en quina ciutat volen viure. Si l’homo fabra fes vaga d’anar al cinema fins que li oferissin pel·lícules doblades o subtitulades en català, no hauria calgut formular la llei del cinema. Si l’homo fabra comprés preferentment productes etiquetats en català, els fabricants ho notarien i obrarien en conseqüència. Per què Microsoft o Google ofereixen els seus productes en català i en canvi costa trobar una llauna de pèsols etiCATada? Del català, més que l’atac, m’interessa la taca. No “a l’atac”, sinó “la taca”. Són les mateixes lletres distribuïdes de manera diferent. Fer taca. Ser un mercat recognoscible.

Saps què passa, bella encisera? Hem repartit certificats de nivell C com qui expedeix passaports de catalanitat. I ara ens trobem que molts dels teus ciutadans han après la llengua sense necessitat de sentir-se catalans. És català només qui parla català? Es pot aprendre català sense sentir–se’n, per un pur mèrit administratiu? La llengua va sola, vola amunt. Hem de procurar que no se’ns barregi amb els sentiments, no encomanar-li reumes ni dolors. Cal que s’obri camins sense peatges identitaris. La llengua és el patrimoni més gran que els catalans llegaran a la humanitat. Ja no és només nostra. I amb els conciutadans que no parlen la mateixa llengua, tant si és perquè no en saben com perquè no els surt, ens hi entendrem igual si parlem el mateix llenguatge. El llenguatge del Respecte i de l’Amor.