Quant a Enric Gomà

Guionista

Carnestoltes tot l’any

Els barceloninsEls barcelonins
Autor: Adrià Pujol Cruells
Edita: L’Avenç
152 pàgines
Barcelona, 2018

El llibre de Pujol Cruells no és ni complaent ni insuls. Mitjançant la roda de l’any, traça un retrat dels barcelonins a partir de l’observació minuciosa dels seus costums, manies i guilladures.

Bona part dels escrits del segle XX sobre els ciutadans de Barcelona evoquen els barcelonins del XIX, en un exercici de nostàlgia benpensant. Una mostra clara n’és Los buenos barceloneses, d’Artur Masriera (1924), que ens acosta a una Barcelona vuitcentista greu i circumspecta, amb molt copalta i molta levita, a l’extrem oposat de les bullangues revolucionàries. Neix el mite del “senyor de Barcelona”. Després de la Restauració del 1874, Barcelona és una ciutat que vol fer-se perdonar els avalots, les barricades i la crema d’esglésies i convents, una tradició molt nostra que, reproduïda actualment mitjançant un espectacle de son et lumière, faria les delícies dels turistes. Per aquesta raó els barcelonins tant es van posar a erigir temples expiatoris com a idealitzar la ciutat sense gaire fonament, ja que “la història de l’home civilitzat no és altra cosa que la història de la seva misèria: totes les seves pàgines estan tenyides de sang”. Ara no contradirem Diderot.

A Els barcelonins d’Adrià Pujol Cruells (L’Avenç) el precedeixen dos títols homònims: Los barceloneses de Sempronio (1959), complaent i una mica insuls, com els temps exigien i el seu autor s’hi prestava content, i Els barcelonins d’Anna Maria i Terenci Moix (1984), un farcit literari dins un àlbum de fotos de Colita, Oriol Maspons  i Xavier Miserachs. Els barcelonins de Pujol Cruells no és ni complaent ni insuls ni tampoc un farcit. “Vamos para bingo.”

Mitjançant la roda de l’any (cada mes s’havia publicat un capítol del llibre a la revista L’Avenç en una secció amb el mateix nom del llibre), Pujol Cruells traça un retrat dels barcelonins a partir de l’observació minuciosa dels seus costums, manies i guilladures. Però Pujol Cruells no és cap flâneur –no cau en aquesta cursileria–, sinó que es guanya la vida, puja dues filles i resisteix estoicament els embats de l’adversitat a la Barcelona que descriu.

El llibre arrenca amb la pèrdua d’una feina estable en una escola de disseny deshumanitzada, que coincideix amb l’encàrrec, com a antropòleg, d’una exposició sobre els barcelonins al Museu Etnològic.

Pujol Cruells pretén “entendre com es construeix la barcelonitat”. O què en queda. Com a antropòleg i com a ciutadà. Ell mateix és un barceloní com tants n’hi ha, nascut en un poble, Begur en el seu cas, molt lligat al paisatge de l’Empordà i alhora arrelat a la ciutat després d’anys de viure-hi i de barallars’hi. Per entendre’ns, Pujol Cruells estaria en condicions de presidir l’Ateneu Empordanès de Barcelona, al carrer del Pi núm. 11, si algun dia es tornés a obrir.

A Els barcelonins Pujol Cruells ens retrata un seguit d’espècimens urbans característics, com són els gestors culturals, els artistes conceptuals, els intel·lectuals a sou, els hipsters timeoutistes, els consultors de l’administració, els xarlatans alternatius, els dels hangars de creació i altres. Són els nostres “chulos, toreros y manolas”, el castissisme contemporani de Barcelona, tots ells marcats per un cert grau d’impostura. La identitat barcelonina és, segons l’autor, una estratègia. De supervivència i de poder.

Com a contrapunt d’aquesta rua carnavalesca, Els barcelonins recorre les tradicions barcelonines més antigues: Santa Eulàlia, la fira de Sant Ponç, Sant Cristòfol, la nit de Sant Joan, el Dia dels Difunts (tot i que es descuida la joia de la corona, la processó de Corpus). En tot moment avança acompanyat pel seu particular Pep Setciències, la veu de la consciència que l’amonesta, l’adverteix i no li deixa passar cap impostura. Perquè, mentre que Barcelona és Carnestoltes tot l’any, Pujol Cruells és algú que no es disfressa.

Inventari de l’excèntrica Barcelona daliniana

Dalí i Barcelona
Autor: Ricard Mas
Edita: Ajuntament de Barcelona
555 pàgines
Barcelona, 2017

El 1974 els meus pares em van dur a un happenning de Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. A Dalí l’envoltava una gentada impressionant, l’artista avançava entre empentes mentre brandava orgullós el bastó amb mànec de plata. Duia, me’n recordo, un barret de copa amb una màscara, que es va treure a poc a poc. Jo tenia onze anys i, no em fa res admetre-ho, vaig tenir por. Vaig demanar que ens n’anéssim i vam anar a prendre una orxata a la Xixonenca.

Aquella estranyesa, incomoditat, rebuig, davant d’un Dalí estrafolari, s’explica pel contrast acusat amb la nostra vida endreçada i burgesa. Quatre dècades més tard, Dalí continua provocant estranyesa, incomoditat i rebuig a la societat catalana. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire. Dalí va exaltar amb constància i llagoteria el general Franco i va insultar tenaçment els representants més il·lustres de la cultura: “imbècils de naixença i dèbils mentals com Joan Sacs, mestres Millets i Rossinyols”, “els imbècils Garcés, Soldeviles, Rovires i Virgilis, els bandarres com Pompeu Fabra” (tret d’una conferència a la barcelonina Sala Capsir). Per raons com aquesta, entre d’altres –com ara la seva proposta d’agressió violenta contra l’Orfeó Català i els pintors d’arbres torts–, Salvador Dalí no ha rebut –encara– l’homenatge d’un carrer a Barcelona. Amb el revisionisme històric actual, no serà senzill.

Foto: Autor desconegutFoto: Autor desconegutA Dalí i Barcelona, Ricard Mas ens recorda que Dalí va mantenir, artísticament i intel·lectual, uns lligams estrets i fecunds amb la capital del país. D’entrada, tothom situaria Dalí a Figueres, Madrid (la indefugible Residencia de Estudiantes, on a l’hipertímid Dalí l’anomenaven “el checoslovaco”), París o Nova York. Però, en canvi, no se’l relacionaria igual amb Barcelona, ciutat que va trepitjar en moltes ocasions, durant la infantesa –hi vivien dues famílies d’oncles–, la joventut –hi va revolucionar l’espectre artístic, als anys vint i trenta– i la maduresa –s’allotjava una setmana a l’any a la suite 108 del Ritz, l’actual Palace.

Mas ha inventariat la Barcelona daliniana: els orígens familiars (aquí es va suïcidar el seu avi Gal Dalí, de qui el pintor no va voler parlar mai); els seus quadres exposats; les conferències escandaloses; la defensa pionera de Gaudí seguint el seu admirat Francesc Pujols, autor de La visió artística i religiosa d’en Gaudí (1927); les estades de Lorca; el Dalí assidu a botigues, cases de putes, restaurants i teatres; també els medicaments, presos en un caos considerable, i els metges; finalment, com és costum, la mort.

Foto: J. Postius. AFB

Dalí a la plaça Reial. 1960.
Foto: J. Postius. AFB

Foto: J. Postius. AFB

Foto: J. Postius. AFB

Dalí i Barcelona funciona com un molt bon retrat del pintor (és el complement idoni de la biografia d’Ian Gibson); com a guia turística i daliniana de la Barcelona artística i comercial del segle xx; com un dels anecdotaris més complets de Dalí, amb incomptables excentricitats de l’home que va crear el prototip actual d’artista (després vindrien Warhol i tants altres).

Sempre entre “ginestes” (així anomenava les models), secretaris, ajudants, xofers, amics, i sovint amb la transsexual Amanda Lear, a qui va ensenyar a cantar La lluna, la pruna. A tot arreu exhibia els seus dots histriònics, que els més crítics consideraven propis d’un pallasso. Els catalans conscienciats de llavors preferien Miró –algú que s’endurien a sopar a casa– a Dalí –un bufó, un pintamones, segons ells. Perquè Dalí es va convertir en un gran espectacle, ell mateix, i no se n’amagava: “És important que tothom es diverteixi amb les coses de Dalí, no?” Tot llegint Dalí i Barcelona, constates que se’n va sortir amb bona nota.

Els bons costums d’Emili Vilanova

Escenes barcelonines. Emili VilanovaEscenes barcelonines
Autor: Emili Vilanova (tria d’Enric Cassany)
Edicions Proa
456 pàgines
Barcelona, 2016

No busquin en aquest llibre tafaneries, sinó el dia a dia modest, rutinari, somort, dels barcelonins del seu temps, la segona meitat del segle XIX.

La narració “Bèsties embalsamades” acaba així: “Com tampoc ningú no s’ha cuidat d’averiguar de quina manera el promès se va prendre la mort d’aquesta bèstia, perquè l’objecte del present quadret ha estat presentar alguns tipus i no d’amoïnar al llegidor contant-li tafaneries.” L’autor, Emili Vilanova, ens adverteix de les característiques dels quadres de costums que ell conrea: uns tranches de vie, més propers del diorama literari que del conte pròpiament dit. No hi busquin, doncs, tafaneries (si els en calen, comprin-se el Lecturas), sinó el dia a dia modest, rutinari, somort, dels barcelonins del seu temps, la segona meitat del segle xix. Per aquesta raó, Enric Cassany va triar com a títol Escenes barcelonines per a aquesta antologia, títol també d’un llibre de 1886 del mateix Vilanova. No s’equivoquin, que després tot són plors.

A “En lo balneari” (1891), una raresa en Vilanova, hi ha el negatiu de tota la seva obra. En aquesta narració satiritza el món de la burgesia que enraona en castellà, afectada, melindrosa i més cursi que una col, molt allunyada del poble menut que sol retratar als quadres. Perquè Vilanova, nascut el 1840 i barceloní del carrer Basea, defensa la petita Barcelona, menestral, senzilla, crèdula, tradicional, bonhomiosa, aliena a les modes i als nous costums propis de la modernitat. Entre ells, la irrupció del castellà en la vida quotidiana de Barcelona, que durant dècades ha estat només la llengua de la tropa, els funcionaris i els xanxes (els municipals, una deformació de Sánchez). A “Reflexions d’un porter” (1887), el porter es plany que a tota la casa de l’Eixample que vigila ell és l’únic que enraona en català. A “Perladillo” (1889), escriu sobre un andalús: “Sabia d’una capital famosa i molt vividora [Barcelona] que els que hi acudien parlant castellà hi trumfaven millor que els de la terra i hi manaven més que tots.” Per a Vilanova, el castellà és “la llengua dels dominadors que imposen multes, renyen, castiguen i cobren”.

Tot aquest món pretèrit i desaparegut, el catedràtic Antoni Vilanova (nebot-net de l’escriptor) l’explica magistralment i per peces menudes a Emili Vilanova i la Barcelona del seu temps (Quaderns Crema, 2001). Encara que Vilanova mor el 1905 i la primera casa enderrocada de la Via Laietana (dita llavors de la Reforma) és del 1908, Vilanova viu desolat i amb amargor l’anunci de la desaparició dels carrers que ell estima. A “En Parladé” (1891), Vilanova malparla de l’impulsor de la Reforma, deguda, segons apunta, a “petits desoris de la vida privada, a miserables desequilibris vulgars entre lo gastat i lo guanyat, i a vegades, també, a grans passions, a ingratituds massa fortes, a desamor o felonies i traïcions d’una dona pensamentera i antoixada?”. “Por el amor de una mujer”, com canta Julio Iglesias, insinua Vilanova que es va obrir la Via Laietana. Tot és possible.

En Vilanova hi retrobem els aires de Robert Robert, Juli Vallmitjana i Narcís Oller. Tots quatre van retratar amb mà mestra aquella Barcelona que deixava enrere la vida plàcida de petita ciutat emmurallada, entotsolada i domèstica, i s’endinsava en les incerteses de la modernitat.

La mà dreta del doctor Robert

El doctor Manuel Ribas i Perdigó, nascut l’any 1859 en una xocolateria del carrer de Ferran, es va llicenciar el 1880 i quatre anys més tard va obtenir plaça de professor a la Facultat de Medicina, on esdevindria el màxim col·laborador del doctor Robert, futur alcalde de Barcelona. Entre el 1924 i el 1927, any de la seva mort, va presidir la Reial Acadèmia de Medicina.

© Arxiu Rosa Ribas Boixeda
Retrat de família de l’any 1918.

Hi va haver un temps en què els barcelonins encomanaven l’ànima a Déu i el cos a un metge d’aires patriarcals, cerimoniós i greu, amb barret de copa, jaqué i maletí de cuir negre, com aquells padrins dels duelistes del segle xix. Solien exhibir una barba blanca ben retallada, espessa i arrodonida, encara que els més extravagants es decantaven per la barbeta de boc. En un metge la barbeta de boc no és gaire recomanable perquè corre el risc que al malalt se li escapi el riure.

Eren altres temps. Els barcelonins de llavors tenien més fe que els actuals. Fe en el Sagrat Cor, en l’acràcia o en el fre mecànic Castellví. En aquella Barcelona crèdula, turbulenta i de tant en tant colèrica, desconeixem què devia empènyer Manuel Ribas i Perdigó, fill segon de xocolater i nét de pagesos de les Hortes de Sant Bertran, a abraçar la carrera mèdica. Potser va imitar el seu germà Joan, dos anys més gran. En qualsevol cas, els joves Joan i Manuel van seguir l’exemple dels germans metges sant Cosme i sant Damià (tot i que es van estalviar que els decapitessin, afortunadament).

Manuel Ribas i Perdigó va néixer el 1859 en un entresolat de la xocolateria Ribas, al carrer de Ferran número 16 de Barcelona, un establiment molt apreciat per l’excel·lència del seu cacau, portat en vaixell de la Guinea a Vilanova i la Geltrú. Aquesta xocolateria devia tenir un altíssim reconeixement en tota la ciutat perquè va merèixer les invectives satíriques de Pitarra, un honor que no està reservat a tothom.

Dels primers anys, no ens n’han arribat gaires notícies. Sabem que el 1870 la família es va refugiar en una torreta d’estiueig que tenien a la Bonanova, als números més alts del carrer de Muntaner, durant la terrible epidèmia de febre groga, també coneguda com vòmit negre (no se’ls devia acudir un nom més espantós). Potser en aquell moment, en veure aquella mortaldat desoladora, els dos nois van decidir dedicar-se a la medicina. És més probable això que no pas que els impressionessin uns ulls de poll.

El 1880 Manuel Ribas i Perdigó es va llicenciar en medicina i va obtenir el premi extraordinari concedit arran del casament d’Alfons XII amb Maria Cristina. Es va doctorar a Madrid i va recórrer durant mig any institucions mèdiques d’Alemanya. D’aquell país, en va adquirir un estil de vida germànic, regular i ponderat que es va traduir, entre altres hàbits, en la consulta diària de l’hora exacta en el rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències. Costum, aquest, que perdura entre alguns dels seus descendents. Com el seu menyspreu per la música.

Després del periple alemany, va tornar a Barcelona i el 1884 va obtenir plaça com a professor clínic a la Facultat de Medicina. La seva especialitat era el tractament de les malalties internes, sobretot de l’aparell digestiu, el cardiocirculatori i el respiratori. Tot el que es troba, doncs, en una parada de menuts.

El catedràtic de medicina interna era el doctor Bartomeu Robert, el futur alcalde de Barcelona. El doctor Ribas i Perdigó es va convertir en el seu màxim col·laborador, a més d’amic, i el va substituir com a professor els dies que el doctor Robert es dedicava a les seves tasques polítiques. Humil, cordial i molt exacte en les seves explicacions, Ribas i Perdigó era un professor molt apreciat pels seus alumnes, com ara els doctors Pedro Pons, Nobiola, Pi i Sunyer, Bartrina i altres, que en convertir-se en metges el reclamaven sovint a consulta.

En presentar-se a unes oposicions convocades a Madrid per obtenir una plaça de catedràtic a la Universitat de Saragossa, Ribas i Perdigó les va perdre davant un altre aspirant que tenia padrins, i va tornar a Barcelona decebut. “No tornaré mai més a posar els peus a Madrid”, va concloure. Van passar els anys i no se’n va desdir.

Va escriure Patogenia y tratamiento de la constipación habitual (la constipació és el restrenyiment, res a veure amb el cop d’aire), Diagnóstico y tratamiento de la gastroectasia (la dilatació de l’estómac) i Tratamiento de la neurastenia (on recomana la restricció del coit en els malalts, atès que afebleix, encara que, tot s’ha de dir, també il·lusiona una mica).

© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
El doctor Manuel Ribas l’any 1888, quan va participar al Congrés de Ciències Mèdiques que es va celebrar en el marc de l’Exposició Universal. Aquell mateix any es va casar amb Carme Casas i Güell, amb qui tindria nou fills.

El 1898 va ingressar com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, institució que presidiria a partir del 1924, amb el discurs “Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar”. Li va respondre el seu gran amic, el doctor Robert. També cal remarcar que el 1909 va llegir el discurs inaugural de la Reial Acadèmia, “Tratamiento general de la arterioesclerosis”, de 72 pàgines. Un dels més extensos que es recorden.

El 1888, Ribas i Perdigó es va casar amb la noia de dinou anys Carme Casas i Güell, amb la qual tindria nou fills: Cristina, Margarida (morta als tres anys), Joan (oftalmòleg), Bonaventura, Josep (el meu avi), Antoni (otorinolaringòleg), Maria, Margarida (aquesta molt més resistent que la primera) i Mercè. Vull agrair especialment al doctor Manuel Ribas i Fernández, nét del doctor Joan Ribas i Perdigó, la seva Memòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, que m’ha fet un gran servei a l’hora d’escriure aquest retrat.

Els primers anys va viure a la rambla de Sant Josep número 37, davant de Betlem, a la casa dita El Regulador, i va obrir consulta en un pis del carrer de Santa Anna número 24. Durant un temps es va resistir a traslladar-se a la rambla de Catalunya, número 11, perquè tenia por que els malalts no s’arrisquessin a travessar la plaça de Catalunya, ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara.

Finalment, cap al 1895, va decidir traslladar habitatge i consulta a aquella casa, una mica apartada, de la rambla de Catalunya. Se’n conserva el despatx encara ara, gràcies a la vídua del doctor Manuel Ribas i Mundó, catedràtic de medicina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona i nét de Manuel Ribas i Perdigó.

Va participar en el Congrés de Ciències Mèdiques celebrat a Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Universal, amb “Papel que representan las enfermedades extracardíacas en el descubrimiento de la asistolia” (no es desanimin, jo tampoc no hi he entès res) i en el Congrés Mèdic Internacional de Moscou del 1894 amb “Formas clínicas de la cirrosis hepática”.

Arran de la mort del doctor Robert el 1902 va abandonar la universitat i es va concentrar en la medicina privada. No només atenia malalts de Barcelona i de la rodalia, sinó que també visitava pacients a París, on viatjava sovint. En devia estar prou satisfet, perquè París bé val un malalt.

El 1914 va participar en una comissió mèdica, reclamada per l’Ajuntament de Barcelona, contra el tifus que assolava la ciutat. Una indicació seva que ens ha arribat de generació en generació és que el punt negre dels tomàquets pot desencadenar el tifus i, en conseqüència, cap dels seus descendents no l’ingereix. Francament, ara mateix, només ens faltaria agafar el tifus.

El 1924 va ser proclamat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona –que l’any 1991 es passaria a dir de Catalunya– i sota la seva presidència es va commemorar el centenari de la mort del doctor Salvà i Campillo, no sense tibantors amb el govern militar de Primo de Rivera. En va ser president tres anys, perquè el 1927 va caure malalt d’un càncer d’estómac i va morir al cap de sis mesos.

Quan se’ns moren els metges, ens quedem una mica més sols.

El senyor Tonet de Sants

Antoni Piera i Jané era un home callat, dur i decidit. No explicava gaire res sobre ell mateix ni sobre els seus negocis, ni era gens donat a les expansions. Aleshores els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Va ser un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, l’any 1900, i al cap d’un any es va convertir en el seu gerent.

© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
Antoni Piera i Jané a la seva casa de Vilassar, als anys trenta.

Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.

És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar el 1946. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa.

Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, per la carretera que els condueix a Saragossa, a Burgos, a Valladolid. Així es guanyen la vida els catalans, amb duresa i tenacitat. Eren altres temps.

Amb el desplegament de la xarxa ferroviària, els teixits es comencen a transportar amb tren i els traginers es van quedant sense feina. Per aquesta raó, Antoni Piera i Sagués compra una pedrera de Montjuïc a en Batlló. La pedra de Montjuïc, d’un marró clar amb vetes vinoses i violàcies, és molt apreciada per aixecar cases a l’Eixample, aquest barri que avança imparable pel pla de Barcelona. Ara els carros serveixen per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Després d’una pedrera, en compra una altra. Fins a posseir la totalitat de les pedreres de Montjuïc. El Sot del Migdia és una antiga pedrera, com ara la Foixarda i el teatre Grec. Quan els espectadors s’avorreixen amb l’obra que s’hi representa, es distreuen amb la pedrera. És aquest un fenomen que enriqueix, i molt, el teatre contemporani.

Durant aquest temps, el Ros d’en Maiol (o Mallol) s’ha casat amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, i ha fet construir una casa amb jardí i cavallerisses al carrer Sant Pere de Sants, ara carrer Sagunt, on hi ha l’Escola Perú. Tenen sis fills: el segon xicot és l’Antoni Piera i Jané, que neix cap a l’any 1872, si els càlculs no m’enganyen. Serà un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, el 1900.

© Frederic Ballell / AFB
El Foment d’Obres i Construccions presenta a la seva seu uns aparells de neteja urbana comprats a Alemanya, el març de 1910.

Des del 1893, els Piera tenen una empresa constructora de menys envergadura que el Foment, dita Piera, Cortinas y Cía., i que s’ha dedicat a l’explotació de les pedreres, a la construcció i a l’obra pública. Per què funden el Foment? Per constituir una de les constructores més importants de Barcelona, amb l’aportació de capitals procedents de la Banca Mas Sardà i de la Banca Soler i Torra. Tenen pedra, tenen totxo i tenen fusta (els Cortinas són fusters). Només els calen inversors. Entre onze accionistes reuneixen cinc milions de pessetes, que aviat és dit. Barcelona creix imparable i algú l’ha de construir.

La primera obra que el Foment porta a terme és la construcció del Moll d’Espanya, el de Balears, el Nou i també el dels Pescadors, tots del port de Barcelona. Anys després amplien el port, enllamborden carrers, sanegen clavegueres i alhora en tracen i n’executen de noves a Barcelona, Saragossa i Madrid, cobreixen la rasa del tren de Sarrià del carrer Balmes i en construeixen el túnel, també el del tram nou entre la plaça Molina i l’avinguda del Tibidabo, a la riera de Sant Gervasi. Però quan el Foment dóna el do de pit, si se’m permet dir-ho a la manera del tenor Hipòlit Lázaro, és durant la construcció dels palaus, avingudes, hotels i pavellons de l’Exposició Internacional del 1929. En un temps rècord aixequen els quatre hotels de la plaça Espanya. Quan s’hi posen, s’hi posen.

Durant tot aquest temps, des del 1901 fins al 1933, el director gerent és l’Antoni Piera i Jané. Perquè el 1901, un any després de la fundació, el llavors gerent, el seu germà gran Salvador, va morir sobtadament. Vivia a Can Puig, a Collserola, i últimament no es trobava gaire catòlic. Va sortir a fer un tomb, va beure aigua de la Font Groga i, ignorem si amb el tassó a la mà o una mica després, va expirar. Així és com l’Antoni Piera i Jané es converteix en el gerent del Foment. El meu besavi, tot s’ha de dir. Pare de la meva àvia Carmen Piera.

A mon besavi tothom el coneix per Antonet o Tonet i passats els anys serà el senyor Tonet o el senyor Antonet, com s’ho estimin més. Un nom amable, pròxim, que ens evoca els seus orígens populars.

Antoni Piera i Jané és un home callat, dur i decidit. No explica gaire res sobre ell mateix, ni sobre la seva infantesa ni sobre els seus negocis. No és donat a les expansions. En aquells temps els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Fent honor a aquest caràcter reservat, ja casat i amb fills lloga la masia de Can Girona per passar-hi els estius, un mas aïllat de Martorelles, un petit poble dels volts de Barcelona. Ben lluny de les colònies d’estiueig de la burgesia barcelonina, com ara la Garriga, Caldetes o Cardedeu. En Piera no vol que el maregin. Per llaunes, ja té les del consell d’administració del Foment. A Can Girona no ha de fer compliments. Encara avui, la carretera de Martorelles que neix arran dels quatre camins de Sant Fost porta el seu nom: avinguda d’en Piera. Nosaltres també en direm així.

Quan es vol distreure, en Piera se’n va a toros. Ja de jove, amb el seu germà gran Salvador, munten els toros per la festa major de Sants. De més gran, no falta a cap corrida de Barcelona. Si la de la Monumental no li fa el pes, agafa el cotxe de cavalls i se’n va a Les Arenes. Un estiu segueix el torero El Gallo de cap a cap d’Espanya. Passió, aquesta dels toros, que hereten els seus dos fills Antoni i Josep, algun nét, com el director de cinema Antoni Ribas, i també algun besnét.

En Piera també és pràctic, virtut imprescindible per portar pedreres amb un cert èxit. No s’entreté en divagacions intel·lectuals. Durant un viatge a París amb la dona i les filles, contracta un guia del Museu del Louvre i li indica: “En une heure, tout!” No cal encantar-s’hi gaire. Decisió, tampoc no n’hi falta. En una reunió de socis del Foment, en Piera s’embranca en una discussió molt encesa amb el banquer Mas Sardà i exclama: “O en Mas Sardà surt d’aquest despatx o el tiro per la finestra!” Anys després seran consogres. Tot va bé si acaba bé.

© Frederic Ballell / AFB
Directius del FOC visiten les obres d’obertura de la Via Laietana el mateix any del seu inici, 1908.

Políticament, és partidari dels que manen. Com tants altres empresaris barcelonins, el 1923 veu amb bons ulls el cop d’estat del general Primo de Rivera, ordit des de la Capitania de Barcelona. Sis dècades més tard, la seva filla Carmen encara defensarà a peu i a cavall: “En Primo de Rivera ens va portar la pau.” Ho devia sentir a casa seva.

A causa del pistolerisme, en Piera decideix (calculo cap al 1919 o el 1920) tancar la casa de Sants i anar-se’n a viure a Barcelona. Durant un any, ell i tota la família viuen allotjats a l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes. Després lloguen un pis a la Casa Garriga Nogués. Mentrestant, ha encomanat una casa a l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas, el seu futur gendre, que aixeca en un solar del carrer Mallorca a tocar del carrer Balmes, el 1924.

Sospito que no va rebre amb grans alegries l’adveniment de la República. Sabem que el 1933 un obrer del Foment entra al seu despatx amb una pistola i l’amenaça. Desconeixem si aquell home pretenia fer la revolució o simplement robar. En Piera s’hi abraona, aconsegueix reduir-lo. Tot sembla que torna a la normalitat. Però de l’ensurt, en Piera torna a casa blanc. Aquella nit no pot dormir. L’endemà no es troba bé. Li ha esclatat una vena del cor, que va degotant silenciosa. Quan se n’adonen, ja no hi són a temps: els pulmons estan inundats de sang i mor al cap de quatre dies. De tot plegat en tenim coneixement per tradició oral, ja que l’agressió del despatx no apareix a la premsa. Se’n guarda el secret.

A en Piera l’exposen de cos present a casa. Inesperadament, hi apareix l’obrer agressor, penedit de la seva acció, i demana perdó amb els ulls amarats de llàgrimes. Abans de deixar-lo entrar, la minyona ho consulta amb la vídua, que respon dignament: “El perdono, però no el vull veure.” L’agressor se’n torna a casa, molt abatut. Tot plegat sembla una pàgina viscuda del gran Josep Maria Folch i Torres.

Com a últim adéu, els néts li fan l’amistat, l’un darrere l’altre, en el llit de mort. Un petó a una mà freda, encarcarada. I jo, des d’aquí, també li faig l’amistat.

Tot Pedrals fa paret

© Christian Maury
El poeta Josep Pedrals.

Fa aquella angúnia repetir el que tothom comenta de Josep Pedrals, que és un jove poeta, com si anunciessin la Setmana Jove d’El Corte Inglés: moda texana, sonets agosarats, alegria poètica, etc. Entesos, Pedrals neix a Barcelona el 1979, i què? És l’any que s’inaugura la nova depuradora del riu Besòs. Quan a algú l’etiqueten com a poeta jove, s’està apel·lant d’una manera encoberta a la condescendència, el paternalisme; és saba nova, el xicot promet, ja veurem més endavant, esperem a comprovar si m’elogia a mi per jo elogiar-lo a ell, etc. A Pedrals no li calen aquestes crosses convencionals i immundes: en aquests moments (i és mig matí) ja és un poeta excepcional. Es podria morir ara mateix d’un còlic miserere (tampoc no cal) que ens deixaria uns quants llibres de poemes de primera magnitud: el duet constituït per El furgatori (a Ed. Labreu, 2006), un dietari poètic d’un individu de nom Quim Porta, i El romanço d’Anna Tirant (a Ed. Labreu, 2012), una conversa del tal Quim Porta amb Pedrals deambulant per Barcelona amb una inusitada nonchalance, alternada amb poemes que entronquen amb la poesia popular (el romanço; altament recomanables els recol·lectats per Don Marian Aguiló) i alhora amb l’erudita (el barroc): sàtira i optimisme, desvergonyiment i melancolia, i per damunt de tot, el desig de fer-se entendre. O, també, un llibre més antic, Escola italiana (a Ed. Empúries, 2003), en què treu a la llum els poemes del poeta italià, per a mi desconegut, Giuseppe dei Pedroli. Corren rumors que es tracta d’un heterònim del mateix Pedrals. Jo ja no sé què pensar, es diuen tantes coses.

Als antípodes de la poesia agònica i gemegaire, aquella que s’assembla molt a un enterro a la frederica, i de la poesia críptica i indesxifrable, que de tan abstrusa la fan servir alguns serveis d’espionatge, Pedrals ens sobta amb el seu atreviment poètic i el seu sentit de l’espectacle. No ho dic en va; se sap que Pedrals recita dalt d’escenaris (m’han parlat d’uns aquelarres poètics a l’Horiginal del carrer Ferlandina 29 els dies de lluna minvant), que actua i que canta, que va gravar el disc Esquitxos ultralleugers amb Els Nens Eutròfics el 2010 i En/doll amb Guillamino el 2007. Com que no he tingut temps encara de gaudir-ne, tot això que m’espera. Un diumenge al matí me n’aniré cap a Sant Miquel del Fai, aparcaré en un revolt de carretera i els escoltaré amb calma.