Quant a Genís Barnosell

Professor d'Història Contemporània. Universitat de Girona

Quin “Model Barcelona”?

Barcelona supermodeloBarcelona supermodelo. La complejidad de una transformación social y urbana (1979-2011)
Autor: Alessandro Scarnato
Editen: Editorial Comanegra i Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2016

L’expressió “Model Barcelona” té a hores d’ara significats diversos, no només perquè els elements que en formen part han evolucionat, sinó perquè el que es discuteix són els seus elements constitutius.

Si per a alguns s’hauria de definir com un urbanisme redistributiu i participatiu, nascut en les lluites de la Transició i desvirtuat pels Jocs Olímpics, per a Alessandro Scarnato seria un programa de transformació urbana d’inspiració socialdemòcrata (mai portat a la pràctica del tot), amb participació del capital públic i del privat, en el qual els arquitectes assumien un compromís intel·lectual i cívic que volia tant recuperar l’endarreriment en infraestructures i serveis com construir una ciutat al servei dels ciutadans, i amb el turisme com a motor econòmic imprescindible.

Un projecte així no refusaria el fenomen archistar –neologisme en castellà que es refereix a l’arquitecte famós o “estrella”–, sinó que aquest seria un factor important de la projecció internacional de la ciutat, entesa com una mena de “ciutat estat”, una metròpolis amb una necessària projecció supranacional. Els Jocs Olímpics, doncs, no en serien una desvirtuació, sinó l’oportunitat de portar-lo a terme, ja que en els anys anteriors s’havien definit el projecte en l’àmbit teòric i també el marc legal necessari per intervenir en la trama urbana, però les accions acabades eren poques i la ciutat vella –objecte essencial de l’estudi– continuava sent un barri pobre i marginal.

Contundent en la seva definició i defensa del model, Scarnato es mostra més ambivalent en l’anàlisi de la seva crisi o, en tot cas, n’ofereix una perspectiva complexa, allunyada de les crítiques que culminen en el crit pràcticament xenòfob de “la Rambla per als barcelonins”. Assumeix l’eslògan del pas d’un “model” a una “marca” (i, amb ell, la perspectiva que suposa que disposar d’una marca és negatiu), però disculpa l’actuació (sobretot la inicial) de Procivesa, que per als crítics ja era especulativa. Ataca la banalització, però en fa una definició molt concreta, centrada en el trencament de l’equilibri entre contemporaneïtat i herència històrica. I, al capdavall, situa la mort del model en la dificultat d’assumir en un termini breu els inconvenients de viure en l’èxit i les seves conseqüències no volgudes (com el mobbing, la corrupció o la captura de la ciutat pel capital internacional), i el punt d’inflexió en el 2004.

El llibre es clou amb l’afirmació rotunda que en trenta anys Ciutat Vella ha millorat i fent l’ullet a la corporació municipal actual, malgrat que les respectives definicions del “Model Barcelona” em semblen prou diferents. El repte: superar el col·lapse de la capacitat regenerativa d’un model periclitat. Les receptes, massa vagues i sense preguntar-se què ha de produir Barcelona: defugir els escenaris de consum estandarditzat, donar la direcció a la política, més habitatge públic, reduir els vehicles privats, recuperar el sentit cívic dels arquitectes.

Reivindicació política del barri

Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Autor: Marc Andreu
Els Llibres de L’Avenç
Barcelona, 2015
512 pàgines

Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana
Autor: Marc Andreu
Els Llibres de L’Avenç
Barcelona, 2016
200 pàgines

Dos llibres recents del periodista i historiador Marc Andreu, publicats per Els Llibres de L’Avenç, ens acosten a la realitat de les ciutats catalanes de la segona meitat del segle xx i inicis del segle xxi.

L’un és Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Resultat de la tesi de l’autor, constitueix una anàlisi detallada del “moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura”, que va ser “un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional”.

L’altre, Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana, aplega els articles que l’autor va publicar a L’Avenç entre la tardor de 2014 i la tardor del 2015 sota el lema de l’obra d’Italo Calvino Les ciutats invisibles. Com el gran Khan, que desconeixia les seves ciutats, el llibre de Marc Andreu s’adreça als catalans que desconeixen la realitat de les seves, perquè “ciutats invisibles ho són també molts dels barris o indrets metropolitans de la Catalunya d’avui on viuen milers i milers de persones” a les quals els “mitjans de comunicació […] hi dediquen poca atenció” (Les ciutats…, p. 187).

El punt comú dels dos llibres és el barri, entès aquest com aquella part de la ciutat directament viscuda pels ciutadans, definida per ser el lloc de residència, d’accés als serveis bàsics, de sociabilitat immediata. Com escriu Jordi Évole al pròleg de Les ciutats invisibles, “allà hi havia la meva escola, el meu camp de futbol improvisat […], el meu avi, la meva àvia, els meus ionquis, les meves veïnes, la meva plaça, els meus amics… Allà hi era tot” (Les ciutats…, p. 12).

A Barris, veïns i democràcia els protagonistes són els veïns dels barris de Barcelona que van saber organitzar-se durant la transició a la democràcia en un potent moviment que va exigir una política urbanística al servei dels ciutadans i no al servei de l’especulació. I al mateix temps que exigien una gestió democràtica de la ciutat i assolien èxits ben tangibles en l’àmbit de l’urbanisme, van ser inspiració per al conjunt de l’estat i van condicionar la mateixa dinàmica de la Transició. L’Estat va respondre a la pressió de les associacions de veïns amb concessions, però també eliminant-les de la Constitució, amb la repressió recolzada en la violència ultra, o endarrerint les eleccions municipals, tot per por de les seves “propostes de democràcia directa”, opinió en la qual van coincidir PSOE i UCD (p. 387).

No devia resultar estrany, doncs, que des del 1979 l’Ajuntament barceloní d’hegemonia socialista (primer amb el suport del PSUC i després d’ICV) s’oposés a la participació efectiva dels veïns als plens municipals i renunciés a la transformació profunda de l’estructura social de la ciutat, alhora que, en opinió de l’autor, el posterior projecte olímpic transformava el “model Barcelona” d’urbanisme redistributiu i relativament participatiu en “simple marca Barcelona” (p. 434).

L’anàlisi d’aquests temps recents enllaça amb el segon llibre que comentem, força diferent del primer en la forma, però no tant en el fons. Efectivament, Les ciutats invisibles és una narració del viatge de l’autor pels barris metropolitans de Catalunya que serveix per explicar una realitat massa allunyada de les agendes polítiques governants i dels mitjans de comunicació. El viatge, tanmateix, no és una narració literària, sinó que sota aquesta aparença hi ha preguntes pertinents i preocupació teòrica: les condicions de vida, la composició social i ètnica dels barris, les llengües usades, els sentiments identitaris, la capacitat (poca o molta) de mobilització social, la contraposició entre alguns macroprojectes de ciutat i la vida quotidiana dels barris.

I és que els dos llibres formen part, en definitiva, d’un mateix projecte acadèmic i polític: retornar a la història i al present l’existència d’unes realitats massa invisibles que són, de fet, les realitats dels “sectors populars” catalans (p. 83), dels quals caldria, segons expressió de Xavier Domènech citada per l’autor, una “fotografia més real”.

No hi ha dubte que els dos llibres contribueixen a elaborar aquesta fotografia, i de la mateixa manera que Barris, veïns i democràcia hauria de passar a ser una referència bàsica de la història dels moviments socials a Catalunya, Les ciutats invisibles hauria de contribuir, com vol el seu autor, a fer renéixer la “crònica social i urbana” en qualitat de gènere periodístic (El País, 2/6/2016). Alhora, com que els dos llibres formen part d’un mateix projecte acadèmic i polític, dibuixat des d’una sensibilitat política molt precisa, tenen una mateixa debilitat, que és la tendència a la idealització dels barris (a no preocupar-se per la representativitat real de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona –FAVB– i de les seves associacions membres, a considerar-los més “reals” que altres realitats igualment existents –“al barri és on hi ha les millors històries”, diu Évole) o a la seva descontextualització de l’economia global.

I és que, de forma molt matisada en un llibre (el model acadèmic obliga) i de forma més clara en l’altre, el que se’ns proposa és una veritable construcció discursiva del barri que és profundament política, és a dir, una manera concreta d’entendre què són els barris metropolitans que coincideix amb l’aposta partidista de l’autor: per la mateixa tria dels barris (dels deu municipis més pobres de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’autor en tria set, esquivant Sant Vicenç dels Horts, i cap dels dinou més “rics”), per la seva desconfiança davant les iniciatives econòmiques d’abast internacional, per la seva contraposició entre el dret a decidir i el dret a existir (matisat en l’autor, contundent en el pròleg d’Évole), per la manca d’alternatives econòmiques clares al model que es refusa.

Però té raó l’autor quan diu que “les ciutats invisibles i el que palpita dins seu” es fan notar “cada cop més” (p. 187) –encara que això no tingui ni de bon tros una sola traducció política, ni tampoc una sola base social, com demostra el fet que moltes de les iniciatives solidàries que emergeixen ho facin en barris de classe mitjana. I és que, com escrivia Toni Soler a l’Ara (25/5/2015), a Catalunya, efectivament, hi ha més d’un “procés”. Cadascun amb els seus mites i les seves idealitzacions, contraposats als de l’estat (o als del liberalisme), i amb aliances que escapen a la lògica acadèmica.