Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Autor: Marc Andreu
Els Llibres de L’Avenç
Barcelona, 2015
512 pàgines
Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana
Autor: Marc Andreu
Els Llibres de L’Avenç
Barcelona, 2016
200 pàgines
Dos llibres recents del periodista i historiador Marc Andreu, publicats per Els Llibres de L’Avenç, ens acosten a la realitat de les ciutats catalanes de la segona meitat del segle xx i inicis del segle xxi.
L’un és Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Resultat de la tesi de l’autor, constitueix una anàlisi detallada del “moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura”, que va ser “un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional”.
L’altre, Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana, aplega els articles que l’autor va publicar a L’Avenç entre la tardor de 2014 i la tardor del 2015 sota el lema de l’obra d’Italo Calvino Les ciutats invisibles. Com el gran Khan, que desconeixia les seves ciutats, el llibre de Marc Andreu s’adreça als catalans que desconeixen la realitat de les seves, perquè “ciutats invisibles ho són també molts dels barris o indrets metropolitans de la Catalunya d’avui on viuen milers i milers de persones” a les quals els “mitjans de comunicació […] hi dediquen poca atenció” (Les ciutats…, p. 187).
El punt comú dels dos llibres és el barri, entès aquest com aquella part de la ciutat directament viscuda pels ciutadans, definida per ser el lloc de residència, d’accés als serveis bàsics, de sociabilitat immediata. Com escriu Jordi Évole al pròleg de Les ciutats invisibles, “allà hi havia la meva escola, el meu camp de futbol improvisat […], el meu avi, la meva àvia, els meus ionquis, les meves veïnes, la meva plaça, els meus amics… Allà hi era tot” (Les ciutats…, p. 12).
A Barris, veïns i democràcia els protagonistes són els veïns dels barris de Barcelona que van saber organitzar-se durant la transició a la democràcia en un potent moviment que va exigir una política urbanística al servei dels ciutadans i no al servei de l’especulació. I al mateix temps que exigien una gestió democràtica de la ciutat i assolien èxits ben tangibles en l’àmbit de l’urbanisme, van ser inspiració per al conjunt de l’estat i van condicionar la mateixa dinàmica de la Transició. L’Estat va respondre a la pressió de les associacions de veïns amb concessions, però també eliminant-les de la Constitució, amb la repressió recolzada en la violència ultra, o endarrerint les eleccions municipals, tot per por de les seves “propostes de democràcia directa”, opinió en la qual van coincidir PSOE i UCD (p. 387).
No devia resultar estrany, doncs, que des del 1979 l’Ajuntament barceloní d’hegemonia socialista (primer amb el suport del PSUC i després d’ICV) s’oposés a la participació efectiva dels veïns als plens municipals i renunciés a la transformació profunda de l’estructura social de la ciutat, alhora que, en opinió de l’autor, el posterior projecte olímpic transformava el “model Barcelona” d’urbanisme redistributiu i relativament participatiu en “simple marca Barcelona” (p. 434).
L’anàlisi d’aquests temps recents enllaça amb el segon llibre que comentem, força diferent del primer en la forma, però no tant en el fons. Efectivament, Les ciutats invisibles és una narració del viatge de l’autor pels barris metropolitans de Catalunya que serveix per explicar una realitat massa allunyada de les agendes polítiques governants i dels mitjans de comunicació. El viatge, tanmateix, no és una narració literària, sinó que sota aquesta aparença hi ha preguntes pertinents i preocupació teòrica: les condicions de vida, la composició social i ètnica dels barris, les llengües usades, els sentiments identitaris, la capacitat (poca o molta) de mobilització social, la contraposició entre alguns macroprojectes de ciutat i la vida quotidiana dels barris.
I és que els dos llibres formen part, en definitiva, d’un mateix projecte acadèmic i polític: retornar a la història i al present l’existència d’unes realitats massa invisibles que són, de fet, les realitats dels “sectors populars” catalans (p. 83), dels quals caldria, segons expressió de Xavier Domènech citada per l’autor, una “fotografia més real”.
No hi ha dubte que els dos llibres contribueixen a elaborar aquesta fotografia, i de la mateixa manera que Barris, veïns i democràcia hauria de passar a ser una referència bàsica de la història dels moviments socials a Catalunya, Les ciutats invisibles hauria de contribuir, com vol el seu autor, a fer renéixer la “crònica social i urbana” en qualitat de gènere periodístic (El País, 2/6/2016). Alhora, com que els dos llibres formen part d’un mateix projecte acadèmic i polític, dibuixat des d’una sensibilitat política molt precisa, tenen una mateixa debilitat, que és la tendència a la idealització dels barris (a no preocupar-se per la representativitat real de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona –FAVB– i de les seves associacions membres, a considerar-los més “reals” que altres realitats igualment existents –“al barri és on hi ha les millors històries”, diu Évole) o a la seva descontextualització de l’economia global.
I és que, de forma molt matisada en un llibre (el model acadèmic obliga) i de forma més clara en l’altre, el que se’ns proposa és una veritable construcció discursiva del barri que és profundament política, és a dir, una manera concreta d’entendre què són els barris metropolitans que coincideix amb l’aposta partidista de l’autor: per la mateixa tria dels barris (dels deu municipis més pobres de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’autor en tria set, esquivant Sant Vicenç dels Horts, i cap dels dinou més “rics”), per la seva desconfiança davant les iniciatives econòmiques d’abast internacional, per la seva contraposició entre el dret a decidir i el dret a existir (matisat en l’autor, contundent en el pròleg d’Évole), per la manca d’alternatives econòmiques clares al model que es refusa.
Però té raó l’autor quan diu que “les ciutats invisibles i el que palpita dins seu” es fan notar “cada cop més” (p. 187) –encara que això no tingui ni de bon tros una sola traducció política, ni tampoc una sola base social, com demostra el fet que moltes de les iniciatives solidàries que emergeixen ho facin en barris de classe mitjana. I és que, com escrivia Toni Soler a l’Ara (25/5/2015), a Catalunya, efectivament, hi ha més d’un “procés”. Cadascun amb els seus mites i les seves idealitzacions, contraposats als de l’estat (o als del liberalisme), i amb aliances que escapen a la lògica acadèmica.