“Tenim un compromís amb la societat que no podem oblidar”, afirma el doctor Valentí Fuster, director de l’Institut Cardiovascular del Mount Sinai Medical Center, de Nova York, i del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars Carlos III, de Madrid. La vocació social ha dut aquest metge barceloní, una de les grans autoritats mundials en cardiologia, a fer una tasca intensa com a divulgador i educador.

Fotos: Pere Virgili

Permeti’m que comenci amb una anècdota: hi ha algunes ressenyes que indiquen que vostè va néixer a Cardona…

Sí, aquest és un error d’algunes notes biogràfiques que es poden trobar a internet. Estic molt involucrat amb Cardona com a fill adoptiu i allà va néixer la meva dona, però la veritat és que jo vaig néixer a Barcelona.

La seva relació familiar amb Barcelona no podia ser més estreta: el seu pare, el doctor Joaquim Fuster i Pomar, va ser director de psiquiatria de Sant Pau i els seus dos avis van ser metges, i un d’ells –Valentí Carulla i Margenat– rector de la Universitat de Barcelona entre 1913 i 1923…

No vaig poder conèixer en persona el meu avi matern, Valentí Carulla, un home molt interessant i molt implicat en l’educació, però me’n vaig documentar i vaig tenir l’oportunitat d’escriure la seva biografia. Ell va aconseguir que a les escoles de Catalunya hi pogués anar tothom, independentment de la situació econòmica de la família. El meu pare va ser director de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i després va dirigir l’hospital mental de Sant Andreu. A Pedralbes hi tenia la clínica privada, molt a prop de casa. El meu avi patern també era metge, a Mallorca. El meu germà gran és neurofisiòleg i treballa a Los Angeles.

Quins records familiars guarda de la Barcelona de l’època dels seus pares?

El meu pare era un intel·lectual i recordo molt bé les reunions que tenia cada diumenge amb el grup que denominaven “la penya”. Era de Mallorca i va venir a viure a Barcelona; la família es va establir a Pedralbes, on tenia la clínica. Em va saber donar llibertat per al meu desenvolupament personal; això ho apreciaré sempre. Pel que fa a la meva mare, em va injectar una forta inquietud social.

A banda de la tradició familiar, quan decideix que la seva carrera professional estarà dedicada a la medicina?

Vaig estudiar batxillerat als Jesuïtes de Barcelona i després volia estudiar agricultura, perquè sempre m’han agradat molt la naturalesa i la investigació del terreny. Però en aquells temps no hi havia estudis universitaris d’agricultura a Barcelona i era difícil moure’s de l’ambient familiar. Finalment em vaig decidir per la medicina, influenciat també pel professor Pere Farreras i Valentí, un dels metges de més força del país i també en l’àmbit internacional.

El seu germà gran va escollir la mateixa especialitat mèdica del pare. Vostè per què es va decidir per la cardiologia?

El primer motiu és que el doctor Farreras va tenir un infart, em sembla que quan tenia 42 anys. Ell, que era el meu tutor o mentor, em va dir que la cardiologia era un camp de la ciència que no dominava com els altres i que jo m’hi podia dedicar. Aquest consell va ser absolutament transcendental per a la meva carrera.

Com recorda la Barcelona dels anys seixanta, quan vostè estudiava medicina a la Universitat de Barcelona, en aquells temps més coneguda com la Universitat Central?

L’aspecte més positiu que recordo és la relació intel·lectual amb alguns companys, com el filòsof Eugenio Trías Sagnier, l’arquitecte Manuel de Solà-Morales o Agustí Arana. Fèiem reunions com les que tenia el meu pare amb la seva penya.

I del seu breu pas per l’Hospital Clínic, en la seva última fase de formació a Catalunya?

Hi havia alguns catedràtics molt bons, tres o quatre… Però altres es limitaven a treballar amb apunts. Jo preferia estudiar amb llibres, per exemple, de llengua anglesa, i veia els apunts com un recurs molt poc ambiciós intel·lectualment. Vaig tenir alguns catedràtics que no sabien motivar els seus alumnes. Aquesta va ser una de les raons que sortís d’Espanya; buscava alguna cosa que em motivés. El doctor Farreras em va ajudar a anar al Regne Unit, on es feia una medicina més senzilla, menys tècnica. De tornada em vaig fixar l’objectiu dels Estats Units, i m’hi vaig quedar…

Va ser difícil l’arribada als Estats Units?

M’ho van fer molt fàcil. Em van escriure unes bones cartes de recomanació des del Regne Unit i em van acceptar a la Clínica Mayo. Vaig haver de començar de zero, però va valer la pena.

Què hi ha –o què hi havia– de tan diferent entre la recerca que es fa a Nord-amèrica i la d’altres punts del món, per no dir de l’estat espanyol?

La motivació. Als Estats Units es dóna tot el suport a la persona que treballa, des del primer dia que hi arribes. Això és absolutament fonamental en aquella cultura. D’altra banda, és un país que exigeix molt. Si treballes et donen dos, però després te n’exigeixen quatre i sis…

Quins són els desafiaments actuals en el món de la cardiologia?

El primer dels grans reptes és passar de tractar les malalties a promocionar la salut. La prevenció és una peça clau; els països desenvolupats es gasten milers de milions a tractar malalties que es podrien prevenir. La malaltia cardiovascular és la principal causa de mort al món, ja que prop del 40% de les morts són degudes a aquest tipus de problemes. Som davant d’una epidèmia perquè tenim problemes de sobrepès, de mala alimentació, de tabaquisme, de falta d’exercici físic… Cal fer prevenció, perquè al ritme que anem serà impossible fer front a les despeses que provoca el tractament de la malaltia.

Comentava altres reptes des del punt de vista mèdic…

Cal avançar i relacionar els estudis sobre el cor i el cervell. També estem avançant molt en les tecnologies de la imatge, la genètica i la regeneració tissular. Així mateix, és molt important que sapiguem traslladar els nostres coneixements de forma ràpida als pacients. Finalment, de manera més general, hem de respondre a la nostra responsabilitat social: els metges tenim un compromís amb la societat que no podem oblidar.

Fotos: Pere Virgili

Com que sempre estem reclamant solucions gairebé miraculoses per als problemes de salut, deixi’m que li recordi una de les il·lusions actuals dels profans en la matèria: quan aconseguirem regenerar un cor malmès per un infart fent servir cèl·lules mare?

Molts equips d’arreu del món estan treballant amb cèl·lules mare. Al Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, a Madrid, portem a terme algunes línies en aquest camp. Segur que tindrem resultats positius, però, tot i que una part de la societat i molts periodistes pregunten constantment per aquest tipus de solucions, vull destacar que la fórmula més efectiva d’avançar la tenim molt més a l’abast: adoptar hàbits de vida més saludables.

Vostè posa un èmfasi especial en l’educació infantil, en els hàbits dels més petits…

Aquest és un element molt important, perquè allò que un nen aprèn als quatre o cinc anys és transcendental per a la seva vida com a adult. Si de petit aprèn a alimentar-se correctament i a tenir cura del seu cos, això perdurarà durant molts anys.

Expliqui’ns com va començar la campanya d’educació d’hàbits saludables per als infants a través de la sèrie de televisió Barri Sèsam.

En una reunió amb experts per parlar del gran problema de l’obesitat als Estats Units vaig mostrar la meva opinió crítica contra la indústria de l’alimentació. A la sortida em va venir a veure un dels responsables de la productora de Barri Sèsam i vam decidir començar a col·laborar. Ara estem treballant en programes d’educació per a la salut amb infants d’arreu del món.

L’experiència s’ha traslladat també a l’estat espanyol?

La Fundació SHE i Sesame Workshop, amb el suport de la Fundació Daniel i Nina Carasso, van arribar a un acord per produir una nova sèrie de televisió de Barri Sèsam a Espanya. L’any passat se’n van emetre 26 episodis de set minuts, adreçats a nens de tres a sis anys, en què són protagonistes la nutrició, l’activitat física, el coneixement del cos i del cor, i el benestar socioemocional. Tot el contingut ha estat elaborat per un equip d’experts, internacionals i locals, per inculcar als més petits hàbits saludables que els beneficiïn al llarg de la seva vida. Es tracta d’una sèrie amb un gran potencial per expandir-se a altres països.

D’aquí va sorgir el projecte de la seva Fundació SHE (Science, Health and Education). O són evolucions diferents?

Tenim molts programes i actuacions paral·leles en temes d’educació sobre salut per a gent de diverses edats, i vam veure la necessitat de concentrar tota aquesta activitat en una fundació que es dediqués a treballar sobre la base de la investigació científica, amb l’objectiu de promoure la salut mitjançant la comunicació i l’educació. La col·laboració amb Barri Sèsam s’emmarca en un dels projectes de la Fundació SHE.

I com funciona l’altre dels grans projectes de la seva fundació, dedicat a la salut integral?

La Fundació privada SHE que presideixo té en marxa el programa SI! [Salut Integral!], que actualment compta amb la participació de més d’11.000 nens i nenes de 61 escoles. L’objectiu és anar més enllà de la prevenció de l’obesitat, tractant la salut integral a partir de quatre components bàsics i interrelacionats: l’adquisició d’hàbits saludables d’alimentació, l’activitat física, el coneixement del funcionament del nostre cos –i el cor en especial–, i la gestió de les emocions i el foment de la responsabilitat social com a factors de protecció davant les addiccions i el consum de substàncies com el tabac o les drogues.

La seva recepta per a la salut cardiovascular és tan fàcil d’enumerar com –per a alguns– difícil de seguir. Ens pot recordar els ingredients bàsics d’aquesta recepta?

Com li comentava, la peça clau és la prevenció. Però, si en general volem saber com aconseguir una vida més saludable, cal destacar tres o quatre coses concretes: fer exercici físic, evitar el sobrepès i l’obesitat, mantenir una pressió arterial adequada i no fumar. Creu que la gent no sap aquestes coses? Doncs ara l’important és aconseguir posar-les en pràctica.

Abans fèiem servir la paraula “recepta”, i cal recordar que vostè ha escrit llibres de divulgació acompanyat d’experts i personalitats de molts altres camps, un d’ells, el prestigiós cuiner Ferran Adrià. Què recorda en especial d’aquesta col·laboració?

Ferran Adrià ha fet aportacions molt destacades a la cuina moderna i els últims anys també ha fet una evolució important per avançar en altres camps, com ara la cuina més saludable i més accessible. La nostra col·laboració en el llibre pot semblar una paradoxa, perquè un investigador com jo parla de cuina i un cuiner com Ferran Adrià s’acosta al món de la recerca. Tots dos compartim la necessitat o l’obligació moral de sortir al carrer i explicar coses importants, com les formes més senzilles d’evitar un infart o els aspectes bàsics de la bona alimentació. El periodista Josep Corbella va aconseguir plasmar-ho en el llibre.

Dirigint centres de recerca a les dues bandes de l’Atlàntic i línies de recerca de primer nivell mundial, com s’ho fa per escriure llibres i fer divulgació de la ciència?

Ho faig com a contribució a la societat que tant m’ha donat. És un gest de responsabilitat. En el cas dels llibres, he escrit en col·laboració amb persones destacades com Ferran Adrià, que ara comentàvem; el psiquiatre Luis Rojas Marcos [Cor i ment], o l’escriptor i economista José Luis Sampedro [La ciència i la vida]. El primer d’aquest tipus de llibres el vaig fer amb la col·laboració del periodista Josep Corbella [La ciència de la salut]. En tots els casos jo destacaria que m’he trobat amb persones molt motivades, molt compromeses amb la societat, encara que de vegades pertanyin a camps distints i tinguin formes de pensar diferents de les meves.

Defensi una mica el seu camp de treball: la societat hauria de donar més reconeixements a la recerca científica i invertir-hi més?

Em sembla evident que la societat no reconeix prou el treball dels investigadors i la importància de la ciència. El nostre futur depèn de coses importants com l’educació i la ciència, i per això és necessari que els ciutadans tinguin una cultura científica més àmplia, que la recerca sigui un tema destacat. En aquest aspecte, els mitjans de comunicació i els periodistes tenen un paper important a fer. Heu de fer saber a la societat que la ciència és el combustible del futur d’un país.

Com veu el futur de la recerca científica a l’estat espanyol en general i a Catalunya en particular?

Amb preocupació. Durant molt de temps s’ha treballat per fer avançar la ciència i ara hi ha reptes i problemes molt importants a superar. De tota manera, estic esperançat que es podrà mantenir la línia positiva. Al Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, que és a Madrid però que s’estén a tot Espanya i a l’estranger, estem treballant en molts projectes que suposen avenços importants per a la ciència, i la nostra ambició és poder continuar aquest camí. Catalunya és una de les regions europees on realment hi ha investigadors de gran qualitat i on es fa molt bona recerca científica. Si es fan retallades importants en el pressupost d’investigació científica, estarem posant en perill el futur.

No ha trobat a faltar mai dedicar-se plenament a la medicina a Barcelona?

Tinc una relació molt estreta amb Barcelona. Treballo en molts projectes relacionats amb la recerca i la salut a la ciutat, i estic molt content de poder continuar amb aquesta feina.

Premi Nacional de Cultura 2012

El doctor Valentí Fuster ha estat guardonat a Catalunya amb el Premi Nacional de Cultura de 2012, dins l’apartat de Pensament i Cultura Científica, per “les seves aportacions a la biomedicina en el camp cardiovascular i la seva incansable lluita per la conscienciació social per a la millora de la salut mitjançant la prevenció de les malalties del cos”, segons el jurat de la distinció, atorgada pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).

Nascut a Barcelona el 20 de gener de 1943, Fuster és doctor en medicina per la Universitat de Barcelona i honoris causa en una trentena d’universitats d’arreu del món. Va iniciar la carrera de cardiòleg a Edimburg (Regne Unit) i el 1972 es va establir als Estats Units. Va ser professor de medicina i malalties cardiovasculars a l’Escola Mèdica Mayo de Minnesota i a l’Escola de Medicina de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, i des del 1991 fins al 1994, catedràtic de Medicina a l’Escola Mèdica de Harvard, de Boston.

Autor de gairebé un miler d’articles científics i de dos dels llibres de més prestigi internacional dedicats a la cardiologia clínica i de recerca, el seu treball ha tingut un gran impacte en la millora del tractament de pacients amb malalties cardíaques. Les seves investigacions sobre l’origen dels accidents cardiovasculars li van valer els premis més importants de les quatre grans organitzacions de cardiologia del món, incloent-hi el Premi d’Investigació 2012 de la Societat Americana del Cor (AHA). L’any 1996 va rebre el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació. J.E.

Darrere la porta del seu despatx, al penja-robes, hi descansen un jersei, una bata de laboratori i mig centenar de penjolls amb identificacions per a congressos i seminaris especialitzats en reproducció humana en què ha participat Anna Veiga durant els últims anys. Una de les trobades científiques que han deixat el seu record al penjador de la directora del Banc de Línies Cel·lulars ha estat el congrés anual de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia, una entitat de primer nivell científic mundial que, des de l’estiu del 2011, presideix Anna Veiga.

©Pere Virgili

La darrera reunió anual de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia ha servit per destacar que des que va néixer Louise Brown, el 1978, han vingut al món cinc milions d’infants per fecundació in vitro (FIV)…
Sí, aquesta és una xifra que demostra que la fecundació in vitro és una tècnica absolutament consolidada, amb una metodologia estandarditzada que serveix per donar solució a molts problemes de fertilitat. És una tècnica segura que dóna resultats similars als nascuts sense reproducció assistida.

Segueix creixent el nombre de tractaments de fecundació in vitro al món? En països industrialitzats en especial, pel retard en la maternitat…
És cert que aquest és un dels motius del creixement d’aquestes tècniques. No hi ha estudis que indiquin de forma clara que existeixen ara a la nostra societat més problemes d’esterilitat que fa unes dècades. Però és evident que les dones endarrereixen l’edat a la qual volen tenir fills i això comporta complicacions a l’hora d’aconseguir l’embaràs. Molts dels casos d’infertilitat que es veuen avui en dia estan motivats exclusivament per l’edat avançada de la mare.

©Pere Virgili

Quina és l’àrea de treball de la Societat Europea de Reproducció Humana que vostè presideix?
És una de les dues societats científiques més importants del món en el camp de la reproducció humana; potser podríem dir que estem una mica per davant de la societat nord-americana. El nostre objectiu és donar suport científic a les activitats de reproducció assistida, aportar evidències científiques sobre l’eficàcia de les tècniques, recollir dades sobre l’activitat del sector a Europa i donar pautes perquè els tractaments es facin de la millor manera possible.

Quins són els reptes de futur de la FIV? Fa uns anys es parlava que el gran problema són els embarassos múltiples induïts per aquesta tècnica.
Els embarassos múltiples continuen sent una complicació de les tècniques de reproducció assistida, tot i que durant els últims anys hem rebaixat molt el naixement de bessons. Hem millorat les tècniques i cada vegada sabem més sobre els casos en què està justificat transferir més d’un embrió i en quins casos podem transferir dos embrions, o tres, com a màxim. En alguns països fins i tot han regulat aquest aspecte; a l’Estat espanyol, per exemple, la llei diu que no es poden transferir més de tres embrions en cada tractament.

L’estadística demostra que durant els últims anys el nombre de naixements múltiples ha crescut considerablement i això és degut bàsicament a la reproducció assistida.
Sí, això es veu anant pel carrer: s’hi veuen molts més bessons. Mireu si és un fet real que fins i tot algunes campanyes publicitàries fan ser servir el reclam dels parts múltiples.

©Pere Virgili

Quan va néixer Louise Brown, l’any 1978, vostè estudiava biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època ja es pensava que es podria dedicar a la recerca en reproducció humana?
No, la veritat és que no. Aquella notícia em va cridar molt l’atenció, però llavors estava interessada només de forma genèrica en temes de genètica i cultius cel·lulars. Va haver-hi un professor que em va motivar molt en aquests temes.

El malaurat professor Josep Egozcue...
Exactament. Vaig acabar la carrera i per casualitat vaig llegir una entrevista amb el doctor Pere Barri, de la Clínica Dexeus, que explicava que estaven fent inseminacions, i vaig pensar: aquest és un camp que està començant i potser estaria bé col·laborar-hi.

Així doncs, és cert que tot va començar llegint una entrevista a la revista Ser Padres?
A partir d’aquella lectura vaig fer algunes consultes fins que vaig poder parlar amb el doctor Barri per oferir-li els meus serveis. Era conscient que no li podia oferir gran cosa, perquè tot just havia acabat la carrera de biologia, amb mancances molt importants de formació en la vessant mèdica. Em va atendre molt cordialment i en un principi no em va poder oferir gran cosa perquè no tenien encara un projecte consolidat. Però allà va començar tot, sí.

La seva família té antecedents en el món de la recerca?
En absolut. El meu pare treballava en temes de publicitat; havia treballat en automoció i en periodisme relacionat amb el motor. A casa no hi havia cap tipus de tradició científica, ni metges, ni biòlegs.

De quin barri de Barcelona és la seva família?
De Pedralbes. Els meus avis i la meva mare van marxar de la Gran Via durant la Guerra Civil i van anar a refugiar-se a Pedralbes a una casa que la família havia fet servir per passar els estius. Em vaig criar allí i després he viscut en diferents barris de Barcelona, però ara, passat el temps, he tornat a Pedralbes.

Hi ha hagut molts canvis a la casa i al barri?
S’ha canviat, però la casa és la mateixa. M’agrada tornar al barri on he viscut tota la vida, i s’hi viu molt bé.

La Barcelona científica potser ha viscut transformacions més transcendentals des de la seva època d’estudiant…
El fet és que hem progressat molt, ens hem posat a l’altura. Finalment vam prendre consciència que si un país vol progressar ha d’avançar científicament. Per tant, calia dedicar-hi recursos i emprar totes les eines per fer-ho possible. Es van posar en marxa centres com el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, on hi ha el Centre de Medicina Regenerativa, on treballo. Va ser una època de gran creixement de la ciència.

I ara, com veu el present i el futur?
Estem una mica espantats perquè la situació és terrible i dramàtica. S’està retallant pertot arreu i també a nosaltres ens toca el rebre. En el cas de la recerca s’ha de recordar que costa molt que un país arribi a tenir un bon nivell i, en canvi, no costa gens tornar enrere. Ens serà difícil créixer de nou. Hi ha molts altres països amb problemes que fan l’esforç de preservar la recerca per garantir el progrés a mitjà i llarg termini. Barcelona i Catalunya en general havien aconseguit atreure científics de primer nivell mundial, i no només perquè tinguem molt bon clima –que també–, sinó perquè el nivell científic és prou bo. És complicat, però cal fer un esforç per continuar endavant i que no es parin projectes científics.

Tornant a la seva carrera professional, quin és el record més fort que conserva del naixement de Victòria Anna, la primera nena nascuda per fecundació in vitro a l’Estat espanyol, gràcies en bona part al seu treball?
Tot plegat!

Aprofitant el nom i la data, un 12 de juliol –en concret, del 1984–, vostè diu que aquell va ser el seu particular Dia de la Victòria.
Absolutament. El vam viure amb una gran emoció. Eren uns moments molt especials per la novetat, perquè sabíem que s’estaven obrint nous camins per solucionar problemes de fertilitat que afecten moltes persones… A més, el naixement d’aquella nena demostrava que estàvem treballant bé i que la tècnica funcionava correctament.

Els records positius ho superen tot, però els va costar aconseguir l’èxit…
Ens va costar, però no més del que en aquella època costava a altres grups. Recordeu que en aquells temps formar-se en aquesta especialitat, conèixer com funcionaven les tècniques, era molt difícil. Ara hi ha màsters i cursos de formació que ho fan molt senzill.

De vegades la memòria esborra sensacions negatives. Encara que molt minoritaris, als anys 1980 també hi havia grups i persones contràries a la FIV.
Si voleu que us digui la veritat, aquests moviments eren molt minoritaris i ens van destorbar molt poc. La immensa majoria de la gent estava encantada amb el treball que fèiem. Els problemes reals eren uns altres, els moments en què les coses no funcionaven tècnicament com esperàvem…

Expliqui’ns alguns detalls d’aquest cas concret en què està pensant…
Parlo del primer embaràs que el nostre equip va aconseguir amb fecundació in vitro. La prova de l’embaràs havia donat positiu i quan es va fer l’ecografia es va veure que l’embrió no s’havia implantat a la cavitat uterina, sinó que era a la trompa, de manera que l’embaràs no va poder anar endavant. Va ser només una setmana abans que tinguéssim la prova positiva d’embaràs de la Dolors, la mare de la Victòria.

Teníeu la sensació que hi havia equips que us feien la competència?
No era una sensació, era una evidència. Hi havia una competència molt gran entre dos grups, el nostre i el que liderava el doctor Marina, també a Barcelona. Sabíem perfectament que feien el mateix que nosaltres. Va ser una cursa, ni més ni menys.

Per què va decidir ampliar la seva carrera professional amb la recerca en cèl·lules mare?
Les coses de vegades són el producte de moltes casualitats o d’una conjunció de diferents situacions. Vaig tenir la sort de conèixer Juan Carlos Izpusúa [director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des de la seva fundació]; en aquell moment la llei deixava oberta la possibilitat de fer recerca amb cèl·lules mare embrionàries i es començava a destinar recursos per posar en marxa centres d’aquesta especialitat… Em vaig trobar en el camí que em portava a implicar-me en aquest terreny i no vaig dubtar en cap moment. Va ser un privilegi fer el salt cap a aquest nou camp, encara que no he abandonat mai la reproducció assistida; i la prova és que presideixo la Societat Europea, encara que aquest és un càrrec no professional.

A més, continua vinculada a l’Institut Dexeus…
Sí, sóc directora científica del Servei de Medicina de la Reproducció de l’Institut Dexeus.

Quin és el treball del Banc de Cèl·lules Mare que vostè dirigeix?
Vam començar fent cèl·lules mare embrionàries. Vam establir convenis amb diferents centres de reproducció assistida que ens facilitaven embrions que les parelles ja no desitjaven per a reproducció i a partir d’aquests embrions aconseguíem cèl·lules mare. A partir d’aquí vam derivar diverses línies cel·lulars que estan degudament registrades i que es poden posar a disposició dels investigadors que ho demanin. Posteriorment va aparèixer la metodologia coneguda com a IPS [per les sigles en anglès de cèl·lules mare de pluripotencialitat induïda], que permet obtenir un tipus de cèl·lules molt similars a les embrionàries però sense fer servir embrions.

Les IPS van ser descrites internacionalment entre els anys 2006 i 2007…
Sí. El nostre grup va publicar un estudi científic l’any 2008 en què explicàvem una tècnica per fer IPS. De forma resumida, la idea consisteix a fer servir una cèl·lula qualsevol, de la pell, per exemple, per fer-la tornar enrere en el seu programa i convertir-la en una cèl·lula com si fos embrionària, que tingui la capacitat per tornar a convertir-se en qualsevol altra cèl·lula del cos.

Continuen treballant en aquests camps?
Sí, ara a més treballem per aconseguir un salt directe d’un tipus cel·lular a un altre. Fem un salt directe per fer passar una cèl·lula de la pell a una neurona. Aquest estiu ha estat publicat en una important revista científica internacional un estudi encapçalat per una investigadora del CRMB que explica com s’ha aconseguit convertir cèl·lules del cordó umbilical en neurones.

Aquest tipus de treballs poden ser útils en malalties neurodegeneratives com el Parkinson o l’Alzheimer?
A la llarga, evidentment. En aquest moment hi ha únicament dos assaigs clínics al món amb cèl·lules mare embrionàries, no amb IPS, i els dos treballs estan relacionats amb malalties de degeneració macular. Per exemple, en un dels estudis es fa que les cèl·lules mare embrionàries es converteixin en precursors de retina i aquestes noves cèl·lules s’injecten en persones que tenen aquest problema a la retina, que les està deixant sense visió.

No s’havia iniciat també un assaig clínic amb cèl·lules embrionàries per regenerar medul·la espinal?
Va costar molts anys que s’aprovés la posada en marxa d’aquest assaig, i finalment es va iniciar. Però després, quan s’havia començat la primera fase dels treballs amb dos pacients, la companyia responsable va decidir aturar-lo i canviar l’estratègia del seu negoci per dedicar-se al càncer.

Les IPS són una alternativa a les cèl·lules mare embrionàries perquè eviten la utilització d’embrions?
La majoria de persones que treballem en aquest camp tenim clars els nivells ètics de la nostra feina. Les IPS estan de moda perquè són una metodologia nova i són un model excel·lent per entendre com funcionen les coses. Potser ara s’està posant massa atenció en les IPS, però no ens hem de descuidar que l’estàndard de pluripotència de les cèl·lules es troba en les embrionàries.

La “mare” científica de la Victòria
Anna Veiga Lluch va néixer a Barcelona el 1956 i es va llicenciar en biologia a la UAB (1979), on aconseguiria també el doctorat cum laude (1991). Poc després d’acabar la carrera va començar a col·laborar amb l’equip del doctor Pere Barri a la Clínica Dexeus i al juliol del 1984 es va convertir en la mare científica de la Victòria Anna, el primer infant nascut a l’Estat espanyol gràcies a la fecundació in vitro. Va ser fundadora i presidenta (1993-2003) de la Societat Espanyola d’Embriologia i directora del laboratori de FIV de l’Institut Universitari Dexeus (1982-2004), entitat a la qual continua vinculada com a directora del Servei de Medicina de la Reproducció. És professora associada del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF i coordinadora del màster de biologia reproductiva de la UAB. Ha estat guardonada amb una vintena de premis i distincions, entre les quals destaquen la Creu de Sant Jordi (2004) i el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica (2006). Veiga és directora del Banc de Cèl·lules Mare del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des del 2005 i presidenta de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia des de l’estiu del 2011.