Quant a Jordi Llavina

Escriptor

El brillant Luján periodista

  • La Barcelona dels tramvies i altres textos
  • A cura de Jordi Amat i Agustí Pons
  • Editorial Meteora i Ajuntament de Barcelona
  • Barcelona, 2015
  • 240 pàgines

Els curadors de l’obra fan santament de reivindicar el barcelonisme periodístic que té, en Luján, una figura preeminent. Remarquen, respecte de l’estil de l’autor, la influència de la gran escola representada per Pla, i també per Sagarra i Camba.

El llibre aplega una selecció antològica de textos periodístics de Luján. El componen quatre capítols: una tria dels articles de temàtica barcelonina que l’autor publicava a Destino sota l’epígraf “Al doblar la esquina” (1946-1951); una selecció de les necrològiques que, entre el 1950 i el 1981, va redactar per a la mateixa revista; un valuós dietari del 1947, i, finalment, “Apuntes para una futura historia del Premio Nadal”.

Al meu entendre, els dos pilars de l’obra són els articles i el dietari. Penso, en canvi, que les peces d’obituari no es desprenen mai d’un cert caràcter d’urgència, de la condició d’apunt formulari. Entre aquestes últimes jo destacaria les que escriu per a J. M. de Sagarra i Josep Pla. Dos personatges, sobretot el segon, que apareixen sovint en aquestes pàgines (això no obstant, Sagarra, tan admirat per Luján, no s’estalvia d’aquest algun mastegot: els dards que Nèstor dispara contra l’obra El prestigi dels morts, posem per cas, són constants).

Anem a pams, però. Els curadors de l’obra fan santament de reivindicar el barcelonisme periodístic que té, en Luján, una figura preeminent. Remarquen, respecte de l’estil de l’autor, la influència de la gran escola representada per Pla, i també per Sagarra i Camba. Els articles de la secció “Al doblar la esquina” neixen de circumstàncies concretes, de problemes perfectament localitzats: principalment els derivats de la Companyia de Tramvies (però també s’administren crítiques al creixement desordenat de la ciutat, a unes obres que s’eternitzen, a la proliferació d’escarabats als pisos de l’Eixample…). Són articles mordaços, punyents, que no devien ser presos en consideració pels destinataris perquè l’autor, sovint, en fa ironia: “Pedimos perdón por tocar una vez más el asunto de la Compañía de Tranvías […]”

Home formalment d’ordre com era, Luján es refereix al “valor de una disciplina en cualquier orden de la vida”, es queixa que Barcelona sigui “una ciudad tan desaseada y triste” (avui dia alguns periodistes i escriptors ciutadans es planyen que Barcelona sigui una ciutat turistitzada), usa a tort i a dret la ironia, que, sovint, raneja en l’àcid sarcasme (“los motivos de la duración de las obras […] nos obligan a remontarnos al antiguo Egipto y a las pirámides si queremos hallar otro ejemplo de esfuerzo descomunal”). Ara bé, de tant en tant algun d’aquests articles sobrevola l’actualitat, desborda el marc de la crítica ciutadana i sembla abraçar la teoria orsiana sobre la civilitat en general: vegeu, si no, el magnífic “Volaron dos mariposas”, brevíssim article que, a parer meu, hauria de figurar en qualsevol manual de redacció periodística.

El dietari del 1947 comença amb una referència a Josep Pla, el cos present del qual havia estat l’últim protagonista de les necrològiques de la segona part. Un dietari esplèndid que demostra, molt més que la resta del conjunt, que Luján era un gran escriptor. Hi pul·lulen els homes de Destino (Agustí, Vergés, Teixidor, Pla, Brunet), hi ha referències a llibres, als toros… Les descripcions d’individus –sobretot les semblances físiques– són magistrals: el rostre d’un home té “color de ladrillo recocido” i una dona mostra una pell “de color de estómago”. La de Pla de les primeres pàgines és, també, modèlica: “Manos de hipertenso, con las venas densadas y la piel luciente, como encerada”. Sembla Flaubert. O Pla mateix.

El viatge en autobús

Jo agafava el 28 a la plaça Catalunya, davant la llibreria Catalònia. Aquell aparador, ple de novetats que em feien delir, més d’una vegada m’havia fet arribar tard a la cita amb la meva noia, que solia esperar-me a les grades desertes de la plaça Salvador Allende.

© Swasky

No fa gaires dies em vaig veure obligat a endreçar tot de coses que s’havien anat acumulant a casa durant els últims vint o trenta anys. Feia qui sap el temps que no em posava a seleccionar amb una certa severitat –que vol dir amb l’ànim de llençar antigalles, objectes inservibles, rampoines– què hi havia de salvable en diversos arxivadors que la inèrcia del viure havia anat fent créixer a la part superior d’un armari. Set arxivadors, en concret, plens de paperassa.

En vaig obrir un a l’atzar. La pols em va fer estossegar: eren suplements de llibres col·leccionats sense ordre ni concert, als quals vaig atorgar, de seguida, un destí inapel·lable: el contenidor de paper. El mateix que vaig donar als dos arxivadors que el flanquejaven: un que guardava centenars d’articles retallats de cinc o sis diaris durant els últims anys (principalment articles polítics, que havien envellit tant com el paper en què s’havien estampat) i un tercer que contenia treballs mecanografiats de la carrera. Tot aniria de dret al contenidor blau. No em vaig plantejar en cap moment que al d’aquest color només hi és permès de llençar-hi paper i cartró, però no pas camises senceres i gruixudes de pols.

Només en el darrer dels arxivadors que vaig obrir, quan ja no tenia gaire esperança de rescatar res que pagués la pena, quan ja no comptava amnistiar cap full que em permetés escriure ni que fos un article sobre tot allò que s’empassa l’oblit sense mica de consideració, vaig trobar un feix de cartes de l’any 1986. Totes eren escrites per la mateixa mà. Totes duien el mateix remitent: M.M.V. Santuaris, 55. Barcelona.

No hi havia el codi postal. No hi havia el nom estès de la María: María Mora Vicente. El record en va tenir ben bé prou amb aquelles tres inicials. Feia vint-i-no-sé-quants anys que no en sabia res, d’ella. Feia molt que no hi pensava, en la María.

Jo agafava l’autobús 28, a la plaça Catalunya, davant la llibreria Catalònia. Era l’època en què començava a interessar-me per la literatura, i aquell aparador, ple de novetats que em feien delir, més d’una vegada m’havia fet arribar tard a la cita amb la meva noia, que solia esperar-me a les grades desertes de la plaça Salvador Allende.

El 28 arrencava a la plaça Catalunya i enfilava, passeig de Gràcia amunt, per Gran de Gràcia. En recordo la botiga d’un sastre, però el nom ara se m’esborra de la memòria. I, abans, veig l’ombra que feien els arbres als Jardinets. Feia molt poc que Salvador Espriu havia mort en un dels pisos que donaven a aquell entremig de plaça i rambleta. La ciutat acabava de ser proclamada seu dels pròxims Jocs Olímpics, tot era eufòria. Fins a coronar la plaça Lesseps, el nostre bus s’havia vist sotmès a aturades constants: semàfors, cotxes aturats en doble fila, el carrer que s’estrenyia.

Un cop s’arribava a Lesseps, però, la cosa rutllava molt millor. Havien baixat els passatgers graciencs, i només quedaven els que havien d’atènyer barris extrems, allà on la ciutat pràcticament perdia el seu nom. Recordo molt bé la impressió que em feia sortir de la Barcelona elegant i menestral, i endinsar-me, a poc a poc, en una ciutat molt més popular.

He tingut la temptació de tornar a pujar fins al Carmel amb aquell bus, que ja no sé si conserva el mateix número. I, de fet, he vingut expressament des de la meva ciutat, he fet els quaranta-cinc quilòmetres que em separen de Barcelona, he aparcat el cotxe a la plaça d’Urquinaona. Sovint, com que el trajecte durava uns quaranta minuts, jo entretenia l’espera i el neguit de veure i abraçar la María llegint algun llibre. Puc afirmar, per exemple, que en dos o tres d’aquells viatges urbans em va ocupar la lectura de Ferdidurke, de Witold Gombrowicz. També hi vaig seguir, amb delectació, el relat de la intimitat dels personatges d’El bell estiu, de Cesare Pavese. El jove que toca la guitarra en un racó, fent el desentès de les noies, aquell jove desmenjat era jo mateix. Quan enfilàvem l’avinguda de l’Hospital Militar, ja sentia que teníem feta la part més ingrata del recorregut. A partir d’ara ja no hi hauria gaires més inter­rupcions.

Passat el pont de Vallcarca començava a sentir un pessigolleig a la panxa, com una frisança. La María, ¿hi seria, esperant-me? Hi havia algunes torres de començament de segle que feien goig i, no gaire més amunt, uns blocs de pisos de final dels seixanta, d’un color de ferro i de ciment molt trist. La ciutat havia canviat com un mitjó. Les botigues eren de barri molt pobre, i mostraven, als aparadors, teles passades de moda i objectes que no havien vist la llum del disseny. Els bars tenien noms castellans, i fins i tot els cartells anunciadors eren patrocinats per empreses cerveseres que no tenien res a veure amb les més conegudes del centre de la ciutat. Al final, en l’últim revolt, apareixia la plaça, amb aquelles grades grises, els únics colors i l’única presència de les quals, eren els de la María. Somreia, en veure’m, i feia un gest de salutació amb la mà. Aquells carrers no sortien a cap guia, però jo, durant uns anys, m’hi vaig trobar com a casa.

No he comprat cap bitllet de bus per tornar a visitar, vint-i-molts anys després, el Carmel. M’he estimat més caminar en direcció contrària. He decidit que m’arribaré fins al carrer Marina i, d’aquí, baixaré fins arran de mar. La torre Agbar no hi era, llavors. Si se n’arriben a bastir, d’edificis, en pocs anys! Amb la María també havíem passejat pel port, algun diumenge. Qui sap on deuen ser, ara, aquell Carmel, aquell port, aquella María. No sé reconèixer gaire la Barcelona de les noves instal·lacions. Sé que, durant una temporada, quan ja no ens fèiem, ella va estar molt malalta. Em sembla que va ser poc després de les Olimpíades, no ho sé del cert. Em sona vagament. Em sona haver pensat: tothom, a Barcelona, desborda de passió i alegria, menys ella, que deu fer llit. Fa massa temps, de tot plegat. Hi vaig tornar a rumiar fa uns quants anys, quan hi va haver aquell enorme esvoranc al Carmel. No li vaig trucar, però. Sempre toca el rebre als més desafavorits. I jo he sortit de la vida d’algunes persones per la porta de servei. No ho sé, no crec pas que torni mai més a aquell barri. Em doldria no ser capaç ni de sentir tristesa.