Quant a Lolita Bosch

Escriptora

Barcelona Lolita Casa

Il·lustració: Mireia Zantop

Il·lustració: Mireia Zantop

La clínica on vaig néixer es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i finalment la van okupar i desallotjar. Pero no l’han tirat a terra.

Encara que confongui el pas del temps amb l’espai d’una ciutat, jo vaig néixer aquí: en aquesta ciutat que de vegades no som capaços de reconèixer sota la ciutat nova. L’any 1970. A la clínica privada del doctor Ripoll, un edifici de color rosa amb portes de fusta blanca, al barri de Sant Gervasi. A la falda de la muntanya del Tibidabo. Fa uns anys el van okupar un grup de joves del barri que s’anaven a dutxar i a dinar a casa, però tornaven a la nit a dormir-hi. A la cantonada de Madrazo i Alfons XII, un carrer que sempre m’ha semblat discret.

La clínica rosa, que era un casalot modernista i amb el temps es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i fa uns anys va ser finalment okupat, va ser notícia als diaris locals. I el seu desallotjament es va dir que era previ a la seva destrucció. Això va fer que els darrers anys jo hagi visitat el lloc amb certa freqüència. Amb certa tristesa. Però tot i que sí que el van desallotjar, no l’han tirat mai a terra i està gairebé com estava. Una mica més brut, amb finestres i portes barrades amb ciment però rodejat d’arbres obtusos que no paren de créixer, tot i les intencions tòxiques d’edificar fins als espais urbans més petits que queden lliures, com si volguéssim viure en un món ple a vessar. De vegades sembla que ens calgui omplir de coses i cases inútils el tros que hi ha entre el món i cadascú de nosaltres.

I tot i que no hi he pogut tornar a entrar, en tinc el record. Perquè, quan jo tenia tres anys, a la mateixa clínica hi va néixer la meva germana petita, i recordo veure des de l’habitació en què s’estava amb la mare la meva habitació amb llits de color verd de l’altre costat del pati interior de cases. A més, en tinc les fotografies que vaig fer mesos abans que fos okupada i que conformen un plànol mental dels llocs on m’he quedat per sempre. S’hi entra per la primera fotografia: una porta, la primera que vaig creuar a braços de la mare per sortir al carrer. Perquè jo vaig néixer aquí. A Barcelona. L’any 1970. Quan la meva família vivia al carrer Dènia cantonada Oliana. Al tercer pis d’un edifici que tenia una terrassa molt gran en un costat i a l’altre un pati interior des d’on es veien les finestres interiors de la clínica del Doctor Ripoll. De manera que vaig néixer i només vaig haver de travessar mig xamfrà per arribar a casa. Després vaig viure durant uns anys en una habitació amb llits verds des de la qual sempre més vaig poder veure la finestra de l’habitació on havia nascut i recordar-ne les parets roses, els marcs blancs. No pas perquè tingués cap memòria del meu naixement, sinó del de la meva germana. I sempre he volgut pensar que ella i jo vam néixer a la mateixa habitació.

El dia que jo vaig néixer la família del meu pare no hi era. Havien anat a París a celebrar la boda del meu oncle. Així que, tot i els meus records, va ser el meu pare qui primer va escriure alguna cosa sobre la meva vida: per avisar-los que tot havia anat bé. Abans de fer-ho, però, va enviar un ram de flors a la meva mare amb una targeta dins d’un sobre que duia escrita aquesta indicació: “Sra. Bosch. Hab Nº 6. Clínica Dr Ripoll”. La targeta diu: “Estem molt contents de tenir una altra nena a casa”, abans, quan a les dones se’ns deia nenes com si fos una cosa bonica, que ben probablement ho pretenia. La signaven el meu pare i el meu germà gran. I després d’enviar el ram, el meu pare va enviar un telegrama a París on feia saber a la seva família “Nacida felizmente Lolita”. Encara que per fer-ho no va escriure amb la seva lletra. Perquè els telegrames, com els tèlex, s’enviaven i es rebien amb una tipografia neutra. Si bé d’aquesta manera d’escriure gairebé aliena, la família del meu pare va poder saber que em deia Lolita, que estava bé i que havia nascut aquí. En aquesta ciutat que encara avui ens envolta, tot i que amb prou feines siguem capaços de reconèixer-la sota la ciutat nova.