La confluència de la recerca hospitalària i la universitària s’ha sumat a la creació de nous centres d’investigació que han configurat un nou sector estratègic per a Barcelona, un sector que ha de tenir tard o d’hora un impacte real, tant en l’economia com en la qualitat de vida dels seus habitants.

Institut de Recerca Biomèdica.

La innovació i la creativitat han estat dos dels grans actius de Barcelona en els darrers anys. En poc temps, la ciutat s’ha convertit en un dels referents de la recerca en el camp de la biomedicina i ha atret talent investigador d’alt nivell. El dossier central d’aquest número està dedicat al boom de les ciències biomèdiques, que ha convertit Barcelona i la seva àrea metropolitana en un dels receptors de fons europeus més importants d’Europa. La confluència de la recerca hospitalària i la universitària s’ha sumat a la creació de nous centres d’investigació que han configurat un nou sector estratègic per a Barcelona, un sector que ha de tenir tard o d’hora un impacte real, tant en l’economia com en la qualitat de vida dels seus habitants.

L’emergència de les ciències biomèdiques se suma a l’efervescència de les TIC, i molt particularment el sector del mòbil, que té des de fa uns anys com a epicentre mundial el Mobile World Congress celebrat anualment a Barcelona. En parlem amb l’enginyera Núria Oliver, directora científica de Telefónica I+D i referent mundial en intel·ligència artificial, que en l’entrevista d’aquest nou número de la revista explica, entre altres coses, com les dades que generem amb el nostre propi consum des del mòbil ens permeten entendre les pautes del moviment de la població, i de retruc com s’encomanen malalties infeccioses de transmissió humana, com l’Ebola o la grip. És només un exemple dels llaços que es poden establir entre dos sectors estratègics de la ciutat, la ciència biomèdica i la tecnologia mòbil, i dels beneficis que poden portar a la vida de les persones.

Institut de Recerca Biomèdica.

El debat sobre el model de ciutat que ha de tenir Barcelona és apassionant i segurament perfilarà el discurs sobre la cosa pública al llarg dels pròxims anys. El futur del planeta es construirà a partir de xarxes de ciutats i, per tant, els models que es legitimin en aquesta nova constel·lació seran determinants. En un món ideal, el motor econòmic d’una ciutat hauria d’afavorir la prosperitat i el benestar dels seus habitants. Quan el model de negoci d’un lloc va contra el model de convivència o demana sacrificis excessius als que hi viuen, aleshores es genera tensió, malestar, marginació… Una ciutat és feliç, en canvi, quan el seu model de negoci afavoreix el seu model social.

Sigui quin sigui el color del seu govern municipal, Barcelona sap que no pot repenjar-se en els rèdits del turisme i que els guanys d’aquest sector han de revertir tant en beneficis socials com en estratègies sectorials per fer la ciutat més competitiva en un mercat global. Pensar que Barcelona només es pot decantar cap a una banda, o que no es pot conciliar la cohesió social amb el creixement econòmic, seria un fals dilema, un dilema clarament pervers.

El Centre de Regulació Genòmica.

Fomentar la igualtat d’oportunitats en un pla social és ara mateix una comesa indestriable de la necessitat de diversificar el model de negoci de la ciutat. El futur de Barcelona no passa, doncs, per desmantellar un model de ciutat basat en el turisme, sinó per regenerar-lo i obrir-lo gradualment: d’això també se’n diu redistribució de la riquesa i igualtat d’oportunitats.

Creure que som davant d’una cruïlla seria un error. Abraçar els dos camins i integrar-los en una sola ruta, en canvi, és l’única via possible.

© Vicente Zambrano

El turisme representa el 15% del PIB de Barcelona. És un sector tan potent que per força determina la vida de la ciutat. I ho fa pel seu caràcter transversal. Tant si és turisme de creuer com de congressos, tant si és turisme cultural com esportiu, és innegable que ha esdevingut en els darrers temps una font de riquesa que s’ha de mantenir i fer compatible amb la vida ciutadana –amb la neteja, amb la seguretat, amb la mobilitat, etcètera– perquè reverteixi directament en la qualitat de vida de les persones.

A Europa hi ha dos models de ciutat: les capitals imperi (Roma, Londres, Madrid, París) i les capitals burgeses (Milà, Amsterdam, Munic, Barcelona). Les ciutats imperials tenen avingudes amples i noten menys la congestió turística. A les burgeses, els centres històrics es col·lapsen més fàcilment. Des de l’Ajuntament es treballa per reforçar la projecció d’una imatge de ciutat amb un perfil turístic equilibrat i complex –allunyat del simple “sol, platja i festa”– i per posar en relleu la infinitat de punts d’interès que conté, més enllà dels clàssics que li han donat “glòria” i fama. És el que hem anomenat descentralització turística, que ha de permetre que el sector beneficiï tota la ciutat ajudant a repartir la riquesa que genera als districtes i als barris i, també, fent compatible el turisme amb la vida diària de la ciutadania.

Es tracta d’un model de turisme responsable i sostenible que s’ha concretat en els plans de turisme de districte i en la campanya per potenciar “les 10 Barcelones” (els deu districtes). A partir d’aquí s’han posat en marxa actuacions com ara salvaguardar el Park Güell i els entorns de la Sagrada Família, potenciar la plaça de les Glòries, donar a conèixer noves rutes verdes o millorar la senyalització turística per difondre la riquesa cultural de la ciutat.

Però la gestió complexa del turisme no pot ser només patrimoni de les administracions. Amb l’afany d’esdevenir un consistori obert i transparent i afavorir que la ciutadania s’impliqui en la gestió del dia a dia, l’Ajuntament va organitzar fa unes setmanes la primera audiència pública sobre turisme. Per primera vegada en democràcia, associacions, entitats i ciutadans a títol personal van poder expressar el seu parer sobre com s’ha de gestionar el fenomen en benefici de tots. I, també enguany, el govern municipal ha impulsat un gran pacte local per gestionar i promocionar un turisme responsable, que ha engegat un procés de participació obert a entitats de la societat civil. El promouen l’Ajuntament i Turisme de Barcelona, i s’hi han convidat també institucions i experts del sector per definir l’estratègia dels propers anys. Del pacte local i de les aportacions de les entitats ha de sortir una carta per navegar en el futur.

© Vicente Zambrano

Actualment s’exposa al Museu d’Història de Barcelona el fragment d’una carta de navegació del segle xiv, obra del mallorquí Guillem Soler, que és un dels primers mapes de disseny veritablement realista que ha generat la humanitat. Aquestes cartografies van sorgir i circular primer a la Mediterrània, de Gènova a Mallorca i de Mallorca a Barcelona, i van revolucionar la manera de concebre l’espai. Quan van arribar a Barcelona, la cultura catalana no es va limitar a reproduir-ne els models italians, sinó que els navegants van fer un procés d’interiorització per confeccionar un model cartogràfic propi, que va desembocar en el famós Atles català del 1375, el mapa cartogràfic més important de l’edat mitjana, el primer que va incorporar la rosa dels vents i una de les joies de la Biblioteca Nacional de París.

Passarà el mateix amb el turisme, que es redefinirà amb identitat pròpia si som capaços de generar una cartografia ben distribuïda, sense guetos ni falses dreceres. Cal aconseguir que els espais o monuments considerats turístics siguin llocs d’autèntica ressonància de cara a l’exterior, però que alhora siguin considerats pels barcelonins un espai propi del qual no seran mai expulsats.

La participació és indispensable per vertebrar la transformació de la ciutat. I en la base de totes les noves formes de participació hi ha la ciutat educadora.

© Antonio Lajusticia
Foto del 9N

Tanquem un any memorable, un any políticament vertiginós que ha estat marcat per la força de la participació ciutadana. Ara que s’acaba ho sabem i ho sentim: justament enguany que commemoràvem el Tricentenari dels fets de 1714, un dels episodis més dolorosos de la història de Barcelona, hem viscut també un dels moments més dinàmics, decisius i esperançats del nostre temps.

El 2014 ha estat un any marcat per l’expressió d’una voluntat col·lectiva. Les avingudes de Barcelona han estat l’escenari d’una de les manifestacions més multitudinàries de la història d’Europa. Centenars de milers de catalans han participat en un exercici de cal·ligrafia insòlit pels carrers de Barcelona amb l’únic objectiu d’expressar un anhel popular. De tot plegat ens hem quedat amb la lliçó que no hi ha cohesió sense col·laboració.

Així com la política d’un govern municipal emana d’un mandat dipositat a les urnes, la concreció d’una agenda política només es pot fer realment efectiva si la ciutadania se l’apropia i hi col·labora. I viceversa, només quan la capacitat d’associació dels barcelonins s’ha expressat en voluntats intel·ligibles ha estat possible traduir-les políticament. Com diu la directora i productora Isona Passola a l’entrevista que obre aquest número de Barcelona Metròpolis: “La gent malparla de la política, però caldria recordar-los que si tu no fas política, la faran per tu.”

No hi ha cohesió, doncs, sense col·laboració. Si la col·laboració és la condició, el premi és la cohesió. El concepte de col·laboració ha estat un dels eixos de la revista Barcelona Metròpolis al llarg d’aquests darrers dos anys. Immersos com som en el nou paradigma digital, la participació ciutadana s’ha convertit en un vector indispensable per vertebrar la transformació de la ciutat, tant si parlem de smart cities, resiliència urbana o ciència ciutadana, com de la nova economia del coneixement. I a la base de totes aquestes noves formes de participació hi ha la ciutat educadora.

Imatge d’experiències de lluita contra l’exclusió social, que és un objectiu prioritari de les ciutats educadores.

El monogràfic d’aquest número se centra justament en el Congrés de Ciutats Educadores, que s’ha celebrat a Barcelona aquesta tardor i que ha reunit representants de més de 470 ciutats d’arreu del món. És ciutat educadora aquella que procura i vetlla per la formació dels seus ciutadans més enllà de l’escola, la universitat i els àmbits propis de l’ensenyament. La ciutat educadora crea espais per compartir i fer arribar el coneixement a la ciutadania, sigui a les biblioteques, els ateneus populars, les associacions de veïns, els centres cívics, les fàbriques de creació, els laboratoris ciutadans… i, per què no, també les presons. És la ciutat porosa, que participa i innova amb la voluntat d’incloure, que busca fórmules innovadores de participar i inclou la innovació en tots els àmbits de participació. D’aquest triangle format per la inclusió, la participació i la innovació, la ciutat educadora en fa un cercle virtuós.

La ciutat educadora no és cap entitat supraciutadana sinó la seva gent, és la pròpia capacitat de les persones de generar un teixit ciutadà. I Barcelona és una ciutat que s’ha dissenyat a partir de successives planificacions però que ha reeixit sobretot quan la transformació s’ha fet des de la cooperació de la gent. I és des de la base que ha sorgit també la dissidència, les veus crítiques que han matisat el discurs oficial i han enriquit el relat de la ciutat. La feina dels governants és també escoltar atentament aquests ciutadans que ens alerten davant maniobres d’exclusió i ens recorden que no avancem de veritat si la ciutadania queda enrere. La ciutat educadora, en definitiva, també és això: el dret de la ciutadania de formular el seu mandat democràtic.

©Albert Armengol
Ateneu de Fabricació de les Corts, primer centre obert en el marc del projecte Fab City barceloní.

Aquest mes de setembre commemorem el tricentenari de la Guerra de Successió. Durant els llargs mesos que va durar el setge sobre la ciutat, Barcelona va donar mostres de gran autosuficiència i organització ciutadana per resistir. Tres-cents anys després, aquella Barcelona heroica que, tanmateix, va tenir prou autoestima per claudicar i salvar-se de la destrucció, és una ciutat oberta, que ha anat superant totes les muralles físiques i mentals. Una ciutat que al llarg de la història ha anat patint setges i bombardeigs i que no ha bastit la seva força en la derrota ni en la dependència de forces externes, sinó en la seva capacitat per generar els seus propis recursos. Ara bé, si cada terra fa sa guerra, cada ciutat fa el seu mercat. I encara avui, tot i la seva condició de ciutat oberta, Barcelona viu, paradoxalment, sota la pressió d’un nou setge.

Ja no es tracta d’un setge militar, sinó econòmic, que sota el signe de la globalització ha comportat el desmantellament de la indústria i la deslocalització de la productivitat cap a països emergents. Tal com declara Neil A. Gershenfeld, professor de l’Institut Tecnològic de Massa-chusetts (MIT), en l’entrevista d’aquest número de Barcelona Metròpolis, el model productiu fabril dels segles xix i xx ha donat pas a una economia de serveis, que ha fet que en la mateixa mesura que importem productes se’ns emportin llocs de treball. La crisi que vivim és, en bona part, el resultat d’aquest setge econòmic.

La noció del setge econòmic ens retorna al paradigma de la ciutat autosuficient, que tan bé ha descrit Vicente Guallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona i impulsor dels fab labs i dels ateneus de fabricació digital. “El repte de les ciutats del segle xxi és que tornin a ser productives –diu Guallart–. Ara més que mai la nostra autosuficiència ha de ser connectada, global”. Podeu substituir el terme autosuficiència pel de sobirania i tindreu expressada en una frase una sortida política viable per a la ciutat i el país.

“El repte, doncs, consisteix a passar d’un model de ciutat que rep productes i genera escombraries a un altre model en què entra i surt informació. Una ciutat innovadora és aquella que permet als seus ciutadans pensar globalment i produir localment”, afirma Gershenfeld, per la seva banda.

©Albert Armengol
El segon d’aquests ateneus que s’ha posat en marxa, el de Ciutat Meridiana.

Barcelona no és immune, doncs, als setges globals. Com totes les grans ciutats del món ha d’estar preparada davant les amenaces del canvi climàtic, que provoca tants desastres naturals, o del terrorisme. No n’hi ha prou que una ciutat sigui molt autosuficient si no pertany a una xarxa que permeti establir uns protocols universals. Al capdavall, l’autosuficiència connectada ofereix més resistència al col·lapse global. No és casual tampoc que Barcelona s’hagi convertit en la capital mundial de la resiliència urbana, una de les bases que han de permetre que les smart cities del futur tinguin una autosuficiència energètica més robusta i puguin fer front a apagades accidentals o a sabotatges energètics.

Ara bé, una ciutat intel·ligent no és simplement una ciutat amb sensors. La capitalitat del mòbil i els protocols per convertir Barcelona en una smart city seran inútils si no s’acosta la ciència i la innovació al ciutadà. No n’hi ha prou a crear unes aplicacions que integrin les persones a les smart cities del futur. Cal, també, que aquesta ciutadania sigui oberta i participativa, i sobretot disposada a compartir la innovació.

No hi ha murs que valguin per fer front a totes aquestes amenaces. No es tracta, doncs, d’erigir noves barreres, sinó ben al contrari. Només la imaginació i la cooperació ciutadana ens permetran superar els setges del futur.

Una de les imatges més curioses que podem trobar avui a Barcelona és la d’un turista ensumant encuriosit una parada de Bicing. És un dels pocs serveis que ofereix la ciutat que li són vedats. Com nosaltres, el turista agafa el metro, el bus o un taxi, però ben sovint, després de mirar-se amb perplexitat totes aquelles bicicletes arrenglerades, opta per fer una de les coses més antigues del món: caminar.

© Albert Armengol
Passatge de l’Esperança, a la banda oriental de la plaça de Virrei Amat.

Avesats com estem a desplaçar-nos sobre rodes amb pressa, el turista ens pot ensenyar a viure la ciutat a un altre ritme, a contemplar-la amb ulls nous. La mirada que projecten sobre els nostres carrers i monuments és un reflex que ens retorna una imatge del que som. També és cert que el record que s’emportaran de Barcelona anirà, en bona mesura, lligat a les nostres empremtes i orientacions. Dels turistes podem aprendre moltes coses, sí, i una és tornar a caminar per la ciutat i parar-hi compte.

Sovint tendim a creure que els turistes són formigues gregàries que només volen recórrer els circuits de la Barcelona gòtica o modernista, però la realitat és que n’hi ha molts que tenen prou curiositat per perdre’s per la ciutat, explorant barris excèntrics o racons difícils de trobar a les guies. I troben meravelles que nosaltres ja no sabem valorar.

En aquest número de Barcelona Metròpolis hem encarregat a nou autors que ens descobreixin rutes alternatives i insòlites per la ciutat. La Barcelona dels passatges o dels túnels conviu aquí amb la Barcelona maçònica o romana. Descentralitzar el turisme no és únicament una estratègia circulatòria, sinó patrimonial.

En una carta escrita l’any 1903 al director d’El Liberal, Benito Pérez Galdós recorda la primera estada a casa nostra, l’any 1868, quan Barcelona ja havia trencat “la cintura de murallas que oprimían el cuerpo de la histórica ciudad y empezaba a estirar sus miembros robustos nutridos por sangre potente”. En aquell temps el mar i les muntanyes van passar a ser les muralles de Barcelona, però avui, paradoxalment, la via marítima s’ha convertit en la porta d’entrada de turistes i la muntanya cada vegada serà més transitable, un cop la carretera de les Aigües es converteixi en un gran corredor verd. Barcelona Metròpolis us convida a trencar unes muralles invisibles que hem anat construint al voltant d’una idea fixa de la ciutat.

© Albert Armengol
Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia, maçò, anarquista i fundador de l’Escola Moderna, a l’avinguda de l’Estadi de Montjuïc.

Barcelona ocupa la sisena posició del primer rànquing mundial de ciutats amb millor reputació o marca, segons es desprèn del “Guardian Cities Global Brand Survey”, elaborat per Saffron, una consultoria de marca especialitzada en branding urbà, que ha fet un índex de les 57 principals urbs del món. Aquest reconeixement cal agrair-lo als esforços de molta gent, però també cal honorar-lo estant-hi a l’altura i sent fidels al que som.

L’escriptor nord-americà Raymond Carver té un conte que es titula De què parlem quan parlem de l’amor. En aquest nou número de la revista Barcelona Metròpolis ens fem la mateixa pregunta a la nostra manera: de què parlem quan parlem de Barcelona? I per donar-hi resposta ens hem proposat de reflexionar sobre la marca Barcelona, un concepte que s’ha anat instal·lant en el discurs públic i que ens convida a revisar i posar al dia la visió de la ciutat que volem.

Barcelona té arreu del món un predicament com no l’havia tingut mai. L’admiració que desperta se’ns pot fer present en situacions extremes, tant en un film de Woody Allen com en un nen d’un camp de refugiats que porta la samarreta de Messi. Però la marca Barcelona no pot reposar només en postals modernistes o en els èxits futbolístics del Barça. Som molt més que això.

En general no es percep principalment Barcelona com una ciutat per fer negocis. Però sí com un bon lloc per viure. Una ciutat vinculada a la creativitat, amb una potent oferta educativa i un incipient potencial per ser un hub d’innovació. Amb tot, necessita articular i visibilitzar un nou relat de ciutat i de marca: ha de ser vista com una ciutat que inspira, i la inspiració pot afectar gairebé qualsevol terreny.

Tenim sectors estratègics que cal defensar i vincular a la marca: el disseny i la creativitat, l’arquitectura i l’urbanisme, la recerca biomèdica, la moda, la cultura, la tecnologia mòbil, la gastronomia, sense oblidar l’oferta universitària, que converteix Barcelona en un dels campus més atractius d’Europa. I afegim, a més, que el port no és tan sols un punt líder d’ancoratge de creuers turístics, sinó que té potencial per esdevenir la capital logística del sud d’Europa.

“Novísimo plano de la ciudad de Barcelona”, elaborat el 1929 per Frisco Milloud per a l’empresa ralita, orlat amb la famosa dita de “Barcelona és bona si la bossa sona” i la coneguda contradita.

Per consolidar una marca no n’hi ha prou amb campanyes de màrqueting. Primer de tot, hem de ser conscients del que som i creure-hi, i la visió de què volem ser –i de com volem que se’ns vegi– ha de ser compartida majoritàriament per tota la ciutadania. La marca és el que venem d’allò que som. En segon lloc, no tot el que som ens agrada ni tot el que fascina de la ciutat emana exclusivament de nosaltres mateixos. Hi ha una part de la marca Barcelona que ja s’escapa del nostre control, perquè és en mans –o millor dit, al cap– de tots els que l’han visitat, o n’han conegut res, o els n’han parlat: una suma de percepcions que se superposen a la imatge que la ciutat s’esforça per projectar d’ella mateixa. Barcelona, doncs, no té una imatge única al món i per això cal actuar decididament amb les eines de màrqueting i comunicació habituals avui dia, que són amb les que, ben afilades, saben jugar les ciutats de la primera divisió mundial en la qual participem.

Són molts els aspectes que la gestió del city branding abraça. I som molts, Administració, ciutadans individuals, corporacions, associacions ciutadanes, empreses de tots nivells, els que contribuïm a difondre-la i gestionar-la, per activa o per passiva. Les eines i l’impuls per conduir-ho recauen, però, en els poders públics en tant que són dipositaris de la representació ciutadana. Les generacions futures ens jutjaran a tots, igual que avui jutgem els prohoms que al segle xix van crear l’Eixample o el Modernisme, o els que van concebre el barri Gòtic, o la ciutat postdictatorial i postolímpica, perquè del fruit del seu geni va néixer la llavor de la tan admirada “marca Barcelona” i ens en beneficiem els que avui en som ciutadans.

Un detall de la manifestació massiva de l’11 de setembre de 2012.

Som a les portes del Tricentenari de l’11 de setembre de 1714, una data assenyalada que va marcar un abans i un després en la història de Barcelona. Durant tot un any commemorem el setge borbònic a la ciutat, uns fets que van suposar la pèrdua dels drets polítics i les llibertats civils dels catalans. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han impulsat una commemoració ciutadana que ha de servir per redescobrir la ciutat del segle XVIII, entendre la dimensió dels fets i posar-los en relació amb la realitat present i les expectatives de futur. La commemoració del Tricentenari a Barcelona potenciarà el diàleg entre passat i present amb un extens programa d’activitats que inclourà exposicions, debats, seminaris, publicacions, itineraris, festes ciutadanes i propostes artístiques.

Des de Barcelona Metròpolis abordem també els fets de 1714 amb la mirada posada en el passat, el present i el futur. A les seves memòries, Manuel Azaña va deixar anar una frase que llegida avui cobra una dimensió del tot ominosa: “Una persona de mi conocimiento afirma, como una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. Esta boutade denota todo un programa político. De hecho, Barcelona ha sufrido más veces que ninguna otra capital española el rigor de las armas.” Els conflictes bèl·lics que ha viscut la ciutat de Barcelona no han estat mai fets aïllats, ni purament locals, sinó que han concernit l’escena internacional. Els fets de 1714 van conformar una jugada en una partida molt complexa que es disputava en el tauler polític europeu. El setge de Barcelona va captivar l’atenció d’un autor de talla universal, com és Daniel Defoe, que va donar la seva visió de la Guerra de Successió a El capità Carleton, una novel·la que enguany s’ha publicat en català. Més de dos-cents anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, Barcelona va viure el primer bombardeig aeri de la història sobre la població civil, un autèntic camp de proves de les atrocitats que es cometrien després durant la Segona Guerra Mundial. De la resistència de la Barcelona republicana davant els atacs franquistes en parlem també aquí reivindicant la figura de Miquel Serra i Pàmies, un home que en una actuació heroica davant la imminent ocupació franquista va evitar l’any 1939 la destrucció massiva de la ciutat per part de les forces comunistes, que havien planificat d’arrasar Barcelona en el moment de la retirada. Tenim el deure d’honorar els ciutadans que han arriscat la seva vida per la ciutat en circumstàncies tan extremes.

El Born restaurat.

Tant el 1714 com el 1939, Barcelona es va haver de rendir davant d’una força incontestable que havia de sotmetre-la a una voluntat uniformadora i centralista. L’Europa moderna es va construir sobre l’estat nació i era molt difícil contravenir el sentit de la història. Avui, però, el vent bufa en tota una altra direcció i ha fet emergir unes noves relacions internacionals que depassen les fronteres dels estats. Avui Barcelona té una veu pròpia en el nou diàleg global que regeix el món. És exemple de resistència, però també d’obertura i integració. “Barcelona és una gran fàbrica de fer barcelonins”, diu l’escriptor Albert Sánchez Piñol, autor de Victus, entrevistat en aquest número de Barcelona Metròpolis. Quanta raó que tenia Joan Sales quan deia que “les guerres que perds són les guerres que guanyes”.

Aula d’informàtica de l’Escola Carlit.

Amb aquest número de primavera, la revista Barcelona Metròpolis arriba al primer any de la nova etapa. Coincidint amb el final de curs escolar, aquesta vegada centrem la mirada en l’educació, i fem balanç d’un dels sectors més actius i estratègics de la ciutat.

No sabem ben bé si vivim els últims dies d’una època o les primeres hores d’un món nou. Sigui com sigui, encarem uns temps difícils, però també interessants. I l’escola no és immune a aquesta transformació profunda, que obre l’ensenyament a les possibilitats fabuloses i alhora vertiginoses de la revolució digital. El món que ve ja és aquí.

Barcelona disposarà ben aviat d’una de les xarxes de fibra òptica més grans del món, que permetrà optimitzar la connexió a internet als centres educatius. El cloud comput-ing no és una simple eina per virtualitzar el programari i optimitzar costos, sinó que canviarà progressivament la manera com ens relacionem amb l’entorn. La irrupció de les TIC a les aules ens obliga a revalorar la figura del docent i, més que mai, convé preservar l’atenció de l’alumne com el bé més preuat, perquè l’esforç i la concentració hauran de garantir el vincle entre el mestre i l’estudiant.

En l’esfera de la formació superior, Barcelona bull d’activitat acadèmica. A més de ser una de les seus preferides a escala mundial per celebrar congressos i convencions, la ciutat acull cada any milers d’estudiants que vénen d’arreu a estudiar a les nostres universitats. Així mateix, universitats estrangeres obren noves seus per formar els seus alumnes des d’aquí. S’està a punt d’inaugurar, per exemple, l’Institute of the Arts Barcelona, una escola anglesa d’arts escèniques que s’instal·la a Sitges amb la marca Barcelona i que es proposa de concentrar aquí alumnes d’arreu del món. Al marge d’aquesta proposta, tenim referents propis, com l’Institut del Teatre, que enguany celebra cent anys en plena activitat. Al costat d’institucions centenàries, un sector educatiu emergent consolida Barcelona com una ciutat ideal per aprendre i formar-se.

Classe a l’Escola Pere Vila.

Però abordem l’educació en un sentit ampli, no únicament restringit a l’àmbit de l’escola. El cardiòleg Valentí Fuster, entrevistat en aquest número, ens recorda que la salut és indestriable de l’educació. Hem de passar de tractar malalties a educar-nos per a la salut. També explorem noves formes d’educar que surten de la norma i que han donat a Barcelona casos d’èxit de projecció internacional. Seria, sense anar més lluny, el cas de la Masia, l’escola del Barça, que resseguim a través de la figura d’un dels seus artífexs, Oriol Tort, descobridor de jugadors com Carles Puyol, Cesc Fàbregas o Bojan Krki?. També dediquem un dossier a nous projectes d’educació musical, com la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra juvenil avui coneguda arreu del món que ha meravellat les grans figures del jazz de l’escena internacional. I presentem Tiching, una plataforma originada a Barcelona i amb una forta empenta més enllà de les nostres fronteres, que convida mestres, pares i alumnes a compartir recursos pedagògics en una gran comunitat virtual que aspira a ser la gran xarxa social de l’educació.

La marca Barcelona és també una marca pedagògica. Barcelona inspira també el terreny acadèmic.

© Christian Maury                                                                                                                                  Vestíbul de Barcelona Activa a les Glòries.

Hem entrat al 2013 amb peus de plom, sense gaires alegries, amb la prudència que exigeix la crisi, però ja som a les portes d’una nova edició del Mobile World Congress, cita mundial de la telefonia que un any més situa Barcelona en l’epicentre de la innovació tecnològica. La ciutat bull gràcies a la creativitat de joves emprenedors, d’empreses que renoven idees i de persones que treballen en les TIC i en noves apps, impulsades per l’esperança d’obrir una nova finestreta als dispositius mòbils d’arreu del món. Barcelona recupera aquell esperit d’empenta, fortalesa i creativitat que, durant la Renaixença del segle XIX, la va fer passar de ser una ciutat castigada políticament i militarment a esdevenir un pol de cultura, art i progrés mundial en un cicle que només la guerra i la llarga dictadura van decapitar. Barcelona torna a bullir. Torna a inspirar el món. A vint anys dels Jocs Olímpics, segueix creixent en lideratge. Barcelona inspira.

Som al llindar d’una nova economia articulada al voltant de la capacitat de connectar persones i construir comunitats, i Barcelona excel·leix en aquest terreny. Avui s’imposa de manera irrevocable un paradigma de productivitat que consisteix a fer aflorar noves complicitats en un món en què la informació i totes les seves mercaderies agregades circulen a una velocitat vertiginosa. Aquest nou model de connectivitat s’estén també a les relacions que van teixint les ciutats. El camp de qualsevol transacció, sigui econòmica o cultural, és més obert que mai. Les possibilitats d’internacionalització de la creativitat són també més reals. Vivim en un planeta de ciutats que dibuixen sobiranament un nou mapamundi de grans urbs, cada dia més emancipades de les fronteres dels estats respectius.

En aquest mapa emergent Barcelona s’hi ha guanyat un lloc singular. Una singularitat obtinguda per mèrits propis, sense jugar en contra de la marca Espanya, però també sense cap mena de submissió a aquesta; una marca, d’altra banda, coneguda arreu i farcida d’atributs que ara no cal detallar. La creació d’empreses capaces d’instaurar noves realitats i de fer un paper decisiu en el camp de l’emprenedoria i la innovació és una característica del prolífic viver empresarial de Barcelona Activa, com s’apunta al dossier central de la revista.

© Christian Maury
L’Almogàvers Business Factory.

Destí turístic de primer ordre, és també un punt d’irradiació cultural i tecnològica, que la converteix en una denominació recognoscible arreu del món. I aquesta percepció internacional no és atribuïble només a Gaudí o als èxits recents del Barça, sinó a una forta personalitat que ve de lluny, com demostra Jordi Graupera en aquest número, resseguint les referències a la ciutat aparegudes des dels anys vint a la revista nord-americana The New Yorker.

Amb cada embat, amb cada onada de la història, Barcelona s’ha reconstruït i ha redefinit la seva identitat. És per això que té moltes capes, com podem comprovar ara amb la magnífica Carta Arqueològica de Barcelona (http://cartaarqueologica.bcn.cat), un mapa virtual impressionant que l’Ajuntament posa a l’abast de tothom que vulgui resseguir els estrats de la nostra història.

La ciutat d’avui també té moltes capes. Convivint amb les elits emprenedores que assisteixen al Mobile World Congress, hi ha persones que la crisi ha deixat enrere i que corren risc d’exclusió social. Barcelona ha d’estar connectada al món, sí, però també ha d’estar lligada a les seves pròpies bases, sobretot ara que hi ha col·lectius i barris que necessiten l’auxili del proïsme per aixecar-se. És per això que l’emprenedoria social es converteix en un imperatiu, però també en una oportunitat de crear negocis encaminats a lluitar contra la crisi i les xacres socials. Lluny del model de beneficència, l’emprenedor social es proposa crear negocis perfectament sostenibles i fins i tot rendibles que contribueixin a l’emancipació dels més desvalguts. I també en aquest terreny Barcelona està donant un exemple de lideratge.

És una capital en transformació, vibrant i inspiradora. I la revista Barcelona Metròpolis torna a fer l’esforç de documentar la seva energia en català, castellà i anglès, perquè voldria relligar la ciutat amb el fil de l’esperança i ser-ne difusora a casa i arreu on pugui fer falta.

Enguany celebrem el vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella efemèride va impulsar la transformació de la ciutat amb una renovació urbanística i arquitectònica que va anar acompanyada de guanys de valor més intangible.
Barcelona va cobrar una nova identitat com a marca, i a partir d’aquell moment als catalans se’ns va fer molt més fàcil presentar-nos davant del món.

© Ritma / AFB
Vista aèria del mercat  de Sant Antoni el 1960

Els que havien viatjat a l’estranger abans de l’any 1992 deuen recordar com n’era de feixuc i recurrent de vegades explicar Catalunya al món exterior. La inevitable referència als toros o al flamenc obligava a fer un munt d’explicacions. Amb els Jocs Olímpics es va comprovar que, paral·lelament al mapamundi de països i capitals, també cotitzava el mapa intercontinental de les ciutats, i la cita olímpica va fer aflorar
Barcelona com una marca d’aigua en aquesta constel·lació urbana global.

© Ritma / AFB
Mercat  del Born

A partir d’aquell moment la cosa va canviar. Si algú ens preguntava d’on érem, dir simplement que veníem de Barcelona simplificava la conversa. De sobte descobríem que Barcelona era una paraula eufònica, d’una cadència prolongada i feliç, que portàvem com una flor als llavis, una paraula de tan fàcil pronúncia com Rambla, Gaudí o Picasso.

© Albert Armengol
Mercat de San Antoni en obres

Des d’aleshores la marca Barcelona s’ha anat consolidant. No és només gràcies a la marca olímpica, sinó també per la marca arquitectònica del Modernisme; la marca gastronòmica de xefs catalans com el Bulli, Santamaria, Roca o Ruscalleda; la marca literària de Jaume Cabré o Ruiz Zafón; la marca tecnològica que ens dóna el Mobile World Congress, i sobretot la marca de la Champions, amb Messi i Guardiola com a referents. Però tots sabem que la marca no és un objectiu en si mateix, ni ens podem permetre de parlar de Barcelona únicament en termes de branding, deixant-nos portar per les fluctuacions de la borsa o la moda. En definitiva, aquella vella dita que diu que Barcelona és bona si la bossa sona, es podria traduir en termes actuals més o menys així: Barcelona sona si la marca és bona.

© Vicente Zambrano
Mercat de  Santa Carerina

Avui Barcelona té l’oportunitat de capitalitzar molts valors. La cuina mediterrània n’és un, i els mercats de Barcelona són un dels motors d’aquesta cultura alimentària basada en el producte fresc de proximitat.

Dediquem aquest número de Barcelona Metròpolis a explorar passat,
present i futur d’un model de mercats que s’ha convertit en exemple per a altres ciutats, que han vingut a observar-ne  el funcionament per adaptar-lo a les seves necessitats. Dediquem també un dossier especial a la novel·la sobre Barcelona, que ens brinda un recorregut per la ciutat que és tan literària com real, ja que cada vegada són més els turistes que hi vénen amb la dèria de reconèixer un paisatge urbà que han conegut de la mà d’un escriptor. La marca literària de Barcelona ha viscut dues eclosions literàries recents, L’ombra del vent, de Ruiz Zafón, i Jo confesso, de Jaume Cabré, tots dos profusament traduïts arreu.

© Albert Armengol
Mercat del Ninot en obres

Però la marca va sempre lligada a una identitat i a una història. I Barcelona ha d’actuar també com a capital de la catalanitat. La modernitat, la innovació, la creativitat no estan renyides amb la defensa de la identitat. En la seva Oda a Barcelona, Pere Quart deia a la ciutat: “Escabellada, ronca, / perds la vergonya i la senyera, / però et guanyes la vida, / entre la mort i la follia.” No és pas així com la volem.

La marca és també un esperó per a la nostra autoexigència. Aquesta revista porta a la capçalera el nom de Barcelona. Ens esforçarem per estar a l’altura que els temps ens demanen.

© Vicente Zambrano
Mercat de la Barceloneta

Barcelona Metròpolis comença una nova època amb el propòsit de mostrar la ciutat tal com és, la capital que empeny i estira, que lidera i acompanya el país, que rep les seves energies però que posa incondicionalment la seva massa crítica al seu servei. Barcelona Metròpolis es proposa també donar testimoni de com vol la ciutat acomplir aquestes obligacions inherents a la condició de capitalitat: evolucionant, adaptant-se, millorant. Per això parlem d’una capital en transformació. Tothom està d’acord que en les darreres dècades Barcelona ha fet mèrits per ser on és. La ciutat ha pujat posicions en el rànquing de ciutats, s’ha guanyat una atenció positiva als ulls del món i ha consolidat una marca pròpia molt més coneguda –ara com ara– que la denominació Catalunya i molt més cotitzada que la d’Espanya. Els Jocs Olímpics ens van situar al mapa molt abans que l’emergència dels smartphones ens obsessionés per la geolocalització. L’aura olímpica i l’ascendent gaudinià són dos ingredients d’un glamur internacional que en els darrers anys ha crescut gràcies als èxits del Barça, la fira mundial de mòbils i l’exportació de la cuina catalana, entre d’altres.

Tot aquest prestigi, però, no ha de fer que ens adormim sobre els llorers. Vivim temps convulsos, que ens obliguen a resituar-nos en cercles cada vegada més amplis: a Catalunya, a la Península i al Mediterrani, a Europa i al món. Barcelona no és només el rovell d’ou d’una àrea metropolitana, sinó la capital d’un país que s’estén més enllà de les comarques del cinturó industrial. Entre una Barcelona que s’alimenti només de la inèrcia i l’autocomplaença i una Barcelona que integri les forces vives de Catalunya i les obri al món, sempre ens quedarem amb la segona opció. Barcelona és avui un pol d’atracció no tan sols de Catalunya, sinó de tot un corredor urbà o megaregió que coincideix plenament amb el país català. Per això Barcelona Metròpolis vol mostrar sense complexos al món la catalanitat de Barcelona.

No vivim una època de canvi, sinó un canvi d’època. Qui més qui menys, tothom s’adona que el món ha canviat i que res ja no tornarà a ser com abans. Barcelona ha estat durant anys una ciutat en construcció, permanentment aixecada per les obres després de dècades de paràlisi involuntària amb arrels de postguerra. Ha viscut, sens dubte, una etapa d’una expansió immobiliària que ha topat amb els seus propis límits. Hem descobert massa tard i amb estupor que construcció no era sinònim de creixement il·limitat, ni tampoc de creativitat. I a partir d’ara ben segur que serà la creativitat la que ens donarà joc i visibilitat en un món multipolar.

En l’etapa anterior aquesta revista ha contribuït, de manera edificant, al pensament urbà, a l’anàlisi crítica dels models de ciutat que hem assajat, posat en pràctica i consolidat. En aquesta nova etapa Barcelona Metròpolis es proposa recentrar el debat sobre Barcelona en tres eixos: d’on venim, on som i on anem. És des de la formulació d’aquestes tres preguntes ignasianes que hem de discernir en cada cas si l’empenta que ens anima és fruit d’una inèrcia del passat o d’un impuls present.

Barcelona Metròpolis manté la periodicitat trimestral i se’n farà una sola edició trilingüe. El nou director, Bernat Puigtobella, té l’encàrrec de fer arribar la revista a persones, d’aquí i de fora, que no la llegien, ignorant-ne o no l’existència. Això requereix donar també veu i tribuna a les noves generacions, joves nascuts poc abans o poc després dels Jocs Olímpics, que seran els actors de la Barcelona que estem creant avui. Amb aquest ànim de fer més accessibles els continguts de Barcelona Metròpolis, també n’hem renovat la pàgina web. Potenciem així l’edició digital de la revista, més dinàmica i permeable a les xarxes socials, especialment a Twitter, on Barcelona Metròpolis ja compta amb més de mil seguidors. La digitalització també permetrà consultar l’hemeroteca de la revista. I sobretot, obre les possibilitats de participació dels lectors. Des de Barcelona Metròpolis convidem els ciutadans a dir-hi la seva, a conversar, afirmant l’autoestima sense caure en l’autocomplaença i sense perdre l’esperit crític. Una capital en transformació ha d’estar oberta a la participació, per aprendre a transformar-se i per ser veritablement capital.

Panorama de Barcelona al llarg de 438 anys. Fotografia inclosa al llibre Refotografiar Barcelona amb Mark Klett, catàleg de l’exposició del mateix títol organitzada per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), que es va poder visitar fins al 19 de maig.
© Mark Klett / AFB