Ulls nous sobre Barcelona

Una de les imatges més curioses que podem trobar avui a Barcelona és la d’un turista ensumant encuriosit una parada de Bicing. És un dels pocs serveis que ofereix la ciutat que li són vedats. Com nosaltres, el turista agafa el metro, el bus o un taxi, però ben sovint, després de mirar-se amb perplexitat totes aquelles bicicletes arrenglerades, opta per fer una de les coses més antigues del món: caminar.

© Albert Armengol
Passatge de l’Esperança, a la banda oriental de la plaça de Virrei Amat.

Avesats com estem a desplaçar-nos sobre rodes amb pressa, el turista ens pot ensenyar a viure la ciutat a un altre ritme, a contemplar-la amb ulls nous. La mirada que projecten sobre els nostres carrers i monuments és un reflex que ens retorna una imatge del que som. També és cert que el record que s’emportaran de Barcelona anirà, en bona mesura, lligat a les nostres empremtes i orientacions. Dels turistes podem aprendre moltes coses, sí, i una és tornar a caminar per la ciutat i parar-hi compte.

Sovint tendim a creure que els turistes són formigues gregàries que només volen recórrer els circuits de la Barcelona gòtica o modernista, però la realitat és que n’hi ha molts que tenen prou curiositat per perdre’s per la ciutat, explorant barris excèntrics o racons difícils de trobar a les guies. I troben meravelles que nosaltres ja no sabem valorar.

En aquest número de Barcelona Metròpolis hem encarregat a nou autors que ens descobreixin rutes alternatives i insòlites per la ciutat. La Barcelona dels passatges o dels túnels conviu aquí amb la Barcelona maçònica o romana. Descentralitzar el turisme no és únicament una estratègia circulatòria, sinó patrimonial.

En una carta escrita l’any 1903 al director d’El Liberal, Benito Pérez Galdós recorda la primera estada a casa nostra, l’any 1868, quan Barcelona ja havia trencat “la cintura de murallas que oprimían el cuerpo de la histórica ciudad y empezaba a estirar sus miembros robustos nutridos por sangre potente”. En aquell temps el mar i les muntanyes van passar a ser les muralles de Barcelona, però avui, paradoxalment, la via marítima s’ha convertit en la porta d’entrada de turistes i la muntanya cada vegada serà més transitable, un cop la carretera de les Aigües es converteixi en un gran corredor verd. Barcelona Metròpolis us convida a trencar unes muralles invisibles que hem anat construint al voltant d’una idea fixa de la ciutat.

© Albert Armengol
Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia, maçò, anarquista i fundador de l’Escola Moderna, a l’avinguda de l’Estadi de Montjuïc.

Barcelona ocupa la sisena posició del primer rànquing mundial de ciutats amb millor reputació o marca, segons es desprèn del “Guardian Cities Global Brand Survey”, elaborat per Saffron, una consultoria de marca especialitzada en branding urbà, que ha fet un índex de les 57 principals urbs del món. Aquest reconeixement cal agrair-lo als esforços de molta gent, però també cal honorar-lo estant-hi a l’altura i sent fidels al que som.

Si ens conformem amb els rèdits d’un turisme previsible, fàcil o segur, aboquem el nostre visitant a la veritat banal, al tòpic adotzenat, a la postaleta de sempre, al truisme, en definitiva, que de tan conegut es torna fals. En canvi, ensenyar-li els nostres racons més amagats, descobrir-li els secrets de la nostra història, convidar-lo a entrar dins la ciutat que realment és més casa nostra, serà sempre un exercici d’altruisme.No fa gaire unes joves estudiants d’història de l’art van fer una descoberta singular al passeig de Gràcia: uns operaris municipals que estaven enrajolant la vorera amb uns motius gaudinians encaixaven malament les peces del mosaic. És un incident sense més importància, però molt esperançador, perquè ens convida a creure encara en una ciutadania desperta que vetlla per la integritat i l’autenticitat del nostre paisatge. Una ciutat és viva si els seus vestigis són vius.

Si ens conformem amb els rèdits d’un turisme previsible, fàcil o segur, aboquem el nostre visitant a la veritat banal, al tòpic adotzenat, a la postaleta de sempre, al truisme, en definitiva, que de tan conegut es torna fals. En canvi, ensenyar-li els nostres racons més amagats, descobrir-li els secrets de la nostra història, convidar-lo a entrar dins la
ciutat que realment és més casa nostra, serà sempre un exercici d’altruisme.

Marc Puig i Guàrdia

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *