La mà dreta del doctor Robert

El doctor Manuel Ribas i Perdigó, nascut l’any 1859 en una xocolateria del carrer de Ferran, es va llicenciar el 1880 i quatre anys més tard va obtenir plaça de professor a la Facultat de Medicina, on esdevindria el màxim col·laborador del doctor Robert, futur alcalde de Barcelona. Entre el 1924 i el 1927, any de la seva mort, va presidir la Reial Acadèmia de Medicina.

© Arxiu Rosa Ribas Boixeda
Retrat de família de l’any 1918.

Hi va haver un temps en què els barcelonins encomanaven l’ànima a Déu i el cos a un metge d’aires patriarcals, cerimoniós i greu, amb barret de copa, jaqué i maletí de cuir negre, com aquells padrins dels duelistes del segle xix. Solien exhibir una barba blanca ben retallada, espessa i arrodonida, encara que els més extravagants es decantaven per la barbeta de boc. En un metge la barbeta de boc no és gaire recomanable perquè corre el risc que al malalt se li escapi el riure.

Eren altres temps. Els barcelonins de llavors tenien més fe que els actuals. Fe en el Sagrat Cor, en l’acràcia o en el fre mecànic Castellví. En aquella Barcelona crèdula, turbulenta i de tant en tant colèrica, desconeixem què devia empènyer Manuel Ribas i Perdigó, fill segon de xocolater i nét de pagesos de les Hortes de Sant Bertran, a abraçar la carrera mèdica. Potser va imitar el seu germà Joan, dos anys més gran. En qualsevol cas, els joves Joan i Manuel van seguir l’exemple dels germans metges sant Cosme i sant Damià (tot i que es van estalviar que els decapitessin, afortunadament).

Manuel Ribas i Perdigó va néixer el 1859 en un entresolat de la xocolateria Ribas, al carrer de Ferran número 16 de Barcelona, un establiment molt apreciat per l’excel·lència del seu cacau, portat en vaixell de la Guinea a Vilanova i la Geltrú. Aquesta xocolateria devia tenir un altíssim reconeixement en tota la ciutat perquè va merèixer les invectives satíriques de Pitarra, un honor que no està reservat a tothom.

Dels primers anys, no ens n’han arribat gaires notícies. Sabem que el 1870 la família es va refugiar en una torreta d’estiueig que tenien a la Bonanova, als números més alts del carrer de Muntaner, durant la terrible epidèmia de febre groga, també coneguda com vòmit negre (no se’ls devia acudir un nom més espantós). Potser en aquell moment, en veure aquella mortaldat desoladora, els dos nois van decidir dedicar-se a la medicina. És més probable això que no pas que els impressionessin uns ulls de poll.

El 1880 Manuel Ribas i Perdigó es va llicenciar en medicina i va obtenir el premi extraordinari concedit arran del casament d’Alfons XII amb Maria Cristina. Es va doctorar a Madrid i va recórrer durant mig any institucions mèdiques d’Alemanya. D’aquell país, en va adquirir un estil de vida germànic, regular i ponderat que es va traduir, entre altres hàbits, en la consulta diària de l’hora exacta en el rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències. Costum, aquest, que perdura entre alguns dels seus descendents. Com el seu menyspreu per la música.

Després del periple alemany, va tornar a Barcelona i el 1884 va obtenir plaça com a professor clínic a la Facultat de Medicina. La seva especialitat era el tractament de les malalties internes, sobretot de l’aparell digestiu, el cardiocirculatori i el respiratori. Tot el que es troba, doncs, en una parada de menuts.

El catedràtic de medicina interna era el doctor Bartomeu Robert, el futur alcalde de Barcelona. El doctor Ribas i Perdigó es va convertir en el seu màxim col·laborador, a més d’amic, i el va substituir com a professor els dies que el doctor Robert es dedicava a les seves tasques polítiques. Humil, cordial i molt exacte en les seves explicacions, Ribas i Perdigó era un professor molt apreciat pels seus alumnes, com ara els doctors Pedro Pons, Nobiola, Pi i Sunyer, Bartrina i altres, que en convertir-se en metges el reclamaven sovint a consulta.

En presentar-se a unes oposicions convocades a Madrid per obtenir una plaça de catedràtic a la Universitat de Saragossa, Ribas i Perdigó les va perdre davant un altre aspirant que tenia padrins, i va tornar a Barcelona decebut. “No tornaré mai més a posar els peus a Madrid”, va concloure. Van passar els anys i no se’n va desdir.

Va escriure Patogenia y tratamiento de la constipación habitual (la constipació és el restrenyiment, res a veure amb el cop d’aire), Diagnóstico y tratamiento de la gastroectasia (la dilatació de l’estómac) i Tratamiento de la neurastenia (on recomana la restricció del coit en els malalts, atès que afebleix, encara que, tot s’ha de dir, també il·lusiona una mica).

© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
El doctor Manuel Ribas l’any 1888, quan va participar al Congrés de Ciències Mèdiques que es va celebrar en el marc de l’Exposició Universal. Aquell mateix any es va casar amb Carme Casas i Güell, amb qui tindria nou fills.

El 1898 va ingressar com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, institució que presidiria a partir del 1924, amb el discurs “Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar”. Li va respondre el seu gran amic, el doctor Robert. També cal remarcar que el 1909 va llegir el discurs inaugural de la Reial Acadèmia, “Tratamiento general de la arterioesclerosis”, de 72 pàgines. Un dels més extensos que es recorden.

El 1888, Ribas i Perdigó es va casar amb la noia de dinou anys Carme Casas i Güell, amb la qual tindria nou fills: Cristina, Margarida (morta als tres anys), Joan (oftalmòleg), Bonaventura, Josep (el meu avi), Antoni (otorinolaringòleg), Maria, Margarida (aquesta molt més resistent que la primera) i Mercè. Vull agrair especialment al doctor Manuel Ribas i Fernández, nét del doctor Joan Ribas i Perdigó, la seva Memòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, que m’ha fet un gran servei a l’hora d’escriure aquest retrat.

Els primers anys va viure a la rambla de Sant Josep número 37, davant de Betlem, a la casa dita El Regulador, i va obrir consulta en un pis del carrer de Santa Anna número 24. Durant un temps es va resistir a traslladar-se a la rambla de Catalunya, número 11, perquè tenia por que els malalts no s’arrisquessin a travessar la plaça de Catalunya, ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara.

Finalment, cap al 1895, va decidir traslladar habitatge i consulta a aquella casa, una mica apartada, de la rambla de Catalunya. Se’n conserva el despatx encara ara, gràcies a la vídua del doctor Manuel Ribas i Mundó, catedràtic de medicina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona i nét de Manuel Ribas i Perdigó.

Va participar en el Congrés de Ciències Mèdiques celebrat a Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Universal, amb “Papel que representan las enfermedades extracardíacas en el descubrimiento de la asistolia” (no es desanimin, jo tampoc no hi he entès res) i en el Congrés Mèdic Internacional de Moscou del 1894 amb “Formas clínicas de la cirrosis hepática”.

Arran de la mort del doctor Robert el 1902 va abandonar la universitat i es va concentrar en la medicina privada. No només atenia malalts de Barcelona i de la rodalia, sinó que també visitava pacients a París, on viatjava sovint. En devia estar prou satisfet, perquè París bé val un malalt.

El 1914 va participar en una comissió mèdica, reclamada per l’Ajuntament de Barcelona, contra el tifus que assolava la ciutat. Una indicació seva que ens ha arribat de generació en generació és que el punt negre dels tomàquets pot desencadenar el tifus i, en conseqüència, cap dels seus descendents no l’ingereix. Francament, ara mateix, només ens faltaria agafar el tifus.

El 1924 va ser proclamat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona –que l’any 1991 es passaria a dir de Catalunya– i sota la seva presidència es va commemorar el centenari de la mort del doctor Salvà i Campillo, no sense tibantors amb el govern militar de Primo de Rivera. En va ser president tres anys, perquè el 1927 va caure malalt d’un càncer d’estómac i va morir al cap de sis mesos.

Quan se’ns moren els metges, ens quedem una mica més sols.