“Buga” a Horta

Il·lustració: Òscar Julve.

A l’antiga vila hi van arribar a operar vuitanta bugaderies, on es rentava la roba dels barcelonins més rics.

Quan vaig començar a sovintejar Horta, tenia set anys i no havia pronunciat mai juntes les síl·labes bu i ga. Els meus pares em van apuntar als Salesians d’Horta perquè tenia acetona i em convenia respirar bons aires. L’acetona era terrible. Et feien pixar fent punteria a un cartonet i si es tenyia de color lila et prohibien menjar xocolata. Des de la plaça del Virrei Amat arribar a Horta no era gaire complicat, però fins que no vaig tenir dotze anys no em van deixar pujar-hi pel meu compte. Llavors ja coneixia alguna paraula que ajuntés les síl·labes bu i ga, i no era pas buguenvíl·lea. Alguns dels meus companys de classe d’un cotxe xulo, dels que corrien, en deien “un buga”. Eren els mateixos que quan volien tornar a casa deien “me voy a mi queo”. També tenien un sistema monetari paral·lel: un bitllet verd de mil peles era “un talego” o “una lechuga”, i un de cent, d’aquells presidits per un Falla escanyolit i calb, “una gamba”. A vuitè d’EGB vaig començar a recollir en un bloc totes aquelles paraules noves i a segon de BUP ja formaven part del meu vocabulari habitual. Parlàvem sempre en castellà fins que, de sobte, reconeixíem per alguna expressió estranya que un del grup parlava en català a casa. Érem pocs, en proporció. Potser set o vuit de quaranta.

Una d’aquelles paraules epifàniques que em va fer descobrir un company catalanoparlant va ser “bugaderes”. “Bugaquè?”, vaig demanar. I m’ho va explicar. Era fill d’Horta i coneixia moltes coses del barri que fins llavors m’havien passat desapercebudes. En la seva boca, la paraula “bugaderia prenia un aire prohibit. Una tarda em va portar a veure un carreró secret, el dels safarejos de les bugaderes. Fa dos segles la roba bruta dels barcelonins més rics es rentava a la vall d’Horta. Van arribar a operar vuitanta bugaderies. Encara avui, passejar pel recòndit carrer d’Aiguafreda ens permet imaginar-les fent safareig. És un lloc màgic i provoca la mateixa reacció en tothom. Un encanteri. Hi vaig portar el Josep Pedrals, que vagarejava pels carrers propers sense localitzar-lo, o els Txarango, que buscaven un lloc on fer-se fotos de grup. El conjur no falla mai. Tothom que hi va acaba pronunciant les mateixes paraules de l’encanteri buga: doncs-no-sembla-que-estiguis-a-Barcelona. I no exageren. No ho sembla pas, però em sorprèn que tothom se senti obligat a verbalitzar-ho.

Horta no és pas terra de pas. Està situada en un dels extrems de la ciutat i per això cal venir-hi expressament, sense cap altre pretext. El nom no enganya. Tot i la seva progressiva dissolució en l’urbs barcelonina, de la qual forma part des de fa un segle llarg, Horta encara desprèn flaires rurals. A banda del carrer d’Aiguafreda, té més racons que provoquen l’encanteri buga del doncs-no-sembla-que-estiguis-a-Barcelona. Ho direu o us ho sentireu a dir tot passejant per la Clota, pel parc del Laberint o pels jardins de la recuperada masia de Can Fargas. A Horta, avui, encara hi ha sembrats que ningú no titlla d’horts ecològics i més d’un corral ple d’aviram. Horta és vila i és barriada. Potser per això el brogit urbà conviu amb zones d’insòlita calma i l’urbanisme de traç ample topa amb la irregularitat de carrers i camins. La verdor predomina sobre l’asfalt i gairebé hi ha més arbres als jardins que als carrers.

L’Horta que vaig descobrir de nen ha canviat molt. Ha perdut racons i ha tingut raons, com a tot arreu. Però no ha empitjorat gaire. De fet, ja no ens amenacen les bombones de gas –“els collons d’en Porcioles”–, la rambla del Carmel té una magnífica continuació en el parc de les Rieres d’Horta que cobreix el col·lector i la plaça d’Eivissa finalment és un lloc acollidor. A banda, molts dels meus amics d’infància que anomenaven “buga els cotxes parlen ara en català amb els seus fills, hi continua havent buguenvíl·lees pertot i per Festa Major algunes hortenques es disfressen de bugadera, tot i que ja queden poques tintoreries.

La premsa del cor catalana hauria de tenir seu a Horta. Qui pot témer la salsa rosa entre els descendents d’un exèrcit de bugaderes?

Màrius Serra

Escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *