Torre Baró o les fronteres blaves

Il·lustració Torre Baró © Miguel Herranz

© Miguel Herranz

Aquest turó el van colonitzar gent vinguda d’arreu, que en van domesticar els vessants i es van obrir pas entre la ciutat i la seva esquena.

No tinc records d’olor de guaiac, de cedre o d’altres fustes nobles. Si la memòria viatja en les olors i les olors són els llocs, la meva ho fa en la pinassa; les branques baixes dels pins raquítics eren la talaia des de la qual s’albirava Barcelona, tan a mà i tan distant. Des del parc de les aigües del Ter la remor sorda de la ciutat es difuminava com el brunzit dels borinots entre els matolls que encerclaven el castell. Tardes d’entrepà amb truita freda mirant la pel·lícula brillant del mar a la llunyania, envoltat d’aquest murmuri de pins, la densitat del temps que passava a poc a poc i amb molta llibertat. El tacte de les mans entre les esquerdes d’aquesta torre inacabada que algú va somiar, els jocs de guerra que foguegen els vailets, els assalts als merlets i, després, carregant costa amunt en el cim de l’àguila. Les coves on no hi havia matalassos vells i pintades obscenes, perquè la imaginació dibuixava pintures rupestres, llegendes de la mà negra. I una figuera davant de casa amb la llet blanca i amarga que donen les figues vàcues.

Tot plegat, i els torrents que baixaven cap a la Ciutat Meridiana quan plovia i no es salvava ni Noè, i les cases bastides per andalusos, murcians, extremenys, sense plans però amb esforç, degotaven per dins i trontollaven els mobles, i els cotxes vells s’enfangaven i la canalla miràvem per la finestra i els trons feien tremolar la nostra feresa guerrera. I aquells capellans que venien de la ciutat, per repartir-nos llibres i afecte i jocs amb pilotes apedaçades.

Teníem la llibertat, teníem la felicitat. Els gossos vagabunds que responien a la nostra crida, els rais construïts amb troncs i canyes, les fogueres de Sant Joan sense ordenances, la nit d’estels sense fanals, les mares amb les cadires pelant patates en una palangana verda mentre ens obligaven a repetir feixugament la taula de multiplicar, abans de donar-nos total llibertat per córrer a defensar les nostres fronteres. Nosaltres, els guerrers amb espases de fusta. Ho teníem tot. I no ho sabíem.

Han passat les vides i la mirada és la de l’home que va ser nen. El paisatge ja no és una geografia, només el reflex d’aquelles aventures, els homes cansats que pujaven turó amunt al capvespre, les mares amb les bosses de la compra des del mercat de Montserrat. Ara ja no trepitjo fang, sinó asfalt civilitzador, els autobusos anuncien la seva parada al capdamunt, en el castell, i hi ha gent que fa esport amb samarretes de colors estridents i bicicletes que no són la meva BH amb timbre. Amb prou feines reconec els carrers i ells amb prou feines em reconeixen a mi. Així és anar-se’n. Deixar enrere és avançar, però també és perdre. I evocar. També els paisatges esdevenen relat; encara busco el Seat 850 de l’avi, els llibres del bibliobús o la guarderia on m’obligaven a dormir la migdiada. No en queda res.

Qui escull els paradisos? Qui decideix on els homes seran feliços o tristos? Aquest turó el van colonitzar gent vinguda d’arreu, en van domesticar els vessants, es van obrir pas entre Barcelona i la seva esquena, com una frontissa oberta a dues realitats. Hi ha qui diu que, si aquí hi hagués un arc del triomf, aquesta seria l’entrada magna de Barcelona. Però una porta d’entrada també ho és de sortida, i una mica d’això perviu. Almenys no hi ha cases adossades amb piscina i jardí de revista, ni decorats de cartró pedra. Continuo sentint rialles i nanos que converteixen el carrer en el seu pati, i salts a la corda i porteries de futbol fetes amb motxilles escolars. Ara el castell està il·luminat de nit, se n’han reforçat les estructures i s’han escapat els dracs que hi vivien. Quasi resto sense alè en pujar al cim de l’àguila, i les coves són el que sempre han estat, forats on els diumengers deixen les deposicions. Però continuo veient el berenador i el restaurant on els dies excepcionals el pare feia morro i careta. No sé quin dels pins em va obrir el cap quan jugava a ser explorador; potser no són tan vells com jo. Ara, vessant avall hi veig petits horts emmarcats en estacades, verdures i tomaqueres. Sento música llatinoamericana que arriba des d’un cotxe amb els vidres tintats i veig arribar una parella de guàrdies urbans en motocicleta.

El sol brilla en aquest hivern sense hivern i Barcelona em continua semblant tan llunyana com sempre. Però ara tampoc no sento que aquests carrers de la meva infantesa em reconeguin. On van anar els amics? Van triomfar a la vida? I anar-se’n va ser triomfar? O ho va ser quedar-s’hi?

Potser, em dic, les úniques arrels que perviuen són les que construeixen l’ordidura dels nostres records.

Víctor del Árbol

Escriptor

4 comentaris a “Torre Baró o les fronteres blaves

  1. Un très joli conte sur le temps qui passe,Quand le lieu de notre enfance se convertit en souvenir. Lindo cuento sobre el fluir del tiempo. No queda nada de nuestro pasado sino los recuerdos. Pero el pasado deja huellas profundas en nosotros. A veces lo olvidamos pero, de repente reaparece. Et la magie de la littérature c’est de faire revivre ce que nous croyions perdu à jamais.

  2. Llegint aquest text he tornat a sentir les olors màgiques dels lliris blancs dels masos del meu poble. Sorolls d´aigua cristal.lina baixant pels recs i degotant de les farrades metàl.liques recent tretes dels pous…I tampoc no hi van faltar bicicletes vermelles BH plegables, tardes de cinema, estones fent la guitza als veïns i la compleció zelosa de totes les col.leccions de cromos que comencàvem. Records personals i col.lectius que són música i colors inesborrables…
    Com veus, m´hi identifico. Preciós i molt emotiu, com sempre, Víctor.

  3. Lo has “clavao”. Entre 1962 y 1972, viví en la Guineuta. Sobre todo los domingos y alguna que otra tarde, subíamos a la montaña. Las crestas de esos montes y las laderas de los mismos, eran “nuestros” dominios. Llegar al Pico del Águila era una proeza; meterte en la mina de Galena de su cara Oeste, una osadía y “escalar” en la cantera, era lo más.
    Nunca nos pasó nada grave, lo cual rozaba el milagro.
    Y aquí estamos. Le cuento a mis hijas que todo eso lo hacíamos con ocho, nueve… hasta los doce o trece y me dicen que dónde lo he soñado. Qué sabrán ellas, a las que yo no dejaba salir a la calle solas hasta que no tuvieron ocho o diez años, claro que entonces al padre no lo veíamos el pelo hasta las tantas de la noche y nuestra madre, nuestra madre… pobrecilla, bastante tenía ella con hacer la casa, cocinar y lavar a mano, como para estar pendiente de nosotros.
    Gracias por tu descripción.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *