No se senten interpel·lats quan se’ls parla dels canvis profunds que, els darrers vint anys, ha sofert la indústria musical. Nascuts durant la dècada dels vuitanta, a Pau Vallvé, Clara Peya i Maria Arnal ja no hi ha res que els lligui a aquell vell món.
La cantant Maria Arnal, que amb el guitarrista Marcel Bagés acaba de publicar el seu primer llarga durada.
Foto: Ray Molinari
“Fa uns anys, quan estava en discogràfiques, hi havia grans mites de la música catalana que no ho duien gens bé –recorda el cantautor Pau Vallvé, que d’un temps ençà gestiona la seva carrera des de la més absoluta independència–. Però nosaltres hem crescut ja en tot un altre context. Si mai hem tingut res clar és que, d’alguna manera, tocaria espavilar-nos…”
No tastaran cap dels luxes d’aquells temps de glòria, però tampoc els caldrà pagar peatges. Són músics obsessionats a trobar la seva pròpia manera de dir les coses, que no pensen cedir davant determinades imposicions i que fixen unes pautes de relació més naturals amb el seu públic i l’entorn. Són, ras i curt, més lliures, i en el terreny de l’art, la llibertat és un bé preuat. “La generació dels que ara tenim trenta anys és plena d’artistes –assenyala Clara Peya–. I, quan hi ha tanta gent per a tan poca feina, tenir veu pròpia esdevé també una qüestió de necessitat.”
El cantautor Pau Vallvé, creador, productor i distribuïdor d’Abisme, cavall, hivern, primavera i tornar.
Foto: Ray Molinari
Pau Vallvé, fill de mestres, va néixer l’any 1981, però una lectura del seu currículum indueix a pensar que ho va fer bastant abans. Bateria per naturalesa, es comunicava de nadó amb ritmes en lloc de paraules i, abans de caminar, ja bastonejava una bateria improvisada amb pots de detergent. Als deu anys, entregat en cos i ànima a la fe del metal, era reclutat per nois majors d’edat per tocar a la seves bandes. Als catorze, amb un grup anomenat Freak Out, actuava en un dels escenaris més cobejats del Festival BAM. I, als disset, feia campana de classe, a batxillerat, per tancar-se en un estudi de gravació a les ordres d’un productor del Canadà. Després de mil altres aventures, entre les quals destaquen la creació, abans de complir la trentena, d’un estudi de gravació, d’un segell discogràfic i de la figura d’Estanislau Verdet, alter ego humorístic d’èxit tan notable com imprevist, Pau Vallvé, allunyat ja dels bombos i els plats, fa set anys que ha trobat la seva pròpia veu en forma de cantautor indie d’aires melancòlics que canta “sobre allò que li passa i allò que sent”.
El seu últim disc, Abisme, cavall, hivern, primavera i tornar, autofabricat, autoeditat i autodistribuït, entre altres autos, ni tan sols té codi de barres, la qual cosa no li impedeix tocar a Barcelona en sales més grans en cada gira. “He tingut sempre la sort de poder fer les coses tal com he volgut –afirma–. M’he trobat en carrerons sense sortida en què hauria estat fàcil optar per altres vies, però sempre ha prevalgut la idea de fer el que volia tal com jo volia.” La seva condició d’home que va per lliure és poc menys que cèlebre, tot i que, segons afirma, res li ha sortit de franc: “No formo part de cap família i, de famílies, en això de la música, n’està ple –anota–. Totes tenen uns contactes, uns grups d’influència, uns festivals on tocar i uns canals on agradar. I jo, d’entrada, me’ls he de guanyar.”
La pianista Clara Peya, autora d’Oceanes, un homenatge a les dones a través de l’aigua.
Foto: Ray Molinari
Piano de mil cares
Clara Peya (Palafrugell, 1986) també va arribar a la conclusió que l’única manera que tenia de “sentir-se lliure” era fent el que li vingués de gust. “Sense seguir normes ni patrons –subratlla–. Sense cap preocupació per encaixar enlloc.”
Filla de metges, però amb una àvia i una tia pianistes, va estudiar piano clàssic a les ordres –durant dotze anys– del professor Leonid Sintsev, amb qui va arribar a formar-se al Conservatori Rimski-Kórsakov de Sant Petersburg. “La vida del pianista clàssic és duríssima, poc creativa i molt sotmesa. Era un món massa petit, per a mi”, reconeix. La música moderna i el jazz, més tard, tampoc la van convèncer. “La improvisació també es regeix per uns patrons, un llenguatge… Ets lliure, però només fins a un cert punt.”
La seva sòlida formació, així com una urgència constant per expressar idees i emocions, fan de Peya un dels talents més polifacètics –també desconcertants– de la música catalana actual. Té una forma accentuadament extravertida a l’hora de tocar i, també, un salvatge impuls escènic. En vuit anys ha presentat set discos amb el seu nom i ha col·laborat en circ, dansa i teatre, com s’ha vist en produccions com Jane Eyre (Carme Portaceli) i El llibre de les bèsties (Marc Rosich), així com als diferents projectes de Les Impuxibles, una companyia de dansa creada amb la seva germana, la coreògrafa Ariadna Peya, de “ferm compromís polític i social”. “Amb Limbo [el seu quart espectacle, al voltant de la transsexualitat, estrenat el febrer del 2015] venia gent, en acabar el bolo, que no em felicitava per tocar bé el piano, sinó per haver aconseguit fer-los veure la realitat amb uns altres ulls. Projectes com aquests, als artistes, ens ajuden a no ser tan egocèntrics…”
Oceanes, publicat aquest 2017, vol ser un homenatge a les dones a través de l’aigua. Posa al descobert l’interès de Peya per músiques tan diverses com el hip-hop, el folk, el jazz i la clàssica i, un cop més, exemplifica el compromís de la creadora per no sotmetre’s a les regles d’un món que “t’empeny sempre a exercir un paper determinat”.
“Fer fang” amb cançons
Maria Arnal (Badalona, 1987), finalment, s’ha convertit en una de les veus revelació d’aquests últims temps a Catalunya per la seva manera de treballar la música popular i tradicional, així com per la voluntat de posar el jo al servei del nosaltres. Tot i haver cantat a la coral de l’escola i pertànyer a una família en què la música formava part de la quotidianitat, Arnal no va trobar el seu camí fins als vint-i-cinc anys. Havent estudiat traducció i literatura, i després d’un trencament de fèmur que li va fer replantejar-se moltes coses, Arnal va conèixer el col·lectiu Compartir Dóna Gustet, nascut amb la voluntat de treballar les relacions entre la tradició oral i la cultura lliure a través de la música, el cinema, les performances i el teatre. Va ser per aquesta via que Arnal, immersa en els cants de batre, els fandangos, les jotes i les músiques ibèriques de tradició oral de la Fonoteca Valenciana, així com en els enregistraments a Mallorca de l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax, va conèixer qui, des de llavors, és el seu company de viatge: el guitarrista ebrenc Marcel Bagés, amb el qual ha publicat enguany un primer disc de llarga duració (45 cerebros y 1 corazón) i ha rebut un premi Ciutat de Barcelona.
Se’ls reconeix la intenció de modelar i continuar fent útils cançons de fa segles (“tractem aquestes cançons com si fossin fang, en el sentit que els donem la forma que volem”), així com un discurs innovador i revelador al voltant del que havia estat, i hauria de continuar sent, la música popular. “Si el món en què vivim tendeix cap al jo, el nostre projecte parla del nosaltres. Si la veu es planteja sempre des d’una idea de divisme, nosaltres la posem al servei de la gent que ve a escoltar-nos. Si vivim en un món que ens fa creure que estem més connectats però on, en el fons, tothom està deprimit, nosaltres intentem estrènyer vincles –proclama–. És per això que, a vegades, diem que la música popular és, de fet, música copular, en el sentit que la nostra intenció és generar llaços”.