De la Rosa de Foc a Gaudí

Durant força temps, Barcelona només figurava al mapa dels viatgers perquè era la ciutat propera a Montserrat. Van haver de passar molts segles perquè tingués una imatge característica, o, més que no pas una, diverses, que la fessin atractiva per als forasters. I primer de tot va ser la Rosa de Foc, la ciutat revolucionària.

© Maria Corte

De tornada a casa, els viatgers explicaven tot allò que havien vist, i parlant i escrivint anaven forjant les imatges i els clixés de ciutats, països, paisatges. Eren persones afortunades. Tenien prou temps i diners per fer una volta reposada pel continent. Els movia la curiositat. A cada indret, buscaven allò que era estrany, meravellós o que no s’havia vist mai: des de llocs de culte fins a muntanyes de sal. Es tractava de conèixer; per tant, de veure allò diferent del que ja es coneixia. De Barcelona, se’n feia poc esment.

Durant força temps, Barcelona només figurava al mapa dels viatgers perquè era la ciutat propera a Montserrat –en molts gravats de la ciutat, al fons, a l’esquerra, s’hi veu el serrat característic. Montserrat, les peregrinacions, la Moreneta, els cocodrils penjats del sostre del claustre –cremat pels francesos–, l’escolania –amb la veu clara i gastada d’un castrat. Montserrat, les ermites, el roquissar i no en vulguis de llegendes, Fra Garí, el grial, també. L’atracció del santuari era molt antiga. Sense anar més lluny, trobem un exemple en una de les peces mestres de la literatura francesa, Le Roman de Mélusine, escrita per Jean d’Arras entre el 1387 i el 1392, en la qual part de l’acció passa a la muntanya sagrada. Barcelona, en canvi, oferia poc interès als viatgers: muralles, esglésies, alguns jardins, algun carrer empedrat, un port. Aviat era vist perquè era si fa o no fa el mateix que s’havia vist en altres parades de l’itinerari.

Van haver de passar molts anys i segles, encara, perquè Barcelona tingués una imatge pròpia, característica. Una? Més ben dit, unes quantes. Una ciutat atractiva per als viatgers, delerosos de ser allà on sembla que tot és diferent. Primer, és la ciutat de la revolució, la Rosa de Foc, la citació famosa de Friedrich Engels: “Barcelona, la ciutat industrial més gran d’Espanya, la història de la qual registra més lluites de barricades que qualsevol altra ciutat del món”, paraules que ressonen en alguna pàgina de La muntanya màgica, de Thomas Mann. És la Barcelona de la flamarada anarquista que Pío Baroja va plasmar en uns quants llibres, des d’Aurora roja fins a El cabo de las tormentas.

I quan tot va esclatar i tot va morir, aquí vam tenir uns quants viatgers per conèixer aquella nova ciutat. “L’aspecte de Barcelona era aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”, en paraules de George Orwell. I també pàgines i mirades i clixés de John Langdon-Davies, i Franz Borkenau, i H. E. Kaminski: “Un orgue de maneta sona i és la Internacional. La Internacional a Barcelona se sent a tothora i a tot arreu.” I també una novel·la i una pel·lícula d’André Malraux. I tornant a Orwell, cal assenyalar com es va estranyar que el temple de la Sagrada Família restés en peu, després que els anarquistes haguessin cremat i assolat tantes i tantes esglésies. Li van dir que era per la cosa artística. “Opino que els anarquistes van demostrar molt mal gust per no volar-la quan van tenir l’oportunitat de fer-ho”.

Barcelona, la Rosa de Foc. I d’un foc a un altre foc, el que crema entre les cames. Uns altres viatgers van oferir una nova imatge de la ciutat, ara fixada en la prostitució. Aquesta visió és obra, en bona part, de la literatura francesa. Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Georges Bataille, André Pieyre de Mandiargues, Henry de Montherlant, tots, en una pàgina o altra, parlen del Barri Xino. El clixé ja se suposa. A més de bombes i atemptats, malalties venèries, nits de cocaïna i tràfic de blanques. Segons sembla, viure a Barcelona era arriscat i excitant, i la ciutat es reduïa a La Criolla, Madame Petit, Cal Sagristà i, de tant en tant, sortir a respirar a la Rambla i, després, tornem-hi i només dones i noiets i prostíbuls i cabarets i tots els productes de la indústria del sexe, a l’abast.

© Biblioteca de Catalunya
El darrer número de la revista D’Ací i d’Allà, de juny de 1936, publicava el reportatge d’un fotògraf estranger sobre els aspectes per a ell més insòlits de la ciutat.

De tota manera, vés a saber si la imatge de ciutat de bordell venia d’aquells viatgers de principis del segle xx o és anterior, i, si fos així, seria un profund senyal d’identitat de Barcelona. Josep Climent, que en va ser bisbe, el 1767 escrivia: “Els joves dissoluts gosen dir que no hi ha a Espanya ciutat més divertida que Barcelona. Sento dir a alguns estrangers que en cap altra d’Europa troben amb més facilitat i a menys cost les passions maldestres el seu alleujament”. Es dirà que els bisbes sempre exageren i només veuen un mal, un únic mal, encara que dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu. Això no obstant, hem de donar la raó al senyor bisbe perquè els viatgers de finals del segle xviii que passaven per la ciutat detectaven el mateix comportament i l’omnipresència de la prostitució. No cal fer ara la nòmina d’aquells viatgers. Només un detall, explicat per Casanova, l’aventurer. Barcelona, 1768.

Nina Bergonzi, ballarina. Es va lluir amb la rebaltade, que acabava amb una pirueta, un salt mortal reculant. El primer dia d’actuació, gran èxit, i molts aplaudiments perquè amb el salt se li va veure la roba interior. Mala cosa. Mostrar la roba més íntima estava prohibit i penat amb una multa. L’endemà va tornar a sortir, va saltar la rebaltade i no se li van veure les calces. No en duia. Així eren alguns espectacles a la Barcelona del 1768. I per si no es té present, cal recordar que el tribunal de la Santa Inquisició encara estava en actiu aquells anys.

I per acabar aquest apunt, la nota local. Els forasters veien, la gent d’aquí sabia i deia: “A que s’acabi el dia / estan moltes esperant; / van a la Pescateria, / compren peix i venen carn.” La Pescateria, el mercat del peix, a tocar del Born. Va ser enderrocat el 1877.

Els viatgers han explicat la ciutat de les bombes, la ciutat del sexe. També la del llibreter assassí, una de les grans llegendes de Barcelona, explicada i reelaborada, entre d’altres, per Charles Nodier i Gustave Flaubert, i que encara arriba fins a Max Aub i a certa llibreria del carrer d’Aribau. Moltes Barcelones, també la del goril·la blanc.

Al darrer número de la revista D’Ací i d’Allà, de l’estiu del 1936, es publicava l’encàrrec que s’havia fet a un fotògraf estranger: un reportatge d’allò que més el sobtava de Barcelona. Era l’essència del viatge: veure allò diferent, copsar l’insòlit. El resultat van ser les barraques dels memorialistes a la Virreina, les oques del claustre de la catedral (que també van cridar l’atenció a H. C. Andersen el 1862), les espardenyes dels mossos d’esquadra en dies de gala, el dragó xinès de la casa Bruno Quadras al pla de la Boqueria, les ensenyes comercials al barri de Santa Maria, un quiosc de diaris a la Rambla i la columnata inclinada del Park Güell.

Gaudí, el darrer clixé. El que ara fa més forat. Com que és massa llarg per tractar-lo en aquesta pàgina, només en faré un apunt. El 1929 Evelyn Waugh va fer un creuer per la Mediterrània, amb dos dies d’escala a Barcelona. Badant i passejant, va veure una casa amb una meravellosa teulada blava i unes ondulacions que li van semblar onades petrificades. I allà, al passeig de Gràcia amb Aragó, va parar un taxi i demanà al xofer que el portés a veure altres edificis com aquell, i així va conèixer la Pedrera, la Sagrada Família, el Park Güell. L’escriptor anglès no havia vist res de tan fascinant ni tan boig. Durant tot el recorregut no va parar de fer fotos. Van ser les fotos que il·lustrarien l’article que, de retorn a Anglaterra, va publicar en una revista d’arquitectura. Era el 1930, i era un dels primers escrits que es dedicaven seriosament a Gaudí. A més de lloar-ne l’obra, n’explicava aspectes tècnics. Així mateix, l’educat escriptor anglès acabava amb una nota de cortesia adreçada als taxistes, gràcies als quals pogué veure que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”. Després van arribar els turistes.

Joan de Déu Domènech

Historiador

Un comentari a “De la Rosa de Foc a Gaudí

  1. Retroenllaç: Quo Vadis Barcelona? | Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *