“Decadència”, un concepte a abandonar

El projecte editorial “La ciutat del Born. Barcelona 1700”, dirigit per Albert Garcia Espuche, arracona definitivament la qualificació de “decadent” que des de la Renaixença s’havia aplicat a la Catalunya dels segles XVI-XVIII. Són onze volums amb articles dels millors especialistes, que documenten de manera exhaustiva la Barcelona del període anterior a 1714 des de la perspectiva de la vida quotidiana.

© Guillem H. Pongiluppi

Quan al darrer terç del segle XIX el catalanisme de la Renaixença es va veure confrontat a la revisió de la història de Catalunya i, especialment, a repensar les bases de la relació amb Espanya, una de les opcions historiogràfiques i metodològiques que va adoptar va ser la de considerar que el període comprès entre els segles XVI i XVIII havia estat un temps de “decadència”. Si hom podia celebrar la “renaixença” de la nació catalana era, òbviament, perquè el país, refet de carlinades i malastrugues aventures colonials hispàniques, havia reaccionat contra segles de foscor nacional.

Els historiadors anteriors a la guerra del 1936 van argumentar que es podia parlar de decadència de la nació catalana bàsicament per cinc raons que s’implicaven mútuament a la manera d’una teranyina o un bucle. Així doncs, d’una banda, al llarg de tres-cents anys el país no s’havia pogut construir com a estat a causa de la feblesa demogràfica, i d’altra banda, havia perdut la classe dirigent pròpia, castellanitzada i abduïda per la Cort. També s’havia anat abandonant la llengua literària en favor del castellà i, a més, la voluntat de ser no s’expressava políticament en les institucions i s’anava diluint en el poble. Finalment, el fet que Catalunya no hagués pogut comerciar amb Amèrica en tenir tancades les portes de l’Atlàntic, hauria estat la darrera de les causes de l’ensulsiada. Tot plegat pintava un quadre trist de la nació que, en hipòtesi, hauria remuntat amb la industrialització i que amb les Bases de Manresa (1892) hauria trobat la manera de resoldre (Catalunya endins) segles de submissió i misèria política.

© MUHBA / Pere Vivas i Jordi Puig
Músics i dansaires durant una festa en un jardí barceloní; fragment del plafó ceràmic anomenat La xocolatada, de 1710, exposat al Museu de Ceràmica de Barcelona.

“Decadència” era, doncs, un mot que en la historiografia catalana es contraposava a la plenitud medieval catalana –més suposada que real– i a l’esperada recuperació nacional (d’arrel romàntica) que s’albirava amb el moviment jocfloralesc renaixentista. Fins i tot des del punt de vista filosòfic, la decadència lligava bé amb la concepció dialèctica hegeliana i amb l’historicisme acadèmic herderià. En l’imaginari simbòlic del catalanisme, al moment positiu imperial (tesi), representat per l’època medieval, s’hi oposava un moment negatiu (antítesi) espanyolista i decadent, del qual sortiria una síntesi (o negació de la negació), renaixent. Síntesi que, tot cal dir-ho, incorporava l’element de potència medieval de la tesi i no oblidava tampoc el fet que Catalunya formava part d’Espanya com a conseqüència de la dissortada etapa “decadent”. Tot quadrava, doncs. Fins i tot, si algú era espanyolista de formació o de conviccions, argumentar la suposada decadència ajudava a justificar un element premodern i poc racionalista del catalanisme.

© AHCB
El Llibre dels quatre senyals del General de Catalunya, recopilació de les normes que regien el funcionament de la Generalitat, en una impressió de 1698.

El concepte de decadència, que encara apareix als manuals escolars aplicat als segles XVI-XVIII, ha marcat gairebé a foc la historiografia catalana i ha servit interessadament per descriure un període i, es vulgui o no, també implícitament ha servit com a retret a la feblesa d’una societat catalana suposadament adormida. De fet, el nostre himne nacional és poc més que una invitació a conjurar-nos per evitar per sempre l’espectre: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena”, cantem els catalans. No cal analitzar ara allò que hi havia d’interessat i de poc consistent en la construcció del concepte. Anotem, simplement, que és comprensible que els cappares del catalanisme veiessin la nostra història en termes decadents, especialment després de la fallida de la I República i la desfeta espanyola a Cuba l’any 1898, quan el projecte monàrquic i centralista espanyol es va fer literalment inviable per pur anacronisme.

La pàtria dels historiadors d’arrel romàntica, que en els versos de Gassol “va morir tan bella / que mai ningú no la gosà enterrar”, necessitava fer foc nou i la seva resurrecció només era possible a partir de certificar una prèvia i suposada mort civil del país, que els historiadors constataven mitjançant la construcció intel·lectual d’una decadència catalana ja superada per sempre més. D’ençà de la Renaixença, com sap prou bé qualsevol lector del poeta Maragall, “la Morta” aquí és Espanya.

Un país conscient dels seus drets no és decadent

Les coses, però, no eren tan senzilles, perquè els fets no quadraven en els esquemes previs: com podia resultar compatible una suposada decadència amb els aixecaments patriòtics del 1640 i el 1714 i amb l’augment de riquesa del país per contraposició a la situació de la resta de l’estat espanyol? No era mínimament seriós considerar decadent un país que sabia, com explicava Ferrer i Sitges a la Junta de Braços de 1713, que “lo príncep no pot fer lleys y constitucions en Cathalunya sens intervenció, consentiment y aprovació dels catalans, [que] lo princep y sos ministres no poden judicar sino per directe, ço és ohides les parts i ab cognició de causa”. Un país amb consciència dels seus drets no és decadent. Alguna cosa no encaixava, i ja sota el franquisme, a partir de la dècada de 1960 –que en la historiografia catalana va ser un temps de revisió metodològica–, el tema es va replantejar de bell nou en la mesura que feien crisi els models romàntics i l’esquematisme dialèctic.

© MUHBA / Pep Parer
Fragment de la pintura anònima del Bornet, del principi del segle XVIII. L’obra, pertanyent al Museu d’Història de Barcelona, reflecteix la intensa activitat comercial i social d’aquesta àrea central de la Barcelona antiga, l’actual passeig del Born.

Trencar amb l’hàbit historiogràfic no va ser fàcil. Sigui dit que al llarg de més d’un segle (de 1848 a 1960) quasi només un sol home, el filòsof Francesc Pujols, va argumentar contra el reduccionisme històric que condemnava tres-cents anys a la categoria de “segles foscos”. Però el seu Concepte general de la ciència catalana va ser considerat poc més que una facècia. Va ser Pierre Vilar el primer que va reivindicar des de l’acadèmia que el XVIII no havia estat de cap manera un moment de decadència, sinó de creixement econòmic. Per bé que es va embolicar amb apriorismes derivats d’un marxisme molt esquemàtic, no se li poden negar aportacions significatives. Els treballs de la generació de Núria Sales, Eva Serra i Ernest Lluch van significar una renovació radical en l’òptica dels estudis sobre l’època moderna que avui hem pogut reafirmar amb nombroses aportacions de joves historiadors.

És significatiu que la revisió en profunditat del concepte de decadència sigui un dels trets que identifiquen més clarament la generació d’historiadors que entre 1968 i 1982 estudien a la Universitat de Barcelona o que comencen a impartir-hi classes. A Un siglo decisivo: Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Albert Garcia Espuche afirma que les arrels de la prosperitat setcentista cal cercar-les d’antic, al segle XVI, i el redescobriment de la història de la Mediterrània pels Annals fa obvis els paral·lelismes entre Catalunya i les petites ciutats d’Itàlia i el republicanisme holandès. D’altra banda, els llibres d’Antoni Simon escrits a partir de l’estudi dels documents de Simancas han posat de manifest el vincle entre 1640 i 1714. Ja abans, els treballs dels historiadors catalans exiliats a Amèrica Marc Aureli Vila i, molt especialment, Pere Voltes, van mostrar, a més, que la prohibició del comerç de Catalunya amb Amèrica, tot i ser certa, havia estat relativament fàcil de d’esquivar.

Avui és insostenible historiogràficament la tesi d’una Catalunya decadent i espanyolista que comprendria els segles XVI-XVIII: l’edició dels Dietaris de la Generalitat mostra que, fins i tot entre la classe dirigent, les inquietuds polítiques anaven per una altra banda, i el coneixement cada cop més ampli de la cultura popular del període fa palesa l’existència d’una societat plural i diversa, amb una activitat comercial oberta al món i una consciència nacional present tothora. Fins i tot un atzar històric i polític vinculat a la globalització ha tingut de retruc una gran influència sobre la reconsideració conceptual de la suposada decadència. La moda dels estudis postcolonials i de la història de les gents sense història ha portat de bracet un nou interès per l’estudi de les estratègies de les societats que s’organitzaven al marge, o en contra, de l’Estat –i si alguna societat es pot considerar de model republicà i antiabsolutista, certament és la que traspua al discurs de Pau Claris que va recollir (o reelaborar) Melo.

Projecte de revisió històrica

© Institut Cartogràfic de Catalunya
Gravat que representa la presa de la ciutat per la flota aliada, l’octubre de 1705.

El millor coneixement de la història catalana dels segles XVII i XVIII i l’obsolescència del concepte de decadència que, d’ençà de la Renaixença, ens ha impedit copsar l’originalitat d’aquests dos segles, estan molt vinculats, en els darrers vint anys, al coneixement de la Barcelona del 1714 que deriva del Projecte del Born. A partir de les obres olímpiques, que van permetre de retrobar fragments significatius de la ciutat enderrocada per Felip V, i especialment amb l’excavació sistemàtica de l’antic mercat del Born encetada el 2002, la reconstrucció de la vida quotidiana dels habitants de l’antic barri de la Ribera i, en particular, l’anàlisi de la vida quotidiana de la parròquia de Santa Maria del Mar han avançat prou per permetre’ns conèixer-la amb detalls quasi minimalistes. De fet, sabem amb noms i cognoms qui vivia a cada casa, què s’hi feia i quin era el seu aixovar. La circumstància que els arxius notarials de Barcelona siguin uns dels més complets d’Europa –sembla que només superats per Gènova–, i que es conservi també íntegre l’arxiu parroquial de Santa Maria del Mar, a més del bon estat dels arxius de l’antic Col·legi de Cirurgians, han ajudat a avançar en la investigació positivista i en termes de microhistòria a un nivell impensable fa poc temps.

Un trist atzar urbanístic, burocràtic i polític, les dilacions difícilment justificables en la museïtzació del Born –que ara queden resoltes amb la inauguració oficial d’El Born Centre Cultural–, han permès fer un estudi molt aprofundit dels arxius i dels materials, sense els quals molt possiblement les tesis historiogràfiques tradicionals no haurien pogut ser rebatudes amb tant fonament. Cal reconèixer en aquest context la tasca d’Albert Garcia Espuche, amb qui la ciutat de Barcelona i la historiografia catalana moderna han contret un deute impagable. Gràcies a ell i al seu equip, avui podem afirmar amb rotunditat que Barcelona (i per extensió tot Catalunya) no era decadent al final del segle XVII i al principi del XVIII: una ciutat que va conèixer els primers cafès d’Espanya, on treballaven una vintena de fabricants de perruques i on es venien més de seixanta tipus diferents de tabacs, pot ser tot el que es vulgui, excepte decadent.

Prosperitat i cosmopolititisme

Apartada de la xarxa de poder i de la pompa cortesana, Barcelona i per extensió Catalunya es van fer pròsperes per l’empenta de la seva ciutadania. Com tantes altres ciutats holandeses i italianes de l’època, Barcelona, i Catalunya amb ella, va canviar honors per feina abans i després del 1714. La maltempsada borbònica va produir la misèria, però la Barcelona dels segles XVII i XVIII, tal com la descriuen els arxius notarials, era una ciutat situada al bell mig d’una extensa xarxa comercial, amb recursos, amb un comerç viu i amb una tradició cultural i un cosmopolitisme que ni les borbonades més absurdes van poder ofegar. No va ser de cap manera la derrota de Catalunya de 1714, ni el nou marc econòmic borbònic, el que va produir el desenvolupament, detectat per Pierre Vilar, de l’economia del XVIII, sinó que el creixement i la incorporació catalana a la revolució industrial són conseqüència d’una llarga onada prèvia i només s’expliquen pel formidable aplec d’energies acumulades en més de dos-cents anys de treball i d’innovació constant. Avui aquesta afirmació és absolutament documentada i la col·lecció “La ciutat del Born. Barcelona 1700” (publicada per l’Ajuntament de Barcelona, darrerament amb el suport de la Fundació Carulla i l’Editorial Barcino) constitueix una eina important en la renovació dels estudis històrics sobre el període.

© AHCB
Retrat de Carles III l’Arxiduc dins del llibre Privilegis de la ciutat de Barcelona, de l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Onze volums col·lectius –dels quals fins ara s’han publicat deu– amb articles dels millors especialistes documenten d’una manera pràcticament exhaustiva la Barcelona del segle anterior a 1714 i ho fan, a més, des de la perspectiva de la vida quotidiana. Metodològicament, els textos mostren també la maduresa d’una escola historiogràfica catalana que usa d’una manera creativa les tècniques de la microhistòria i de la història de les mentalitats, superant les limitacions de la veterohistòria econòmica marxista. Una quarantena llarga d’autors competents i ben coordinats en un projecte comú és difícil de trobar en qualsevol camp cultural i en qualsevol país. Més encara quan es coneixen les limitacions i la precarietat de la vida acadèmica catalana, econòmicament sempre sota mínims, cosa que fa encara més significatiu el projecte. Literàriament són textos d’una gran claredat, a l’abast de qualsevol persona interessada però no especialista, i traspuen aquell punt nostàlgic de vida quotidiana que els fa agradables de llegir. En mans d’un novel·lista, aquesta col·lecció és, de totes totes, una mina d’or pel que ens descobreix sobre els costums i les mentalitats i, fins i tot, per la llum que projecta sobre el nostre present. Són els petits detalls els que fan les grans històries, i les curoses explicacions sobre el comerç, sobre les modes o sobre el cafè i el tabac a la Barcelona del 1700 permeten copsar el batec d’una ciutat viva, cosmopolita i diversa. O com a mínim tan diversa com ho podien ser les ciutats estat italianes i holandeses del seu moment. La circumstància minúscula, el detall balzaquià o petit fait vrai de Stendhal que necessita el novel·lista es troba amagat en els documents dels notaris –i ha estat recuperat pels historiadors.

Els llibres, ja se sap, només tenen sentit quan un lector continua pensant-hi i somniant després de la lectura. Que a la col·lecció “La ciutat del Born. Barcelona 1700” hi ha material per a novel·les molt bones i per a una reflexió sobre la continuïtat cultural del país, és una obvietat. Que hi haurà un abans i un després en historiografia després d’aquest important esforç editorial, sembla també evident. Però el que deurem a Garcia Espuche i a l’equip que ell ha coordinat és, sobretot, que una etiqueta trista com la de “decadència” podrà desar-se al calaix. No em sembla poc.

Tots els títols de “La ciutat del Born. Barcelona 1700”

Als següents enllaços podeu trobar una ressenya dels llibres que formen aquesta col·lecció:

1. Jardins, jardineria i botànica.

2. Dansa i música.

3. Jocs, triquets i jugadors.

4. Festes i celebracions.

5. Drogues, dolços i tabac.

6. Llengua i literatura.

7. Medicina i farmàcia.

8. Interiors domèstics.

9. Política, economia i guerra.

10. Indumentària.

En preparació:

11. Dret, conflictes i justícia.

Ramon Alcoberro

Professor d’ètica a la Universitat de Girona

Un comentari a ““Decadència”, un concepte a abandonar

  1. Em vé a la memòria, després de llegir aquestes interessants ratlles, una dada de caire económic llegida en un volum sobre el Baix Empordá, dins una col.lecció de la Diputacio de Girona, sobre la història de les comarques gironines. Venia a dir, en aquest cas referit al municipi de Pals, que “a la primera meitat del s. XVI, les rendes senyorials del municipi es van veure afectades d’un creixement espectacular…” encuriosit per a saber-ne les causes, vaig seguir el text fins a trobar-ne l’explicació que l’hi donava la historiadora encarregada del capítol: “…les raons caldria trobar-les, potser, en el fet que els pagesos masovers, en aquell moment, van començar el conreu d’unes plantes al marge de les que constàven en el contracte que els vinculaven als senyors propieraris. Però, sense acabar de dir-ne res mès. Així, especulant una mica, podem suposar que es tractàva de les noves espècies provinents de les Indies, acabades de descobrir ? Pensem en les patates, tomates, tabac, el blat de moro (o d’indies, com es deia originalment), fruits com els cacauets i tants i tants d’altres que es començaven a conèixer. Per no parlar del caqui, el famòs palosanto, utilitzat ja pel metge Ruy de la Isla l’any 1493, a Barcelona, per a tractar els primers casos del “mal serpentino” es a dir, la temible sífilis… Per altra part, si aquest punt de vista conté quelcom de versemblança, poddiem demanar-nos: quants fadristerns -d’aquells que fins aleshores tenien un petit futur, a l’ombra dels hereus- van veure l’oportunitat de millorar els seus horitzons enrolant-se cap a l’aventura de les Indies ? …i, si fou així, ho van cer amb les mans buides ? …no haurien pro curat reunir tot el necessari -com tot tipus d’estris, eines i materials- a fi de facilitar l’èxit de la seva nova empresa ? …i no hauria provocat, tot plegat, l’ important creixement de l’activitat industrial de l’època ? De fet, s’en parla molt d’aquest fet; encara que no es fila molt prim pel que fa a trovar-ne les causes. A tall d’exemple, poddm veure com a la Girona de l’època, amb uns pocs milers d’habitants, es van començar a construir grans edificis institucionals, com ara: l’Estudi General (amb el permis, ja des d’Alfons el Magnànim), probablement les primeres passes del que seria el gran hospital de Sta. Caterina, continuar amb les obres de la Catedral, les de St. Fèlix… per no parlar de les espectaculars façanes de cases senyorials, pairals, palaus i palauets els quals, quasi en el mateix moment, semblen experimentar un creixement espectacular, com apuntava -sense acabar d’explicar-ho- l’historiadora esmentada. D’on provenien, doncs, els recursos ? potser no de l’or i de l’argent de les Indies, que devien anar a parar a d’altres mans, però perquè no de l’introducciò de nous, i útils, vegetals comestibles o industrials i, tanmateix, de tota la creixent activitat artesanal-industrial esmentada mes amunt ? Al capdavall, no va ser el moment de les grans migracions d’homes occitans cap a Catalunya ? I només homes ! …per a substituïr aquells que havien anat a provar fortuna terres enllà ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *