Els catalans van apostar decididament per un marc jurídic i institucional que responia als interessos d’uns grups socials ascendents, però també de l’“home comú”, gràcies als mecanismes de representació i de participació que havia desenvolupat aquella societat. Les constitucions eren la clau de volta de tot el sistema.
© Guillem H. Pongiluppi
La resistència heroica de Barcelona durant tretze mesos no sempre ha estat ben compresa pels historiadors i pels polítics. Uns sovint l’han explicada en clau romàntica; uns altres, com un acte irracional, mancat de sentit polític. Per no parlar dels que han denigrat les lleis i les institucions catalanes pel seu suposat tarannà feudalitzant, al seu parer feliçment substituïdes per la modernitat absolutista. Més enllà d’aquests tòpics, cal cercar la lògica de la resistència heroica i desesperada que Voltaire admirava.
Per començar, per entendre l’aposta de 1705 a favor de les potències marítimes i de Carles III l’arxiduc a la Guerra de Successió, enfront de Felip de Borbó, ens hem de remetre a les bases de la dinàmica societat catalana de 1700, les mateixes bases que expliquen la consolidació del fet nacional, com va demostrar Pierre Vilar.
L’economia s’orientava cap a l’especialització, la integració i els intercanvis interns i externs (amb Anglaterra i Holanda), i el creixement econòmic comportava l’ascens social d’una burgesia que podia assolir el grau de ciutadà honrat, l’escalafó baix de la noblesa, de manera que la vella oligarquia es fusionava amb la nova. Així doncs, els grups socials emergents van assolir un protagonisme decisiu en les institucions (assenyaladament, a la Conferència dels Comuns, que reunia representants del braç militar, del Consell de Cent i de la Diputació), les quals es van envigorir amb la seva presència. Les nocions de govern participatiu i d’un discurs i una memòria col·lectiva de caràcter cívic estaven profundament arrelades a Catalunya i hi conformaven un constitucionalisme d’àmplia base. Però aquesta tendència a eixamplar la participació en la cosa pública anava a contra corrent en el continent europeu, on els prínceps maldaven per construir l’estat al servei dels interessos dinàstics.
Republicanisme monàrquic
L’altra peça fonamental que definia aquella societat era l’estructura juridicopolítica –un principat sense príncep, en paraules de John H. Elliott–, la pedra angular de la qual eren les constitucions. Malgrat que el sistema s’havia erosionat per la manca de reunions de Corts concloses des de 1599, així com per l’avenç del poder reial un cop acabada la Guerra dels Segadors, la represa del constitucionalisme era una realitat incontestable el 1700. Aquest fet es va reflectir clarament a les Corts de 1701-1702 i, sobretot, de 1705-1706, en les quals es va legislar sobre aspectes fonamentals relacionats amb l’exercici del poder, l’economia, la justícia i la llibertat civil, i els resultats de les quals situaven les institucions catalanes en un lloc remarcable en el parlamentarisme europeu. Alhora, convé remarcar el lideratge polític que va exercir la ciutat de Barcelona en el conjunt del Principat, un paper en bona part protagonitzat pel patriciat i pels negociants, però també pels artesans.
És per això que escau parlar de “republicanisme monàrquic” a l’hora de definir aquest sistema organitzat entorn de les constitucions que regulaven la res publica, fins al punt que, tal com afirmava aleshores el jurista Francesc Solanes, “no es el Príncipe el que debe estar por encima de las leyes, sino las leyes por encima del Príncipe”. La defensa d’aquestes lleis, per damunt dels interessos de grup, generava una solidaritat interclassista.
No és estrany, doncs, que a partir de l’estiu de 1713 –davant la impossibilitat, cada cop més evident, que els Àustries recuperessin el tron hispànic i que la Corona d’Aragó veiés restablertes les seves atribucions polítiques– sorgís en diverses ocasions la idea de crear una república a Catalunya, resultat d’una evolució lògica del substrat republicà que amarava el constitucionalisme i el patriotisme cap a una república de facto entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714, la qual havia d’organitzar la vida política catalana i disposar la defensa, en mancar la figura del rei.
Dipòsit multimèdia lliure Wikimedia Commons
Les Constitucions pactades per les Corts catalanes i Felip de Borbó l’any 1702.
Aprovada la resistència per la Junta de Braços, el juliol de 1713 es van publicar textos que en justificaven els motius: Despertador de Catalunya apel·lava als beneficis socials que les constitucions emparaven en els àmbits de la mobilització per a la guerra i de la fiscalitat desenvolupades pel rei, lluny de constituir un compendi de prerrogatives dels privilegiats. Parlava de la defensa de la pàtria, entesa no únicament com el lloc de naixement, sinó vinculant estretament el concepte a les lleis pròpies, les quals havien de ser preservades, atès que constituïen el distintiu principal dels catalans al llarg de la història. Ara bé, cal aclarir que el contingut inequívocament patriòtic del Despertador no és secessionista, sinó que parteix de la concepció federalitzant d’Espanya vigent fins aquell moment, en la mesura que invoca a lluitar “per la llibertat d’Espanya” i contra el “despòtic poder” que la governava. Un altre escrit polític, Lealtad catalana, de 1714, s’expressava en termes encara més contundents, en afirmar que “solo las resoluciones que se toman en Cortes de un reino o provincias son las que se atribuyen a la nación […], que solo se representa en sus brazos unidos. Toda la nación catalana, junta en los Brazos, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estava”, alhora que justificava el dret dels catalans a defensar-se davant la violència exercida per Felip V.
El “cas dels catalans”
Com sabem, a les negociacions d’Utrecht, que van donar lloc als tractats de pau de l’11 d’abril de 1713, els britànics van certificar l’abandó dels seus aliats, especialment els catalans. Tot i això, el “cas dels catalans” va ser motiu de múltiples gestions diplomàtiques per part dels ambaixadors dels comuns catalans a Viena i a Londres per fer valdre els compromisos contrets per la reina Anna d’Anglaterra i per l’emperador Carles VI. El 28 de juny de 1713 l’ambaixador Pau Ignasi de Dalmases va ser rebut per la reina Anna, a qui va demanar el seu suport. Li suplicà que fes per manera que Catalunya preservés les seves llibertats i les seves lleis, ja que aquesta va entrar en la guerra incitada per Anglaterra, i que “en consideración de que siendo este país [Anglaterra] tan libre y tan amante de la libertad debía proteger otro país, que por sus prerrogativas podría llamarse libre, el cual solicitaba su protección y amparo, añadiendo que las leyes, privilegios y libertades son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra”. Si bé la comparació és exagerada perquè la Glorious Revolution va conquerir màximes atribucions per al Parlament en perjudici del rei, és molt significativa la concepció de llibertats i la via del parlamentarisme que sosté Dalmases.
Al darrer moment, el 18 de setembre de 1714, l’ambaixador Felip de Ferran i de Sacirera va ser rebut en audiència pel nou rei britànic Jordi I a l’Haia –no sabia, encara, que Barcelona ja havia caigut en mans dels borbònics–, a qui va lliurar una representació en la qual insistia en la urgència de la intervenció del Regne Unit i on formulava tres alternatives polítiques per resoldre el “cas dels catalans”: “Que sea unida Cataluña con toda España a la Augustísima Casa de Austria, o que Cataluña, con los reinos de Aragón y Valencia, sean cedidos a S.M. Imperial y Católica, o una de las serenísimas Archiduquesas, y cuando eso no se pueda lograr, que Cataluña con las islas de Mallorca y Ibiza sea erigida en República bajo la protección de V.M., de la Augustísima Casa de Austria y altos aliados”. Informat pel comte Ferran de les seves gestions, Dalmases el va felicitar, no sense fer-li notar que ell hauria omès “l’espècie d’una de les senyores arxiduquesses”, per considerar-la una solució impracticable (i va afegir, de passada, que les despeses d’una monarquia eren insuportables). En canvi, va mostrar tota la seva simpatia per l’opció de la república, “pues les repúbliques aman i volen o deuen voler i amar sos semblants”.
Sigui com sigui, no es pot explicar la resistència de Barcelona, en un ambient de penúria extrema, de radicalització social i religiositat exacerbada, sense tenir en compte les esperances que els resistents van mantenir fins al darrer moment en la intervenció dels aliats, esperonada pels missatges de suport, sovint ambigus, emesos per la cort imperial de la mà del secretari de despatx, el català Ramon de Vilana-Perlas, un dels homes amb més influència en l’emperador (al seu costat des de 1705 fins a 1740). Tampoc no podem obviar un altre element imprescindible per entendre l’actitud maximalista dels resistents: el seu convenciment que, en realitat, no hi havia el més mínim marge de negociació amb Felip V, tal com demostrava la repressió ferotge que va emprendre a partir de 1707. Una cosa i l’altra, sumades a la composició majoritàriament popular de les forces socials de la ciutat, després de la fugida de bona part de la gent benestant i de la radicalització que se’n va derivar, conformen la “lògica” de la resistència, difícilment comprensible si l’aïllem d’aquests paràmetres.
© Josep M. Sagarra / AFB
La campanya a favor de l’Estatut de 1932, una fita històrica de la lluita al llarg dels últims cent anys en defensa de la pàtria vinculant-la a la preservació de les lleis pròpies.
Una aposta interclassista
La imatge de l’últim instant de la resistència, del contraatac als borbònics, és colpidora i reflecteix perfectament l’adhesió interclassista a la defensa de les llibertats catalanes: al costat de Rafael Casanova i Antoni de Villarroel, hi trobem nobles com el comte de Plasència, el marquès de Vilana i Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí; el cavaller Francesc de Castellví; el gran comerciant Sebastià Dalmau; el cap dels vigatans Jaume Puig de Perafita (que hi va morir), juntament amb les companyies de la Coronela dels mercers i botiguers de teles, dels escudellers, dels revenedors, dels fadrins sastres, dels taverners, dels blanquers, dels gerrers; l’advocat Manuel Flix, exconseller en cap i contrari a la resistència, i alguns soldats regulars com el general Basset, molts valencians i aragonesos, a més de voluntaris i miquelets…
Ocupada Barcelona, un filipista en feia aquest balanç: “Quedó, pues, la tan ruidosa plaza de Barcelona y que tanto dio que decir en la Europa (y aun fuera de ella) en poder de España, después de una larga y valerosa resistencia […] De esta suerte se fue sujetando el fiero orgullo de esta altiva nación; y en castigo de sus delitos, además de los crecidos derechos que se les impusieron, quitándoles todos sus fueros y privilegios que tanto estimaban, se les arregló al gobierno y leyes de Castilla (para ellos el más oprimido yugo). Para más seguridad y que no les quedase esperanza alguna del alivio que deseaban, y como freno para sujetarles, se formó una Ciudadela […] Perdieron lastimosamente los catalanes cuanto hay que perder, que fue la libertad, a la que no se la igualan cuantos tesoros encierra en sus entrañas codiciosa la tierra, ni las riquezas todas del mundo. No estaban hechos a tan fuerte martirio como el de la servidumbre.”
Pàtria i llibertats
Aquesta crua valoració ens trasllada al motiu de l’arriscada i tenaç aposta dels catalans en aquella guerra civil, a més d’internacional. Una aposta política i econòmica que perseguia la conservació i l’enfortiment d’un marc jurídic i institucional que responia sobretot als interessos d’uns grups socials ascendents, però també de l’“home comú” gràcies als mecanismes de representació i de participació que aquella societat havia desenvolupat. Per aquesta raó, el filipista marquès de Gironella considerava que Felip V disposava d’una “ocasión muy oportuna de poner todos sus dominios bajo una misma ley, de exaltar la autoridad de la verdadera nobleza cercenando la demasiada de la plebe”. En la mesura que les constitucions eren la clau de volta d’aquell sistema, en el tram final de la guerra els resistents van invocar essencialment la pàtria i les seves llibertats i, en un grau molt menor, Carles III, el rei que van aclamar el 1705 i que els va abandonar l’any 1711.
La seva liquidació i la implantació de la Nova Planta borbònica van constituir un clar retrocés polític. Quina mena de modernitat significava la pèrdua de la representació, la militarització de l’estructura política, la imposició d’una contribució abusiva sense l’aprovació de les Corts i, finalment, l’aristocratització dels càrrecs municipals en perjudici dels representants dels gremis i la corrupció a gran escala que se’n va derivar?