Vuit mesos, dos processos i molta feina

Huertas sortint de la presó el 13 d’abril de 1976. Foto: Pepe Encinas / Europa Press.

Huertas sortint de la presó el 13 d’abril de 1976.
Foto: Pepe Encinas / Europa Press.
La resta de fotos de l’article són dels arxius de la família Huertas i de Jaume Fabre.

Durant vuit mesos l’autor va mantenir amb Huertas, empresonat a la Model, una correspondència regular en què s’explicaven l’estat d’ànim i els successos de dins i de fora de la presó, i intercanviaven informacions sobre els llibres dedicats als barris que havien començat a escriure en equip.

El 22 de juliol de 1975 Josep Maria Huertas va ser convocat al Govern Militar de Barcelona, on un jutge militar li va lliurar una ordre de processament pel reportatge “Vida erótica subterránea” –que s’havia publicat al diari Tele/eXpres el dia 7 de l’anterior mes de juny– i el va enviar directament a la presó Model, emmanillat. Va ingressar a la segona galeria. L’endemà cinc diaris de la ciutat no van sortir al carrer perquè els treballadors es van declarar en vaga per solidaritat amb Huertas.

Article de Tele/eXpres del 7 de juny de 1975 que va originar el consell de guerra, relligat en el volum de la sentència.

El diari del Movimiento La Prensa va acusar el periodista d’estar relacionat amb l’etarra Iñaki Pérez Beotegi, Wilson, considerat un dels cervells de l’atemptat contra Carrero Blanco.

El reportatge contenia dues ratlles amb la referència que als anys cinquanta a les vídues de militars els era més fàcil obtenir un permís per regentar meublés que a les altres persones. L’afirmació va molestar l’estament militar, que va decidir escarmentar el periodista i, de passada, atemorir tota la professió.

Recull de notícies sobre el cas en una reproducció facsímil de la revista 4 Cantons. Aquest número no es va arribar a distribuir i se’n va destruir gairebé tot el tiratge.

La situació de Huertas a la presó es va mantenir al principi, com ell mateix va definir després, “en un règim d’una relativa tolerància de moviments”. Però això es va acabar el 5 d’agost, quan el diari falangista La Prensa va titular a primera plana: “Confesó [el etarra] Wilson. 4 monjas y Huertas Clavería, contactos en Barcelona del asesino de Carrero Blanco”. Es va decretar una segona ordre de processament i Huertas va quedar incomunicat a la cinquena galeria, la dels presos perillosos.

Els etarres Wilson i Txiki havien estat detinguts poc abans. Wilson duia a sobre una agenda on hi havia el nom de Huertas i el de l’exmonjo de Montserrat Francesc Bofill, que també va ser detingut i ingressat a la Model. El motiu que hi hagués els dos noms a l’agenda de Wilson era que Bofill l’havia ajudat a trobar allotjaments provisionals a Catalunya i que Huertas l’havia acollit durant unes hores a casa seva, a petició del primer. Huertas no sabia de qui es tractava exactament i el va derivar cap a la seva parròquia, al Poblenou. Per aquesta raó també va estar detingut uns dies el rector Joan Soler.

El 24 d’agost de 1975 es va fer el consell de guerra pel reportatge de Tele/eXpres. Huertas va ser condemnat a dos anys de presó, pena que compliria a la Model mentre s’anava desenvolupant el procés pel cas Wilson.

Mort de Franco i movilització de la premsa

El 25 de juliol de 1975, tres dies després de l’empresonament de Huertas, els periodistes Andreu-Avel•lí Artís, Sempronio –al centre de la foto de dalt– i Maria Favà el van intentar visitar en representació del mig centenar de professionals que s’havien concentrat davant de la Model en solidaridat amb el company empresonat. El director del centre els va rebre però no va autoritzar la visita.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco i nou dies més tard l’indult atorgat pel rei Joan Carles va suposar l’anul·lació de la primera causa. Però va haver de seguir en presó preventiva pel cas Wilson. Encara trigaria quasi cinc mesos a sortir.

En aquest segon procés l’autoritat militar es va inhibir, l’11 de març, en favor del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Aleshores es va plantejar un problema de competències que va demorar la concessió de la llibertat provisional i va deixar en l’aire la possibilitat que el sumari tornés al tribunal militar. La intervenció del ministre de Justícia Garrigues Walker ho va evitar i la causa va seguir al TOP, que va atorgar la llibertat provisional el 12 d’abril, un mes després que hi hagués a Barcelona la primera manifestació autoritzada de periodistes. Les pancartes reclamaven llibertat d’expressió i la fi de l’empresonament de Huertas.

Josep M. Huertas pocs dies després de sortir de la presó, per Sant Jordi, firmant exemplars de Tots els barris de Barcelona.

El 13 d’abril de 1976, dilluns de Pasqua, a última hora de la nit, Josep Maria Huertas sortia de la Model. El 22 d’abril va participar en la festa de presentació del primer número del diari Avui i l’endemà, dia de Sant Jordi, el va passar recorrent llibreries i signant exemplars dels dos primers volums de Tots els barris de Barcelona.

Un règim carcerari molt estricte

A la presó Huertas va obtenir un destí com a ajudant de bibliotecari i va fer el segon curs de català per correspondència. Però el que el va mantenir més ocupat va ser la continuació del treball de redacció de l’obra Tots els barris de Barcelona, de la qual, abans d’entrar ell a la presó, ja n’havíem entregat tres volums a l’editorial. Del quart volum, en teníem una part acabada i quedaven pendents dos barris, el Coll i el Carmel. I encara faltaven tres volums més per tancar la sèrie, dels quals un, el cinquè, el va escriure ell enterament des de la presó.

Cal tenir en compte en primer lloc que estem parlant d’una presó espanyola del final del franquisme, anterior a la recuperació de les llibertats i a la Constitució de 1978, amb un règim de funcionament molt diferent de l’actual. Les entrevistes amb els advocats es feien amb una reixa entremig, sense possibilitat d’intercanviar cap objecte, i la correspondència i tot el que es feia arribar als presos era sotmès a control i censura. No podien rebre altres visites que les de familiars directes i advocats i ni enviar cartes més que als familiars directes o a una única persona prèviament designada pel pres. Huertas va decidir que jo seria aquesta persona per poder seguir treballant en els llibres dels barris. Ens van autoritzar la correspondència, però el permís exprés i formal per treballar en la redacció del llibre (sense màquina d’escriure, per descomptat) no li va arribar fins a mitjan novembre, amb la dificultat que això va suposar abans per entrar-li material com galerades, llibres, fotocòpies, apunts o fotos.

Així va començar la correspondència regular, amb una carta seva el 30 d’agost i una primera resposta meva el 2 de setembre, a la qual en van seguir 58 més per banda. Fins a l’11 d’abril van ser 32 setmanes, cosa que equival a prop de dues cartes cada setmana. El seu valor rau, doncs, en el fet que són les úniques que Huertas va poder escriure a la presó i enviar a l’exterior, fora de les d’un caràcter molt diferent que va enviar a la seva esposa i al seu fill; poques, perquè amb l’Araceli ja hi parlava cada dia com a advocada seva que era, mentre que el seu fill tenia tot just un any. Totes les cartes havien de ser escrites en castellà.

Jo les enviava sempre en un sobre groc a l’apartat de correus número 20. En diverses ocasions el censor va queixar-se a Huertas de la meva lletra i ell em demanava que la millorés, sense èxit. Excepte una, les vaig escriure sempre a mà, per principi, per conservar la calidesa del manuscrit i evitar la fredor de la màquina d’escriure.

Ell les enviava en un sobre blanc, amb lletra microscòpica, perquè només li deixaven escriure un full holandès per una cara, dos cops la setmana. “Tu letra pronto se parecerá a la de Espriu”, li deia en la meva única carta mecanografiada, l’11 d’octubre.

Exercici d’escriure entre ratlles

Pel que fa al contingut de les cartes, hi ha dues etapes clares. La primera, fins al 20-N, amb una gran contenció pel que fa a comentaris aliens a la feina, a les paraules d’encoratjament o a les expressions íntimes sobre l’estat d’ànim. En aquesta etapa vam haver de posar a prova totes les nostres habilitats per escriure entre ratlles adquirides durant anys d’exercici del periodisme sota la Llei de premsa de 1964. Una mostra n’és aquesta frase de doble sentit escrita el 2 de novembre, aparentment referida al treball en el llibre, però carregada d’un altre significat quan ja havia començat la que seria llarga agonia del dictador: “¡A ver cuándo nos sacamos este muerto de encima!” Però a partir del 20-N vam començar a expressar-nos amb menys limitacions i, tot i ser conscients de la situació encara opressiva, podíem incloure ja sense problemes referències a fets concrets de la vida exterior o a la situació política general. Aquesta màniga ampla censora es va anar eixamplant a mesura que passaven les setmanes.

Abans que Huertas perdés la llibertat ens havíem repartit els barris que havia de redactar cadascun de manera força autònoma, però amb un intercanvi constant d’informacions i opinions i una revisió final del text l’un de l’altre. Quan Huertas va ser detingut, els tres primers volums ja eren acabats i s’havien entregat a l’editorial, mentre que el quart el teníem a mitges. El treball realitzat durant aquells vuit mesos va consistir en la redacció dels dos barris que faltaven del volum quart i de la totalitat del volum cinquè, per part del Josep Maria, i de la totalitat del volum sisè i part del setè, per part meva. També va portar a terme la correcció de galerades i compaginades dels seus textos als volums 1, 2 i 3. Els dos primers van sortir finalment d’impremta el 9 d’abril. Els vam introduir tot seguit a la presó, però el Josep Maria ja no els va arribar a veure allà. També li havíem fet entrar, a primers de desembre, un exemplar de la segona edició de la seva biografia del Noi del Sucre.

Improvisar un nou sistema de treball

La presó ens va obligar a establir un sistema de treball força diferent del que havíem seguit per als volums ja fets, perquè el Josep Maria havia perdut completament l’autonomia i calia facilitar-li la major part del material que necessitava per redactar la seva part. Va trobar un filó en la biblioteca de la presó, on, per a sorpresa nostra, hi havia alguns volums molt interessants sobre la història de Barcelona, entre ells els Recuerdos de mi larga vida, de Conrad Roure, i el fonamental volum que Francesc Carreras Candi havia dedicat a la ciutat dins de la Geografia General de Catalunya (1908-1918).

A les cartes Huertas demostrava constantment la seva admiració per l’obra de Carreras Candi. “Estoy leyéndomela casi entera y una vez más me confirmo (nos confirmamos) en que es el mejor libro sobre la ciudad de Barcelona que existe.” Va fer-ne el buidatge complet a la presó i això va ser una de les coses que més el van ajudar a mantenir-se actiu: “Hoy o mañana –escrivia el 22 d’octubre– habré terminado de vaciar el libro de Carreras Candi, lo que no deja de ser una hazaña que, créeme, realizo más por un acto de suprema voluntad que no por ganas. Ganas ya sólo tengo de descansar… no sé cuándo ni cómo. Perdona, pero el día es pesimista, y mi salud, floja.”

Recerca a distància

Huertas a la Trinitat Vella. Foto anys 70.

A part dels llibres de la biblioteca de la presó, Huertas només disposava de la seva memòria d’elefant i dels coneixements que ja tenia sobre els barris dels quals havia d’escriure. La resta li vam haver d’anar buscant a l’exterior i passar-li pel conducte reglamentari. En primer lloc, amb l’Araceli vam haver de buscar a casa seva els apunts i retalls de premsa que hi tenia, i anar-li facilitant tot el que podia treure d’arxius i el que publicava la premsa, així com els llibres que demanava. En aquest capítol, una de les feines que més hores em van ocupar va ser el treball de recerca documental a les hemeroteques de la Casa de l’Ardiaca i la Biblioteca de Catalunya, feina dificultada pel mal funcionament que tenien aleshores aquestes institucions i per una vaga de funcionaris que m’hi va impedir l’accés.

Després vaig haver d’anar mantenint els contactes personals per recollir informació que ell no podia obtenir. Això suposava entrevistes, correspondència, taules rodones amb associacions de veïns i altres gestions. En aquest sentit cal al·ludir a les dues cares de la moneda: d’una banda, gent que, per mandra, no va respondre gens a la petició d’informació que li fèiem, i, de l’altra, persones que van actuar amb un sentit de la solidaritat més enllà de tota mesura. Una llista dels uns i dels altres aportaria sorpreses: els qui més allargues donaven eren figuretes que després van assolir llocs preeminents en la política municipal, mentre que els qui més ajuda ens van facilitar eren amics el nom dels quals ara ja no diria res a ningú. I una altra dada significativa: alguns que aleshores no van moure un dit han aparegut després als mitjans presentant la seva intervenció com a decisiva.

Al carrer de les Santjoanistes, a Sant Gervasi, l’any 1977; sota la placa s’aprecia l’empremta de les lletres que s’hi van incrustar l’any 1936 amb la llegenda “Carrer de l’AIT”, l’Associació Internacional de Treballadors a la qual pertanyia la sindical CNT. Foto anys 70.

A part de la recollida d’informació perquè ell pogués redactar la seva part, a l’exterior hi havia moltes altres feines: buscar fotos –Pepe Encinas hi va prestar una col·laboració total fins que va haver de marxar al servei militar–, elaborar els plànols i les fitxes de dades que acompanyen cada barri en el volum corresponent i, finalment, mantenir els contactes amb l’editorial i amb la Fundació Bofill, que ens havia atorgat una beca durant l’any 1975. I, és clar, escriure la meva part (els polígons dels volums sis i set) i complir amb el treball a El Correo Catalán, el mitjà que era la meva font d’ingressos per a la vida, i els directius del qual van tolerar sense cap queixa les meves faltes de dedicació.

Els textos ja redactats els donava a una mecanògrafa que no podem posar pas en la llista de les persones més solidàries del moment. El 23 de gener jo escrivia al Josep Maria: “La mecanógrafa me timó de mala manera. ¿Sabes qué me cobró por pasar el Coll i el Carmel? Yo le acepté de entrada las 50 pts por hoja, pero lo hizo en holandesas y con mucho margen y espacios en lugar de folios. Además, me cobró el papel aparte. En resumen, timo gordo y un buen susto para nuestra ya bastante torturada economía.” Un altre obstacle va ser que vaig estar ingressat en una clínica per una intervenció quirúrgica força delicada la segona meitat de desembre i la primera quinzena de gener.

El suport més important va ser el de l’Araceli, entrant i traient material, buscant a casa seva i passant a màquina textos curts. Pepe Encinas va col·laborar molt en la recerca de fotos a les carpetes de negatius que Huertas havia deixat a casa, fent-ne contactes que entràvem a la presó i revelant les còpies, així com prenent ell mateix les fotos que li indicava el Josep Maria. Diverses persones van aportar informacions sobre els barris; un dels que més s’hi van dedicar, segons reflecteixen les cartes, va ser Miquel Villagrasa, bon coneixedor del barri de Sant Pere.

Definint el concepte de barri

Huertas a Montjuïc als anys 70.

A part de les preguntes i respostes sobre qüestions concretes, les cartes reflecteixen les nostres discussions sobre què calia considerar barris i què no. Cal tenir present que estem parlant de l’any 1975, quan encara no era definit, ni tan sols esbossat, el que després seria el mapa oficial de barris de Barcelona.

Partíem de l’esquema clar que donaven els antics municipis i dels barris històrics de la Barcelona vella. Però es plantejaven molts problemes nous amb els polígons de construcció recent, amb les zones de frontera i amb les divisions que creaven les grans vies de comunicació, com les rondes del Mig, de Dalt i del Litoral, que llavors es començaven a perfilar.

Tot i que havíem fet un esquema de l’obra abans de començar, quan hi treballàvem van anar sortint dubtes sobre la possibilitat de considerar barris també zones que no havíem tingut en compte. Sobretot pel fet que, mentre nosaltres anàvem escrivint, es formaven noves associacions de veïns en àrees fins aleshores sense personalitat.

Un nou enfocament centrat en l’actualitat

El volum cinquè (sobre l’Eixample i la Barcelona vella), que és el que va escriure Huertas completament a la presó, havia de plantejar, en teoria, pocs problemes de definició. Però en presentava d’altres de fons referits sobretot al tractament més adequat, que havia de ser una visió actual i un nou enfocament que evités els tòpics costumistes dels llibres històrics o el caràcter d’estudi doctoral que algun saberut havia donat a llibres publicats més recentment.

“He vivido treinta años cerca del Ninot –m’escrivia Huertas el 19 d’octubre– y aquello es un barrio como yo soy una momia egipcia. Es un mercado, y probablemente tiempo hubo en que así se clasificaron sus alrededores. Pero vuelvo a insistir en que, si no queremos hacer la Enciclopedia Espasa, nuestro criterio ha de ser la actualidad, o sea, considerar como barrios, dentro del Eixample, aquellos ’vivos’, o sea que han creado incluso una asociación, con todas las subdivisiones que convengan.”

Aquest caràcter d’actualitat, de posar l’èmfasi en el moviment veïnal i les reivindicacions populars de la segona meitat de la dècada dels anys seixanta i primera dels setanta, és el que va conferir un caràcter diferent als llibres i el que quaranta anys més tard, quan ja disposem d’una extensa bibliografia sobre els barris de Barcelona, fa que mantinguin el seu valor com a document d’un moment clau de la història de la ciutat. Però, pel fet que les converses amb la gent van constituir un dels fronts bàsics de treball, també presenten el valor d’haver incorporat moltes troballes fins aleshores inèdites, elements que han passat a la memòria col·lectiva i han entrat a formar part del saber acumulatiu anònim del qual ja ningú no es para a considerar l’autoria.

Per saber-ne més

-Caballero, J.J.:El cas Huertas, quaranta anys de la primera batalla per la llibertat d’expressió.

Cap de turc, bandera de llibertat: Josep Maria Huertas. Exposició virtual al lloc web del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

-Huertas, J.M.; Morell, S.; Roma, H., i Sales, F.: La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria. Pròleg d’Agustí de Semir. Editorial Laia, col·lecció Les Eines, 36. Barcelona, abril de 1978.

-Huertas, Josep M.: Cada taula, un Vietnam. Edicions de La Magrana, col·lecció Meridiana, 22. Barcelona, maig de 1997 (p. 71-96).

Jaume Fabre

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *