Jaume Cabré: “Vaig carregar les piles personals i intel·lectuals a Barcelona”

Fa un dia rúfol. El fotògraf Pere Virgili i jo pugem el darrer tram costerut del carrer de les Fogaroses, que ens deixarà davant la porta de la casa d’en Jaume Cabré i la Margarida Barba. Tot i haver passat pel desfici del centre de Terrassa a primera hora, arribem deu minuts abans de la cita. Ja ens esperen. Tot està a punt i preparat. A la casa hi ha un ambient càlid, acollidor, silenciós i serè. Ens posem de seguida a la feina. La Marga s’assegura que ho tenim tot i es retira, sensiblement emocionada i contenta, encara després de tants anys. Primer en Pere fa fotos al jardí. En Jaume compleix amb les demandes del fotògraf. Entre foto i foto m’explica que els fotògrafs alemanys són incansables. Al jardí es respira la pau densa d’un matí de boira baixa. Després pugem a l’estudi, al primer pis, i encetem la conversa mentre el fotògraf continua la feina. La conversa s’apodera de tot.

ABRAMS: La darrera vegada que et vaig entrevistar va ser l’any 1994. Ho recordo perfectament. Era per a la revista Catalan Writing i el text era en anglès. Arran de l’èxit de Senyoria, es començava a buscar la manera de projectar la teva obra a l’estranger. Era una aportació modesta. I ara, després de gairebé vint anys, hi torno i la situació és tan diferent… Autor d’èxit, referent internacional de la literatura catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes…

CABRÉ:Sí, sí, sí… Fa tant de temps? [Somriu, feliç, amb el somriure de la persona que està recordant i meditant.] Caram…

Robert Louis Stevenson va explicar que L’illa del tresor va sorgir d’un mapa que havia dibuixat un dia per entretenir-se. Per a Stevenson la narrativa sempre començava a partir de la definició de l’escenari. En canvi, per a Henry James, l’inici sempre era la definició dels personatges. I tu, per on comences: l’escenari, els personatges o una altra cosa?

Va com va. Cada cas és diferent. Depèn de la novel·la que tingui entre mans. Segurament recordes que Fra Junoy o  l’agonia dels sons literalment me la vaig treure de la màniga. Vaig veure en la imaginació una imatge ben precisa d’una màniga i un gest. I vaig estirar el fil. Com era la màniga? A qui pertanyia aquesta màniga? En canvi, a Les veus del Pamano la cosa va ser completament diferent. Tot va començar quan sobre el terreny vaig veure un edifici escolar. Després vaig traslladar-lo a un altre poble perquè m’anava més bé. A Jo confesso tot va començar a partir d’un lloc simbòlic, la Inquisició. Se’m va aparèixer l’inquisidor Eimeric, que durant la redacció se m’anava transformant en Rudolf Höss. De fet, la novel·la va començar com una sèrie de contes… Tampoc no acaba de ser això… És que és tan complicat, explicar com va anar tot; fa tant de temps de tot… El que saps és que tot tu ets un gran i constant tempteig.

A tu et passa que sovint la gent no recorda que ets barceloní, un autor de Barcelona. Has viscut tants anys a Matadepera… Abans havies viscut a Terrassa, i abans a Vila-real. Però tu ets de Barcelona. Com és la teva Barcelona? Què significa per a tu?

Efectivament, vaig carregar les piles personals i intel·lectuals a Barcelona. Els primers 27 anys vaig viure a l’Eixample, en un pis discret situat al xamfrà dels carrers de València i Llúria. Vaig fer al meu barri tots els estudis, com qui diu: el parvulari, primària i secundària, el “preu” [antic curs preuniversitari] i  filologia, a la Universitat de Barcelona. En definitiva, feia vida de barri, la típica d’aquella època, amb visites al Tibidabo i a l’escullera els dies de festa; i també fèiem excursions més lluny, amb els pares i els cinc germans entaforats en un Renault que vam batejar amb el nom de Kon-Tiki… Quan em vaig casar vaig canviar de barri i vaig anar a viure al Guinardó.

A Barcelona vas descobrir una cosa que per a tu seria absolutament essencial: la música. Crec que per a tu la música sempre s’associa amb la ciutat i amb els teus records personals sobre ella.

I tant que vaig descobrir la música a Barcelona! A casa hi havia un piano, que sempre estava obert. La mare tocava i el pare fins i tot componia. Tota la família cantava. Qualsevol reunió de la família acabava amb tothom cantant. Recordo que, quan alguns xicots començaven a rondar les meves germanes, el meu pare estava gairebé més interessat en la qualitat i la tessitura de la seva veu que en les qüestions pragmàtiques de com es guanyaven la vida i de quins plans de futur tenien.

Quins canvis has vist a Barcelona al llarg dels anys?

Perquè te’n facis una idea, recordo quan van cobrir el carrer d’Aragó, i les cases negres del fum dels trens. Recordo els tramvies de la ciutat. Jo em movia en tramvia fins que vaig comprar una moto de tercera o quarta mà. Recordo les llambordes i com van donar pas a l’asfalt. Recordo una ciutat molt autosuficient, construïda a partir de barris autosuficients. Després, per qüestions sentimentals i laborals, vaig començar a sortir del meu barri i a descobrir altres realitats. Vaig començar a festejar amb una dona del Poble-sec i vaig descobrir una manera diferent de viure a Barcelona. Vaig freqüentar el Verdum, Roquetes, el món del Besòs. Mentrestant Barcelona s’anava transformant en la gran ciutat que és ara. I jo me n’he anat allunyant cada vegada més. A Castelló, a Vila-real, vaig descobrir un país, el meu, molt més ample. Tornant de Castelló no vam voler viure a Barcelona. La ciutat era massa gran. Preferíem un lloc més petit, més abastable, on els nostres fills, en Martí i la Clara, poguessin arrelar. A Terrassa i a Matadepera vaig conèixer un altre punt de vista sobre Barcelona. Ara hi tinc una relació molt diferent. Francament, m’atabala. Hi baixo poc. La Rambla no és el que era. La meva Barcelona, una part d’ella, encara hi és, però integrada dins la gran Barcelona orgànica.

Ara bé, hi tinguis la relació que hi tinguis, la ciutat és molt present a la teva obra, d’una manera directa o indirecta. Per exemple, Senyoria és Barcelona. A La teranyina, encara que situada a Feixes (Terrassa), tots els personatges principals estan pendents de les notícies de Barcelona arran de la Setmana Tràgica. I a Jo confesso fa un paper destacat.

Així és. No hi puc afegir gaire res més!

I, amb tot, hi ha la preocupació que encara no s’hagi escrit la gran novel·la sobre Barcelona. La gran novel·la sobre Barcelona és un conte de Sergi Pàmies!

No crec que s’hagin de fer les coses per força, sinó només quan et surten. Jo sempre he fet el que m’ha sortit. No es pot escriure una obra d’aquesta mena per imposició o autoimposició. A més, crec que ja hi ha grans novel·les sobre Barcelona. Abans em parlaves de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que és una gran novel·la sobre Barcelona. Potser és impossible fer la gran novel·la perquè és una ciutat molt atomitzada. Sagarra parla de la seva Barcelona, la que ell coneixia i dominava.

Una part del gran retrat de la ciutat l’han feta els poetes. Ho dic perquè sé que ets un lector constant de poesia.

És veritat. Hi ha poetes com Verdaguer o Maragall o Comadira que han fet poemes puntuals sobre Barcelona, poemes importants, poemes de magnitud que han influït molt. I després n’hi ha com Joan Margarit i David Castillo que han treballat la ciutat d’una manera més sostinguda, potser més des de la quotidianitat, des del dia a dia. Conec millor l’obra de Margarit. Em sembla que Castillo escriu des d’un territori més delimitat: el Carmel. Margarit ha anat treballant la ciutat d’una manera més orgànica, més transversal. Ara, tot això d’escriure sobre la ciutat és una cosa que es fa, abans que res, si et surt de dins. Si et surt un poema puntual, com a Maragall o a Verdaguer, molt bé. Si te’n surten constantment, com a Margarit, molt bé. Has de fer el que no pots deixar de fer. Si em pregunten per què escric, solc contestar: “perquè no puc no fer-ho”. Però escrius perquè vols: l’art és gratuït. No et pots obligar ni et poden obligar a fer res. Ja és prou difícil fer el que et surt!

Però per a tu els llocs són importantíssims. Sempre necessites escriure des d’un lloc concret, conegut, plenament assumit. El pensador Martin Heidegger va distingir l’espai i els llocs. L’espai era un terme neutral, tècnic, físic, mentre que el lloc era un espai viscut, conegut, ja habitat pels homes i les dones.

Em fas pensar, amb aquestes preguntes. Em fas racionalitzar coses de les quals no era conscient del tot. Sí, sí. A Galceran, l’heroi de la guerra negra i a L’home de Sau, aquest lloc és la Plana de Vic. Amb els meus pares i germans vaig estiuejar a Tona durant molts anys, i després, amb la meva família, a Vilanova de Sau. A Carn d’olla és l’altra Barcelona, els altres barris que vaig anar descobrint quan vaig conèixer la Marga: el Poble-sec, Sant Antoni, el Guinardó… A Senyoria i a La història que en Roc Pons no coneixia és la meva Barcelona, la de la meva infantesa i la meva joventut, encara que no ho pugui semblar perquè les dues són situades al segle XVIII; tots hi porten perruca, però són a la Barcelona que conec. La teranyina, Fra Junoy i El llibre de preludis formen el cicle de Feixes, on Feixes és Terrassa i el Vallès. A L’ombra de l’eunuc el lloc torna a ser el Vallès, amb Barcelona de rerefons. A Les veus del Pamano és el Pallars, un lloc que he anat fent meu. I a Jo confesso, que és on vaig recollint els papers i posant una mica d’ordre en tot, em moc per tot Europa però partint sempre de l’Eixample barceloní, el lloc on vaig néixer. Sóc barceloní de naixement; però, sobretot, sóc eixamplí.

Els llocs són espais socials, de la memòria, que es carreguen de significació cultural, política, ideològica i identitària. ¿No tens la sensació que Barcelona no acaba de complir la funció de capital d’una nació; que, en certa manera, encara viu del barcelonisme franquista de l’alcalde Porcioles, que la va voler separar de la resta del territori? A la teva obra forma part integral d’una realitat molt més gran.

I això m’ho ha de dir un foraster!

M’agradaria parlar de la importància de la ciutat en la literatura, i també de les ciutats literàries. Sé que n’has visitat moltes.

Totes les ciutats poden ser literàries. Vaig ser una hora i mitja a Trieste. Anava de passada, amb presses, camí de Ljubljana, però m’hi havia d’aturar encara que només fos per fer un cafè. Trieste tenia un no sé què. Hi veia Rilke, i Magris, i Svevo. A partir de les meves lectures me n’havia fet una idea, que era el fruit de la fantasia lectora.

A través de la lectura construeixes nous escenaris, nous indrets. Després ve el contrast amb la ciutat real si hi vas, i has de negociar el pas de l’ideal a la realitat. De vegades no passa res perquè no s’han produït grans canvis. El poble de Grasmere i la famosa regió dels llacs, a Anglaterra, no són gaire diferents des de l’època del gran romàntic William Wordsworth i la seva germana Dorothy. De vegades, però, hi ha una gran diferència entre l’ideal i el real. Es conserven alguns entorns que recorden Aleksandr Puixkin, Nikolai Gogol i Fiodor Dostoievski a Sant Petersburg, però el dia a dia de la ciutat no té res a veure amb el seu passat literari.

De vegades tot és attrezzo o una distorsió museística. Recordo una visita a la casa d’Àngel Guimerà al Vendrell. Em va agradar molt, però el que va ser fantàstic és que vaig trobar un exemplar d’un llibre meu damunt de la taula de treball del gran dramaturg. Ja m’agradaria saber que m’havia llegit, en Guimerà!

A voltes, sobretot ara que viatjo menys, penso: per què he de visitar tal o tal ciutat si ja la tinc a dintre? Si conec Lisboa a través del millor Saramago, el de L’any de la mort de Ricardo Reis, i de les novel·les de Lobo Antunes, per què hi he d’anar? És un dir, és clar…

A la teva obra transites perfectament per la separació entre l’ideal i el real. Els llocs sempre tenen tres nivells de profunditat. Hi ha el nivell de la memòria personal, el real i el de significació, més simbòlic o conceptual.

Em reconec en això que acabes de dir. Amén!

Sempre has tingut clara la presència dels lectors i els contagies el teu interès pels llocs. En la presentació d’El llibre de Feixes, que recull les tres obres que vas dedicar al Vallès i a Terrassa, Manuel Royes, aleshores alcalde d’aquesta població, va dir que era més important que una ciutat estigués literaturitzada que en un mapa de carreteres.

Agustí López, l’alcalde de Sort, em deia una cosa semblant a propòsit de les novel·les de Maria Barbal o de Les veus del Pamano. A veure: sí que tinc en compte els meus lectors. Però no treballo per al lector, sinó que treballo per a mi, perquè, si no ho faig així, em moro.

El que em plantejo és si allò que estic escrivint interessa o no. El meu interès per les coses ha de passar al lector. Miro d’apassionar-lo. Vull que aquell pollancre de fulles que groguegen que veig tingui interès i apassionament. Vull que el lector interioritzi el meu pollancre, que se’l faci seu; que acabi amb arbres interiors. Em documento sobre els llocs, però no vull que el lector tingui la sensació que ara li estic col·locant la fitxa número 159 de la meva recerca. Potser seria millor parlar de passions documentals. És veritat que hi ha una certa voluntat topogràfica a la meva obra. Sé que uns lectors de Bordeus es van apassionar tant amb Les veus del Pamano que van sentir la necessitat de visitar la vall d’Àssua. Són molts quilòmetres! I em consta que molts lectors alemanys ho han fet.

La literatura patrimonialitza els llocs. Els sacralitza d’alguna manera. I també crec que fa una crida molt especial als lectors perquè vagin a visitar els llocs. Si hi van, sempre acabaran descobrint-hi alguna cosa nova. Les teves novel·les han mobilitzat molts lectors.

Mentre em deies això em venia al cap la imatge de Llorenç Soldevila i els itineraris per visitar els paisatges literaris de Verdaguer, Maragall o Porcel que trobem a la seva obra en curs Geografia literària. A la vall d’Àssua hi ha una ruta del riu de Pamano que passa pels escenaris de Les veus del Pamano. A Barcelona n’hi ha una per visitar els racons relacionats amb la novel·la Senyoria. A mi també m’ha passat això que dius, en la meva doble condició de lector i autor. Després de llegir Viatge a Armènia, d’Óssip Mandelstam, vaig anar de seguida a Google per mirar de veure l’illa de Sevan, Sukhum i altres indrets que esmenta l’autor.

A la teva obra exteriors i interiors són igualment importants.

Tens tota la raó. Busco la proporció justa entre exteriors i interiors. En el fons estic buscant la totalitat ben repartida. Ja coneixes l’expressió “Déu és pertot”. El novel·lista és com un déu en el seu món narratiu i mira de ser-hi present arreu. El novel·lista ho vol tot!

De vegades, però, t’hi has d’afanyar. Recordo la feina que vaig tenir per imaginar-me l’interior del monestir de Sant Pere de Burgal a Jo confesso. Coneixia l’interior d’altres petits monestirs de Catalunya com ara Sant Pere de Casserres, però no era el mateix. Havia de ser Sant Pere de Burgal, el refetor dels monjos de Sant Pere de Burgal, per entendre’ns.

El que és important és que tot el que posis a la novel·la tingui un sentit i una justificació clara, que sigui necessari. Tots els detalls d’exteriors i d’interiors hi han de ser per alguna raó. La pintura et pot ajudar: els paisatges dels segles XVIII i XIX, els interiors tan detallistes dels primitius flamencs… Cada element ha de contribuir al conjunt i a la imatge final.

Em sembla que era Txèkhov qui explicava que, si en un conte parlaves d’un clau que hi havia en una paret, més valia que fos un element necessari per a l’argument, perquè, en cas contrari, millor no fer-ne menció. Stefan Zweig, al seu torn, es referia a les paraules necessàries: en una obra narrativa no n’hi podia haver de sobreres. Les paraules ens han de remetre a les coses del món, que tenen cos i ànima, i n’han de copsar les dues realitats. El gat de Les veus del Pamano és un gat de veritat, però també és molt més que això. No és una casualitat que la novel·la acabi amb el gat!

Crec que a Jo confesso has intentat sintetitzar el bo i millor de la gran novel·la dels dos segles passats. De la del XIX has agafat la gran escala i la complexitat argumental, i de la del XX has agafat la precisió expressiva, la profunditat conceptual i l’experimentalisme.

Aquesta era la meva intenció, però no puc dir si ho he aconseguit o no. Decidir-ho és feina dels crítics i dels lectors. La veritat és que el teu comentari em fa reflexionar i, per anar bé, hauries de tornar demà o un altre dia perquè et pugui donar una resposta!