Des que va morir, Gaudí ha generat molta batalla de cenacle, pugnes ideològiques i polítiques més que no pas artístiques, mentre que bona part de les avantguardes n’han expressat directament fascinació. En aquest llarg viatge al voltant de la seva obra i la seva personalitat hi ha hagut permanents illes de salvació, tothora envoltades, però, de tempestes de polèmica.
La nova recerca ha revelat un Gaudí pioner, avançat al seu temps, innovador en processos de treball, a part de creador de les noves formes que ja coneixem. L’arquitecte ens aporta un llegat aplicable en múltiples disciplines.
La frase amb què Gaudí comparava els roures, dotats d’una força guanyada a còpia d’anys, i les canyes, de creixement ràpid però d’una fragilitat extrema, expressa molt bé el seu pensament.
No hi ha res de nou sense recerca, assumpció de riscos i treball en equip. Gaudí ho sabia i va esdevenir el gerent del seu projecte artístic. La seva actitud era la mateixa d’Einstein, Planck o Higgs.