“El vent les abat i no se’n parla mai més”

© Pere Virgili
Fragment de vitrall de l’església de la Colònia Güell vist des de l’interior. Gaudí estudia a fons els mètodes d’acoloriment del vidre i l’orientació de les obertures per aprofitar de manera creativa les variacions de la llum solar.

La frase amb què Gaudí comparava els roures, dotats d’una força guanyada a còpia d’anys, i les canyes, de creixement ràpid però d’una fragilitat extrema, expressa molt bé el seu pensament.

Una de les llacunes més manifestes i alhora més apassionants és la manca d’una cartografia precisa de l’imaginari gaudinià, del seu univers físic, intel·lectual, cultural, social i espiritual en relació amb la seva personalitat i la seva creativitat. Deia Isaiah Berlin a L’eriçó i la guineu que l’interès envers un artista no rau tant en l’anàlisi formal de les seves obres com a identificar com s’hi consignen les idees, esdevingudes mentalitats, concepcions, interessos, ideals i sistemes de valors. Aquesta és, doncs, la perspectiva que escau a Gaudí. La seva força sorgeix d’una tríada històricament polèmica: era un artista genial (és a dir, rotundament personal), radical (completament lliure, situat al marge de modes i avantguardes, tot i ser-ne precedent en alguns aspectes) i amb un component espiritual fonamentador.

“El vent les abat i no se’n parla més.” Aquesta frase de Gaudí en què compara la força dels roures, guanyada amb anys, i la feblesa de les canyes, de creixement ràpid però d’una fragilitat extrema, expressa molt bé el pensament i l’espiritualitat de l’artista, com si es tractés d’un nou Pascal. Gaudí coneixia, doncs, allò important a què consignava la seva vida i la seva obra. Era un eriçó, d’acord amb la divisió dels caràcters humans entre eriçons i guineus que va fer Berlin al text esmentat. Per això li deien el Dante de l’arquitectura, un altre eriçó insigne.

Gaudí crea lligams d’identificació entre l’art, la societat, la natura, la bellesa i Déu. És un home no mutilat, en mots seus, perquè no renuncia a cap de les seves potencialitats (cos, intel·ligència i sentit transcendent), i d’aquesta força interior n’extreu la genialitat creativa i les idees sobre la justícia social, l’obrerisme, la cultura, el nacionalisme, la pobresa, la gent, els amics.

Esperit analític i de síntesi com a fruit de l’observació i l’estudi de la natura, domini tècnic, ús prodigiós de la imaginació i de la creativitat original, i l’espiritualitat com a motor: aquests són alguns dels trets gaudinians que lliguen amb les idees en voga. Per a Jaspers (1922), com abans per a Kandinski (Sobre l’espiritualitat en l’art, 1911), la pràctica artística és la possibilitat de visió de l’absolut mitjançant les formes finites, materials, des de l’autenticitat. D’aquí ve el “retorn a l’origen” de Gaudí per ser original. D’aquí “l’arbre que veig des de l’obrador és el meu mestre”. D’aquí la mirada a la natura per trobar-hi les formes i les estructures, les matèries i el sentit. D’aquí el seu combat fins a trobar la fórmula del Blau Barcelona, que és, segons deia, el del cel de la ciutat un matí de primavera o de tardor després de bufar la tramuntana. “La bellesa és la resplendor de la veritat.” La natura, obra de Déu, és, per tant, perfecta i bella. Per això l’art és entès com la col·laboració personal amb la creació i tot és matèricament simbòlic. Per això l’obra de Gaudí exigeix contemplació, reflexió i estudi. Per això es consagra a la Sagrada Família: de 48 anys de feina, n’hi dedica 44, d’ells 12 de manera exclusiva. Per això era una “missió personal”, com diu Josep M. Tarragona.

La fascinació de les avantguardes

Mompou, compositor d’acord metàl·lic i música callada, deia als autors de moda: “Potser la meva música agradarà quan passi la vostra.” Avantguardista de via pròpia com Gaudí, és ara que els entenem.

Hi ha relacions de paradoxa entre alguns artistes d’avantguarda i Gaudí. D’una banda, el troben innovador, genial, de capacitat creativa quasi infinita. D’altra banda, el veuen massa lligat a la tradició, l’artesanat, la natura, la religió. Le Corbusier n’admirava la concepció espacial i l’estètica matèrica, Miró l’homenatjava per la creativitat tel·lúrica, el Dalí més mordaç el recuperava per a la història de l’art. En van intuir la genialitat Walter Gropius, Mies van der Rohe i Lloyd Wright. Coincideix en el sentit espiritual i social de l’art amb els seus coetanis Kandinski, Malevitx i Van Gogh, i precedeix expressionistes abstractes americans, com Rothko, en la recerca de l’absolut.

Gaudí era un avançat quan teoritzava sobre la línia recta i la corba, abans de Kandinski i la Bauhaus. També ho va ser en l’àmbit estricte del modernisme: la Casa Vicens es va acabar el 1888, mentre que la Casa Tassel, del belga Victor Horta, considerada la primera casa modernista, es va acabar el 1893. Picasso callava o hi responia amb agressivitat, potser perquè va ser l’únic a qui no va poder superar, segons corre la brama que va confessar a Miró, o perquè amb el trencadís li va avançar la idea del cubisme…

Marià Marín i Torné

Cofundador de The Gaudí Research Institute amb Pere-Jordi Figuerola i Manuel Medarde

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *