© Pere Virgili
Fragment de vitrall de l’església de la Colònia Güell vist des de l’interior. Gaudí estudia a fons els mètodes d’acoloriment del vidre i l’orientació de les obertures per aprofitar de manera creativa les variacions de la llum solar.

La frase amb què Gaudí comparava els roures, dotats d’una força guanyada a còpia d’anys, i les canyes, de creixement ràpid però d’una fragilitat extrema, expressa molt bé el seu pensament.

Una de les llacunes més manifestes i alhora més apassionants és la manca d’una cartografia precisa de l’imaginari gaudinià, del seu univers físic, intel·lectual, cultural, social i espiritual en relació amb la seva personalitat i la seva creativitat. Deia Isaiah Berlin a L’eriçó i la guineu que l’interès envers un artista no rau tant en l’anàlisi formal de les seves obres com a identificar com s’hi consignen les idees, esdevingudes mentalitats, concepcions, interessos, ideals i sistemes de valors. Aquesta és, doncs, la perspectiva que escau a Gaudí. La seva força sorgeix d’una tríada històricament polèmica: era un artista genial (és a dir, rotundament personal), radical (completament lliure, situat al marge de modes i avantguardes, tot i ser-ne precedent en alguns aspectes) i amb un component espiritual fonamentador.

“El vent les abat i no se’n parla més.” Aquesta frase de Gaudí en què compara la força dels roures, guanyada amb anys, i la feblesa de les canyes, de creixement ràpid però d’una fragilitat extrema, expressa molt bé el pensament i l’espiritualitat de l’artista, com si es tractés d’un nou Pascal. Gaudí coneixia, doncs, allò important a què consignava la seva vida i la seva obra. Era un eriçó, d’acord amb la divisió dels caràcters humans entre eriçons i guineus que va fer Berlin al text esmentat. Per això li deien el Dante de l’arquitectura, un altre eriçó insigne.

Gaudí crea lligams d’identificació entre l’art, la societat, la natura, la bellesa i Déu. És un home no mutilat, en mots seus, perquè no renuncia a cap de les seves potencialitats (cos, intel·ligència i sentit transcendent), i d’aquesta força interior n’extreu la genialitat creativa i les idees sobre la justícia social, l’obrerisme, la cultura, el nacionalisme, la pobresa, la gent, els amics.

Esperit analític i de síntesi com a fruit de l’observació i l’estudi de la natura, domini tècnic, ús prodigiós de la imaginació i de la creativitat original, i l’espiritualitat com a motor: aquests són alguns dels trets gaudinians que lliguen amb les idees en voga. Per a Jaspers (1922), com abans per a Kandinski (Sobre l’espiritualitat en l’art, 1911), la pràctica artística és la possibilitat de visió de l’absolut mitjançant les formes finites, materials, des de l’autenticitat. D’aquí ve el “retorn a l’origen” de Gaudí per ser original. D’aquí “l’arbre que veig des de l’obrador és el meu mestre”. D’aquí la mirada a la natura per trobar-hi les formes i les estructures, les matèries i el sentit. D’aquí el seu combat fins a trobar la fórmula del Blau Barcelona, que és, segons deia, el del cel de la ciutat un matí de primavera o de tardor després de bufar la tramuntana. “La bellesa és la resplendor de la veritat.” La natura, obra de Déu, és, per tant, perfecta i bella. Per això l’art és entès com la col·laboració personal amb la creació i tot és matèricament simbòlic. Per això l’obra de Gaudí exigeix contemplació, reflexió i estudi. Per això es consagra a la Sagrada Família: de 48 anys de feina, n’hi dedica 44, d’ells 12 de manera exclusiva. Per això era una “missió personal”, com diu Josep M. Tarragona.

La fascinació de les avantguardes

Mompou, compositor d’acord metàl·lic i música callada, deia als autors de moda: “Potser la meva música agradarà quan passi la vostra.” Avantguardista de via pròpia com Gaudí, és ara que els entenem.

Hi ha relacions de paradoxa entre alguns artistes d’avantguarda i Gaudí. D’una banda, el troben innovador, genial, de capacitat creativa quasi infinita. D’altra banda, el veuen massa lligat a la tradició, l’artesanat, la natura, la religió. Le Corbusier n’admirava la concepció espacial i l’estètica matèrica, Miró l’homenatjava per la creativitat tel·lúrica, el Dalí més mordaç el recuperava per a la història de l’art. En van intuir la genialitat Walter Gropius, Mies van der Rohe i Lloyd Wright. Coincideix en el sentit espiritual i social de l’art amb els seus coetanis Kandinski, Malevitx i Van Gogh, i precedeix expressionistes abstractes americans, com Rothko, en la recerca de l’absolut.

Gaudí era un avançat quan teoritzava sobre la línia recta i la corba, abans de Kandinski i la Bauhaus. També ho va ser en l’àmbit estricte del modernisme: la Casa Vicens es va acabar el 1888, mentre que la Casa Tassel, del belga Victor Horta, considerada la primera casa modernista, es va acabar el 1893. Picasso callava o hi responia amb agressivitat, potser perquè va ser l’únic a qui no va poder superar, segons corre la brama que va confessar a Miró, o perquè amb el trencadís li va avançar la idea del cubisme…

No hi ha res de nou sense recerca, assumpció de riscos i treball en equip. Gaudí ho sabia i va esdevenir el gerent del seu projecte artístic. La seva actitud era la mateixa d’Einstein, Planck o Higgs.

© Pere Virgili
Les quatre columnes que sostenen el sostre de la cripta de la Colònia Güell, que simbolitzen els quatre evangelistes, estan fetes amb peces de basalt de Castellfollit de la Roca unides amb plom. Gaudí fa servir sempre materials locals o d’àrees acostades, el que ara en diríem “productes de proximitat”. La cripta és la primera construcció on aprofita la resistència de les estructures parabòliques.

El fruit de la recerca recent sobre l’obra de Gaudí la podem resumir en quatre punts. El primer indica que l’objectiu de Gaudí era fer una arquitectura nova; per això resulta original, revolucionari i, cent anys després, inspiració de l’arquitectura i l’enginyeria actuals. En segon lloc, la recerca estableix que el que havia après no li servia: li calia inventar des dels mètodes i processos fins als estris. El seu obrador és un laboratori, on es fan innovacions i invents. En tercer lloc, el seu objectiu no pot abastar-lo sol; li cal un equip, una mirada interdisciplinària, i s’anticipa, així, a la concepció moderna de gestió d’equips mixtos. I, per acabar, la recerca conclou que el soci inversor i culte que ho fa materialment possible és l’amic: Eusebi Güell.

No hi ha res de nou sense recerca, risc, innovació i treball en equip. Gaudí ho sap i esdevé el gerent d’aquest projecte. “Li donem el títol a un geni o a un boig?”, es demanava el president del tribunal de l’Escola d’Arquitectura davant un jove Gaudí que deia: “No hi ha cap motiu per no fer alguna cosa només perquè ningú no ho ha provat abans.” La mateixa frase i la mateixa actitud d’Einstein, Planck i Higgs. Vegem-ne les aportacions principals.

Pare de les estructures lleugeres

Gaudí va introduir l’ús constructiu de les formes guerxes reglades (paraboloides, hiperboloides, paraboloides hiperbòlics, conoides, el·lipsoides i helicoides). Mai abans fetes servir, permeten estructures i obertures més àmplies, altes i diàfanes, sense suports externs ni afegits, cosa que els aporta més llum, funcional i simbòlica. A més, amb aquestes formes es guanya estabilitat mecànica, s’estalvia material i es construeix més de pressa. D’aquí ve que Gaudí sigui considerat el pare de les construccions a base d’estructures lleugeres, típiques dels pavellons esportius, els salons de congressos, les estacions de tren i qualsevol edifici que hagi d’acollir multituds.

Gaudí va crear formes funcionals a partir de la geometria (“tot ho calculo, sóc un geòmetra”, deia), com les columnes inclinades i les de doble gir, o les macles, alhora funcionals i decoratives. Estructura, forma i funció es fonen. La raó geomètrica les descriu i parametritza: Jordi Bonet, durant anys arquitecte coordinador de la Sagrada Família, afirma: “Si se segueix amb rigor la línia de desenvolupament de les idees i de la geometria i les formes estructurals que Gaudí utilitzava, gairebé de manera indubtable s’arriba a la solució que Gaudí havia ja resolt o a la qual sens dubte havia d’arribar.” Gaudí es va avançar, des de les corbes, al racionalisme i a l’arquitectura contemporània, que hi troba raons de resolució.

Altres aportacions a la nova arquitectura són l’ús de processos i materials constructius inaudits, com ara un sistema de bastides més segures i eficaces, senzilles de muntar, amb menys material i a sobre reciclable, ja que els taulons –de fustes diverses– es reaprofitaven per a la construcció de portes, marcs, etcètera; el començament d’un edifici per la façana o sense parets mestres, avançant-se a l’arquitectura modulable i diàfana, i la invenció del trencadís, puntillisme ceràmic i vitri traslladat als murs exteriors, una genial aplicació adaptable a façanes guerxes, resistent, netejable i que complia funcions de reciclatge, decoració i recobriment alhora.

Gaudí va compartir l’esperit dels seus col·legues modernistes pel que fa a l’ús de tècniques i materials nous, com el formigó armat, el ferro i l’electricitat, però els va dur més enllà gràcies a la recerca creativa i a l’aplicació a les noves formes reglades, en una fusió entre estructura, bellesa i funcionalitat, en una línia estètica que després defensaria Le Corbusier. Així esdevé pioner, entre altres, de l’expressionisme, del brutalisme, de l’arquitectura orgànica i eficient i del reciclatge.

El mètode de treball

Del mètode de treball gaudinià avui en diem coworking i codesign, és a dir, treball en equip i multidisciplinari, fonamentat en la recerca i en la innovació, tant sobre sistemes com sobre estructures, materials o formes de treballar, en una aposta clara per la ciència. Per a l’època, aquest punt resulta extraordinari.

Gaudí refusava absolutament la improvisació –deien d’ell que era un “punyetetes meticulós”. L’arquitecte, alhora artista i gerent, adopta la planificació i l’execució gerencial i empresarial. La prova: els milers de documents signats per Gaudí que escandallen tant el cost de l’obra com la seva planificació. L’exemple: gairebé mig segle abans que l’inventessin els japonesos i que s’ensenyés a les escoles de negocis, Gaudí aplicava el just-in-time en la gestió de les comandes, els estocs en magatzem i els ritmes d’execució d’obra, amb l’objectiu d’aconseguir l’eficiència en l’obra i l’eficàcia econòmica. Tot està perfectament planificat i documentat.

El mètode gaudinià permet inventar, quan no existeixen, la tecnologia, les eines i els materials necessaris, tal com fan avui dia les empreses que aposten per l’R+D+I. I quan una cosa ja existeix, es reaprofita. En serien exemples paradigmàtics:

—La maqueta polifunicular, com a sistema per representar i calcular les càrregues de força d’un edifici de manera estructural, a escala i en tres dimensions, abans de treure’n plànols, com ho fan bona part dels despatxos d’arquitectura actuals. Era un prototip d’Autocad que combinava amb fotos múltiples d’alta resolució, obtingudes per la manipulació de la fórmula química del flaix, que aplicades en un visor donaven una imatge tridimensional i permetien, per exemple, veure l’impacte urbanístic d’un edifici abans de construir-lo. Al Politècnic de Moscou expliquen que costa d’entendre que Gaudí pogués fer, només amb unes maquetes, uns càlculs que ara es fan amb supercomputadores. Per la seva banda, Arnold Walz estudia Gaudí a l’hora de desenvolupar processaments geomètrics en 3D per al disseny arquitectònic.

© Vicens Vilarrubias
Maqueta polifunicular –a base de cordes o cadenes– invertida de l’església de la Colònia Güell, un sistema per al càlcul de forces que va inaugurar la revolució arquitectònica gaudiniana.

—L’invent de la tricromia. Combinant dades d’observació astronòmica, de la insolació anual i de la física òptica, Gaudí obtenia llum natural de múltiples tonalitats amb la superposició de tres vidres plaqué tractats amb els colors primaris. Cobria els vidres amb plantilles que deixaven unes zones lliures i altres de preservades. Hi abocava àcid fluorhídric líquid que rebaixava el to de color en les zones lliures fins a assolir-ne el grau requerit. La forma atrompetada de les finestres permetia captar la quantitat de llum desitjada. Aconseguia, així, els efectes de color, lluminositat i reverberació volguts per a cada lloc i cada moment del dia. I és que per a Gaudí, la llum i el color eren elements fonamentals per atorgar a l’arquitectura un valor simbòlic de vida i de bellesa.

—El reciclatge. Gaudí gastava quan havia de gastar i estalviava quan havia d’estalviar. Aprofitava una pota de cadira per substituir el mànec trencat d’una maça, i es feia portar bombetes elèctriques des dels EUA o compassos de precisió Kern des de Suïssa. Era un mestre al·lucinant del reciclatge, precursor radical de l’Arte Povera. Reciclava sempre que hi hagués una raó operativa, pràctica i, a més, artística. Així, recuperava el rebuig de les bòbiles i foneries per construir els murs, dúctils, lleugers i tèrmics de l’església de la Colònia Güell; i les fustes de les caixes d’embalar dels telers i els fleixos d’acer de les bales de cotó de la fàbrica veïna –un autèntic producte de proximitat– per fer-ne uns bancs preciosos i ultraresistents, tant pels materials com perquè la travessa inferior era parabòlica (potser el primer lloc on en va provar la forma). Ben barat, un objecte que avui aconsegueix una valoració en subhasta de 370.000 euros.

L’equip: col·laboradors i aprenents

La cripta de la Colònia Güell en construcció, l’any 1910. L’arquitecte inventa un sistema de bastides econòmic, basat en el reciclatge dels materials, eficaç i de muntatge senzill.

Gaudí no tenia deixebles, sinó col·laboradors i aprenents. Per això no va fer escola. Treballava en equip per inventar, no per reproduir. Hi volia el millor de cada ofici per a cada feina. El treball era col·laboratiu i Gaudí repetia que calia escoltar i preguntar a qui més en sabia, començant pel paleta i el fuster de cada lloc. Segurament va ser el primer coarquitecte de la història. “Si tinc una idea –deia–, Jujol o Cudós ja li sabran trobar el color”. Si mireu al Park Güell, només hi trobareu una firma, i no és pas la de Gaudí.

Més enllà. Si calia inventar la manera d’aconseguir llum de colors a partir de la insolació –un punt on el dissenyador novaiorquès Tiffany va fracassar–, s’havien de buscar especialistes fora de l’àmbit constructiu: físics, astrònoms, òptics, químics, músics, dinamiters… i treballar-hi científicament. Que sapiguem, Gaudí va ser dels primers a usar o crear un laboratori d’assaigs per provar materials. Ho va fer a la Universitat Industrial de Catalunya. Cada material –com és el cas de les 47 fustes que hem identificat a la Colònia Güell– era estudiat i escollit en funció de la ductilitat, la resistència, la funcionalitat, l’ús, la bellesa i l’emplaçament.

Dibuix del mateix Gaudí corresponent als estudis previs del projecte.

Objectiu, missió i context

Gaudí es va proposar com a objectiu fer un art racional, al servei de les persones (per això deia que, per fer una obra, primer calia amor i, després, tècnica). Un art, per tant, que fos funcional i alhora dotat de vida, ple de color i de moviment, inspirat en les solucions, les formes i els colors de la natura, que és perfecta i d’on deriven valors de bellesa, humanització, eficiència, ergonomia, utilitat i reciclatge.

Dos exemples curiosos d’això darrer: el seient fet a mida del cul d’una dama, que va fer seure damunt el guix tendre per tenir-ne el motllo, i el disseny de la caixa per on corre, entre quatre cilindres, la corda d’una matraca (roda de percussió de fusta), que va fer pensant en un campaner esquerrà. Voleu més ergonomia?

Simbolisme i bellesa constituïen la seva missió; fer unes obres que ate­nyessin l’ideal de bellesa, entesa com a resplendor de la veritat. D’aquí ve l’ús dels materials del lloc, l’ús massiu de materials reciclats i fins i tot de rebuig, la integració o la referència a la natura (la cripta enmig del bosc o les columnes arbòries), l’escala humana i la de l’entorn (l’alçada de la Sagrada Família, per sota del punt més alt de Montjuïc) i la simbologia (de tradició clàssica, històrica o popular).

L’exemple més bonic potser és el que aporten les columnes inclinades de basalt de la cripta de la Colònia Güell. Pere Viñas, l’aprenent, li va confessar: “No m’agraden, són bastes, esquerdades i no les entenc.” A Gaudí li va plaure l’interès i li va explicar la funció estructural de la columna inclinada –com de bastó en què es recolza una persona– i li va llegir el passatge de l’“Èxode” en què Déu demana a Moisès que no profani la pedra treballant-la per fer-li un temple.

Tot això no ho sabríem, o en faríem elucubracions, si Manuel Medarde no hagués fet recerca antropològica, localitzat els treballadors de Gaudí i els seus descendents i recuperat un tresor amagat: el diari d’un dels seus aprenents, que explicava fil per randa el dia a dia del mestre, com pensava, treballava i per què feia el que feia. Emocionant.

En el seu art s’integren de manera absoluta la tradició, l’actualitat i la inventiva d’avantguarda, la consciència nacional catalana, la preocupació social i l’anhel religiós. Un cas que ho resumeix: l’ús de la volta de maó pla. Heretada de la tradició popular, Gaudí hi va veure unes possibilitats funcionals extraordinàries (espais més amplis, obertura de llum zenital, etcètera) en combinació amb les formes reglades que inventava. Els artistes són aquells que saben copsar el que els envolta i convertir-ho en quelcom de nou. De l’arquitectura novaiorquesa de Guastavino als estadis olímpics d’Otto a Munic i de Candela a Mèxic, fins al recentíssim Palau de Congressos d’Isozaki a Qatar, les formes reglades, arbòries i de tradició catalana són resseguibles, identificables i confessades. És Isozaki qui creu que Gaudí en va fer tanta modernitat que va trencar els límits formals de l’arquitectura coneguda.

© Pere Virgili
Maqueta a escala 1:25 de la nau superior de l’església de la Colònia Güell, que Gaudí no va poder acabar, realitzada per la Càtedra de la Història de la Construcció i Patrimoni Arquitectònic de la Universitat d’Innsbruck.

De la Colònia a la Sagrada Família

Tota la recerca, Gaudí la va fer a l’obrador de la Colònia Güell, i després al de la Sagrada Família. Un autèntic laboratori a imitació de l’estudi Black Maria d’Edison; un equipament de luxe on Güell li deia que estava encantat amb tot el que feia i tant se li’n donava què fes, trigués o gastés. El somni de tot artista. La Colònia era, en mots de Gaudí, l’espai de recerca on provar tot el que imaginava: “Sense les proves de la Colònia no m’hauria atrevit a aplicar-ho a la Sagrada Família.” Allà va engi­nyar el gruix de les seves innovacions, del disseny a la realitat construïda: la maqueta polifunicular, el pilar inclinat que segueix la direcció d’empenta, l’estructura arbòria, la paret de superfície plegada de formes parabòliques…

La Colònia Güell és, a més, atípica. Es tracta d’un triple model de revolució artística, arquitectònica i científica, d’una banda; d’innovació tecnicofabril, en segon lloc, i també de revolució social i cultural (Xavier Melgarejo, expert en educació, ha escrit: “Buscava un model d’èxit educatiu a Finlàndia i resulta que el tenia, des de fa cent anys, aquí al costat.”).

Els objectius sempre són, primer, pràctics i socials: a la Sagrada Família, com que el client no tenia pressa, el primer que va fer és l’escola per als nens i les nenes dels obrers, aquell edifici humil fet de maons que perfilen els conoides que van meravellar Le Corbusier. A la Colònia, la fàbrica, les cases, l’escola, l’ateneu…, tot allò necessari va ser el primer. I quan Gaudí ja havia fet les cases dels homes, va dissenyar la casa de Déu, l’obra que va inaugurar la nova arquitectura, feta quan no tenia pressa ni pressió i podia ser artista en plenitud.

Agafeu-vos fort: la revolució de la història de l’arquitectura, que va néixer amb aquella calculadora avant la lettre que és la maqueta polifunicular, la va fer amb un equip inaudit: un paleta, un aprenent adolescent i un enginyer. Aquest li faria servei per descobrir la manera de fer uns càlculs que mai abans no s’havien fet (avui és habitual l’equip enginyer-arquitecte, però no en tenim constància abans de Gaudí); l’altre seria un aprenent eficaç i, per edat, un busca-raons educat que demanaria el perquè d’allò tan estrany i nou quan ningú no gosaria fer-ho. I el paleta, perquè a les mans porta, per transmissió d’experiència, tota la tradició constructiva que funciona.

Seguretat, higiene i salut

No em va estranyar gaire que els primers interessats en els resultats de la recerca fossin empresaris i professionals, abans que historiadors i arquitectes. Vaig fer una conferència i, en acabar, un home se’m va acostar i em va explicar que es dedicava a l’emissió de certificats ISO de qualitat i higiene laboral. “Vostè m’acaba d’explicar que la meva feina ja la feia Gaudí!”, em va dir. Doncs sí, Gaudí va instaurar normes de seguretat, de qualitat i d’higiene quan aquest sector n’era prou orfe. I era dur si no es complien.

Uns exemples: Gaudí va fer que a la fàbrica tèxtil de la Colònia les dones treballessin assegudes i no pas dretes per evitar lesions de columna, i que portessin una xarxa als cabells perquè no se’ls enganxessin a les màquines, un accident habitual llavors. A l’obra feia regar el terra per evitar que s’aixequés pols, interrompia la jornada laboral amb aturades per menjar i obligava a rentar-se. Donava consells sobre caminar i prendre el sol, sobre alimentació i sobre la medicina natural de Kneipp, i convidava a la pràctica de l’esport (per això un dels equipaments de la Colònia va ser… un camp de futbol).

© Pere Virgili
Mostra d’escòria de fundició i de maons recremats aprofitats a la façana del temple.

Aire i aigua, llum, color i so

Dotar un edifici de llum és relativament fàcil per a un arquitecte. Més per a ell, que hi aplicava les formes reglades. Ara, com es confereix vida i moviment a un edifici, que, per definició, és quelcom estàtic i pesant? Gaudí hi recrea la natura perquè és moviment, expressió de vida. Ho aconsegueix amb la combinació de materials i de les seves irregularitats, amb l’orientació de l’edifici, amb les formes corbes, amb el tractament òptic del color i la integració natural, etcètera. Els seus edificis esdevenen canviants, de vegades volàtils, perquè s’hi esborren els límits constructius quan la llum i el canvi de colors modelen els espais.

Més física constructiva: gràcies a la tria de materials, als sistemes de ventilació (com el que proporcionen les falses columnes, que són, de fet, xemeneies que per efecte Venturi xuclen i renoven l’aire, formant una mena d’aire condicionat natural i sense cost energètic) i als de drenatge (fossars, terres elevats, túnels de ventilació, recollides d’aigua que, al seu torn, s’aprofita per regar, etcètera), Gaudí va aconseguir regular la variabilitat tèrmica i el grau d’humitat entre l’interior i l’exterior (penseu, només, en l’estalvi en calefacció que això permet). Aquesta combinació de ventilació, drenatge, il·luminació natural i tria de materials compon un autèntic sistema de sostenibilitat ecològica i d’eficiència energètica.

L’ús de les forces naturals, gràcies a l’estudi de la física aplicada a la construcció, s’afegeix a la investigació edisoniana de l’electricitat, en plena expansió comercial en aquell moment. Exemples que obren horitzons: Gaudí va dissenyar una sala de cinema, tenint en compte la llum, la transmissió del so i la música en directe (en cap edifici de Gaudí hi trobareu reverberacions). Sobre acústica i música, el més espectacular segurament és que les torres de la Sagrada Família siguin campanars que acolliran immenses campanes tubulars, formes que ja havia provat, abans, en petit, en una òpera de Wagner al Liceu. I del més gran al més petit: la matraca de la Colònia Güell és un prodigi de tria de fustes per produir escales sòniques i, alhora, imitar el so dels telers com a símbol de la fàbrica.

© Pere Virgili
Interior de l’escala del campanar de l’església de la Colònia Güell, que no es va acabar de construir, i que combinava aquesta funció amb la de xemeneia de ventilació per climatitzar el temple de manera natural.

Innovació empresarial i social

La innovació –artística, tècnica o de processos– és un actiu irrenunciable del binomi Güell-Gaudí. Entre el mecenes –empresari i polític– i Gaudí –creador– s’estableix una relació de mútua influència, un veritable coworking com a repte artístic, oportunitat de negoci i compromís cívic, nacional, social i obrer, basat en la innovació i el disseny.

Aquesta insòlita manera de treballar conjuminant l’economia, les necessitats socials i la innovació, amb l’objectiu de crear alguna cosa radicalment nova, no es va esdevenir en cap capital de l’art, de la política o de l’economia, sinó en els seus marges, en una colònia obrera socialment modèlica i única per la seva concepció. Pensem, doncs, en creació i indústria, en proximitat i interconnexió, com a factors complementaris de creixement.

La Colònia Güell protagonitza el primer Congrés Mundial sobre Gaudí

Del 6 al 10 d’octubre de 2014 se celebra a Barcelona el Primer Congrés Mundial sobre Gaudí, organitzat per The Gaudí Research Institute amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona (UB), i que té com a objectiu compartir recerca i aplicació industrial i creativa.

Com que es tracta del primer d’una sèrie, el congrés es focalitza en la Colònia Güell, que encarna el planter creatiu de Gaudí, el lloc on va instal·lar el laboratori en què naixeria una arquitectura basada en un revolucionari mètode de treball i de creació de noves formes.

Si bé el simposi se centra en la Colònia Güell, aquest no és el tema exclusiu. Així, entre d’altres activitats, es presenta la traducció a l’anglès de l’estudi filosòfic de Carles Rius Santamaría Gaudí i la quinta potència. La filosofia d’un art (UB-Ajuntament de Barcelona).

En aquesta primera edició d’homenatge a la Colònia Güell participen Arata Isozaki, Rainer Graefe, Jos Tomlow, Arnold Walz, Manuel Medarde, Jan Molema, Etsuro Sotoo, Carlos Flores, Tokutoshi Torii, Antonio Sama, Leonid Demyanov, Arnau Puig i Ferran Adrià, entre altres. L’apassionant repte de l’esdeveniment consisteix a fer de Barcelona la capital de la recerca i la innovació sobre l’artista amb més obres declarades Patrimoni de la Humanitat.