Programari lliure
Concepte i definicions
Els principis generals que subjauen al programari lliure són els conceptes de llibertat i d’accés, principis bàsics de la sobirania tecnològica: llibertat d’ús del programari i accés al seu codi font per poder gaudir d’aquesta llibertat.
El programari lliure no es diferencia de la resta de programari quant a les seves propietats tècniques, si bé el seu desenvolupament se sol organitzar d’una manera diferent. El que el distingeix principalment són les seves característiques legals i les condicions d’ús i de (re)distribució establertes en la llicència. L’ús del programari lliure no segueix les mateixes regles que el programari ”propietari”, les llicències del qual solen establir limitacions estrictes a l’ús del programari en qüestió (per equip, per nombre d’instal·lacions o d’usuaris, per CPU, per quantitat de dades processades…). Això implica que es necessiti “comprar” tantes llicències com usos hi hagi.
El programari lliure es diferencia del programari propietari pels drets i les "llibertats" concedides en les corresponents llicències (“llicències lliures”, moltes de les quals són anomenades també “llicències de codi obert”). En resum, aquests drets permeten a qualsevol utilitzar, copiar o modificar lliurement el programari i redistribuir-lo a tercers, sota certes condicions.
Una llicència de programari de codi obert és una llicència que garanteix les “llibertats del programari”, segons la Free Software Foundation (FSF), o que compleix les directrius establertes per l'Open Source Initiative (OSI). Des de una perspectiva tècnica i pràctica, ambdós llibertats, les del programari lliure i les de les directrius OSI se solapen substancialment (mentre que la visió filosòfica de les dues institucions poden ser bastant diferents).
La Free Software Foundation va definir el programari lliure de la manera següent (1986)[1]: Un programa és programari lliure si els usuaris tenen les quatre llibertats essencials:
-
La llibertat d’utilitzar el programa, amb qualsevol propòsit (llibertat 0).
-
La llibertat d’estudiar com funciona el programa, i adaptar-lo a les seves necessitats (llibertat 1). Accedir al codi font és una precondició per aquesta llibertat
-
La llibertat de distribuir còpies (llibertat 2).
-
La llibertat de millorar el programa i fer públiques les millores als altres (llibertat 3). Accedir al codi font es una precondició per aquesta llibertat
D’altra banda, l’expressió “codi obert” (o “programari de fonts obertes”) és una traducció d'open source software i es refereix a aquells programes que es distribueixen sota una llicència que, sent lliure, compleix les directrius de l’OSI agrupades en la definició del programari de fonts obertes (Open Source Definition), que recullen i desenvolupen aquestes quatre llibertats [2].
Dins d’aquesta definició, les llicències han de complir deu condicions per ser considerades de fonts obertes:
-
Lliure redistribució: pot ser lliurat gratuïtament o venut.
-
Codi font: ha d’estar inclòs o ha de poder ser obtingut lliurement.
-
Obres derivades: s’ha de permetre la redistribució de modificacions.
-
Integritat del codi font de l’autor: les llicències poden requerir que les modificacions hagin de ser redistribuïdes només com a pedaços.
-
No discriminació contra persones o grups.
-
No discriminació quant a usos: per exemple, els usuaris comercials no han de ser exclosos.
-
Distribució de la llicència: els drets vinculats al programa s’han d’aplicar a totes les persones cap a les quals el programa és redistribuït, sense la necessitat de l’execució d’una llicència addicional per part d’aquestes.
-
La llicència no ha de ser específica d’un determinat producte: el programa no pot ser llicenciat només com a part d’una distribució més gran.
-
La llicència no ha de restringir cap altre programari: la llicència no pot insistir en el fet que qualsevol altre programari amb el qual aquest es distribueixi hagi de ser també de programari lliure.
-
La llicència ha de ser neutra tecnològicament parlant.
Aquestes directrius asseguren, entre altres coses, que una llicència certificada com “de fonts obertes” concedeixi als usuaris els drets esmentats d’explotació del programari i, per tant, garanteixi que es fa sense discriminació i que els llicenciataris puguin accedir al codi font.
En l’àmbit jurídic, no hi ha diferència entre la definició de programari lliure i les directrius de codi obert. Això es tradueix, en tot cas i en termes de llicència, en el fet que es permet a l’usuari reproduir, transformar (millorar, adaptar, integrar amb altres programes) i distribuir o redistribuir el programa i qualsevol codi derivat d’aquest per qualsevol finalitat.
CopyLeft
Les llicències de programari lliure amb copyleft van més enllà de garantir les quatre llibertats bàsiques del programari per als llicenciataris o usuaris directes. Una llicència que concedeix els drets esmentats sense imposar condicions permet al llicenciatari incloure el programari lliure en un altre programari i redistribuir el resultat sota llicència restrictiva o “propietària”, de manera que els usuaris del nou programa no tindran les llibertats originalment cedides. És a dir, que no hi ha cap garantia que el programari lliure continuï sent lliure. Per aquesta raó va caldre inventar un mecanisme per garantir aquesta llibertat: el copyleft.
Amb l’objectiu d’assegurar que qualsevol usuari del programari pugui gaudir d’aquestes llibertats en tot moment, les llicències de programari lliure amb copyleft obliguen els llicenciataris a:
-
Utilitzar la mateixa llicència lliure per a la redistribució del programari (tant el programari original sense modificar com per a qualsevol modificació que es faci d’aquest).
-
Proporcionar u oferir accés al codi font a tots els usuaris.
Aquesta doble condició, elimina qualsevol possibilitat de poder distribuir el programari lliure sota llicència privativa. Veiem que el copyleft recull els dos conceptes fonamentals del programari lliure (i la sobirania tecnològica): la llibertat i l’accés.
Llicències lliures
Dins de l’esquema general d’aquestes llibertats, hi ha diverses maneres d’expressar-les jurídicament. Això, juntament amb les diferents condicions addicionals que un hi pot afegir, és la causa que existeixin prop de noranta llicències actuals i passades classificades com lliures per la FSF, moltes de les quals estan també reconegudes com fonts obertes per l’OSI, cadascuna amb les seves particularitats. La diferència més important radica en les condicions sobre la redistribució, i el grau de copyleft sol ser el criteri de classificació o diferenciació de les llicències.
-
Si el programa té a una llicència “permissiva” (de tipus BSD o X/MIT), generalment no hi ha condicions sobre la redistribució, la qual cosa permet barrejar-lo amb qualsevol altre programari.
-
Si el programa té una llicència GPL o una altra llicència “amb *copyleft*”, llavors la re-distribució del programa i de qualsevol obra derivada o composta que la inclogui, ha de ser sota la mateixa llicència (p. ex. la GPL), i oferir a l’usuari accés al codi font. Això assegura que el programa quedi “lliure” i no pugui ser “privatitzat”.
-
Algunes llicències “intermèdies” o amb “copyleft suau” (com la LGPL, la MPL o l’EUPL) permeten agregar o vincular codi nou al codi original i distribuir el conjunt sota una llicència nova (propietària o lliure). Tanmateix, la part original haurà d’oferir-se sota la seva llicència original, normalment amb el codi font. És una forma de copyleft parcial.
Les llicències més conegudes i utilitzades són les següents:
-
Permissives: MIT, BSD, Apache Software License 2.0
-
Copyleft: GPLv2 i GPLv3, AferroGPL3
-
Copyleft suau: LGPL (versió 2 o 3), MPL (ara versió 2), CPL (Common Public License)
Una manera d’entendre la diferència entre llicències permissives i amb copyleft és que garanteixen diferents tipus de llibertat:
-
Una llicència de programari lliure permissiva, com la llicència BSD o MIT, atorga més llibertat als desenvolupadors, perquè aquests poden incorporar i distribuir desenvolupaments del programari sota llicències tant de programari lliure com propietàries.
-
Una llicència de programari lliure copyleft transmet més llibertat als usuaris finals, perquè aquests sempre rebran aplicacions amb el seu codi font i sota la llicència de programari lliure.
Avantatges
L’impacte de les llicències de programari lliure en l’àmbit jurídic i pràctic és important. La conseqüència directa d’utilitzar programari sota una llicència de programari lliure (i exercir els drets concedits sota aquesta) és la possibilitat de:
-
Descarregar i copiar el programa lliurement (habitualment d’internet, de manera gratuïta).
-
Realitzar una instal·lació per provar-lo i avaluar-lo.
-
Modificar-lo per adaptar-lo a les nostres necessitats (o contractar un desenvolupador-consultor perquè ho faci).
-
Aplicar-lo en el nostre negoci o entitat en tots els equips que sigui necessari, i actualitzar-lo a mesura que es llencin noves versions.
-
Redistribuir-lo (a internet o en format CD/ DVD, etc.) perquè d’altres puguin beneficiar-se de qualsevol modificació o millora realitzada. Tot això sense haver de negociar una llicència amb un venedor, establir contractes de suport exclusius o calcular els equips o usuaris que utilitzaran el programari en qüestió.
Entre els principals avantatges indirectes del model jurídic del programari lliure, trobem els següents:
-
Reutilització: el dret de poder executar, modificar i redistribuir el programari lliure implica que existeix un nivell molt més alt de reutilització, tant pel que es refereix a components com a aplicacions completes per a l’usuari final, la qual cosa comporta una eficiència més gran.
-
Independència: el lliure accés al codi font, juntament amb el dret d’executar i modificar-lo, atorga a l’usuari un alt grau d’independència del seu proveïdor, quelcom que pot aprofitar-se per exigir més qualitat del servei prestat.
-
Col·laboració: aquests mateixos drets d’accés, execució i modificació fomenten la creació col·laborativa de programari (entre desenvolupadors que potser mai no s’han conegut) i la correcció d’errors per part dels usuaris.
-
Orientació a serveis: en no poder “vendre llicències”, les empreses de consultoria i desenvolupament de programari lliure solen basar el seu negoci en la venda de serveis (de selecció, d’integració i implementació, de suport i manteniment, de formació, d’oferiment de garanties, etc.).
-
Comunitats: els drets concedits per les llicències permeten l’ús intensiu i la difusió massiva del programari lliure a través de les xarxes d’internet (sobretot a partir de repositoris com SourceForge o GitHub) i fomenten la creació de comunitats al voltant dels projectes de programari lliure.
Per l’efecte de la distribució lliure del programari lliure, aquest sol ser gratuït: no serveix de res posar un preu, si demà qualsevol usuari pot legítimament publicar el software (codi font i el binari) a internet per a la seva descàrrega sense cost, per qualsevol internauta. Això no impedeix que hi hagi venedors que ofereixen programari lliure “de pagament”. Redhat Inc., per exemple, pot cobrar per la seva distribució de GNU/Linux (p. ex. Red Hat Enterprise) bàsicament perquè ofereix productes i serveis addicionals: garanties de funcionament, serveis d’ajuda i suport, aplicacions administratives o d’instal·lació.