Apropem la cultura als barris. Propostes de cinema, música en directe, circ, teatre, dansa, art i pensament. Entrada gratuïta
Tots els resultats
La primera vegada que Turo va escoltar els temes de Bittah, malgrat que ella només tenia 15 anys, va quedar fascinat pel contingut i la complexitat de les lletres. Va passar el temps i van forjar una amistat mentre que ell treballava amb La Magna Método i ella trepitjava escenaris en solitari.
Fa més d’una dècada que aquests músics passegen escenaris amb els clarinets desembeinats. I en aquests anys s’han inventat unes quantes propostes sorprenents i divertides per presentar la seva música i els seus instruments als infants en contexts que no són els habituals. En voleu proves?
Fa dues dècades que va decidir vestir-se amb el nas vermell de pallassa i pujar a l’escenari disposada a explicar les històries des d’un altre punt de vista: el seu, el d’una dona. Pepa Plana (Valls, 1965) va presentar el seu primer espectacle com a pallassa el 1998, De Pe a Pa, un muntatge que, malgrat les pallassades, no estava pensat per als nens sinó per a un públic adult.
Escoltava Nirvana, Sex Pistols, Pearl Jam, Pink Floyd... i també Sopa de Cabra. I tenia clar que volia ser músic d'ençà que li robava la guitarra al seu pare per treure-li uns quants acords. Xarim Aresté va néixer a Flix on, amb només 13 anys, va muntar la seva primera banda de música. Ratera, que és fàcil imaginar pel nom que bevia de ritmes punks.
Ja fa anys que Ricky no se separa de José Luis Redondo Martínez. Ell és qui li dona vida sobre l’escenari i també qui se’l va inventar per a un altre espectacle, Personal a la Carta, el primer treball de la companyia La Mano Jueves que va fundar amb Virginia Librado Gallego.
Perico Sambeat, Dick Oatts, Ken Peplowski, Ignasi Terraza, Bobby Gordon, Jesse Davis, Terell Stafford, Wycliffe Gordon, Josep M. Farràs, Scott Robinson, Josep Traver, Matthew Simon, Llibert Fortuny, Carles Benavent o Jordi Bonell són alguns dels músics amb els que Eva Fernández ja ha treballat malgrat la seva joventut.
Diu Nick Cave que mastega els moments fins a fer-los cançons. I que les seves cançons són plenes de monstres, sempre una versió distorsionada d’ell mateix. Però qui és ell?
Quan la 'Vida laboral' i la vida no són tan diferents
Com un quadre del Bosco, com un retaule dels oficis, com un àgora d'identitats… laborals, però també vitals.
"Ha estat un procés molt participatiu, sense cap jerarquia"
Van ser rebomboris o revoltes o motins... I els van protagonitzar dones. Dones que no tenien diners a la butxaca o pa per portar a taula, dones que s'alçaven perquè no podien tenir cura de la seva família. Dones que, unides, aconseguien ser fortes. I guanyar. I canviar el món.
"No t'imagines que difícil és ser jo", va deixar escrit en una carta. Una de les moltes cartes que va escriure a sa mare. Cartes en què es confessava. Cartes en què es descobria. Cartes en què no s'havia d'amagar.